L'instint

 Un llibre senzill, fàcil de llegir en el que a partir del fet de que un poble petit i imaginari es queda sense llum es van succeint els fets. Persones, animals, plantes, i objectes als que passen coses i que desgranen els seus pensaments atrapats en aquesta adversitat. Coneixem a l’alcalde, a l’amo de la discoteca, i alguns dels seus empleats, al caçador que ha deixat sense llum al poble, el professor que està al poble per guarir-se d’una malaltia, la filla adolescent del forner, alguns gossos, la Clàudia, la noia del poble que ha arribat a ser miss, el riu, el capellà i el seu veí que ha pres mal, un foraster caça-talents i el taxista que l’ha portat fins el poble.

L’anècdota de que el poble es quedi sense llum serveix a Sergi Pàmies per explicar amb un llenguatge senzill, sense complicacions el que passa als personatges del poble en una nit sense llum i les seves diferents reaccions i pensaments. L’alcalde es posa en contacte amb la companyia elèctrica, però malgrat que en un moment de la història el truquen per comunicar-li que en un quart d’hora l’averia estarà resolta, no és així.

En definitiva una bona recomanació de lectura per l’estiu.

Elisabeth Murray

Va ser fa uns dies al final d’un telenotícies, un cop ja fets els esports, moltes vegades la part més interessant de les notícies, on parlen d’alguna cosa que pot ser novetat perquè la primera part de les mateixes moltes vegades ja me les sé, ja que entre les diaris, radios, internet, etc arriba un moment que es fan repetitives, quan varen parlar d’una exposició a l’IVAM d’una artista per mi de nom desconegut: Elisabeth Murray. El que vaig veure em va sorprendre agradablement i em va agradar. Les seves formes i colors i els seus quadres de formes atípiques, o sigui, no quadrats ni rectangulars plens de relleus com si fossin un trencaclosques que sobresurt de la paret. És la primera exposició que es fa a Espanya d’aquesta artista. De fet gairebé mai ha exposat a Europa tret d’alguna obra solta. Malgrat que he cercat informació sobre ella ha estat poc el que he pogut aconseguir i m’agradaria veure alguna cosa més. Potser serà qüestió d’anar a València abans del 3 de setembre.

Canciones de amor en Lolita’s Club

El darrer llibre de Juan Marsé, un dels meus autors preferits. Està clar que aquest no és un dels seus llibres més reeixits, però els germans bessons que són l’eix de la novel·la són dos personatges interessants.

Primer Raül, un policia embrutit i de caràcter explosiu. poc reflexiu i violent amb una certa dependència de l’alcohol. Ha treballat al país basc en la lluita antiterrorista i ara està expedientat després de treballar en la persecució dels narcos a Galícia. Té comptes pendents tan amb els terroristes com amb les famílies “mafioses” gallegues. Torna a la casa paterna prop de Barcelona on viu el seu pare, amb un germà bessó discapacitat intel·lectual Valentí.

Valentí treballa en un club de carretera a les afores de la gran ciutat, prop de la platja. Manté una relació especial amb una prostituta. Raül vol protegir al seu germà, però aquest no li fa cas i desitja fer la seva vida. Tot s’encamina cap a la tragèdia.

Malgrat no ser una de les seves millors obres es llegeix bé i ràpid. És una bona història per portar al cinema, amb Javier Bardem com a protagonista, però tinc la impressió que com a novel·la la relació d’aquests dos germans bessons podria donar més de si.

Reflexions breus

Fa molts anys es valorava l’esforç i la pregària. En els temps actuals el valor preeminent és el consum en els grans temples actuals, les grans superfícies comercials. Allà ens divertim, i ens estressem mentre buidem les nostres butxaques.

La immigració que ve de països més pobres i amb menys recursos també sucumbeix a aquests nous temples i els seus atractius. De fet venen cap a nosaltres per formar part d’aquesta bona nova: vesteixen de marca, utilitzen el mòbil contínuament, ...

Abans escola i societat anaven a una, defensaven i ensenyaven els mateixos valors, ara no. La societat transmet uns valors utilitzant, sobre tot, la publicitat i els mitjans, (els predicadors del nou segle) i moltes vegades l’escola tracta d’impulsar altres valors diferents. Gairebé sempre entrem en una contradicció evident, anem a contracorrent i entrem en una batalla que tenim perduda des de bon començament.

La nostra felicitat abans estava en el més allà, ara està aquí en tenir i consumir. Però la felicitat real està en el ser. Tothom pot ser, però no tothom pot tenir.

Obabakoak

La pel·lícula de Montxo Armendariz no em va agradar massa, però em vaig sentir impulsat a llegir el llibre que havia servit de base per aquelles històries entrecreuades.

Obabakoak és un llibre diferent i de difícil classificació. Presenta un món màgic que en alguns moments em recorda el Macondo de Gabriel García Márquez. En altres moments em suggereix el món màgic i especial d’alguna de les pel·lícules de Julio Medem, potser el director de cinema espanyol actual que em té més enamorat. No hi ha un protagonista, ni tan sols el propi poble es converteix en protagonista. És una obra coral on es succeeixen les històries narrades en primera persona per diferents protagonistes molts d’ells de diferents èpoques i en molts casos també es repeteix la mirada que tenen del poble diferents forasters, molts d’ells estrangers.

Les seves pàgines estan plenes d’un to poètic que envolta tot el llibre. No es pot oblidar que Bernardo Atxaga també ha escrit llibres de poemes.

Dins de la pròpia història si realment es pot parlar d’història en aquest llibre trobem un seguit de contes. És la literatura dins de la literatura, i fins i tot, al final del llibre trobem unes reflexions del propi autor sobre la literatura euskara, on fa una interessant comparació entre el Joc de la Oca i els escriptors bascos que començaren a escriure en basc a la dècada dels 60.

És un llibre que sense ser res sensacional et deixa un bon regust de boca i ganes de llegir més llibres de l’autor.

Velocitat

- El ferrocarril llegó aquí a mediados del siglo XIX y supuso un cambio enorme, un cambio que ahora no podemos ni imaginar. Daros cuenta de que lo único que se conocía entonces era el caballo, todos los viajes y todos los transportes se hacían a caballo. Pues bien, están todos con su cuadrúpedo en casa cuando, de pronto, va y hace su aparición un artefacto que alcanza los cien kilómetros por hora. A la gente le daba miedo, y había muchísimos que no se atrevían a montar y a viajar en él. Y los que lo hacían, es decir, los que poseían el suficiente coraje y eran tan temerarios como para montarse en el tren, se lo pasaban muy mal. En primer lugar, se mareaban todos. En segundo lugar, miraban por la ventanilla y no veían el paisaje, o lo veían completamente borroso, como en las fotografías que salen movidas.

- ¿En serio? ¡No es posible! –exclamé.

- Sí, sí; claro que es posible –confirmó mi amigo-. Tenemos que tener en cuenta que nuestros ojos comienzan a acostumbrarse a la velocidad desde el mismo instante en que se abren. Pero en aquella época no sucedía lo mismo. No al menos en lo que se refiere a la primera generación que conoció el tren. Sus ojos no debían de estar adaptados.

“Obabakoak”

Bernardo Atxaga

Sentiments nacionalistes en el futbol

El tractament mediàtic de l’esport em cansa i em fastigueja, i encara més en el cas del futbol i especialment en els mundials. Encara no han acabat els ecos de la lliga i la champions que ja tenim aquí el mundial.

M’agrada l’esport, però m’agrada més com a practicant, que com espectador. Això no vol dir que mai miri esport a la televisió. La veritat és que a vegades l’esport és l’únic mínimament interessant per es pot mirar.

Sé que sentir-se d’un equip o un altre té una gran dosi d’irracionalitat i d’inconsciència. Suposo que com a reacció a les grans demostracions de patriotisme relacionades amb la selecció espanyola de futbol, mai desitjo que aquesta guanyi. De fet m’és indiferent. Curiosament això no em passa amb d’altres esports com el bàsquet, el handbol, l’atletisme i altres. Només ha faltat en els darrers temps la aparició de les senyeres i les samarretes amb el “toro”, per aguditzar aquest sentiment anti-selecció espanyola de futbol.

Suposo que no deu ser obligatori desitjar el triomf d’Espanya en el mundial i que no seré castigat per aquest sentiment anti-espanyol ?

No siguin demagògics

Aquests darrers dies el pobre senyor Rajoy i els seus amics han estat escridassats i insultats diverses vegades. Després d’aquests episodis hem escoltat les seves queixes al respecte. Deixant clar que no estic d’acord en la conducta de llançar-li ous, m’agradaria fer algunes consideracions:

1.- El Sr. Rajoy és un personatge públic, elegit pels ciutadans i com a tal ha d’estat disposat a rebre elogis i aplaudiments, així com a crítiques i escridassades.

2.- El Sr. Rajoy és el cap del partit que repetidament ha insultat a Catalunya. Ara resulta que el seu partit ho pot fer, però els altres no.

3.- El Sr. Rajoy és el cap del partit que en Les Corts Espanyoles es dedica de forma permanent a mofar-se dels altres, a insultar i a trencar les mínimes normes que han de presidir qualsevol discussió en seu parlamentària. De fet les seves magnífiques actuacions m’avergonyeixen, i algunes vegades he tingut que explicar als meus alumnes que allò no és el exemple que s’ha de seguir per defensar les opinions de cadascú.

4.- Encara espero les disculpes i les condemnes del Sr. Rajoy per declaracions i altres actuacions dels seus partidaris, començant pel crit de “Pujol enano ......” en una nit de victòria electoral i quan el Sr. Pujol era el President de la Generalitat que suposo que mereix un respecte.

5.- Darrerament membres destacats del seu partit utilitzen la paraula “nazi” per referir-se a fets que per sort estan molt lluny del nazisme. O és que potser resulta que qualsevol opinió que no estigui d’acord amb el que ells pensen ja són idees nazis.

Si us plau senyor Rajoy deixi de ser demagògic. Expliqui el que pensa sense insultar i menystenir als catalans i a Catalunya, d’altra manera, no s’estranyi de no ser ben rebut per una part dels ciutadans de Catalunya en les seves visites a terres catalanes. Com diuen els castellans: “quien siembra vientos, recoge tempestades”

I nosaltres, què fem?

Avui és el Dia Internacional del Medi Ambient.

Com tots els dies internacionals que es celebren al llarg de tot l’any no serveix per gran cosa, excepte que els mitjans de comunicació en parlin una mica. En aquest cas avui he escoltat una cantarella que fa anys i anys que escoltem. El planeta no va bé. Estem comprometen el nostre futur i de les noves generacions. Si continuem així no sabem massa bé com acabarem, però està clar que el futur és incert.

Aquestes veus fa temps que s’escolten, però fem alguna cosa per evitar-ho ? La resposta és clara, no estem fent res i no hi ha cap voluntat política de fer-ho. Tot són bones paraules i bones intencions, però no hi ha cap mesura efectiva per canviar les coses. El progrés tecnològic i econòmic està per sobre de tot, i malgrat tot el que es diu, dóna la impressió que es creu que aquest progrés pot ser infinit. Si esperem que siguin els poders públics els que comencin a fer alguna cosa per millorar les condicions ambientals del futur ja ens podem esperar asseguts.

Cadascú ha de començar per si mateix. Els petits gestos són poderosos. Hem d’analitzar el tipus de vida que portem i veure quins petits canvis podem fer en les nostres rutines diàries que poden beneficiar a aquest ambient tan malmès: utilitzar menys el cotxe, minimitzar la utilització de les bosses de plàstic, comprar els productes que generin menys materials de rebuig, controlar l’ús que fem dels diferents mitjans de climatització, ....

Segur que tots podem fer alguna cosa per petita que sigui que beneficiï al nostre medi ambient. I tu que penses fer ?

Calendari i El Far

CALENDARI

De tan veloç, aquest món no commou.

Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,

però només hi ha lloc per la notícia.

De tan veloç, el món es desgavella.

Cap pensament no sap dir l’hora exacta

i el venerable racó dels profetes

ara l’ocupen mitjans mediàtics.

Algú pot dir si el vent bufa a deshora?,

si “fer l’amor” és o no un eufemisme?,

si es compliran les promeses i els pactes?,

si de tant viure no perdrem la vida?,

o si ens sobraran fulls de calendari

quan ja no hi hagi temps per repensar-se?

“El món va a la catàstrofe”, ja ho deia

el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:

per descansar fem esports d’aventura.

- No exagereu?

- Doncs no, gens no exagero,

només cal que mireu al voltant vostre.

Miquel Martí i Pol

1997

EL FAR

No és gaire probable que el futur

faci excepcions insòlites i atorgui

als qui viuran l’honor de capgirar-ne

les constants que a hores d’ara l’anuncien.

Cal preparar-se, doncs, per viure un temps

amb problemes, carències, injustícies

més intensos pels menys afavorits,

com ha passat d’ençà que el món és món

i els humans que hi vivim ens n’hem fet amos.

El far és lluny, en un paratge agrest

d’una bellesa abrupta, colpidora.

Resulta molt difícil arribar-hi;

però compensa de l’esforç poder

contemplar el mar, immens, acollidor,

i l’horitzó incitant, sempre asequible,

i escoltar el vent i l’aigua que compassen,

sense malmetre’l gens, el gran silenci.

Aquest poema és un espai de somni.

Miquel Martí i Pol

1997

Fragments d'Obabakoak

La mestre d’Obaba escriu en el seu diari: “En una ocasión leí que para ser feliz solo hacían falta dos cosas. La primera tenerse a uno mismo en gran consideración; la segunda, no tomar en cuenta la opinión que los demás puedan tener de nosotros”

“En mi caso, el pasado se reducía a unas pocas imágenes. Al mirar atrás jamás encontraba un hilo conductor o un paisaje bien construido, sino un vacío salpicado de islas, de recuerdos. Un mar de nada con algunas islas, eso era para mí el pasado”

“Sin embargo, las cosas que se olvidan no se pierden del todo. Van a parar a algún lugar, a alguna rendija de la memoria, y allí se quedan, dormidas, pero no muertas. Y, naturalmente, pueden despertarse. A veces, basta un olor para que lo hagan. Otras un gesto. A mí, en aquella ocasión, me ayudó un sombrero”.

Parlant d’una foto col·lectiva amb tots els alumnes de l’escola diu: “en aquella época todos teníamos alrededor de nueve años y todos quedamos retratados, unidos para siempre los que, como viajeros con distintos destinos, entraríamos poco después en la corriente de la vida y nos separaríamos por completo”.

Pasaron inviernos y veranos, y, como quienes toman parte en el juego de la oca, nos fuimos alejando de nuestra casilla inicial: avanzando ligeramente, unas veces, saltando de oca en oca; desviándonos, otras veces, de los paisajes luminosos, cayendo en cárceles o en infiernos. Llegó así el día en que nos levantamos de la cama y comprobamos en el espejo que ya no teníamos nueve años, sino veinte o veinticinco más; que aun siendo jóvenes, ya no éramos verdes.

Asombrados, nos pusimos a repasar afanosamente nuestra existencia ¿Cómo habíamos llegados hasta allí? ¿Cómo nos habíamos alejado tanto? Era cierto que nos sentíamos más cansados que en los tiempos de la escuela primaria; ... pero ¿qué otras cosas habían cambiado? La cuestión se presentaba complicada .....”

Més lluny, hem d'anar més lluny

Complicat, complicat tot això de l’Estatut. Portem més de dos anys donant-li voltes i més voltes i escoltant les més diverses opinions al respecte. Veiem com alguns on havien dit blanc després van dir negre o qualsevol altre color. Estem a poc més d’un mes del referèndum i amb un govern de transició.

Tota la història d’aquest govern tripartit ha estat farcida de discussions ventilades a la llum pública, quan les discrepàncies en el si d’un govern s’han de resoldre de portes en dins i no en els mitjans de comunicació.

La discussió de l’Estatut al Parlament Català va ser llarga i només en el darrer minut de la pròrroga es va aconseguir arribar a un acord. Aleshores això es va vendre com un final feliç, amb foto i cava. Teníem un Estatut defensat pel 90% del nostre Parlament! Això semblava una gran victòria. Amb aquest gran recolzament ja podíem anar a Madrid a negociar. Érem forts. Tot era totalment fals. Un acord en el darrer moment després de tants i tants dies de discussions i quan ja semblava que l’acord no seria possible era un acord feble, i possiblement un acord simplement estratègic per fer-nos il·lusionar per aquest nou Estatut. La unitat entre els partits no existia.

La presentació unitària de l’Estatut al Congrés va ser un miratge. La unitat del Parlament català es va desfer tan ràpid com el sucre en un tallat. Aviat cada partit va anar per ell, tractant de negociar pel seu compte i de ser el millor “alumne” treure les millors “notes” a Madrid, mentre els centralistes ens atacaven i insultaven a tort i a dret sense descans. I així varem arribar a la foto Zapatero-Mas. Mas va assolir “la Matrícula d’Honor”. Aquest va ser el primer gran disgust. Els insults i els retrets varen continuar.

El 18 de febrer els catalans cansats ja de tot plegat, varem sortir al carrer per reclamar el nostre dret a decidir i el nostre sentiment com a nació. D’alguna manera es recordava aquell vell i bell lema de la transició “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Finalment tenim un Estatut segurament millor que l’Estatut de 1979, però també molt allunyat de l’Estatut que volem molts catalans. I ara ens pregunten si volem aquest Estatut.

Ho tinc clar, vull una millora de l’Estatut actual, però no m’agrada l’Estatut que m’ofereixen penso que ens mereixem un millor Estatut, començant pel reconeixement ple de Catalunya com a nació. A més no m’ha agradat tot el procés que s’ha seguit en l’elaboració d’aquest Estatut: la poca unitat dels partits, la utilització partidista de tot el procés, la reacció d’Espanya, el poc que ens entenen, i el poc que fan per entendre’ns, les piruetes del govern tripartit, la poca implicació en el procés de l’Estatut del President de la Generalitat, el sentiment de ridícul que em fa sentir aquest govern en canvi continu, ....

El viatge ha estat llarg

ple d’aventures i coneixences.

Però Itaca encara és lluny ....

Hem d’anar més lluny

dels arbres caiguts que ara ens empresonen,

més lluny, sempre més lluny

de l’avui que ara ens encadena.

L'amic Segis

Avui es compleixen 150 anys del naixement de Sigmund Freud, Segis pels amics. En els meus temps universitaris em vaig acostumar a anomenar-lo així.

Encara que moltes de les seves teories es poden considerar d’alguna manera superades, no es pot negar la seva gran influència en l’art i en el pensament de tot el segle XX. Les idees que va posar sobre la taula eren trencadores i revolucionàries; oferien un punt de vista nou i completament diferent respecte al que s’havia pensat fins l’aparició de les seves teories. De fet moltes de les teories psicològiques vigents i també moltes de les obres d’art actual no les podríem entendre sense les aportacions de l’amic Segis. Moltes gràcies per tot Segis. Si no ho heu fet no oblideu de llegir algun dia algunes de les seves obres fonamentals: “Lliçons introductòries a la psicoanàlisi” (un resum de la seva teoria fet per ell mateix en unes conferència que va donar als Estats Units) “La interpretació dels somnis” (un clàssic entre les clàssics), “Psicopatologia de la vida quotidiana” (per poder interpretar tots els nostres oblits diaris), “Totem i tabú” i “Malestar de la cultura” (algunes de les seves idees sobre la societat i la cultura)

Informe Sanuy

Quan podia escoltar la tertúlies del matí de Catalunya Radio del programa de l’Antoni Bassas sempre m’havia agradat molt la dels dimarts amb el Lluís Foix, Pere Portabella i Francesc Sanuy. Aquest darrer sempre el trobava molt encertat en els seus comentaris i opinions i, sobre tot, gaudia també del seu sarcasme. Ara ja fa un temps que no les puc escoltar.

Quan vaig llegir que el F. Sanuy havia escrit aquest llibre em va interessar llegir-lo. Tal i com indica el propi subtítol del llibre fa un defensa del petit comerç i una crítica de “La Caixa” en dos apartats clarament diferenciats.

Encara que l’he trobat poc ordenat en les seves explicacions, m’han interessat les dades i els arguments que aporta per defensar la seva opinió. Tota la legislació està sempre per defensar a les grans superfícies i les grans empreses i el consum desaforat del consumidor encara que no tingui cap necessitat del producte que compra. Tant el petit comerç com la petita empresa prou feina tenen a sobreviure i a sobre són acusats per alguns estudis amb interessos molt particulars de ser els culpables del diferencial de l’IPC català quan l’explicació d’aquest diferencial cal cercar-lo en altres causes que Sanuy esmenta en el llibre.

Presenta “La Caixa” d’alguna manera com el gran amo de Catalunya, una entitat que en un principi ha de ser benèfica i social i que el que fa és invertir en les grans empreses espanyoles i en les seves filials internacionals. Avui mateix en tenim un exemple clar en la anunciada fusió de les empreses d’autopistes italianes i espanyola que sembla que estarà dirigida per un home de “La Caixa”.

No hi ha pràcticament empresa espanyola en la que “La Caixa” no hi participi. A més segons explica en l’Informe pocs homes copen els llocs de poder i la major part dels casos no són públics quins són els seus guanys. És més aquests llocs es nomenen a dit entre un grup selecte sobre el que no s’exerceix cap tipus de control. Malgrat que la seva gestió no es bona segueixen cobrant fortunes i segueixen dirigint aquestes empreses. Exerceixen un fort poder sobre els diferents partits i sobre el poder polític per la gestió que fan dels préstecs.

Entre altres un escàndol concret del que fa esment són els peatges, ja que l’empresa d’autopistes és de “La Caixa”: cobrar els peatges deu ser l’obra social d’aquesta entitat. Mai ho he entès, però després del llibre encara entenc menys la raó de la persistència de per vida dels mateixos una vegada s’ha amortitzat l’obra feta. I crec que es pot considerar que algunes autopistes ja fa anys que deuen estar amortitzades. Són una estafa i un negoci clar i net a costa dels conductors, que paguen diverses vegades pel mateix servei: els impostos ordinaris, els impostos especials sobre la benzina, per la compra del cotxe, i si volen fer servir les autopistes els peatges, que a més acostumen a generar cues i col·lapses de trànsit en dates assenyalades.

Estar clar que uns pocs privilegiats viuen molt bé a costa de la resta de la població que els mantenim i paguem els peatges, les comissions bancàries, el canon de l’aigua i d’altres empreses energètiques que són el negoci d’uns pocs, sempre els mateixos.

Què podem fer per tal què algunes coses canviïn ? Potser ens hauríem de negar a pagar pel que considerem que és injust ?

La Velocitat de la Llum

Fa tres anys vaig llegir “Soldados de Salamina” i després vaig veure la pel·lícula; ambdues em van agradar. Quan en Javier Cercas va publicar el seu nou llibre no vaig dubtar gens a comprar-lo i finalment li ha tocat el torn de ser llegit.

M’ha decebut. Després de l’anterior novel·la m’esperava alguna cosa més. En Javier Cercas continua jugant amb el lector, tot deixant moltes vegades el dubte de si el que explica és autobiografia. Això mateix passava en “Soldados de Salamina”, però així com en aquella aquest narrador és un personatge sobre el que sentia afecte, en canvi, el narrador d’aquesta darrera novel·la es antipàtic des d’un començament i a mesura que avança la història la canvia la meva opinió sobre ell, més aviat empitjora.

Explica els dubtes que té de com escriure una novel·la sobre un personatge que coneix en una Universitat americana, en Rodney ex-combatent al Vietnam i amb una fosca història en aquella guerra.

La història s’explica en primera persona i fa esment de les dificultats de pair un èxit literari inesperat, i com passats els anys es produeix un retrobament fugaç amb l’amic americà. Després de patir una forta desgràcia i d’un any en el que el narrador fa un vida solitària i estranya decideix tornar als Estats Units per retrobar-se, de nou, amb l’amic americà, i aprofitar la seva experiència de viatge a la part fosca del ser humà per tractar de sortir del seu propi pou. No acaba de produir-se aquest retrobament, però el narrador aconsegueix sortir del pou negre que es trobava enfonsat.

Ben aviat l’argument de la novel·la deixa de tenir interès, i encara que en alguns moments aconsegueix recuperar-lo, aquest es va diluint a poc a poc, fins deixar un mal regust de boca, i acabant d’afirmar: “No m’ha agradat” De moment he tret a Javier Cercas de la llista dels meus escriptors favorits.

Paisatge amb figura

Paisatge amb figura

Mira com la tendresa també s’instal·la
dins aquest vast domini que tant t’afeixuga.
¿No creus que aquesta quietud és el que més
t’apropa a aquella pau que sempre dius que deleges?
S’ha fet fosc i s’encenen a poc a poc les llums.
Cada mot que escrius és una prova irrefutable
d’aquella afirmació constant de tu mateix
que tanta falta et fa per no sentir-te
ni massa sol, ni massa desolat.
No ignores tanmateix que un mot esborra l’altre
i que pot molt ben ser que en acabar el poema
et sentis enxampat a la subtil teranyina
que tu mateix hauràs anat teixint.
La vida té aquest risc i d’altres que coneixes
força bé, però val la pena viure-la
bevent-ne a cada instant tot el licor.
Només així podràs apreuar la tendresa
que, com un solatge inesperat, és al fons
del got ple a vessar que ara et toca de beure,
i reconciliar-te, lúcid i escèptic alhora,
amb el teu propi fat i amb el dels altres.

Miquel Martí i Pol

Societat hipòcrita

Som una societat plena d’hipocresies, ho demostren amb claredat molts fets i moltes notícies quotidianes. Segurament hem aprés a viure amb aquestes hipocresies i contradiccions i moltes vegades en som poc conscients. El darrer exemple l’hem tingut aquesta darrera nit amb el tema de la convocatòria del “macrobotellón”, la seva prohibició en algunes ciutats, i les conseqüències en forma de violència injustificada al carrer.

Les autoritats i una part de la societat s’escandalitza pel consum excessiu d’alcohol al carrer. Una societat promocionadora del consum d’alcohol pretén que els seus joves no en consumeix a l’aire lliure. Si en volen consumir han d’anar a locals tancats i on hauran de pagar molt més pel consum legal d’alcohol. Som un país on la festa sempre ha anat relacionada directament amb el consum de l’alcohol, que de fet sempre ha estat ben vist. Només cal recordar la relació que s’estableix entre el Nadal i el cava i altres exemples que a tots ens poden venir al cap. Potser si que és preocupant l’excessiu i continuat consum d’alcohol per una part de la joventut, però també per una part de la població adulta. De fet fa temps que no es donen dades sobre el nombre d’alcohòlics i dels costos econòmics, laborals, personals, i sanitaris que aquest consum produeix. Al mateix temps els impostos que graven l’alcohol són una bona font d’ingressos pel Govern. Per una banda prohibim, per una altra ens preocupa que no es vengui suficient cava.

És clar que el “botellón” és una conducta que molesta als veïns que el pateixen directament en les seves places i carrers. Però si aquesta conducta es fa a llocs tancats on es paga més, ja no ens preocupa tant. I si a més aquests nois i noies no condueixen el cotxe per tornar a casa la preocupació segueix disminuint. O sigui, que si es consumeix alcohol encara que sigui en excés, però es segueixen les regles, aquest consum ja no es preocupant. El cert és que tot plegat em sembla una situació molt hipòcrita.

Els mots

Deixa que els mots conservin el misteri
del seu origen, per impur que sigui;
però salva'ls si pots de la feixuga
servitud que els sotmet a gratuïtes
verbositats, a incerts malabarismes.

L'essencial es diu amb senzillesa.

El poema, que sigui l'aire en què
cada mot, exaltant-se, recuperi
la plenitud, l'esclat, la fantasia.

Miquel Martí i Pol

La saviesa i la contemplació

¿ Acaso los demás bienes son de alguna utilidad sin razón y sabiduría ? ¿ Encontraría provecho un hombre en poseer y hacer muchas cosas sin la razón ? ¿ No tendría más bien que contentarse con poco ? Piensa esto: ¿ no es verdad que obrando menos cometería menos errores, experimentaría menos fracasos, y que con menos fracasos sería menos desgraciado ?

“Eutidemo o El Discutidor”

Plató

Primer període d'instrucció

“La primera cosa que notes quan arribes aquí és que la realitat ha reculat fins a un estadi primitiu, perquè en aquest lloc només manen la jerarquia i la violència: els forts tiren endavant, els febles no. Només de passar la porta em van insultar, em van pelar al zero, em van posar roba nova, em van despullar de la meva identitat, de manera que no va caldre que ningú no em digués que, si volia sortir viu d’aquí, havia de mirar de mimetitzar-me amb l’entorn, dissolent-me en la multitud, i també havia de ser més brutal que els meus companys. La segona cosa que notes és encara més elemental. Abans de conèixer això jo ja sabia que la felicitat perfecta no existeix, però aquí he après que tampoc no existeix la infelicitat perfecta, perquè qualsevol mínim respir és una font infinita de felicitat”

“La velocitat de la llum”

Javier Cercas

El que explica aquest personatge de la novel·la de Cercas m’ha recordat algunes de les sensacions que vaig tenir el primer dia de mili, d’això ja fa uns quants anys. Per sort ja fa temps que el servei militar obligatori està abolit.

Què és un escriptor?

¿Què és un escriptor?

- ¿Què vols que sigui? –em vaig impacientar-. Un paio que és capaç de posar les paraules l’una rere de l’altra i que és capaç de fer-ho amb gràcia.

-Exactament –va aprovar en Rodney-. Però també és un paio que es planteja resoldre problemes molt i molt complexos i que, en lloc de resoldre’ls o mirar de resoldre’ls, com faria qualsevol persona sensata, els torna encara més complexos. És a dir: un tocat de l’ala que mira la realitat, i de vegades la veu.

-Tothom veu la realitat –vaig objectar-. Encara que no estigui tocat de l’ala.

-Aquí és on t’equivoques –va dir en Rodney-. Tothom mira la realitat, però poca gent la veu. L’artista no és pas el qui torna visible l’invisible: això sí que és romanticisme, encara que del pitjor que hi pot haver; l’artista és el qui torna visible el que ja és visible i tothom mira i ningú no pot o sap o ningú no vol veure. Més aviat ningú no ho vol veure. És massa desagradable, sovint és espantós, i cal tenir els pebrots molt grossos per veure-ho sense tancar els ulls o sense arrencar a córrer, perquè qui ho veu es destrueix o es torna boig. Llevat, és clar, que tingui un escut amb què protegir-se o que pugui fer alguna cosa amb el que veu. –En Rodney va fer una pausa i va continuar-: Vull dir que la gent normal pateix o frueix la realitat, però no en pot fer res, mentre que l’escriptor sí que pot, perquè el seu ofici consisteix a convertir la realitat en sentit, encara que aquest sentit sigui il·lusori; és a dir, la pot convertir en bellesa, i aquesta bellesa o aquest sentit són el teu escut. Per això dic que l’escriptor és un tocat de l’ala que té l’obligació o el privilegi dubtós de veure la realitat, i per això, quan un escriptor deixa d’escriure, acaba matant-se, perquè no ha sabut treure’s el vici de veure la realitat però ja no té un escut amb què protegir-se’n. Per això es va matar Hemingway. I per això quan algú és un escriptor ja no pot deixar de ser-ho, fora que decideixi jugar-se-la. Ja t’ho deia: un ofici molt cardat.

“La velocitat de la llum”

Javier Cercas

La Sombra del Viento

“La Sombra del Viento” va estar un llibre de gran èxit en el seu moment, i aquest èxit s’ha perllongat en el temps. Va despertar la meva curiositat i el vaig comprar. Va passar a formar part del prestatge de llibres per llegir, aquell prestatge on s’acumulen els llibres que tinc pendents de llegir, a l’espera de que algun dia tinguin la fortuna, com d’alguna manera passa al principi del llibre, que l’atzar faci que aquell llibre concret sigui escollit.

Té un començament brillant. De seguida entres en la història i en molts moments i restes enganxat de tal manera que vols continuar llegint per saber que passarà. De fet aquestes biblioteques enormes i misterioses on es troba un llibre com és “El Cementeri dels Llibres Oblidats” sempre m’han resultat atractives. En aquests aquest cas un dia els hi vaig llegir als meus alumnes de sisè i els hi va agradar. Ho faig sovint. Ho considero una bona pràctica i ells estan encantats amb aquests fragments de literatura.

Aquest Cementeri dels Llibres Oblidats em recorda amb certa manera espais literaris d’altres llibres: la biblioteca de “El Nom de la Rosa”, la biblioteca del protagonista de “Auto de Fe” de Elias Canetti, o en certa manera l’oficina kafkiana on treballa el protagonista de “Tots els Noms” de Saramago.

De fet la troballa d’un llibre a un prestatge, els motius que ens el fan agafar, resseguir les prestatgeries d’una biblioteca, entrar en una llibreria i comprar és moltes vegades una mena de misteri amb una gran força d’atracció.

Les descripcions que fa Carlos Ruiz Zafón d’alguns dels llocs et fa venir ganes de baixar un dia a la capital i anar a veure’ls. M’acostumo a passar quan llegeixo llibres, ambientats en llocs que sé que existeixen. En alguns casos he pogut visitar-los i ha estat molt agradable. Altres vegades els llocs ja els conec, i m’agrada comprovar si l’autor és capaç de recrear els ambients que recordo.

A mesura que avança la trama i es complica, hi ha algun moment que trobo que perd intensitat i ritme, encara que aconsegueix mantenir el nostre interès per saber com segueix i com acabarà. Entre els personatges destaca Fermin Romero de Torres, tot un encert amb uns diàlegs i expressions que formen part del millor d’aquesta novel·la.

La trama circular on tot encaixa, no per molt utilitzada deixa de ser interessant. En conclusió un llibre recomanable que es llegeix amb facilitat i rapidesa.

Insults racistes

No vull treure importància al que ha passat, però en els camps de futbol tenim el que ens mereixem. Diumenge rere diumenge, i partit rere partit, s’han convertit en uns espais lliures de la bona educació on el insult es permès i ben vist. De fet, m’atreviria a dir que, fins i tot, no s’entén un partit de futbol sense la utilització dels insults o al menys de paraules mal sonants.

Per quina raó es permet ? Es pot insultar a l’àrbitre i als jugadors. Els jugadors s’insulten entre ells i gairebé sempre aquests insults queden sense sanció. De fet el mateix Eto’o no fa pas massa va escopir a la cara d’un contrari i no va ser sancionat malgrat que aquelles imatges van donar la volta a Espanya. “Són coses del joc”, es diu.

I després en el món de les escoles hem de dir i ensenyar als alumnes que no s’han de insultar, que això és quelcom que no està bé, ... que hi ha altres formes d’expressar el nostre enuig i les nostres diferències.

Segurament seria necessari canviar moltes coses d’aquests esports on el insult, sigui del tipus que sigui, no està sancionat. No només quan aquests insults són racistes. O es què els insults tenen categories ? Hi ha d’haver insults permesos o insults prohibits ?

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Amèrica

Frank Kafka no és un dels meus autors favorits però els seus llibre m’atrauen. Fins fa poc només havia llegit els seus llibre més coneguts, “La Metamorfosi”, “El Castell” i “El Procés” i alguns llibre de cartes. Les seves històries són sempre estranyes i tortuoses, en molts moments es situen fora de la realitat, encara que d’alguna manera aconsegueixen reflectir-la.

Al prestatge de llibres per llegir feia temps que tenia una novel·la seva de la que mai havia sentit parlar: “Amèrica”. L’havia comprat feia molt de temps en una oferta de llançament d’una col·lecció anomenada “Novelas Inmortales”, una d’aquelles ofertes que ofereixen dos llibres pel preu un. Anava acompanyat de  “La Regenta”.

“Amèrica” és un llibre anterior a les seves obres més famosos. Kafka relata com un noi arriba a Amèrica, el país del futur. El propi Kafka no semblava molt convençut d'aquest llibre ja que no el va voler publicar en vida. Va tenir que ser el seu amic Max Brod que el publiqués un cop mort.

No havia estat mai Amèrica” i per escriure la novel·la es va tenir que documentar. La primera part del llibre es pot considerar realista i allunyada del que popularment considerem com el món kafkià. Però a mesura que Karl Rossmann, el protagonista, es va endinsant en el món americà la història va agafant tics kafkians tant en les situacions que es produeixen, així com, en els personatges que van apareixent. En alguns moments comença a recordar alguns dels ambients estranys que tan bé sap descriure l’autor en les seves novel·les més conegudes.

No és una gran novel·la, però és fàcil de llegir i ofereix la possibilitat d’endinsar-se una mica més en la literatura de Kafka

Cridem qui som i que tothom ho escolti

Feia molt dies que tenia ganes de sortir al carrer i poder dir no públicament a moltes de les coses que estan passant i a moltes de les coses que estan dient de Catalunya. Malgrat tot tenia els meus dubtes i no veia gens clar la convocatòria de manifestació per aquesta tarda.

Al matí a casa escoltava algunes cançons per ambientar-me per la tarda. Entre d’altres la versió de Els Segadors de Subirachs i el Diguem No de Raimon. Sobre aquesta he pensat que el PP aviat la podrà utilitzar com a lema, ja que diuen que NO a tot, i a més tenen la sort que Raimon és del “Regne de València” i per tant, la poden considerar cantada en “idioma valencià”.

Després de dinar em feia molta mandra agafar el tren i baixar a Barcelona, però es tenia que fer. El dubte era si s’aconseguiria convocar a prou gent. El tren no anava massa ple. Al carrer que ens portava des de l’estació a Sants a Plaça Espanya era una corrua de gent amb estelades i altres elements típics de les manis. Podíem dir que s’han tornat a treure de l’armari els uniformes de les manis.

A las 17.05 estava a Plaça Espanya i fins a les 17.35 no hem començat a caminar. Bona senyal si triguem tant, és que hi ha molta gent. Al meu voltant encara s’escolten comentaris sobre la importància de ser molts, però ningú les te totes. Però a mesura que avancem veig que som molts els catalans que avui cridem “som una nació i tenim dret a decidir”. Que prengui nota els politics i que es posin a treballar en les nostres demandes i que no es deixin entabanar.

I com diu el poeta:

Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti,

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

MMP

A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci.
Floten els mots en una mar immòbil,
tota la cambra és un parany i esclaten,
inútilment, angoixes i projectes.
Res no distreu d'aquests instants terribles
com tancar els ulls i imaginar una noia
de cos propici al joc, a la baralla.

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d'on procedeix,
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic i prou.
Més endavant ja diré d'altres coses.

Miquel Martí i Pol