Arribo a aquest llibre Premi Llibreter 2015 de la mà de Manuel Baixauli, un dels meus referents literaris. I haig de dir que malgrat alguns alts i baixos no m'ha decebut.
Narra la trobada d'un francès, un britànic, un alacantí, un mexicà i un xilè als volts de Nadal en el bar Katowice d'Ushuaia, propietat d'una polonesa, on s'expliquen les seves històries personals. "Cada dia tenia més clar que em servia de les vides dels altres per entretenir la meva i no haver de pensar en la meva sort concreta".
En la narració d'aquestes històries situades entre la veritat, la mentira i la ficció es va desgranant la novel·la, i al mateix temps, ajuda als diferents personatges, però sobre tot al narrador, a conèixer-se millor a si mateix i a tot el que envolta la seva vida. Posen en qüestió que hi ha de realitat o construcció fictícia en el que acostumem a explicar de nosaltres mateixos als altres. En alguns moments costa seguir el fil de la història global ja que va d'un personatge a altre, i es produeix alguna baixada d'interès.
Ushuaia és un lloc límit, una frontera, fi del món i principi de tot a la vegada. Trobar-se sol en aquesta fi del món i en aquests dies tan especials de fi d'any fa dir al narrador "aquesta soledat està tornant-se companyia".
Al llarg del llibre es trobem fragments d'aquells que conviden a la reflexió:
És un llibre especial, farcit de referents i cites literàries, així com referències directes a la història del segle XX. Penso que hi ha un excés de referències que fa que es notin les costures de la novel·la. És una novel·la ambiciosa, a estones reeixida, però que a moments es perd
en massa digressions i referències històriques i d'altres autors potser
innecessàries.
Entre els autors citats apareix W. G. Sebald que és també un referent per Baixauli, i que darrerament des de l'exposició del CCCB s'ha convertit en autor que de certa manera em persegueix en les meves lectures. De fet, a "Gegants de gel" Joan Benesiu utilitza fotos en blanc i negre com fan tant Sebald com Baixauli en les seves obres.
"Els gegants de gel, d'un blanc que girava al blau, surant amb tota majestat del seu pes enorme sobre les aigües gèlides dels mars dels contorns del món, suposaven per a mi una imatge primigènia i ancestral que volia veure, que necessitava veure després d'haver passat tot aquell temps vagarejant pel meu propi iceberg familiar." Potser és el propi Sebald i tots els autors que apareixen al llarg del llibre els gegants de gel del propi Benesiu
A la xarxa també podeu trobar altres opinions:
En la narració d'aquestes històries situades entre la veritat, la mentira i la ficció es va desgranant la novel·la, i al mateix temps, ajuda als diferents personatges, però sobre tot al narrador, a conèixer-se millor a si mateix i a tot el que envolta la seva vida. Posen en qüestió que hi ha de realitat o construcció fictícia en el que acostumem a explicar de nosaltres mateixos als altres. En alguns moments costa seguir el fil de la història global ja que va d'un personatge a altre, i es produeix alguna baixada d'interès.
Ushuaia és un lloc límit, una frontera, fi del món i principi de tot a la vegada. Trobar-se sol en aquesta fi del món i en aquests dies tan especials de fi d'any fa dir al narrador "aquesta soledat està tornant-se companyia".
Al llarg del llibre es trobem fragments d'aquells que conviden a la reflexió:
- "A cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà"
- "El paratge és d'una solitud extraordinària. Una solitud de frontera més enllà de la qual no se sap quina cosa puga trobar-se. Em trobe no sols fora del meu món, sinó també fora de tot món"
- "Potser havíem de tornar sempre sobre les nostres ombres, havíem de desfer els nusos que el passat retorcia i cargolava damunt la nostra vida d'esplendors manllevats"
- " ... sempre amb el regust amarg d'una existència plegada a la necessitat d'oblidar"
- "Havíem estat tocant les forces amb què els humans voregen els seus confins més enllà dels quals hi ha la pèrdua irreversible de tot sentit i condició"
Entre els autors citats apareix W. G. Sebald que és també un referent per Baixauli, i que darrerament des de l'exposició del CCCB s'ha convertit en autor que de certa manera em persegueix en les meves lectures. De fet, a "Gegants de gel" Joan Benesiu utilitza fotos en blanc i negre com fan tant Sebald com Baixauli en les seves obres.
"Els gegants de gel, d'un blanc que girava al blau, surant amb tota majestat del seu pes enorme sobre les aigües gèlides dels mars dels contorns del món, suposaven per a mi una imatge primigènia i ancestral que volia veure, que necessitava veure després d'haver passat tot aquell temps vagarejant pel meu propi iceberg familiar." Potser és el propi Sebald i tots els autors que apareixen al llarg del llibre els gegants de gel del propi Benesiu
A la xarxa també podeu trobar altres opinions:
- Històries al cul del món
- A tall d'innovació: "Gegants de gel" de Joan Benesiu, una novel·la filosòfica
- Entrelletres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada