diumenge, 29 de setembre de 2019

Tornen les velles cançons


Helicòpters, esbotzar portes a altes hores de matinada, detencions, escorcolls, centenars de policies, ... Això és el que vam viure al llarg del dilluns.

A primera hora del matí escoltem les primeres notícies. I ben aviat, malgrat que el sumari era secret apareixen les primeres filtracions d’acusacions de terrorisme. Les televisions estatals comencen a parlar de goma 2 i de preparació d’atemptats. El relat de convertir el moviment independentista en un moviment violent i que estava preparant atemptats terroristes va agafant forma en els mitjans del règim del 78. Les proves són febles, però és igual ja tenen el que fa temps que buscaven.

La reacció és immediata i tornem a sortir al carrer ben aviat a dir que les seves acusacions no són creïbles i que el moviment independentista no és violent. Passa la setmana i mentre la major part dels mitjans de comunicació segueix presentant aquests detinguts com a perillosos terroristes, les notícies que a comptagotes es poden anar sabent és que no hi ha res de clar en tot plegat. Però el resultat és que tenim 7 empresonats més, de nou a Sota del Real, i sota el règim penitenciari que s’aplica als terroristes, aïllats i amb totes les comunicacions controlades.

Com diu la vella i bella cançó de nou plenament vigent, què volen aquesta gent que truca de matinada? Estem a l’espera de conèixer la sentència. Podríem dir que estàvem poc mobilitzats, però aquests fets revifen el moviment. La gent s’escalfa i tornen a tenir ganes de sortir al carrer a denunciar aquestes manipulacions tan barroeres. Passem una setmana ben moguda i la indignació augmenta.

Coneixem molt bé com funciona la policia i el poder judicial en aquest país. S’omplen la boca de manera permanent de que vivim en una democràcia consolidada i en un Estat de Dret. Però com molts sabem és l’Estat del seu Dret. La història recent està plena de detencions sense justificació, de condemnes sense sustentació legal, ... però segueixen amb el seu pla de construir un relat que els permeti argumentar la violència del moviment. Segueixen en el fangar d’una justícia ben poc creïble i ens continuem carregant de raons. 
¡Qui ens havia dir no fa pas tants anys que tornaríem a escoltar i cantar les mateixes cançons que cantàvem i escoltàvem als anys 60 i 70 en ple franquisme i en alguns recitals rodejats de les forces d'ordre!