Els assassins de Franco

Era un dia gris i amb un fort vent. Pujava amb el cotxe per la Serra de Pàndols cap a la Cota 705 per visitar el Monument en memòria a la quinta del biberó que va lluitar a la Batalla de l’Ebre. A la radio entrevistaven a Francesc-Marc Àlvaro que parlava sobre el seu llibre “Els assassins de Franco”. El que explicava resultava interessant i vaig decidir comprar el llibre.

A l’estiu, temps de descans i lectures he trobat el moment per llegir-lo. El títol del llibre és una mica grandiloqüent i excessiu pel seu contingut. La tesi que defensa l’autor és que la transició va passar de puntetes sobre el franquisme, sense jutjar el que havia passat, ni als seus responsables, falsejant el passat.

“Hi ha uns perdedors objectius de la transició, que són les víctimes del franquisme, apartades en benefici del consens, soterrades entre la indiferència, el deshonor, l’oblit i la incomprensió. ... Si hi hagués hagut de debò una reconciliació, les víctimes haurien tingut el seu reconeixement. El franquisme fa moltes víctimes encara que la transició no descobreix cap criminal ni cap botxí de la dictadura, aquesta és la contradicció. Els franquistes es presenten a si mateixos com a salvadors i com a benefactors. Si tots els implicats en el règim eren benefactors és impossible que hi hagués víctimes. Els líders de l’oposició que condueixen la transició accepten aquest argument fal·laç de l’establishment franquista i l’incrusten i el consoliden en el nou ordenament democràtic”(194).

“La transició democràtica va ser una enorme impostura. La dels herois d’una oposició incapaç de derrocar Franco i la dels exfranquistes que volien continuar tenint vida política. I la de tota una societat que, anestesiada durant anys, va acceptar o consentir, activament o passivament, una sortida de la dictadura que no va passar ni per la reconciliació, ni pel perdó, ni pel reconeixement de les víctimes, ni per la veritat dels fets històrics. Vam escombrar tot això sota l’estora per tal de construir un mite nou, bell i pràctic que conjurés el fantasma de la Guerra Civil i les antigues i acumulades violències. La subordinació absoluta del passat al futur va fer bones totes les impostures i totes les seves derivades: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’uns i d’altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata. No es va jutjar ningú, es van crear noves paraules i es va acceptar el cromo”(204).