dissabte, 18 de febrer de 2006

Cridem qui som i que tothom ho escolti

Feia molt dies que tenia ganes de sortir al carrer i poder dir no públicament a moltes de les coses que estan passant i a moltes de les coses que estan dient de Catalunya. Malgrat tot tenia els meus dubtes i no veia gens clar la convocatòria de manifestació per aquesta tarda.
Al matí a casa escoltava algunes cançons per ambientar-me per la tarda. Entre d’altres la versió de Els Segadors de Subirachs i el Diguem No de Raimon. Sobre aquesta he pensat que el PP aviat la podrà utilitzar com a lema, ja que diuen que NO a tot, i a més tenen la sort que Raimon és del “Regne de València” i per tant, la poden considerar cantada en “idioma valencià”.
Després de dinar em feia molta mandra agafar el tren i baixar a Barcelona, però es tenia que fer. El dubte era si s’aconseguiria convocar a prou gent. El tren no anava massa ple. Al carrer que ens portava des de l’estació a Sants a Plaça Espanya era una corrua de gent amb estelades i altres elements típics de les manis. Podíem dir que s’han tornat a treure de l’armari els uniformes de les manis.
A las 17.05 estava a Plaça Espanya i fins a les 17.35 no hem començat a caminar. Bona senyal si triguem tant, és que hi ha molta gent. Al meu voltant encara s’escolten comentaris sobre la importància de ser molts, però ningú les te totes. Però a mesura que avancem veig que som molts els catalans que avui cridem “som una nació i tenim dret a decidir”. Que prengui nota els politics i que es posin a treballar en les nostres demandes i que no es deixin entabanar.

I com diu el poeta:

Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti,
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol