La dictadura de l'estadística

Ja fa temps que els mitjans de comunicació ens omplen amb estadístiques de diferents àmbits per donar més sensació de veracitat i respectabilitat a les notícies que ens transmeten. Aquesta tendència ha arribat al seu punt màxim amb la pandèmia. Al llarg d’aquests més de dos anys, dia rere dia ens han presentat xifres i més xifres, juntament amb la interpretació dels experts. La misteriosa Rt, la incidència acumulada, i altres conceptes han passat a formar part de la nostra quotidianitat.

José Hierro ens posa en alerta quan menciona un llibre d’Ian Hacking (1990) “The Taming of Chance publicat per Cambridge University Press i explica el que hi ha al darrera d’aquestes estadístiques i sobretot com s’utilitzen. “La cuantificación, la medida y la numeración dependen de una categorización previa. Esto quiere decir que no hay una aplicación del lenguaje matemático sin un proceso de selección y jerarquización previa de las categorías que se quieren medir. La selección de las categorías es arbitraria y adecuada a los propósitos de un poder político, siguiendo las necesidades de una administración burocrática que pretende verificar -de manera cuantitativa- que ciertas regularidades morales, económicas, sociales y coloniales sean ejemplificadas en un “estado” cuantitativo en particular…” (Hierro, 283). Per concloure que l’estadística és “una disciplina que aplica herramientas matemáticas a las necesidades categorizadas por un poder político, colonial o comercial” (Hierro, 283). Per tant, l’elecció del que ens mostraven no era neutral.

Més endavant afegeix: “el “fetichismo numérico” de la modernidad genera una nueva alfabetización matemática que nos compele a creer que todo lo que está representado por un cálculo matemático es fiable” (Hierro, 284). Les matemàtiques, i tot el que olori a números, han estat posades en un altar per la nostra societat. Quan es parla de nous currículum es pot fer desaparèixer la filosofia, però les matemàtiques no es poden tocar. Possiblement les matemàtiques són l'assignatura de més prestigi.

Roses, maig 2010

Després d’altres consideracions tanca entre altres amb la següent conclusió:

“El fetichismo cuantitativo de la modernidad ha convertido a nuestras sociedades a la “trivialidad estadística” que genera falsas certezas y asunciones que, disfrazadas eficazmente con el lenguaje matemático de los expertos, nos persuaden de la validez de las infalibles verdades tecnocráticas que no en todos los casos implican un bienestar colectivo, ni un respeto al libre desarrollo de la individualidad” (Hierro, 300)

Sens dubte l’estadística és una eina molt útil, però cal anar amb molt de compte amb l’ús que es fa de la mateixa ja que, per una banda, pot comportar conclusions errònies, i per altra, es poden manipular amb certa facilitat, tot aparentant rigor científic.

Al llarg de la pandèmia s’ha utilitzat l’estadística d’una forma excessiva com una veritat infal·lible per justificar decisions polítiques que limitaven, i molt, les nostres llibertats. Tot i posar en qüestió algunes decisions, com que venien avalades per les dades matemàtiques, la major part ho hem acceptat amb resignació. Però, ben segur, que les dades que ens presentaven estaven escollides a consciència per aconseguir els seus propòsits. No eren tan asèptiques com ens volen fer creure.

Molt de compte amb la dictadura de l'estadística! És molt important ser capaços de treure les nostres pròpies conclusions.

Bibliografia:

HIGUERA RUBIO, JOSÉ (2020)- Los gráficos de la privacidad: el rastreo emocional y la geolocalización del pánico; 277-300. Dins del llibre de compendiat per VILLACAÑAS, JOSÉ LUIS (2020).- Pandemia en la encrucijada. Barcelona. Biblioteca Nueva