diumenge, 18 de desembre de 2016

La plaça



 No existe nada de lo que vemos. ¿Y lo demàs? Si existe, es invisible.”

Una plaça d’attrezzo, fora de la realitat, sense connexió amb res del seu voltant és l’escenari on tot passa. “... Le da lo mismo de qué totalidad ha sido extraido este fragmento del barrio de qué gran Ciudad se supone que es parte
El relato no tiene lugar aquí o allí. Está contenido por entero en sí mismo, como en una bola de cristal en la que hay todo lo necesario para cada eventualidad posible”. Un policia, un estudiant de dret, el notari, la seva criada els seus pensaments i les seves accions configuren el relat .... Cafeteria, fotògraf, farmàcia, habitatge del policia, de la bugadera, forn de pa, el cinema tancat, l’hotel barat, institut masculí, administració regional, aquests són els edificis que hi ha a la plaça, l’escenari, juntament amb les vies del tramvia al bell mig de la plaça.
Va desgranant petits fets i pensament d’aquests personatges de ficció que semblen titelles en mans del narrador i dels que explica els mínims detalls de les seves accions i dels seus pensaments. Cap d’ells té nom, només coneixem el seu ofici. En alguns moments em recorda els relats de Saramago.
La cafeteria és configura com a centre neuràlgic on es creuen les vides dels diferents personatges, el notari, l’universitari, el fotògraf.
Una notícia inesperada arriba per telèfon: cauen tots els valors de la borsa. Uns titulars al diari no aclareixen quina és la catàstrofe que cau sobre la plaça. La gent va i ve, sense saber massa què fer. Més endavant sabrem que ha estat un cop d’estat. “La vida, como suele ocurrir, se desarrollaba con tranquilidad justo al lado de una eventualidad particularment grave
“ ... La vida era tan difícil. Difícil y además carente de sentido, y cargar con el peso de la vida sin que sirviera para nada resultaba cruel
Viuen en un món fals que s’ha de mantenir a tota costa en la seva artificialitat i falsedat. “Es mejor vivir tranquilamente, aunque a ciegas, y no tenir en absoluto consciencia de en qué se està participando
Tot comença a canviar quan a la plaça arriba una família procedent d’una altra plaça desocupada i tancada per força major: els seus habitants han estat expulsats de les seves llars per una ordre irrevocable. “¿Es que cada cual no tiene ya bastante con sus propias preocupacions? No nos hacen falta problemes nuevos
Primer són uns pocs, però cada cop n’arriben més, tramvies i més tramvies carregats de forasters provinents d’altres places, amb les seves maletes i les seves robes d’abric. Els hi acoten l’espai, però aquest es fa petit i no hi caben: “Les ha costado perder un espacio que les pertenecía
Los refugiados son refugiados, su suerte està echada y resulta evidente para cualquiera menos para ellos: no tienen sitio ni aquí ni allí, en ninguna parte
Ningú els vol. Comencen a circular rumors que a canvi de diners els portaran a un lloc molt millor. Els refugiats ja no manen sobre el seu destí. Els poden portar d’un lloc a un altre sense que ells hi puguin dir res.
La vestimenta, el que portem dia a dia emmarca la nostra categoria social, qui som i que sens permet fer: “Esos abrigos pronto se convirtieron en un símbolo de su otredad; un símbolo desastrado, amorfo, guateado, un peso cargado sobre sus hombros tan solo para que el gentío recién llegado se hundiera de una vez por todas en el empedarado de la plaza, como si hubieran naufragado en el mar
Els refugiats “a consecuencia de un repentino giro argumental habían perdido, además del techo sobre sus cabezas, también la libertad para guiar sus propios asuntos”.
Qui més i que menys davant l’arribada de tanta gent intenta fer el seu negoci. Els refugiats, els desplaçats són un problema. No se sap què fer amb ells.
Tampoco estaba claro adónde se tendría que enviar a esas persones cuando resultaba en apariencia evidente que no había lugar para ellos en ninguna parte
Els refugiats, les persones no importen. L’important es tornar a la situació inicial. Eliminats de la vista, tancats al cinema, queda eliminat el problema: “el problema ha dejado de existir, que el cuerpo extraño ha sido eliminado. La situación original que tan felizmente se había mantenido hasta la aparición de los refugiados había sido restablecida
El problema es tan evidente: falta sitio ¿Para que alargar que reclaman unos derechos dudosos, o el superfluo esfuerzo de unos pulmones que gastan un aire que no les està destinado, o el vano latido de unos corazones llenos de inútil rencor? ¿Para qué consentir una existencia que no ayuda a ningún fin loable?”

També en parlen a: