He resistit i he resistit, però finalment tinc mòbil. Cada cop resten menys resistents a aquesta andròmina moderna. Poc a poc tots anem caient en la temptació de posseir aquests petit tresor cada cop més imprescindible.
De fet no en tenia perquè malgrat considerar-lo un estri interessant no trobava quina utilitat podia tenir personalment per mi. Algunes vegades tant els meus pares com els meus fills insinuaven que aniria bé que tingués un mòbil, però com sempre els hi feia poc cas, no insistien. Però darrerament he anat considerant que podria ser-me útil en algunes circumstàncies, en concret, quatre:
1.- Les poques vegades que faig servir el cotxe.
2.- En algunes de les meves escapades solitàries per algun racó dels nostre país.
3.- En les excursions de muntanya en solitari.
4.- Quan a casa connectat a Internet estic sense comunicació telefònica ja que no tinc connexió ADSL. Això vol dir que gairebé totes les tardes i moltes nits estic incomunicat amb el món exterior per via telefònica. Tampoc és que em molesti. De fet m’agrada, i ja m’està bé.
Malgrat haver pres la decisió, el moment de la compra no va estar fàcil. D’alguna manera semblava que traïa els meus principis. Ara espero que sàpiga utilitzar-lo amb mesura i no caigui en alguns dels comportaments de utilització compulsiva que en ocasions he pogut observar pel carrer i en el transport públic. De moment en la setmana que fa que el tinc dorm al fons d’un calaix i de poc m’ha servit. Ja veurem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada