dijous, 11 d’octubre de 2012

Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo deixeu-me ser valent en l'intent.

Els meus Jocs Olímpics del 92 van ser ben diferents. Aquests dies se'n celebra el 20è aniversari. Els meus esportistes olímpics eren ben diferents. Van ser els dels Special Olímpics. Abans de la cita del 92 a Barcelona i a Vilanova vam estar també a Lleida el 1988 i a Igualada el 1990. Però aquestes primeres edicions res van tenir a veure amb la grandiositat del 92. Allà va canviar tot. Vam deixar de dormir en uns matalassos al terra per instal·lar-nos en uns bungalows. Vam deixar de menjar en una nau industrial habilitada com a menjador per fer-ho ja en un lloc normalitzat. 
Aprofitant-se dels seus germans grans va ser els primers Jocs Special Olímpics mediàtics. Van sortir per primera vegada a la televisió en aquella fastuosa i en alguns moments interminable cerimònia al Sant Jordi. 
El mateix dia de la cerimònia inaugural el batlle de la nostra ciutat, Toni Farrés, i una bona representació del consistori ens va rebre oficialment al Saló de Plens i ens van lliurar la bandera de la ciutat amb la que desfilaríem al vespre. Per primera vegada els nostres nois i noies se sentien importants. 
Abans de la desfilada van ser unes llargues hores d'espera a l'estadi Olímpic. Es va fer pesat, però va ser una gran cerimònia. Vam sortir per la tele. El Sant Jordi estava ple a vessar i ens aplaudíem a nosaltres. Els seus ulls brillaven d'il·lussió i els nostres en alguns moments s'humitejaven d'emoció, i un notàvem un nus a la gola. "Qualsevol nit pot sortir el sol" "Boig per tu" i "Amics per sempre" formen la banda sonora d'aquell llarg dia. 
Al dia següent començava la competició a Vilanova i la Geltrú. Vam presentar un equip de bàsquet de petits en ple període de formació i encara amb molt per aprendre, un parell de nois a bàdminton que jugaven prou bé, i tres a atletisme. Aquests van competir a l'estadi Olímpic sota un diluvi que va convertir el dia de la competició en tota una odissea que és molt millor no explicar. No van pas ser els millors jocs de la història, però si que van ser els que van donar una molt bona imatge pública de l'esport dels disminuïts psíquics. L'organització va aprendre molt de les errades i van servir de punt d'arrancada per organitzar uns nous jocs magnífics dos anys després a Granollers 1994 i més tard a Reus 1996. 
Es va donar a conèixer un esport i uns esportistes dels que al llarg d'aquells anys vaig aprendre molt. Més d'una dècada compartida amb ells, entrenant diferents esports i participant en tota mena d'esdeveniments i competicions van farcir aquells anys d'anècdotes i emocions de tots tipus que no m'he pogut d'estar de recordar aquest vespre mentre veia per la televisió la transmissió de la cerimònia inaugural d'enguany.


6 comentaris:

Joel ha dit...

Segur que aquelles experiències et van fer una millor persona... és un món dur i ric en sentiments... felicitacions!

Ricard Masferrer ha dit...

D'aquelles experiències vaig aprendre molt tant a nivell personal com també a nivell de mestre.

XeviX ha dit...

Bona feina. De ben segur que alhora de ser força dura, també ha de ser molt gratificant aquesta tasca.

Ricard Masferrer ha dit...

Vaig treballar 15 anys a Educació Especial i m'ho vaig passar molt bé. És una feina diferent, però si t'agrada no es fa gens dura. L'important de totes les feines és gaudir del que fas i això és el que vaig fer.

Dioni Tulipán ha dit...

Felicitats Ricard!

Aquí la diferència:
Jo (i molts) miro els números, i a més a més, els meus,
Tu et fas càrrec de les PERSONES, i a més a més les que menys posibilitats tenen en la vida.

BRAVO !!

Ricard Masferrer ha dit...

Dennis, simplement aquesta és la feina dels mestres. A més tenim la sort de que ens ho passem bé.