Càmfora: tancant un cicle

Amb Càmfora, Maria Barbal tanca el Cicle del Pallars. M'ha costat entrar en la novel·la, fins ben bé a la meitat no m'ha acabat d'agradar. 

Mentre que a Pedra de Tartera la protagonista és una dona, la Conxa, i a Mel i Metzines és un home, l'Agustí, en aquesta que tanca el cicle el protagonista és una família, la família Raurill. No hi ha un únic narrador. La veu narrativa va passant d'un personatge a l'altre.
Només començar el patriarca, Leandre, el seu fill petit Maurici i la nora Palmira, emigren a Barcelona com feien milers de catalans rurals en aquells anys de la postguerra. Això mateix va fer la meva mare empesa pels meus avis un cop acabada la guerra civil que des d'un poblet d'Osona es van traslladar amb tota la família a Sabadell.
La reacció i l'adaptació a la capital de tots tres, és ben diferent. Leandre, un personatge molt fatxenda, ben aviat retorna al poble sol. No és pas que no s'adapti a Barcelona, si no més aviat que les coses no li surten com ell volia, i prefereix el retorn a un lloc on és conegut i té el seu espai. Leandre és el centre de la major part de les desavinences, ressentiments i secrets familiars, i al voltant de qui es desenvolupa tota la trama. La Palmira és la que té més clar que es vol quedar a Barcelona, s'hi adapta bé i veu les oportunitats que ofereix en front a la vida del poble, on tot sempre és igual i amb poques o cap possibilitat de canvi. Maurici enyora el poble des del primer moment, però home amb molt poc esperit emprenedor, fa el que la seva dona decideix, malgrat que mai es troba a gust en la gran ciutat.

En la contraposició entre els món urbà i el món rural, surt clarament guanyador el món urbà. El poble està massa arrelat a la tradició de la que ningú en pot sortir, però que al mateix temps dóna seguretat. En canvi, la ciutat, malgrat l'anonimat que representa i on ningú et coneix és un lloc farcit d'oportunitats per qui vol aprofitar-les, un lloc on es pot començar de nou, i on d'alguna manera tot és possible.
Malgrat la presència permanent de Leandre les que agafen el protagonisme de la història són les veus de les dones, en una mena de veu coral: Palmira, Sabina, Salomé, Roseta, Neus, Roser, ....  Per sobre de totes destaca Palmira que inicia el seu viatge cap a la independència personal en el moment que comença a treballar a la merceria.

Càmfora, una bonica i sonora paraula, dóna títol al llibre i és l'olor que porta els vells records a la memòria tant de la Sabina, com del Maurici poc abans que el desenllaç es precipiti en un final tràgic. La càmfora impregna l'armari d'una olor característica i ajuda a conservar la roba, així com també els vells records dels protagonistes.