Som illes solitàries

Temps enrere, no hi havia

fites, partions ni tanques:

Joan Alcover

Gegants de Gel, la seva primera novel·la es situa a Ushuaia on la Terra s’acaba, un dels llocs considerat com la fi del món. I en aquesta segona novel·la l’Atlàntida, el mític continent de l’antiguitat forma part del títol. Son narracions (no sé si es poden considerar novel·les) en les que els espais geogràfics, els llocs tenen gairebé més importància que els personatges.

“L’aeroport és un lloc asèptic, difícil de distingir, lluny de qualsevol concepte de pàtria, una zona zero de la identitat”. Dos homes, el narrador i Mirko Bevilacqua es coneixen casualment en un aeroport i han de compartir vol i viatge a París. Al llarg de les pàgines del llibre acompanyarem l’especial relació que s’estableix entre ells. Els seus encontres ens conduiran a diferents espais i a conèixer alguna de les seves intimitats.

És una narració farcida de referents culturals, en alguns moments més semblants a fitxes que l’autor vol col·locar entremig de la narració que realment necessàries pel desenvolupament del possible relat. És el que en l’argot dels escriptors s’anomena mostrar les costures. Malgrat tot, algunes són interessants com aquesta que fa referència a Walter Benjamin: “L’escriptor alemany reflexionava sobre la mort dels éssers molt propers i explicava que, en els mesos posteriors a la pèrdua, un continua fent observacions sobre el món que voldria compartir amb aquella persona que falta, però justament és perquè aquesta persona no està que han pogut desplegar-se tot aquell seguit de coses observades... Allò ... que volem explicar a aquell que ha salpat ja i està disposat a creuar les aigües de la llacuna Estígia només ha pogut ser viscut en virtut de la seu absència, és a dir, ens hem hagut de construir sobre un esvoranc de mort i misteri”

Entremig de la relació entre el narrador i Mirko Bevilacqua emergeix una desfilada de personatges secundaris. Em recorda Sebald, influència reconeguda pel propi autor ja que el protagonista visita la exposició que va fer el CCCB el 2015. Vaig llegir Sebald fa temps ja que erareferent de molts escriptors però a mi no em va agradar gens. Benesiu segueix l’exemple del mestre i insereix digressions pretesament erudites que no sé si són realitat o ficció però a les que moltes vegades costa de trobar sentit dins de la narració.

Trieste i els seus voltants, una terra de frontera que ha canviat de mans sovint, es converteix en un personatge més. Els tres protagonistes, el narrador, Mirko i Clara hi tenen històries pendents del seu passat en aquella regió. “Trieste se’ns apareixia com una vertadera cruïlla entre fronteres, on entraven en contacte el límit oriental dels pobles llatins, el límit occidental dels pobles eslaus i el límit meridional dels pobles germànics”

Mirko i el narrador estableixen una relació a base de trobades casuals en la que prescindeixen de la utilització del mòbil en una època en aquest estri s’ha convertit en un aparell cabdal: “Ja saps, res de telèfons, vivim a la mateixa ciutat, ens trobarem n’estic segur”. “Establir amb ell una relació absolutament aliena a l’època d’hipervincles en que vivíem donava un encant especial a una trobada fortuïta com aquella”. Aquesta relació situada fora de l’òrbita de la tecnologia que ens rodeja, converteix a l’atzar en determinant en les seves vides. “Les nostre trobades son la resistència i tenen el valor de les peces estranyes que es conserven a l’interior d’un museu”

El protagonista desitja trobar-se de nou amb Mirko, però passa el temps i aquesta trobada no es produeix. “No hi havia cap pista, com si mai no haguera existit”. Finalment es troben. “Mirko va somriure i em va convidar a seure de nou com si ahir mateix haguérem convingut aquesta cita...  Reprenguérem la conversa abandonada tal com havia estat habitual entre nosaltres en els encontres anteriors”

Mirko manté també una estranya relació amb Clara. Aquesta li proposa un viatge sense desvetllar-li el destí i Mirko accepta. “Hi havia algun element fora de control en aquell abandonament a la voluntat de Clara”. Visiten  Txernòbil. Un lloc on el món s’acaba, un lloc al límit de la nostra existència com éssers humans. “Representa un viatge al futur que ens espera tard o d’hora a totes les nostres ciutats”

Allà es troben a Turista que dedica la vida a visitar les zones dels desastres de la humanitat, un turisme de tafaneria i de cerca de sensacions i d’imatges insòlites. Aquest és el món en el que estem vivim, aquest és el món al que ens porten els mitjans de comunicació amb el seu model de notícies com espectacle, un més dels molts espectacles als que podem assistir asseguts al saló o al menjador de les nostres cases mentre fem la nostra vida diària.

Fan un viatge a llocs de la seva infantesa. “La sensació que trobem davant els llocs de la infantesa és estremidora perquè fa palès que dins de nosaltres ha esdevingut un canvi substancial... Com és possible que el jardí, que era un món, s’haja convertit en un pati...? Quina mena de parany ens ha ordit el temps? ... Adornar-nos de la seua petitesa no fa més que evidenciar la festa de la nostra insignificança...  Tots tenim els nostres particulars jardins, algú els ha tret l’aire sobrant i els ha comprimit, els ha constret per fer-los més visitables i permetre’ls testimoniar que el temps ha passat, que nosaltres ens hem fet grans i que ells han empal·lidit i estan en retirada”

També visiten llocs abandonats. Les cases i llocs abandonats ens provoquen a molts una certa fascinació. “Les cases han de sentir pena quan han estat abandonades i, com si entraren en depressió, comencen lentament a sucumbir... Si només és una casa que resta buida i sense amo, aleshores les cases que l’envolten la sostenen per les aixelles com se sosté el cadàver d’un amic caigut en el front, amb perseverança i tossuderia, com  si no volguérem creure que el pla executor i universal de la derrota s’ha fet ja realitat en aquell cos, en aquells maons als quals hem girat l’esquena i hem deixat a soles, com la carn sense l’esquelet. Quan és tot el carrer qui se’n va, aleshores cau la nit i l’endemà ja ha deixat una teula el seu lloc a la gebrada que prepara el solc perquè entre millor l’aigua de la pluja a la casa... I així, s’enfondra el carrer sencer, així dobleguen els genolls els edificis que abans eren jardins d’infància i ara són panteons buits, cenotafis sense més despulles que els objectes polsosos disseminats ací i allà per una mà invisible que els ha remenat no se sap quan”

Els espais de la memòria en el nostre país també són presents en aquest periple geogràfic. “Al nostre país resultava molt difícil mantenir la topografia emocional intacte... Els espais de la memòria han saltat ací ràpidament pels aires i això ens ha deixat, si és possible, encara més orfes”. “Les arrels són les arrels i trobar-les en aquest estat de putrefacció no deu resultar gens fàcil” Gratar en el passat dels nostres avantpassats pot portar a trobar resultats que no sigui del nostre grat.

Després dels viatges retorna. “Tornarem així al que reste de casa nostra. Creurem que duem Europa a la butxaca. Però no.” En el món actual viatgem molt i pensem que així coneixem nous llocs, però segur que no és pas així.

Vivim al segle XXI, un temps que “no ofereix refugi, per ser tot ell un immens temps d’hostilitat, una ampliació brutal de tots els camps de batalla”

De nou aquest llibre de J. Benesiu em resulta estrany, amb alguns moments atractius i reflexions interessants, però en altres moments em costa seguir el seu fil narratiu i entendre que pretén explicar-me.

Segurament els seus llibres i tots els llibres, com també les persones, no som res més que illes al mig de l’oceà a la recerca d’una explicació comprensible de la nostra vida. “Teníem la sensació de viure com illes emergides en la immensitat incomprensible de l’oceà... La nostra història és la història d’un esdevenir illes, un camí cap a l’individu. I que aquest individu que emergeix solitari en l’oceà, tan lluny de qualsevol costa, mostra que sota tot mar hi ha una vegada i una altra sempre la terra, sempre els altres”