“Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en fa més d’onze que treballo de
cuidadora. Pot semblar molt temps, però encara volen que continuï vuit mesos,
fins a finals d’aquest any. M’hauré dedicat, entre tot, quasi dotze anys”
“Al llarg dels anys hi ha hagut moments que he volgut oblidar Hailsahm,
pensava que no havia de viure rememorant tant de passat. Però va arribar un dia
que vaig deixar de resistir-m’hi”
“Tot això va passar fa molt, o sigui que podria estar malfixada en algun
detall” La memòria sempre és traïdora amb el pas del temps.
I d’aquesta manera la Kathy ens comença a explicar la seva vida a Hailsham,
una mena d’internat on va viure la seva infantesa i adolescència amb els seus
companys. I resulta que Hailsham és molt més misteriós del que sembla de bones
a primeres.
“Vist amb distància, m’adono que teníem una edat en què sabíem unes
quantes coses de les nostres persones -qui érem, en què érem diferents dels
nostres tutors i de la gent de fora- però encara no compreníem que significava
tot plegat”
Bàsicament ens explica la relació amb dos dels seus companys de Hailsham,
la Ruth i el Tommy. Va ser a Hailsham que “vam començar a cavil·lar i a
fer-nos totes aquelles preguntes sobre nosaltres mateixos que no hem deixat de
fer-nos mai al llarg dels anys”
A poc a poc anem esbrinant que els alumnes de Hailsham no són uns alumnes
normals. El primer que esbrinem és “tots sabíem una cosa... cap de nosaltres
no podia tenir fills”
De sobte un dels seus tutors els hi explica que “teniu la vida
planificada. Us fareu grans, i abans que us feu vells, abans d’arribar a la
vida madura, començareu a donar els òrgans vitals. És per això que us han creat
a tots... Us han portat al món amb un objectiu, i el vostre futur, el de tos
vosaltres, està decidit”
Malgrat tot, no saben massa que els espera en el futur i fan càbales i
elaboren teories, sense saber mai massa si estan en el cert. En alguns moments
em recorden els replicants de Blade Runner. Cap de les seves teories té res al
darrera. El seu destí és ser donants i res més.
 |
| Tintagel, agost 2008 |
Amb tot una antiga professora de Hailsham amb qui aconsegueixen parlar els
di diu: “penseu que heu viscut molt més bé que molts dels que us han
precedit. I qui sap a què s’hauran d’enfrontar els que vindran després de
vosaltres” Aquesta reflexió també la podem aplicar a la nostra generació,
una generació que ha aconseguit viure prou bé i ves a saber com els anirà als
que vindran al darrera.
“Tant de bo us pogués ajudar. Però ara esteu sols”. Tots estem sols.
Tots tenim preguntes. Com la Kathy, la Ruth i el Tommy, tots cerquem respostes
que no trobem. Potser ens agradarien determinades respostes, però aquestes no
hi son, son simplement desitjos i somnis. Malgrat tot, estem aquí, en aquest
món. I sí, estem sols, amb el consol d’algunes companyies, però qui diu què
això de viure no val la pena, encara que no sapiguem per a què?
KAZUO ISHIGURO
No em deixis mai
Anagrama; 2006; 317 pàgines
Traducció de Xavier Pàmies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada