dissabte, 27 de juny del 2020

NO LOGO.- El poder de les marques


Naomi Klein va publicar aquest llibre el 1999. Avui en dia moltes de les seves afirmacions no ens resulten cap novetat, però fer-ne un repàs és un bon recordatori del que no ens cal oblidar, i al mateix temps, ens pot servir per a reflexionar-hi. Passen els anys i massa res canvia, i si ho fa, no ho fa pas en la línia que a molts ens agradaria.

El món està dominat per les grans marques. Les trobem arreu del planeta. Són marques globals amb un gran poder. Vivim en el món de les marques.

“És legítim dir que l’astronòmic creixement de la riquesa i de la influència cultural de les empreses multinacionals que s’ha produït en els darrers quinze anys té el seu origen en una sola idea, d’aparença inofensiva, que van inventar els teòrics de la direcció d’empreses a mitjan dels anys vuitanta: que les empreses d’èxit han de produir marques i no productes”. Les empreses han passat de produir productes, a produir marques.

“Les empreses fabriquen productes, el que compren els consumidors són marques”...“El producte sempre és secundari respecte al producte real, que és la marca”...“Els productes que tindran èxit en el futur no seran els que es presenten com a “articles de consum”, sinó com a conceptes: la marca com a experiència, com a estil de vida”...“La marca X no és un producte sinó un estil de vida, una vida, un conjunt de valors, una aparença de vida, una actitud”

Hem arribat al “punt que la idea d’un espai sense marques resulta gairebé impensable”. De fet, els partits polítics, els països, i gairebé tot el que ens rodeja s’ha acabat convertint en una marca que algú cerca la manera de vendre. El concepte de marca ha arribat a tot arreu.

La cultura adolescent és un gran nínxol on vendre les marques i en el que  “la pressió dels companys es convertia en una poderosa força de mercat. ...: “Si li vens a un li vendràs a tota la classe i a tota l’escola”, i han penetrat a escoles i universitats. Avui en dia gairebé res queda fora de la voracitat de les marques.

A finals del segle XX els adolescents es converteixen en un mercat global a nivell mundial a qui es dirigeix una gran part de la publicitat de les marques. Són un dels seus grans mercats.

“Les corporacions globals ... venen el mateix a tot arreu. Les velles diferències de gustos o de costums comercials locals estan en vies d’extinció”

“Les multinacionals de les marques poden parlar tant com vulguin de diversitat, però el resultat visible de la seva actuació és un exèrcit d’adolescents clònics que van a comprar “uniformats”,  al centre comercial global. ... Uns quants interessos controlen cada vegada territoris més grans”

Avui en dia gairebé tots els paisatges urbans són clònics sense gairebé cap botiga de marca local  tot són superbotigues i franquícies.

Hi ha tres tendències que afavoreixen les grans cadenes: “La primera tendència va ser la guerra de preus, durant la qual les megacadenes més importants venien sistemàticament més barat que la competència. La segona era la pràctica d’expulsar la competència ... La tercera tendència, és l’arribada de la superbotiga-palau que s’alça en un lloc privilegiat i que fa la funció d’un anunci tridimensional de la marca”

I com ho fan per expulsar botigues de la competència? És el que s’anomena estratègia Starbucks: crear molts establiments propers uns als altres, i encara que baixin les vendes per establiment, augmenten les vendes totals de la cadena i tenen com a efecte rebot perjudicar les ventes de la competència. Amb aquesta estratègia “després de la saturació i de provocar el tancament de molts competidors en van tancar la meitat”

Per una banda, hi ha la política d’abaixar preus per eliminar la competència i per l’altra banda, hi ha la política de crear una marca exclusiva. “Per a molt clients fidels, no hi ha cap preu que sigui massa alt per aquests articles de marca, i de fet no queden satisfets només comprant-los. Els compradors obsessionats amb les marques han adaptat una actitud gairebé fetitxista envers el consum en la qual el nom de la marca actua amb el poder d’un talismà”

“Les superbotigues no són només llocs on comprar, sinó també per visitar, llocs on els turistes van en processó”. No sempre són rentables. La seva utilitat és vendre marca. Actuen com un gran anunci de la marca. “Les botigues multimarca com els gran magatzems ... es veuen afavorides per aquest impacte publicitari” de les superbotigues.”

Les galeries comercials i les gran superfícies són un lloc d’oci i entreteniment i un lloc on anar a donar un volt, on anar a passar l’estona.

La tasca principal d’una gran empresa és crear marca i dissenyar productes, però els productes són fabricats per contractistes externs a qui tan sols es demana baix preu i complir la data de lliurament. “Un nombre creixent d’empreses de marques prestigioses i amb un gran rendiment econòmic s’estan desentenent del tot de les qüestions laborals”

L’autora visita una zona de processament d’exportacions (ZPE) a Cavite (Filipinas), una zona on es fabriquen els productes de les grans marques, un lloc només per treballar. “Segons l’Organització Mundial del Comerç, hi ha 1000 zones com aquesta esteses per 70 països que donen feina a 27 milions de treballadors i generen un volum de negoci al voltant de 250 mil milions de dòlars”. Són moltes hores de feina, mal pagades i precàries en fàbriques en pèssimes condicions.

“En aquestes zones hi plana la por. Els governs temen perdre les fàbriques estrangeres, les fàbriques temem perdre la seva clientela feta de marques, i els treballadors tenen por de perdre les seves feines precàries. Són fàbriques que no estan construïdes sobre la terra sinó a l’aire” Explica el concepte de les fàbriques orenetes, fàbriques que emigren i canvien de lloc cercant millors condicions i més guanys per l’empresari.

“La por que les multinacionals oreneta tornin a retirar les seves comandes i se’n vagin a buscar millors condicions determina tot el que passa a les zones industrials” (ZPE)

“Totes les empreses volen una reserva fluida de treballadors a mitja jornada, d’empleats temporals i d’autònoms que els permeten reduir les despeses fixes i fer front als alts i baixos del mercat”

“Els empleats se senten com si estiguessin de pas, fins i tot després de 10 anys de treballar-hi”. “Les cadenes de venda al detall fan tot el possible per reforçar el sentiment de precarietat dels empleats i protegir aquesta fórmula tan rendible”. Proliferen les feines precàries i a temps parcial en el sector serveis fins convertir-se en el tipus de contracte habitual.

“La utilització de treballadors temporals als Estats Units s’ha incrementat un 400 per cent des del 1982, i aquest creixement ha estat sostingut. Els beneficis de les empreses de treball temporal nord-americanes han augmentat un 20 per cent cada any des del 1992 ... Amb tot, l’augment més espectacular no s’està produint a l’Amèrica del Nord sinó a l’Europa occidental, on les agències de treball temporal són les empreses que creixen més ràpidament.”

“Contractar i gestionar treballadors no és el fonament d’una empresa amb bona salut sinó una tasca especialitzada que val més deixar als especialistes que s’hi dediquen, mentre la feina real es concentra en una quantitat decreixent de treballadors”

“Vivim en una cultura de la incertesa laboral... “una economia que constantment posa els beneficis per davant de les persones sense demanar disculpes”

La publicitat rep moltes crítiques i atacs ferotges però sobreviviu a tot, persisteix i segueix venen i presidint tots els racons de les nostres vides.

Es produeix “una tendència a menysprear els drets humans a favor del desenvolupament de l’economia mundial”. S’ha situat l’economia i el seu creixement per davant de qualsevol altra prioritat de la societat. I “les corporacions són molt més que subministradores dels productes que tots necessitem; també son les forces polítiques més poderoses de la nostra època”

Fa anys que es denuncia com la publicitat, les grans marques, les corporacions multinacionals i el consumisme dirigeix les nostres vides amb productes fabricats en tallers amb treballadors en condicions infames al Tercer Món. S’han produït molts moviments de protesta i denuncia però tot “segueix igual”. En realitat podem arribar a fer quelcom per tal de canviar l’estat de les coses?

Nike i altres marques han rebut moltes crítiques i han estat diana de les protestes per com fabriquen els seus productes i les condicions dels seus treballadors al Tercer Món. Però malgrat tot, segueixen venent el seu producte i les seves marques i l’únic que han fet ha estat maquillar les seves condicions de producció. Sembla que les grans corporacions i les grans marques tenen capacitat de resistència davant de tot. Les corporacions i entitats públiques poden fer molt, simplement controlant amb qui signin els contractes de subministraments, però no ho fan, ni tant sols polítics que han basat les seves campanyes electorals en aquestes qüestions.

La major part de les empreses que operen al Tercer Món extraient matèries primeres actuen de la mateixa manera, però com que no les podem associar a una marca i a un logo passen molt desapercebudes i difícilment són atacades pels consumidors del Primer Món.

Segons l’autora l’esclat del moviment antiglobalització pot canviar l’estat de les coses. Han passat dues dècades des de la publicació del llibre, hi hagut moltes reunions i moltes performances, però tinc la impressió que tot segueix pràcticament igual. Soc pessimista, o potser soc realista.

“L’activisme ja no pot limitar-se a expressar un desacord simbòlic. Cal passar a l’acció i aconseguir que la vida de la gent millori, en aquest moment i allà on viu” Però, com?

dilluns, 22 de juny del 2020

Escarabats


En el seu darrer llibre Manuel Baixauli parla de Cosmina Ionescu una artista obsessionada pels escarabats.

De fet el dibuix de la portada del llibre són aquests escarabats

“Aviat es va envoltar dels éssers que més estimava: els escarabats. Els alimentava a canvi de tindre’ls sempre a mà, i aconseguí que el pis n’estiguera ple. Els deixava moure’s pertot arreu, fins i tot pel seu propi cos i escoltava, complaguda, la somorta crepitació produïda per les incomptables extremitats, aquella música trèmula, pròxima. Dibuixava i pintava tothora, i ho feia sempre del natural. Se sentia identificada amb aquelles formes, notava que havia arribat a la seva plenitud creativa”

“Va dibuixar i pintar directament sobre les parets de l’estudi, que omplí d’escarabats. Començà a pintar-ne també al terra i al sostre, i ho feia amb tal perfecció que les seues creacions es confonien amb les bestioles reals, en una superposició movedissa que produïa vertigen”
Aquestes descripcions em van fer recordar dos episodis de la meva vida que tenia en un cert oblit.

Un matí a l’aixecar-me del llit vaig veure el primer escarabat. A l’obrir el llum va fugir esperitat i es va amagar. No vaig fer massa cas. Això mateix es va produir altres dies, cada vegada més sovint i ben aviat ja era més d’un. Feien sempre la seva aparició en la foscor i els descobria a l’endemà al matí.
Vaig comprar un producte que no va servir per a res. Cada dia que passava augmentava la població. Tenia sort que només es desplaçaven per terra i que no s’enfilaven als mobles ni al llit, ni a les parets. Però quan m’anava a dormir havia d’anar en compte a no deixar res per terra  (sabatilles incloses) si no volia trobar-ho amb algun bitxo. També havia d’anar amb molt de compte al posar als peus al terra al matí per no trepitjar-ne cap. Quan obria el llum tenia el terra de l’habitació ben ple d’escarabats, una mica com explica Manuel Baixauli que el tenia la Cosmina Ionescu.

Quan ja estava pensant en cercar una empresa que vingués a fumigar el pis i marxar a viure uns dies a casa els pares, vaig trobar un producte que va funcionar i en pocs dies van acabar desapareixent. Recordo que era un producte que polvoritzat en els llindars de les portes actuava com una barrera que devia impedir l’entrada dels escarabats.


Quan ja havia oblidat aquest incident amb els escarabats, el fenomen es va reproduir amb un altre tipus d’insecte del que desconec el nom. El procés va ser si fa no fa el mateix. Primer en vaig veure un, i a poc a poc en van aparèixer més. L’habitat d’aquests era la cuina i a diferència dels escarabats s’enfilaven per tot arreu. Van anar a més i tampoc trobava cap producte que fos efectiu. No podia deixar res a sobre els fogons perquè corrien per allà amb total llibertat, i també es ficaven als armaris de la cuina. Per sort no entraven a la nevera, que vaig convertir en el refugi de tot el que era comestible.

Amb aquestes, la televisió va deixar de funcionar. Encara era una televisió de tub. Se la van emportar per arreglar-la. ¡I quina va ser la meva sorpresa quan em van explicar que havia estat un d’aquests insectes el que havia provocat l’avaria!.

Vaig estar de sort que tenien experiència en aquesta mena d’insectes, ja que no era la primera vegada que s’ho trobaven. Em van explicar que eren d’origen americà i que si volia al mateix temps que em reparaven la televisió em vendrien un producte amb el que els podria eliminar. Em van explicar que es refugiaven darrera dels electrodomèstics, aprofitant l’escalfor dels mateixos i que segurament els devia tenir instal·lats a darrera la nevera.

Així era. Només arribar a casa en vaig foragitar una bona colla que s’estaven allà. El producte va funcionar i amb poc temps van desaparèixer i poques vegades més els vaig tornar a veure. Era una mena de tub i n’havia de posar una miqueta en les racons dels diferents espais per on es movien.

La veritat és que és molt fastigós haver de viure episodis d’aquest tipus. Suposo que als humans, al menys és el meu cas, aquests animals petits que s’arrosseguen per terra ens fan fàstic. Un o un parell els poden suportar més o menys, però quan proliferen en grans quantitats ja és tota una altra cosa.

Ves per on la lectura d’aquest capítol d’Ignot m’ha rememorat aquests dos episodis que ja tenia ben oblidats.

PS: Curiosament aquest matí poc abans de publicar aquest escrit i quan estava posant la roba a la rentadora, ha aparegut un escarabat dins del cubell de la roba bruta. Ha fugit com sempre. ¡Quina casualitat que després de tant de temps hagin fet acte de presència de nou! Tornarà la invasió?

divendres, 19 de juny del 2020

Gairebé 100 dies ...


Han passat al voltant de 100 dies des que es va decretar el confinament. Està a punt de finalitzar l’estat d’alarma i hem entrat en fase de represa, que gairebé ningú sap massa bé que vol dir, excepte que permet una major mobilitat. Ja fa dies que, qui més qui menys, fa el que bonament li sembla, però també és evident que la nostra vida actual està farcida de limitacions.

La vida és efímera, i al llarg d’aquest centenar de 100 dies, d’alguna manera ha quedat aturada. Ningú vol emmalaltir, ni veure emmalaltir a la gent que coneix i estima. Per aquesta raó hem acceptat gairebé sense cap tipus de protesta les estrictes normes que ens han imposat. Hem estat callats i en silenci, però no per això deixem de ser crítics amb tot el que ha passat.

No voldríem pas tornar a viure el mateix. No ens ha agradat gens. Volem pensar que els diferents governs i administracions estan fent els deures, i si el maleït bitxo tornés a aparèixer de la forma virulenta que ho va fer el mesos de març i abril, estaríem molt més preparats i no ens agafarà desprevinguts.

El concepte de “Nova Normalitat” no m’agrada. De fet tampoc m’agrada el concepte de “normalitat”. Passats els 100 dies queden moltes incògnites per resoldre, per no dir pràcticament totes i ens posem a viure amb una “certa normalitat” i oblidem, o millor dit, volem oblidar l’amenaça que segueix latent i circulant i que en qualsevol moment pot tornar a posar-nos contra les cordes.

Per tot el que es planteja des del Govern i les diferents administracions fan falta molts diners. I  no diuen pas d’on els trauran, excepte endeutar-se que no m’ha semblat mai una bona solució. De fet, si no torna a activar-se l’economia ben aviat tindrem mala peça al teler de la que serà molt difícil sortir-ne.

Una cosa són els desitjos, el que tots voldríem que passés i l’altre és la realitat que acostuma a ser molt tossuda i ens posa a tots a lloc quan menys ho esperem.

Molt em temo que passarà com en altres crisis. Sempre hem perdut un llençol a cada bugada. Ja fa unes quantes dècades que hem entrat en una espiral imparable de major desigualtat, i res s’ha fet per aturar-ho, ni per part dels governs de dretes, ni per part dels governs autoanomenats d’esquerres. També hem anat perdent llibertats. Aquesta crisi sanitària els vindrà molt bé per exercir un major control sobre tots nosaltres, molt més del ja exerceixen. Tenen la tecnologia per fer-ho, i nosaltres mateixos amb la nostra addicció als mòbils, els hi facilitarem sense massa traves.

Ja m’agradaria equivocar-me però no soc massa optimista. Ja fa unes setmanes que intento recuperar el  màxim de normalitat en la meva vida quotidiana, però també tinc clar que intentaré de totes, totes, evitar aglomeracions (mai m’han agradat massa) i també les activitats en espais tancats fins que no vegi més clar com evoluciona tot plegat. De sempre he estat força solitari, però de ben segur que al pas que anem m’acabaré convertit en un autèntic llop solitari.

dissabte, 13 de juny del 2020

TWIST.- Seres intermitentes


“Ochenta abuelas nos separan del neolítico. Ochenta abuelas nos alejan de la caverna. Dicho de otro modo: ochenta abuelas nos acercan a la cueva. Ochenta abuelas, ochenta pares de piernas, ochenta regazos, ochenta partos. Ochenta, así lo afirmaba Jorge Oteiza”
De la literatura basca conec a fons a Bernardo Atxaga. És un autor que m’agrada, sobre tot, “L’home sol”. Fa un temps vaig llegir el supervendes “Pàtria” i em vaig quedar amb les ganes d’endinsar-me en llibres escrits amb punts de vista diferents sobre el conflicte basc. Va estar un programa monogràfic de Ciutat Maragda dedicat a laLiteratura Basca el que em va donar les pistes de quins autors em podien interessar i ara en tinc una bona llista esperant. Aquest ha estat el primer.

Som molts que quan escoltem o llegim “Lasa i Zabala” recordem el que va passar en els temps més durs de la guerra bruta contra el terrorisme d’ETA. Va ser un cas molt sonat i que va costar molt poder esbrinar el que realment havia passat amb aquells dos cossos trobats enterrats en una zona del Llevant espanyol. A Twist, Lasa i Zabala es converteixen en Soto i Zebeiro.

El seu començament és del més contundent.

“Afuera es de noche, …
En las entrañas de la tierra siempre es de noche, es la hora de los topos en los dominios del topo. A quien vive bajo tierra, ¡ha de importarle la luz del día? No demasiado. Hace tiempo que eres uno con la tierra, y al principio te ha parecido que lo mejor que podías hacer era no moverte en absoluto. ¿Acaso no son la misma cosa tus entrañas y las de la tierra? Uña y carne”
“Esos hombres apresurados que levantan arena con sus botas son obedientes servidores de una institución caduca en un país caduco, mosqueteros de un Estado… Vienen de una dictadura y de sus reglas. Quien dice reglas dice también entrañas. Ahí lo van a enterrar. En el agujero. Ahí, ahí y ahí. Solo ellos saben dónde. En las entrañas de la tierra”
“Ha refrescado, el trozo de noche que consiguen alumbrar con su aliento es minúsculo. El vaho va y viene velozmente de sus bocas. Blanco en la noche. Difuso en lo oscuro. Humo de fuego recién apagado. Es una noche estrellada, pero ellos no están para estrellas”

Lasa i Zabala, Soto i Zebeiro, son un punt de partida per construir la narració que se’ns presenta sota el punt de vista de Diego Lazcano, un escriptor amic de Soto i Zebeiro amb qui comparteix militància. Sota tortura delata on es troben. Això el rossega sempre per dins: “tuvo en mente durante largos años a aquellos desaparecidos: cada día, cada anochecer, …”

“… Aquel día él debía estar allí con ellos. Porque pudo haber estado él en su lugar y porque no estuvo con ellos, ni en su lugar. Porque estaba encerrado en el Cerro, y acababa de confesar el paradero de sus amigos”

“Si no los hubieran asesinado, ambos habrían desaparecido igualmente de su vida… Pero los mataron, y eso los dejó anclados viviendo en su cabeza, no en ningún limbo sino en su mente… Y de allí no podía sacarlos”

“Diego se nutre de dos sombras, se alimenta de ellas, dejó que aquellas dos sombras anidaran en él. Tengo la impresión, prolongada durante años, de que está viviendo en lugar de Soto y de Zebeiro, de Zebeiro y de Soto, como si fuera su responsabilidad - ¡pero no lo era! - vivir las vidas que ellos no vivirían como si fuera posible vivir tres vidas a la vez.”

“A Diego solamente le quedaría un camino: empezar a escribir cómo conoció a Soto y Zeberio, narrar todo lo que sucedió durante los momentos que compartieron y todo lo que sucedió en los momentos que no pudieron compartir. Exhumar sus cuerpos a golpe de pluma. Esculpir sus perfiles. Tratar de internarse en la oscura selva. Rehacer el hilo de su jungla mental. Reconstruir todo aquello sobre el papel. Dejarse el pellejo en su misión. Cada jirón de su piel. Decirlo todo. Desnudarse en su fetidez. Fagocitarse a si mismo y no dejar tras de si sino la piel mudada de la serpiente. No ocultar ninguna infamia. Escribir aquel libro y curarse…. Lazkano quería decir la verdad, ansiaba empezar a buscar su verdadera piel. Escribir cuanto antes las primeras líneas de una historia que solo él podía contar…”

Mentre es continua torturant pel que havia passat feia ja tants anys, i que no pot esborrar de la seva memòria. “Quienes los torturaron campaban a sus anchas, libres por las calles, quizá no muy lejos de allí, sin perder sus galones y probablemente con alguna medalla recibida por sus impagables servicios a la patria”.

La desaparició dels seus amics no és la única desaparició de la seva vida. El seu pare amb Alzheimer també desapareix. “Su padre, aunque de un modo muy diferente, igual que Soto y Zebeiro, es también un desaparecido. Desaparecido, desaparecido, desaparecido… la desaparición es el eje de su vida, un remolino que tira de él” … “Necesita el cuerpo… El cuerpo significa que el muerto reposa en algún lugar, en un sitio concreto, que allí termina su historia, y que tal emplazamiento ayuda a ponerle fin. El sitio ofrece descanso no solo al muerto, sino también a su familia i a sus amigos” … “Sin paradero no hay descanso, o al menos resulta más difícil que lo haya”

Acabarà trobant al pare i sabrà el que va passar. Diego és un personatge amb moltes giragonses i amb algunes parts amagades de la seva vida. A mesura que avança, la narració ens ofereix sorpreses.

El llibre està farcit de reflexions sobre el que van representar aquells anys de plom, de morts de les dues bandes i on res era tan senzill ni simple com podia semblar a simple vista, sobretot si ho veiem des de lluny com és el meu cas.
  • “Quiero saber lo que es quitarse las máscaras, aunque sé perfectamente que debajo no hay más que otras máscaras”
  • “Las cosas no siempre son lo que parecen”
  • “Hay que dejar en paz a los fantasmas, incluso cuando se trata de fantasmas vivientes”
“Así es la vida, el escenario está ahí mismo, la verdad de los hechos, todo acontece delante mismo de tus narices, pero qué poca luz se arroja sobre los acontecimientos, no somos nosotros los actores que los propician y hacen que la historia siga adelante, no somos quienes se mueven sobre el escenario ni los iluminados por los focos, y así y todo, y además, sólo un resquicio de esa luz nos alcanza, un rayo insignificante, una brizna, apenas nada.” La realitat no té res de senzilla.

“Aunque los nombres de Soto y Zeberio han permanecidos unidos para siempre (nunca Zeberio y Soto, siempre Soto y Zeberio), y aunque tan acostumbrados como estamos a verlos el uno al lado del otro resulta impensable disociarlos, en honor a la verdad, hay que reconocer que eran personas bien diferentes”

La por d’oblidar el que va passar persegueix a Diego. Twist és una manera de lluitar contra aquest possible oblit del que havia passat a Lasa i Zabala, a Soto i Zeberio.

“Cuando Lazkano escribe sus historias, intenta hacerlo como Soto lo hubiese hecho, pero le resulta imposible”. En el fons Diego és un farsant que vol viure la vida que els altres no van poder viure per la seva delació. Viu tota la vida obsessionat per la mort i desaparició dels seus amics.

“A veces vivimos en lugar de los muertos, haciendo en su honor cosas que ellos hubiesen hecho”

“¿Somos la página original o la copia en papel cebolla de debajo del papel carbón?”

dilluns, 8 de juny del 2020

Un jardí vora el mar


Segueixo llegint a la nostrada Rodoreda sense que m’acabi de fer el pes.

“A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que passen a la gent... Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me’n recordo, perquè soc massa vell i de vegades m’embolico sense voler”

El narrador és el jardiner d’una casa d’estiueig d’una família molt benestant. “Els senyors anaven, com si diguéssim, per una banda i les senyores per l’altra”. Els amos són el senyor Francesc i la senyora Rosamaria.

“El segon estiu van venir tots alhora”. El jardiner s’acaba convertint en una mena de voyeur de la vida que porta l’alta burgesia al llarg de sis estius amb les anades i vingudes de tots els seus estadants així com també del servei, i dels veïns amb els que mantenen algun tipus de relació. Entre ells, el senyor Bellom, que ha fet fortuna a Amèrica i que compra el terreny del costat i edifica la seva mansió sense escatimar ni diners ni capritxos.

Una tarda d’agost, Paulina i Andreu, un matrimoni ja una mica gran, arriben a la casa i introdueixen un nou element en la història. Busquen notícies d’Eugeni, un fill seu que feia 4 anys que havia marxat a Amèrica  pocs dies després de que Rosamaria es casés amb el senyoret Francesc. Eugeni estava enamorat de Rosamaria. Es coneixien des de molt petits. Van conviure molts anys mentre ambdós creixen. Tothom pensava que es casarien, però quan va aparèixer el senyoret Francesc tot va canviar.

El matí del casament, Eugeni va anar a veure a Rosamaria i li va donar 5 anys per viure amb el Francesc.

Ja feia 4 anys que els pares no sabien res d’ell i pensaven que potser Rosamaria en tindria alguna notícia, però no era així.

Als pocs dies d’aquesta visita, arriba la filla del senyor Bellom amb el seu marit. Resulta que aquest és l’Eugeni i, Eugeni i Rosamaria, es converteixen en veïns d’estiueig.

Aquest estiu allarguen la seva estança a la casa. Ja amb el mes de setembre ben avançat encara són allà.

“Les ombres dels arbres es feien tristes i llargues. Les tardes perdien color. A mi, potser encara m’agradava que no se n’anessin. Tot i que hi tenia pocs tractes, perquè sense anar al mar es movien menys pels voltants de casa meva, em feia companyia pensar que eren allà prop. Ara que, si haguessin estat fora, també m’hauria anat bé. Soc de bon conformar. Tot m’agrada”

El jardiner que viu sol en una caseta dins del jardí és de mena tafaner. Des del seu observatori veu tot el que passa i ens ho va explicant i també es fa ressò de totes les informacions que li arriben per a totes les vies. El jardiner actua al mateix temps de testimoni, i de confessor. En certa manera m’ha recordat al personatge de l’escombriare de Momo de M. Ende. Ambdós excel·leixen en la qualitat de saber escoltar.

Les relacions entre tots eren ben complexes i embolicades com molt bé reconeix el mateix jardiner quan diu: “era una cosa difícil d’explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber”.  Escolta a tothom, però no té gens clar qui explica la veritat. “Vaig pensar que potser sí que tot allò era veritat, però que les coses explicades per tanta gent...”

Estic d’acord amb algunes de les notes del postfaci de Roser Porta quan afirma:
  • “Uns personatges, envoltats de flors i de bellesa, però materialistes i que actuen moguts sovint per l’ambició de diners i per l’impuls sexual”
  • “Una família rica, marcada per diversos secrets i històries tèrboles del passat”
  • “Un nombrós grup de personatges rics, moderns, cosmopolites i un pèl extravagants que viuen còmodament -malgrat la infelicitat- sis estius en una casa amb jardí vora al mar” i tot narrat pel jardiner a càrrec d’aquest jardí. També cal destacar que son uns “benestants capriciosos”.
Passen els anys i ... “Aquell estiu va ser el darrer. Un estiu desagraït, amb molta pluja. Passàvem de la fresca a la calor i de la calor a la fresca en un no res.... Aquell estiu no tirava. Era com si tot s’hagués encallat. I el temps anava fent el boig... Ells vivien tancats.”

“Em començava a sentir vell. Hi havia plantes que hauria hagut de canviar feia temps, però es veu que em faltava esma. Em deia: ja ho faràs demà. I no trobava mai el moment de fer-ho. Només tenia ganes de no pensar i d’escoltar el fregadís de les fulles i, sobretot, aquell soroll que la pluja feia al sostre quan anava a dormir”

Tot s’acaba. La novel·la també, però el jardí segueix allà: “Miri com està el jardí. Per sentir-ne la força i l’olor, aquesta és la millor hora. Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n’hi dirà de coses aquest jardí...”

Novel·la llegible, però també prescindible. No m’ha resultat massa interessant.

dilluns, 1 de juny del 2020

Cròniques d'un poble anglès


La senyoreta Buncle viu en un poble anglès. Pateix problemes econòmics. Cerca en l’escriptura la manera de solucionar-los. No té imaginació i només sap escriure sobre el que coneix. Escriu una novel·la on explica la vida de tots els seus veïns i veïnes.

“Benvolgut Senyor Smith,
He llegit les “Cròniques d’un poble anglès” i hi estic interessat. ¿Em podria venir a veure al meu despatx dimecres vinent a les dotze?....”

Per sorpresa seva, l’editorial accepta publicar-li el llibre i aquest s’acaba convertint en un èxit de vendes. Malgrat haver canviat el nom del poble i dels personatges, els veïns s’adonen que s’està parlant d’ells. Volen saber qui és aquest John Smith que ha escrit el llibre.

“Va repassar la seva vida; era molt banal, ben buida i solitària. I ho seria cada vegada més a mesura que passés el temps i ell es fes gran i no pogués fer totes les coses que li agradava fer... Aquestes coses l’anirien abandonant de mica en mica, i ell es convertiria en un vell xaruc”

“Coi de llibre, m’ha trasbalsat. M’ha trasbalsat terriblement. Que curiós, que aquest llibre m’hagi trasbalsat tant...” I qui no se sentiria trasbalsat de veure’s reflectit en el personatge d’una novel·la. Bé, de fet en algunes ocasions tots els lectors i lectores hem llegit llibres que per raons diverses han suposat un bon atzucac en les nostres vides.

“Els fonaments de la seva posició social s’engrunaven, i la seva posició social era de suprema importància. Estava rabiosa i furiosa” Alguns veïns i veïnes reaccionen aïradament.

No tot el poble és de la mateixa opinió, però la major part atiats per un petit grup que s’ha sentit molt ofès al llegir les seves descripcions volen esbrinar qui és aquest John Smith que ha vingut a pertorbar la vida tranquil·la del poble.

Hi ha diferents opinions i sospites al respecte, però tots els indicis apunten en direcció a una persona i elaboren un pla per desemmascarar-la. “No tindrem un moment de pau fins que no hagués descobert definitivament si aquella notícia inquietant era certa o no”

La Bàrbara, la veritable autora es refugia a casa seva. “La Bàrbara anhelava l’atmosfera assolellada de la seva llar espiritual, on podia fer el que li vingués de gust, i dir el que li vingués de gust, i ningú no la podia contradir si no és que ella els permetia fer-ho, on no tenia por que ningú la descobrís, i ningú feia plans secrets i alarmants per desemmascarar en John Smith-, o si en feia ella sabria exactament en què consistia i els podria esguerrar quan li vingués de gust”.

“Estaven tots concentrats pensant insults per llançar-los contra en John Smith. De fer no podien fer res, però sí que podien dir moltes coses. Es van acostar a la casa en silenci, i es van quedar plantats a la gespa, molt junts. Miraven la casa i la casa els tornava la mirada amb les finestres tancades i barrades. Tenia l’aspecte inequívoc i desolat d’un niu abandonat”

Llibre divertit i entretingut que permet passar una bona estona. Ha estat una agradable manera de passar algunes tardes d’aquests dies de confinament.

També en parla: Pas a Pas

dissabte, 23 de maig del 2020

La Sarbatana


Poc abans de morir Isabel-Clara Simó publicava aquesta breu narració dins de la col·lecció de crims.cat
Un matrimoni madur decideix abandonar Barcelona i anar a viure a una casa de camp.

La casa del davant deshabitada en els primers moments ben aviat és ocupada per un home jove.
Ja tenim el triangle perfecte. L’home jove i la dona madura enceten una relació. L’home madur ho sap.

Anem coneixem el que pensen ell i ella a mesura que avancen els capítols. Ell i ella s’alternen com a narrador. Així coneixem els seus plans, els seus neguits i tot el que pensen de la seva parella. S’apropa el final i està clar que no acabarà bé.

Ell planeja ..... i ella té sospites. Ambdós pensen.

Ella: “Pensa Olga, pensa. Fes cas dels consells de l’Ilya: pensar és sempre l’única sortida... A veure, pensa, Olga... saps que t’ha vist i que no n’ha fet esment. Saps -perquè el coneixes prou bé: a la perfecció- que prepara la revenja”

Ell: “En aquell moment el vaig odiar. No menysprear, com sempre. La fiblada de l’odi em va travessar el cos”

Es mastega la tragèdia. Tots dos fan els seus plans. Només falta saber el desenllaç.

Ell: “Em suporta, em tolera, però aquí qui estima soc jo”

Ella: “Si algun observador ens hagués espiat, hauria vist un matrimoni vell i fet de rutines i de confiances ancestrals”

Ell: “Hi ha un pensament que em forada el cervell. Que és com una barrina trepant i trepant totes les funcions del cervell”

És un llibre entretingut per passar una bona estona i que es pot llegir amb un parell de tardes.

dissabte, 16 de maig del 2020

Dos mesos després ...


Fa dos mesos que començava tot. Gairebé no ens ho podíem ni creure. Era quelcom totalment inesperat. Els carrers van quedar buits i en silenci.

Ara respirem una mica perquè ja podem sortir de casa amb una mica de llibertat, una mena de llibertat condicional. Malgrat que en les poques converses que tinc tothom manifesta que ho veu per molt llarg, copso una sensació equivocada en l’ambient que tot això ja s’està acabant.  Però tot plegat s’està convertint en un mal son. La nostra vida avui és molt diferent de la que portàvem fa dos mesos, I estem molt lluny de recuperar-la. En molts moments no m’atreveixo massa a qualificar-ho de vida.

L’ésser humà és una espècie que s’adapta a tots els canvis i a totes les circumstàncies. Als carrers hi ha més moviment, però ni molt menys el tràfec i el soroll de fa dos mesos. Vivim sota la dictadura d’unes franges horàries que ens marquen quan podem fer esport i quan podem sortir. Encara hi ha molts comerços tancats. Al carrer la major part de les persones circula amb màscara. Quan ens creuem amb algú vigilem de fer-ho a una certa distància. Ens posem guants per comprar. De moment s’han acabat els cines, teatres, concerts, museus, .... Fer un viatge és impossible. Anar a la muntanya o participar en una cursa tampoc ho podem fer. Amb tots aquests sacrificis personals de cadascú de nosaltres hem alentit el nombre de contagis i morts de les primeres setmanes. De moment hem aconseguit sobreviure i poca cosa més.

En qualsevol moment o en qualsevol lloc es pot produir un rebrot i de nou caldrà fer passes enrere. La major part dels científics, per no dir tots, temen la tardor. Som conscients que el que vivim ara és un simple respir i poca cosa més.

Encara no hem recuperar la nostra vida d’abans i ens diuen que de moment no la podrem recuperar. Els governants s’han tornat en especialistes en crear un nou vocabulari i parlen d’una nova normalitat, que no ens expliquen com serà. Em preocupen molt les conseqüències que tindrà per la salut mental de moltes persones haver de viure d’aquesta manera sumades a les conseqüències econòmiques que ja són i encara seran més catastròfiques.

Ara tot són límits: d’horaris, d’espais, ... No fa pas tant els límits els posàvem nosaltres mateixos, el nostre estat físic o anímic i les nostres desitjos. Ara ens els imposen les Administracions, suposadament per protegir-nos, i els humans, poc avesats a complir amb uns límits ens els saltem, uns més que els altres. Escoltes moltes queixes sempre referint-se als altres que no compleixen, però de veritat, tots sou tan complidors?

En la vida d’ara no hi ha futur. No es pot fer cap tipus de pla més enllà d’avui o demà, com a molt una setmana. Començo a estar fart d’aquest tipus de vida amb limitacions per tot arreu i a tot hora. En definitiva no m’agrada gens aquesta no-vida que ens deixem imposar. I malauradament no veig cap llum al final del túnel.

dijous, 14 de maig del 2020

Les paraules son imprescindibles, però ...


Som uns éssers comunicatius. No sabem estar callats. Necessitem parlar.

Quan parlem, quan intentem expressar el que sentim o el que pensem, quan escrivim tan sols assolim una aproximació al que realment volem dir. Escollim unes paraules i no unes altres, amb les connotacions que té cada paraula. Ens deixem coses que voldríem dir o explicar al tinter. Som menys precisos del que voldríem ser. Però tampoc ho podem o ho sabem fer d’una altra manera.

No tenim altra manera de comunicar-nos, però hem de ser conscients de les limitacions del llenguatge.

“La mateixa narració de les coses és ja una projecció d’aquestes mateixes coses, i per tant, com ocorre amb els mapes, afegeix una distorsió de tot allò que no aconsegueix conservar, perquè quan tries les paraules per a contar, quan oblides, quan expliques, ja ho fas projectant alguna cosa a través de la paraula. Ja sabem que la paraula no és un espill i també que del que no podem parlar seria millor callar... És difícil pensar sense paraules i la paraula és una projecció que ens marca el pas com un tambor”
Serem Atlàntida
Joan Benesiu

divendres, 8 de maig del 2020

La Covid-19, la pesta del segle XXI


Immediatament quan es va decretar l’estat d’alarma que implicava el confinament a casa, com molta altra gent, vaig pensar en aquest llibre d’Albert Camus escrit el 1947 i que Joan Fuster va traduir al català el 1962.

El vaig llegir a l’estiu del 1997, i tot i que m’havia agradat, no recordava gran cosa. Per tant una relectura no anirà malament.

Ha resultat ser una crònica perfecta dels nostres dies, escrita fa més de 70 anys.

A Orà tot va començar de sobte amb la mort de les rates. “Amb només tres dies les rates mortes s’amuntegaven a centenars per carrers, fàbriques i cases... Durant els dies següents la situació encara va fer-se més greu”.... Al sisè dia “es feia evident que aquell fenomen del qual no podíem precisar encara ni la transcendència ni l’origen era realment amenaçador”.  

Als 10 dies les rates mortes han desaparegut, però ben aviat es produeix la primera mort i “la sorpresa dels primers temps va convertir-se en pànic de mica en mica”... “En pocs dies, els casos mortals es multiplicaren, i es feu evident, per als qui es preocupaven d’aquell mal curiós, que es tractava d’una vertadera epidèmia”.

El protagonista diu: “hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent igualment desprevinguda”. En ple segle XXI, i quan la humanitat sembla tenir-ho tot controlat i ens pensem gairebé invulnerables, apareix un virus minúscul. Entrem en pànic com a societat, i canviem la nostra manera de viure. La COVID-19 ens ha agafat a tots desprevinguts. No havíem fet cas als avisos dels científics que ja havien dit que ens podia passar.

La pesta es comença a estendre per Orà, però costa molt aconseguir un reconeixement oficial i posar-se a la feina. “Les mesures no eren draconianes, i semblava que s’hi feien moltes concessions al desig de no inquietar l’opinió pública”. Passa exactament el mateix al llarg del mes de febrer i a principis de març.

Passen els dies i es produeix el tancament de la ciutat. Ja ningú pot entrar, ni tampoc sortir. Alguns dels protagonistes tenen a les seves parelles fora de la ciutat, i els passa una mica com a nosaltres. “Aquesta separació brutal, sense límits, sense futur previsible, ens deixava atordits, incapaços de reaccionar contra el record d’una presència, encara tan pròxima i ja tan llunyana”... “Sabíem que la nostra separació estava destinada a durar i que calia que intentéssim conformar-nos-hi”

A mesura que passen els dies de tancament de la ciutat “flotaven més que no pas vivien, abandonats a dies sense rumb i a records estèrils, ombres errants...” “Als nostres ciutadans els costava de comprendre què els passava. Hi havia sentiments comuns, com ara la separació o la por, però continuaven també posant en primer lloc les preocupacions personals ... La majoria eren sensibles, més que res, allò que pertorbava les seves rutines o afectava els seus interessos. N’estaven molestats o irritats... La primera reacció va ser la d’acusar l’administració”. Tinc la impressió que no ha estat així del tot. Hem estat molts els ciutadans que em entès que calia aquest confinament tan estricte i que tan poc ens agradava.

Els hi passa el mateix que a nosaltres, un cop fet el diagnòstic i ingressat a l’hospital, “la família sabia que només el tornaria a veure o restablert o mort”. No sabem que és pitjor si la por a la malaltia, la pròpia mort o la por a contagiar als amics i coneguts. Prenem totes les precaucions, perquè “molts seguien esperant que l’epidèmia no tardaria a aturar-se i que ells se’n salvarien amb les seves famílies”

Estem a meitat del segle XX i l’església intenta utilitzar el seu dit acusador: “si avui la pesta us afecta és que ha arribat el moment de reflexionar. Els justos no han de témer però els pecadors tenen motiu de sobres per a tremolar”. Per sort, no hem hagut d’escoltar massa manifestacions d’aquest tipus, encara que no defujo que més d’un en el seu interior haurà pensat allò del càstig diví.

“Mentre uns continuaren fent la seva petita vida i s’adaptaren a l’enclaustració, d’altres, al contrari, ja no van tenir altra idea que la d’evadir-se d’aquella presó”. En el nostre cas són les persones que només pensen en continuar fent la seva sense tenir en compte els perjudicis que puguin causar als demés. En tenim molts exemples, més dels que voldríem.

“Aquell mateix dia, en el curs, d’una reunió, els metges aclaparats davant un prefecte desorientat, havien exigit i obtingut noves mesures per a evitar el contagi”. Els científics han fet la seva feina i en part han estat escoltats per les autoritats, encara que no sempre.

“Durant setmanes i setmanes, els presoners de la pesta van resistir com van poder”... El confinament estricte no dura tant com la pesta al llibre de Camus, però també l’hem resistit com hem pogut.

“La pesta ho dominava tot”. Aquests dies la COVID-19 ho domina tot: notícies, converses, vida quotidiana, ...

“La gran ciutat silenciosa no era sinó una aglomeració de cubs massissos i incerts”. Els carrers buits i en silenci imposaven.
“Ja és hora que això s’acabi” deien els nostre conciutadans... Però això es deia sense l’ardor i sense l’acritud del principi, ... Al gran impuls esquerp de les primeres setmanes havia succeït un abatiment que hauria estat un error de confondre amb la resignació, però que no deixava de ser una mena de consentiment provisional... Els nostres conciutadans havien passat per l’adreçador, s’havien adaptat, com sol dir-se, perquè no hi havia manera de fer res més.” Ens queixem de què ha girat les nostres vides com un mitjó, però ens conformem. Entenem que no ens queda més remei.

“Justament allò era la desgràcia, el costum de la desesperació és pitjor que la mateixa desesperació .... La mirada ensopida ..... Tota la ciutat semblava una sala d’espera ... Sense memòria i sense esperances, vivien el present ... Per a nosaltres no hi havia sinó instants”. Sabem que el que tenim a sobre serà molt llarg, més llarg del que voldríem. Només podem esperar a què la ciència trobi una solució. Mentre no sigui així ens hem d’adaptar a viure d’una nova manera.

“Alhora que senten la profunda necessitat d’un contacte que els uneixi, no poden tanmateix abandonar-s‘hi a causa de la desconfiança que separa els uns dels altres” Necessitem retornar als contactes amb les nostres amistats, però alhora la por ens lliga de peus i mans.

“...Sap que la seva llibertat i la seva vida estan a punt de ser destruïdes”. Veiem planejar per sobre nostre grans restriccions a la nostra llibertat, i dubtem de si un cop passi tot plegat les podrem recuperar.

“La malaltia havia arribat a allò que es deia un replà. D’ara endavant no podia sinó decréixer” El famós pic que tant ha costat d’assolir, però “la història de les epidèmies registrava alts i baixos imprevistos”. No hi ha cap seguretat que apareguin nous rebrots que ens facin tornar enrere.

“Els mesos que acabaven de passar, per bé que els augmentaren el desig d’alliberació, els havien ensenyat a ser prudents, i els havien acostumat a confiar cada vegada menys en un pròxim acabament de l’epidèmia”. Ens agradaria veure proper el final, però sabem que queda lluny i no ens fiem dels tímids avenços assolits.

“Tothom estava d’acord a creure que les comoditats de la vida anterior no es recuperarien tot d’una i que era més fàcil destruir que reconstruir”. El sentiment de que costarà molt tornar a aixecar-se com a societat està ben arrelat en el fons més recòndit de cadascú de nosaltres.

Les mascaretes s’han convertit en normals. Han canviat els nostres gestos. Hem canviat els nostres hàbits, els nostres desplaçaments, les nostres mirades. Costa reconèixer coneguts darrera d’aquestes màscares. Tot ha canviat.

Albert Camus ja ens avisava en el final del seu llibre: “el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç”. No ha estat la pesta, ha estat la COVID-19, un nou bitxo desconegut.
Albert Camus / Foto de Henri Cartier-Bresson