“L’instant que l’altaveu metàl·lic pronuncia el seu nom, l’Amor sap que
ja ha succeït. Tot el dia que està d’un humor crispat i amb mal de cap, gairebé
com si li haguessin donat una notícia mentre dormia però no recordés de què es
tractava. Un senyal o una imatge, just per sota la superfície. Problemes en les
profunditats. Foc subterrani.
Però quan sent les paraules en veu alta, no se les creu. Tanca els ulls i
nega amb el cap. No, no. No pot ser cert el que li acaba de dir la seva tia. No
s’ha mort ningú. Només és una paraula...
Ara que el moment ha arribat de debò, sent com si fos una cosa distant, com
entre somnis. No ha passat, no en realitat. I especialment no li ha passat a la
Ma, que sempre estarà viva”
Aquest és l’inici de “La Promesa”, la novel·la de Damon Galgut que
va guanyar el Premi Llibreter 2023 d’altres literatures. Damon Galgut és un
reconegut escriptor sud-africà.
Un cop algú mor “la desaparició comença immediatament i, en un cert
sentit, no s’acaba mai”
El fil conductor d’aquesta novel·la serà la família Swart formada pel pare
(Manie), la mare (Rachel) i tres fills: Anton, Astrid i Amor, i una promesa. Poc
abans de morir la mare li fa prometre al pare que quan ella es mori li donarà
la casa on viu a la Salomé, una criada negra de la família. Això ho escolta
l’Amor. Ella creu que les promeses s’han de complir. “Ho va prometre. El
vaig sentir. Va prometre a la Ma que li donaria la casa a la Salomé”
Tot i que la narradora principal és l’Amor, el relat va d’un a un altre
dels protagonistes explicant el que pensa i fa cadascú d’ells. Els pensament i
les accions de tots en diferents moments és com un mosaic divers i acolorit del
que és la vida sempre diversa.
L’Amor “està acostumada que la tractin com si fos una taca, una ombra a
la vora del camp de visió de tothom. Massa jove, massa estúpida perquè se la
prenguin seriosament. I també és estranya, una nena estranya. Rara i fins i tot
tràgica, fàcil d’ignorar”. Sembla que ningú li fa massa cas.
“La vida segueix uns camins molt estranys, i de vegades és només quan
saps que la vida se t’acaba que li acabes donant un significat”
 |
| Mirador de la Canal del Bosc, maig 2024 |
Acabat l’enterrament, l’Amor torna a la residència contra la seva voluntat,
i l’Anton al servei militar, però aquest no arriba a la caserna. Decideix fer
la seva vida. “El que acabo de fer és un delicte, pensar, però tot i així em
sento molt lleuger.”
Passen nou anys. El pare està en coma a la UCI. L’Anton torna per veure’l.
Fa nou anys que no es veuen. “Tornes després d’estar desaparegut durant molt
de temps i la superfície es torna a tancar com si no te n’haguessis anat mai”
El pare es mor, una nova sotragada per a tota la família. Tots son més
grans i més vells.
És l’hora del repartiment de l’herència paterna. “Tot gira al voltant
dels diners. Una abstracció que determina el teu destí. Bitllets amb xifres
impreses, cadascú d’elles d’un valor abstracte que no és ben bé el mateix, però
les xifres fan palès el teu poder i no en tindràs mai prou”. El repartiment
de l’herència es fa el mateix dia que la final de la copa del món de rugbi que
guanya Sudàfrica.
En el testament no es menciona a la Salomé i la promesa de fa 10 anys.
L’endemà al matí “un ambient emmetzinat i malaltís entenebreix la casa, una
sensació entre la malenconia i l’avorriment, tot i que el dia és clar com el
vidre i bufa una brisa fresca”
De nou tornen a passar nou anys. Ara l’Amor treballa d’infermera a Durban.
Viu amb la Susan. L’Astrid, separada del seu primer marit, està casada amb el
Jake i forma part de l’elit blanca. Té relacions amb el soci del seu marit. L’ataquen
pel carrer per prendre-li el cotxe i la maten.
Sudàfrica ha superat l’apartheid, però no és el paradís. Continua sent una
societat dividida. “Tot està fortificat fins a les dents, amb murs i tanques
enormes...”
Tres morts ben diferents: llarga malaltia, picada d’una serp i assassinat. I
tres ritus d’enterrament també diferents: ritus jueu, ritus de l’Església
Evangèlica Neerlandesa, i ritus cristià.
Nou anys després, Anton està en hores baixes. Té 50 anys i és conscient que
no ha fet res a la vida. “Sempre m’ha passat el mateix. Veu quina és l’acció
més correcta però no la duu a terme. En lloc d’això fa l’acció contrària,
l’equivocada, per fotre’t a tu i a ell mateix”... “Cinquanta anys, mig
segle, i no farà cap de les coses que abans tenia la certesa que faria”
L’Anton es suïcida. Un nou mort a la família, i un nou ritus funerari, un
ritus orientalista malgrat que el seu desig era no fer cerimònia i ser cremat.
L’Anton escrivia un llibre des de feia anys. L’Amor el llegeix, “mentre
comença a llegir el llibre, viatja al seu interior des d’una gran distància...”
Està a la seva habitació de petita. “Tot el que succeeix en una
habitació persisteix de forma invisible, totes les accions i les paraules, per
sempre. No es veuen ni se senten, ...”
“Tots ells estan morts i només quedes tu”... “Ets una branca que
està perdent les fulles i algun dia et trencaràs. I aleshores què? Aleshores
res. Unes altres branques ompliran l’espai. Altres històries s’escriuran sobre
la teva i et guixaran cada paraula. Fins i tot aquestes”
DAMON GALGUT
La Promesa
Ed. Les Hores, 2022; 310 pàgines
Traducció Àfrica Rubiés Mirabet
Premi Llibreter 2023, Premi Booker 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada