Créixer sense pors

En aquest poemari Roc Casagran ens convida a abandonar la comoditat de la vida i a atrevir-se a viure amb l’ampli sentit de la paraula.

“No feu com jo, que estic aquí reclòs,

I sols em moc en murs de poesia”

No esperar a ser vells

“ ... abans no trobis al mirall un vell

... i has llençat el rellotge en un rampell”

“N’estem prou farts, dels dies de bromur,

dels temps parat, d’estar-nos sempre aquí”

I ser capaços de llençar-nos a la vida i fer realitat els nostres anhels

“Que ens en anem, que ho deixem tot enrere,

que oblidem fums de fàbriques i trens”

“P’rò això no dura gaire,

tornem a l’ombra, als nostres tristos viures”

I deixem el seny a banda, i deixar-nos portar per la rauxa.

“Se’ns pixen al damunt, i ho has vist tu,

ens foten un collar de gos que estreny,

i ho veiem molts, ens armen un bon cristo,

i així i tot, ningú va, vinga empeny,

fot-li benzina i etziba-li un misto”

“No ‘nem pas bé. Tenim tots els camins

embarrancats, la llengua segrestada”

Malgrat tot, i estar carregats de raons el camí no resulta senzill. Desempallegar-nos d’un passat mesell i mirar endavant amb valentia.

“I som aquí per dir

els mots més nous”

“Planifiquem nous mapes

cremem els vells i fem d’antics camins

carrers de foc que encengui el demà”

“ i més us val d’estar molt a l’aguait

perquè la nit aquella qualsevol

que es faci llum enmig de la penombra

salparà el barco de la gran revolta”

“La felicitat d’ignorar-ho del tot i créixer sense pors”