La immigració, l’etern problema sense resoldre no és un maldecap nou

La immigració és un tema recurrent tant en el debat polític com també en els bars i en les tertúlies. Se’n parla molt, però en realitat no es té molt clar què s’ha de fer, ni què es pot fer. És un tema que genera controvèrsia i sobre el que tothom s’atreveix a opinar. Per una banda s’opina segons les pròpies experiències més directes, però també amb idees prèvies sense contrastar-ho amb la realitat.

La lectura d’aquest llibre editat al març del 2012 m’ha servit per conèixer algunes dades, i també per reflexionar sobre el tema.

La immigració és una constant en el nostre territori al llarg de tota la història. Per tant aquest fenomen no ens hauria d’estranyar tant, ni agafar-nos tan per sorpresa.

Catalunya seria molt diferent sense immigrants. En els darrers 100 anys s’han produït bàsicament tres grans allaus immigratoris que han canviat la demografia del país

1911-1930: Arriben 546.000 persones que representen el 77.3% de l’augment poblacional del període. Bàsicament són aragonesos, valencians, balears i murcians.

Entre 1930 i 1950 també hi ha immigració, però aquesta disminueix molt.

1950-1975: Catalunya passa de 3,2 milions a 5,6 milions amb gairebé 1.400.000 d’immigrants:

·         Anys 50: 440.000 immigrants

·         Anys 60: 720.000 immigrants

·         Anys 70, fins 1975: 231.000 immigrants

La procedència majoritària és del Sud: Andalusia, Múrcia i Extremadura i també de l’Aragó

En el 1975, el 38,7 % de la població catalana és nascuda fora de Catalunya.

Encara que totes les comarques reben immigrants aquests es concentren en gran mesura al Barcelonès i comarques veïnes: Vallés, Baix Llobregat, Maresme.

“Aquesta segona onada immigratòria provoca un augment de la natalitat i un rejoveniment de l’estructura demogràfica de Catalunya”. Fenomen que es repeteix en cada de les onades migratòries.

En el període entre 1975-1995 arribem als 6 milions. Però l’augment de població s’atura i ja no arriba immigrants en un nombre significatiu

1995-2010, sobre tot, el període 2000-2010: es produeix un nou flux immigratori, el tercer en un segle. Augmenta la població en 1.481.279 habitants. L’1 de juliol de 2010 som 7.571.319 catalans dels quals 1.242.525 són estrangers.

La nova immigració és estrangera. Es produeix un augment de la franja d’edat 15-39 en detriment de la franja 40-64. L’edat mitjana passa de 33,7 al 1975 a 40,8 al 2000 i a 40,6 el 2008. L’evolució del nombre d’estrangers que viuen a Catalunya és espectacular:

• 1975: 36.037 estrangers, el 0,6%
• 1996: 114.264 estrangers, el 1,9 %
• 2000: 181.594 estrangers, el 2,9 %
• 2010: 1.241.525 estrangers, el 16.4 %

En aquests anys també canvia la seva procedència. De ser europeus de la Unió Europea i marroquins, hem passat a llatinoamericans (bàsicament, procedents de Perú, Equador, Colòmbia i Bolívia), però també xinesos, romanesos, pakistanesos i també subsaharians.

“Catalunya ha rebut durant els darrers 100 anys uns 4 milions de persones, les quals s’hi han instal·lat i la immensa majoria s’hi ha quedat per sempre. Un volum que, en termes relatius, ha estat incomparablement superior al de qualsevol altre Estat o regió europea”

“Els catalans de nissaga hem estat superats pels immigrants i la seva descendència, avui tots catalans”

“La immigració ha estat un component fonamental pel creixement de la població catalana, més ben dit, n’és l’explicació”

Aleshores, si no resulta un fenomen nou, per quina raó resulta tan polèmic i tan conflictiu? La diferència és que en els dos grans períodes anteriors la immigració era espanyola i en aquest tercer ha estat estrangera. Però en realitat molt del que es diu d’aquests immigrants ja es deia de les anteriors onades migratòries. Jo mateix ho havia escoltat a casa i al barri.

Aquests grans allaus immigratoris en la població autòctona crea una sensació d’amenaça que comporta un replegament intern. De fet hi ha molt poca comunicació entre els autòctons i els immigrats. D’alguna manera vivim en dos món paral·lels. Això també va passar en el període de la gran immigració espanyola dels anys 60. Hi ha pocs casaments entre immigrants i autòctons i la major part de casaments es donen entre persones de la mateixa nacionalitat.

Curiosament, la majoria dels immigrants s’instal·len en els barris que els anys 60 havien acollit l’anterior allau migratori i en gran mesura es repeteixen els problemes que aleshores es van donar. No aprenem del nostre passat i caiem en les mateixes errades de forma sistemàtica.

“A Catalunya la pobresa no s’hereta, sinó que s’importa. Amb el benentès que a canvi oferim mecanismes d’ascensió social: els que arriben s’incorporen en els nivells socials més baixos facilitant la mobilitat social dels autòctons i dels que han arribat abans, i així successivament”

Segons afirmacions de l’autor “manca de conflictivitat no vol dir convivència”. “Nouvinguts i autòctons no es relacionen, cadascú fa la seva vida”. Es produeix “coexistència pacífica més que convivència veïnal”

“Hi ha la percepció, molt estesa, que la immigració és sinònim de conflicte” Però és realment certa aquesta percepció?. Potser també cal diferenciar entre immigració pobre i immigració rica. D’aquesta última no hi ha queixes. Més aviat es cerquen mecanismes per incentivar-la.

“Es constata la trista relació entre barris pobres i immigració: com si certs fragments de les ciutats estiguessin relegats a acollir les classes més desafavorides econòmicament, que només amb el pas del temps aconseguiran fugir-ne per deixar el seu lloc a aquells que arriben de nou: la “ciutat emergent” que acompanyà la immigració espanyola era diferent a la “ciutat usada” que han trobat els nous immigrants”

“Amb l’afegit que en molts d’aquests immobles s’ha produït un buidatge, o quasi, que ha deixat sols els nous immigrants amb els seus congèneres i altres immigrants de nova fornada ... Més que barris, que també, la concentració es produeix per blocs de pisos o illes urbanes, per assolir percentatges del 80%, si no més”

Hi ha poblacions, o més ben dit barris que tenen grans concentracions d’immigració estrangera amb xifres que fàcilment superen el 20% i en alguns casos s’apropen al 50%.

“Estem davant d’un fet complex i difícil” “Molts ajuntaments malgrat la migradesa de recursos, estan fent un gran esforç envers tot allò que fa referència a la nova immigració” Però es fa prou?

En els darrers anys (2010-2018) s’ha estancat l’allau de nous immigrants i la població pràcticament no es belluga, situada entre els 7.400.000 i el 7.500.000.

El que ha caracteritzat aquests darrers anys és el que s’ha anomenat la crisi dels refugiats, i darrerament l’arribada de nens i adolescents no acompanyats.

Però com gairebé sempre tinc la sensació que es parla molt i es fa realment ben poc. Esperem com a societat que els problemes es resolguin sols i moltes vegades no arribem ni tan sols a definir el què passa en realitat. Només reaccionem quan es genera algun conflicte greu que els mitjans s’apressen a magnificar. I passats uns dies ho oblidem tot fins que torna a esclatar un conflicte al cap de cert temps.