Segueixo llegint a la nostrada Rodoreda sense que m’acabi de
fer el pes.
“A mi sempre m’ha agradat molt
saber les coses que passen a la gent... Però de tot això fa tant de temps que
de moltes coses ja no me’n recordo, perquè soc massa vell i de vegades
m’embolico sense voler”
El narrador és el jardiner d’una
casa d’estiueig d’una família molt benestant. “Els senyors anaven, com si
diguéssim, per una banda i les senyores per l’altra”. Els amos són el
senyor Francesc i la senyora Rosamaria.
“El segon estiu van venir tots
alhora”. El jardiner s’acaba convertint en una mena de voyeur de la vida
que porta l’alta burgesia al llarg de sis estius amb les anades i vingudes de
tots els seus estadants així com també del servei, i dels veïns amb els que
mantenen algun tipus de relació. Entre ells, el senyor Bellom, que ha fet
fortuna a Amèrica i que compra el terreny del costat i edifica la seva mansió
sense escatimar ni diners ni capritxos.
Una tarda d’agost, Paulina i Andreu,
un matrimoni ja una mica gran, arriben a la casa i introdueixen un nou element
en la història. Busquen notícies d’Eugeni, un fill seu que feia 4 anys que
havia marxat a Amèrica pocs dies després
de que Rosamaria es casés amb el senyoret Francesc. Eugeni estava enamorat de
Rosamaria. Es coneixien des de molt petits. Van conviure molts anys mentre
ambdós creixen. Tothom pensava que es casarien, però quan va aparèixer el
senyoret Francesc tot va canviar.
El matí del casament, Eugeni va
anar a veure a Rosamaria i li va donar 5 anys per viure amb el Francesc.
Ja feia 4 anys que els pares no
sabien res d’ell i pensaven que potser Rosamaria en tindria alguna notícia,
però no era així.
Als pocs dies d’aquesta visita,
arriba la filla del senyor Bellom amb el seu marit. Resulta que aquest és
l’Eugeni i, Eugeni i Rosamaria, es converteixen en veïns d’estiueig.
Aquest estiu allarguen la seva
estança a la casa. Ja amb el mes de setembre ben avançat encara són allà.
“Les ombres dels arbres es
feien tristes i llargues. Les tardes perdien color. A mi, potser encara
m’agradava que no se n’anessin. Tot i que hi tenia pocs tractes, perquè sense
anar al mar es movien menys pels voltants de casa meva, em feia companyia
pensar que eren allà prop. Ara que, si haguessin estat fora, també m’hauria
anat bé. Soc de bon conformar. Tot m’agrada”
El jardiner que viu sol en una
caseta dins del jardí és de mena tafaner. Des del seu observatori veu tot el
que passa i ens ho va explicant i també es fa ressò de totes les informacions
que li arriben per a totes les vies. El jardiner actua al mateix temps de
testimoni, i de confessor. En certa manera m’ha recordat al personatge de
l’escombriare de Momo de M. Ende. Ambdós excel·leixen en la qualitat de saber
escoltar.
Les relacions entre tots eren ben
complexes i embolicades com molt bé reconeix el mateix jardiner quan diu: “era
una cosa difícil d’explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber”. Escolta a tothom, però no té gens clar qui
explica la veritat. “Vaig pensar que potser sí que tot allò era veritat,
però que les coses explicades per tanta gent...”
Estic d’acord amb algunes de les
notes del postfaci de Roser Porta quan afirma:
- “Uns personatges, envoltats de flors i de bellesa, però materialistes i que actuen moguts sovint per l’ambició de diners i per l’impuls sexual”
- “Una família rica, marcada per diversos secrets i històries tèrboles del passat”
- “Un nombrós grup de personatges rics, moderns, cosmopolites i un pèl extravagants que viuen còmodament -malgrat la infelicitat- sis estius en una casa amb jardí vora al mar” i tot narrat pel jardiner a càrrec d’aquest jardí. També cal destacar que son uns “benestants capriciosos”.
Passen els anys i ... “Aquell
estiu va ser el darrer. Un estiu desagraït, amb molta pluja. Passàvem de la
fresca a la calor i de la calor a la fresca en un no res.... Aquell estiu no
tirava. Era com si tot s’hagués encallat. I el temps anava fent el boig... Ells
vivien tancats.”
“Em començava a sentir vell.
Hi havia plantes que hauria hagut de canviar feia temps, però es veu que em
faltava esma. Em deia: ja ho faràs demà. I no trobava mai el moment de fer-ho.
Només tenia ganes de no pensar i d’escoltar el fregadís de les fulles i,
sobretot, aquell soroll que la pluja feia al sostre quan anava a dormir”
Tot s’acaba. La novel·la també,
però el jardí segueix allà: “Miri com està el jardí. Per sentir-ne la força
i l’olor, aquesta és la millor hora. Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com
els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota
dels arbres, ja veurà que n’hi dirà de coses aquest jardí...”
Novel·la llegible, però també
prescindible. No m’ha resultat massa interessant.
6 comentaris:
Fa molts anys que no he llegit res de la Rodoreda, no sé si ara em faria el pes. Aquesta novel·la no l'he llegida.
No havia llegit res d'ella. Fa un temps vaig decidir llegir tota la seva obra en ordre cronològic. No m'acaba d'agradar. Ja només me'n falten 4.
Carai! tota l'obra!
Simplement és fer el propòsit. Ho acostumo a fer amb alguns autors. La Rodoreda no té una obra massa extensa.
Vaig llegir unes quantes com a lectures obligatòries i no em va entusiasmar. Potser ara, però no sé no sé...
Jo no havia llegit res i he fet com altres vegades anar llegint les seves obres cronològicament. Per les poques que em falten les acabaré, però és evident que no passarà a ser una de les meves escriptores preferides.
Publica un comentari a l'entrada