Feia
molt dies que tenia ganes de sortir al carrer i poder dir no
públicament a moltes de les coses que estan passant i a moltes de les
coses que estan dient de Catalunya. Malgrat tot tenia els meus dubtes i
no veia gens clar la convocatòria de manifestació per aquesta tarda.
Al
matí a casa escoltava algunes cançons per ambientar-me per la tarda.
Entre d’altres la versió de Els Segadors de Subirachs i el Diguem No de
Raimon. Sobre aquesta he pensat que el PP aviat la podrà utilitzar com a
lema, ja que diuen que NO a tot, i a més tenen la sort que Raimon és
del “Regne de València” i per tant, la poden considerar cantada en
“idioma valencià”.
Després
de dinar em feia molta mandra agafar el tren i baixar a Barcelona, però
es tenia que fer. El dubte era si s’aconseguiria convocar a prou gent.
El tren no anava massa ple. Al carrer que ens portava des de l’estació a
Sants a Plaça Espanya era una corrua de gent amb estelades i altres
elements típics de les manis. Podíem dir que s’han tornat a treure de
l’armari els uniformes de les manis.
A
las 17.05 estava a Plaça Espanya i fins a les 17.35 no hem començat a
caminar. Bona senyal si triguem tant, és que hi ha molta gent. Al meu
voltant encara s’escolten comentaris sobre la importància de ser molts,
però ningú les te totes. Però a mesura que avancem veig que som molts
els catalans que avui cridem “som una nació i tenim dret a decidir”. Que prengui nota els politics i que es posin a treballar en les nostres demandes i que no es deixin entabanar.
I com diu el poeta:
Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti,
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada