Tot comença fa molts i molts anys amb un casament per interessos allà al segle XV. Com tots els matrimonis la vida en comú ha tingut els seus alts i baixos. En molts moments ens hem sentit maltractats i vexats, però la vida en comú ha continuat malgrat tot ja que no teniem cap altre sortida possible, o al menys aquesta no s'albirava per enlloc.
En els darrers temps ens hem anat allunyant. Cada cop ens sentim més lluny de la que ha estat la nostra parella tants i tants anys. Hem mirat de trobar punts d'encontre, d'explicar-li el nostre desencís, de que ens agradaria mantenir una relació diferent: introduir certs canvis que no ofeguessin la nostra iniciativa i la nostra manera de ser. Però no ens han escoltat. Hem rebut la indiferència com a resposta. Riuen les nostres propostes i no ens donen res del que demanem.
Fatigats i sense trobar altra sortida viable ens decidim a demanar el divorci, amb aquella escena tan típica: "hauríem de parlar de lo nostre. Ja fa temps que no funciona ....". No s'ho creuen, no ens escolten, no s'avenen a raons. S'enfaden i ens amenacen. Per moments fan el ploricó per tal de tocar-nos la fibra sensible, però ja no fa efecte. Ha estat massa temps d'aguantar una situació desigual. Ho tenim decidit i no hi ha volta enrere. Només ens resta un camí: la IN-DE-PEN-DÈN-CI-A.
Fatigats i sense trobar altra sortida viable ens decidim a demanar el divorci, amb aquella escena tan típica: "hauríem de parlar de lo nostre. Ja fa temps que no funciona ....". No s'ho creuen, no ens escolten, no s'avenen a raons. S'enfaden i ens amenacen. Per moments fan el ploricó per tal de tocar-nos la fibra sensible, però ja no fa efecte. Ha estat massa temps d'aguantar una situació desigual. Ho tenim decidit i no hi ha volta enrere. Només ens resta un camí: la IN-DE-PEN-DÈN-CI-A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada