diumenge, 11 de desembre de 2016

Un nou obús de W. Mouawad



Del fons de l’escenari despullat surt descalç amb calçotets i samarreta i s’apropa a poc a poc. “No se sap mai com comença una història”. Una trucada de telèfon ho precipita tot. Ens permet endinsar-nos dins la seva ànima turmentada amb un llenguatge precís. Els únics elements de l’escenari són una cortina, una cadira i les llums. Són del tot suficients. L’important és el text i l’actor, la resta resulta superflu.
Un monòleg dur que ens transporta a diferents escenes de la seva vida. Ernest Villegas amb la seva gestualitat ens permet veure altres personatges que l’envolten  (la mare, la tieta, la germana, el conductor de l’autobús, ...) i ens transporta a altres llocs i a altres temps. És un text dramàtic, però amb tocs d’humor i ironia. Et va colpint sense treva. No hi ha descans.
Revivim de nou l’escena de l’atemptat terrorista a l’autobús des dels ulls d’un infant que no entén el que passa. La guerra que ho arrabassa tot. La vida i la mort que ens trasbalsa i ens deixa asseguts a la cadira entre sanglots.
Ara si, vestit, i ben abrigat amb la seva jaqueta que el protegeix del fred i la pluja, s’allunya fins desaparèixer darrera de l’escenari. Uf, s’ha acabat! 

2 comentaris:

Eloi G.G. ha dit...

Mouawad no et deixa mai indiferent.

Ricard Masferrer ha dit...

També dóna a pensar que és una persona amb molts traumes.