El darrer llibre de José Saramago, ja feia temps que el volia llegir. És un autor que m’agrada i estava intrigat per saber com desenvolupava el tema plantejat en la novel·la: un país en el que la mort deixa d’actuar.
És una nova faula com les que presenta en anteriors llibres seus. En “Assaig de la ceguesa” explica el que passa en un Estat en el que una epidèmia deixa a la seva població sense visió. En aquest mateix Estat anys més tard en “Assaig de la lucidesa” la població vota massivament en blanc en les eleccions, i això també provoca les més inesperades reaccions, sobre tot, per part dels governants. Ara ens trobem davant d’un altre fet insòlit: des de l’1 de gener en un país no mort ningú.
Segueix amb el seu particular i inconfusible estil i sentit de l’humor, amb personatges que no tenen nom propi, amb pocs punts i a part i amb una puntuació especial de les frases en els que insereix els diàlegs dels personatges en estil directe però sense utilitzar el convencional guionet.
No és un dels seus millors llibres. Malgrat que els primers capítols del llibre resulten brillants. Després sembla no trobar la manera de continuar amb la història i una part del desenvolupament resulta carregosa, de poc interès i més aviat confusa. Però a partir del moment en que es centra en la descripció de la mort i el seu habitatge, i la relació d’aquesta amb un violoncel·lista recobra l’interès ja fins el final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada