Stefan Zweig és un autor nostrat
del que n’he sentit a parlar molt, però del que de moment no havia llegit res.
Aquesta serà la meva primera incursió, un llibert breu que no pot començar
d’una manera millor:
“Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional. De cop, un remolí negre començà a brunzir davant els seus ulls, els genolls se li glaçaren i hagué de córrer a aferrar-se a la barana per no caure bruscament endavant. No era la primera vegada que corria el risc de fer aquesta visita, i aquest esglai sobtat no li era gens desconegut ...”
En el seu cap de dona burgesa feliç amb marit i dos fills li dona moltes voltes. Pensa que no la reconeixerà i que el problema ja està acabat, però no és així. Estava a la porta de casa seva esperant.
“La Irene la mirà als ulls, però només un segon. No suportava aquell
escarni insolent i vulgar. Sentí tot el cos envaït per un fàstic semblant a un
dolor ardent. Només tenia ganes d’anar-se’n, fugir, no tornar a veure mai més
aquella fesomia!. Girada de cara, amb un ràpid moviment li allargà el preciós
moneder i, empesa per l’horror, pujà corrents les escales.”
La por a tornar a trobar a la xantatgista fa que es tanqui a casa i no surti. Ara està sempre alerta. Canvia el seu caràcter i els seus costums. Alguna intuïció té el seu marit: “Van caminar en silenci l’un al costat de l’altre. Ella no gosava obrir boca. Pressentia confusament un nou perill. Ara estava acorralada per dos costats”
El seu neguit va en augment. Dorm malament i té mals sons. No s’atreveix a explicar-li al seu marit res del que passa. “No ho sé, però tots aquests dies tenia la impressió que em volies dir alguna cosa. Alguna cosa que només ens concerneix a tu i a mi. Ara estem sols, Irene.” Li digué el seu marit sense obtenir cap resposta.
No s’atrevia. “Quan la porta es va tancar ella tingué la impressió que es tancava un taüt. El món sencer li semblà mort i buit, tan sols dins el seu cos enrigidit el cor li batia amb força i desbocat contra el pit, cada batec li feia mal, mal”
"¿A què era deguda aquella mirada tan penetrant, tan enlluernadora, tan colpidora i dolorosa? ¿Sospitava alguna cosa o ja estava assabentat del que havia passat?”
Continua amb el seu secret. Ho segueix complicant tot cada vegada més. Es veu a prop de l’abisme. El xantatge continua: “Tan sols comprava temps, un moment de respir, dos dies de descans, o tres, potser una setmana, però un temps espantosament sense cap valor, ple de turment i tensió. Des de feia setmanes dormia amb desassossec, amb somnis més espantosos que l’insomni, li mancava aire, llibertat de moviments, tranquil·litat, ocupació”
Sembla que està a punt de confessar el que li passa, però “era inútil, mai no podria pronunciar el mot alliberador que la cremava per dins i li devorava la tranquil·litat.”
Ja ha pres una decisió. S’apropa el final. “La certesa que a la fi havia adquirit del desenllaç no gaire llunyà començà a infondre-li una claredat inesperada. El nerviosisme cedí lloc miraculosament a una reflexió serena... De sobte, les coses s’esclarien”... “Era agradable de no pensar en res, tan sols sentir dintre seu un fosc sentiment de final, una boira que baixava a poc a poc i tot ho embolcallava”
Però de sobte els esdeveniments donen un gir inesperat. Narració breu, però intensa, sense un moment de respir, altament recomanable. De ben segur que seguiré llegint llibres d’aquest autor.
També en parlen a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada