dissabte, 24 de desembre de 2016

Créixer sense pors



En aquest poemari Roc Casagran ens convida a abandonar la comoditat de la vida i a atrevir-se a viure amb l’ampli sentit de la paraula.
No feu com jo, que estic aquí reclòs,
I sols em moc en murs de poesia
No esperar a ser vells
... abans no trobis al mirall un vell
... i has llençat el rellotge en un rampell
N’estem prou farts, dels dies de bromur,
dels temps parat, d’estar-nos sempre aquí
I ser capaços de llençar-nos a la vida i fer realitat els nostres anhels
Que ens en anem, que ho deixem tot enrere,
que oblidem fums de fàbriques i trens
P’rò això no dura gaire,
tornem a l’ombra, als nostres tristos viures
I deixem el seny a banda, i deixar-nos portar per la rauxa.
Se’ns pixen al damunt, i ho has vist tu,
ens foten un collar de gos que estreny,
i ho veiem molts, ens armen un bon cristo,
i així i tot, ningú va, vinga empeny,
fot-li benzina i etziba-li un misto”
“No ‘nem pas bé. Tenim tots els camins
embarrancats, la llengua segrestada
Malgrat tot, i estar carregats de raons el camí no resulta senzill. Desempallegar-nos d’un passat mesell i mirar endavant amb valentia.
I som aquí per dir
els mots més nous”
“Planifiquem nous mapes
cremem els vells i fem d’antics camins
carrers de foc que encengui el demà”
“ i més us val d’estar molt a l’aguait
perquè la nit aquella qualsevol
que es faci llum enmig de la penombra
salparà el barco de la gran revolta

La felicitat d’ignorar-ho del tot i créixer sense pors