Del fons de l’escenari despullat
surt descalç amb calçotets i samarreta i s’apropa a poc a poc. “No se sap mai com comença una
història”. Una trucada de telèfon ho precipita tot.
Ens permet endinsar-nos dins la seva ànima turmentada amb un llenguatge precís.
Els únics elements de l’escenari són una cortina, una cadira i les llums. Són
del tot suficients. L’important és el text i l’actor, la resta resulta
superflu.
Un monòleg dur que ens transporta
a diferents escenes de la seva vida. Ernest Villegas amb la seva gestualitat
ens permet veure altres personatges que l’envolten (la mare, la tieta, la germana, el conductor
de l’autobús, ...) i ens transporta a altres llocs i a altres temps. És un text
dramàtic, però amb tocs d’humor i ironia. Et va colpint sense treva. No hi ha
descans.
Revivim de nou l’escena de
l’atemptat terrorista a l’autobús des dels ulls d’un infant que no entén el que
passa. La guerra que ho arrabassa tot. La vida i la mort que ens trasbalsa i
ens deixa asseguts a la cadira entre sanglots.
Ara si, vestit, i ben abrigat amb
la seva jaqueta que el protegeix del fred i la pluja, s’allunya fins
desaparèixer darrera de l’escenari. Uf, s’ha acabat!
2 comentaris:
Mouawad no et deixa mai indiferent.
També dóna a pensar que és una persona amb molts traumes.
Publica un comentari a l'entrada