Fa uns dies vivíem tots ben
contents i alegres confiats en la nostra manera de viure i amb els neguits de
sempre, als que moltes vegades ens hi acostumen. Ben poc ens pensaven la que
ens vindria a sobre ben aviat. No teníem previst a curt termini que res pogués
canviar de forma tan sobtada.
A través dels mitjans de comunicació ens arriba un convidat nou, el coronavirus. No sabíem pas que era. Tots recordaven l’alarma exagerada de la grip A i de la grip aviària i no en fem massa cas pensant que serà si fa no fa el mateix. Ja sabem que sempre exageren. A més és quelcom que afecta als xinesos. Està molt lluny. Ens ho mirem de reüll i seguim com sempre. Molts pensem que aquest nou convidat no deixarà de ser una notícia més d’aquelles que desapareix de les nostres vides tal com ha arribat.
Però resulta que no és així. Amb una velocitat del tot inesperada aquest convidat desconegut s’instal·la entre nosaltres i comença a ocupar hores del nostre temps. Que afecti als italians ja ens comença a preocupar. Està molt a prop!
Encara titllem d’apocalíptics a qui ens fan arribar missatges alarmants i que demanen començar a prendre mesures dràstiques. D’això no fa ni una setmana. Fèiem vida normal i malgrat contemplar amb estupefacció les imatges que ens arribaven d’Itàlia ens ho agafàvem amb humor.
Ara ja el tenim dins de les nostres vides. S’ha colat fins a dins de les nostres cases. Esmorzem, dinem, sopem i dormint amb el coronavirus. Ens ha canviat el nostre dia a dia, les nostres rutines i els nostre hàbits. Se’ns ha acabat sortir amb total llibertat de casa. Hem de passar les 24 hores del dia entre les quatre parets intentant tenir contacte físic amb les menys persones possibles. I el més fotut de tot que malgrat que ens diuen que els contagis acabaran baixant, cada dia que passa van en augment. Ja ens hem fet a la idea que estarem molts i molts dies així. Tots els nostres plans de futur per aquests dies totalment trastocats. Estem buscant estratègies per passar-ho el millor possible. Però no sabem la seva durada i això ens preocupa.
4 comentaris:
Uns anys ben extranys en un ABAS I UN DESPRES¡
Potser d'aquí 5 mesos fem la nostra vida com sempre.. potser no.
Haurà tingut un preu alt, molt alt, de víctimes. Sobre tot en la franja de >75 anys....
I tots volem arribar a aquesta edat i tenir la tranquil·litat de que no torni a passar.
Lo pitjor.. viure amb por, eternament.
Lo millor.. el medi ambient es recuperarà una mica, i potser veiem que no ens calen tantes coses que fa un mes semblaven tan imprescindibles.
I ara mateix, just quan més ho necessitem, no podem córrer per treure l'estrès i la impotència. Ara ja no sap tan greu que no podem competir (Marató BCN, etc, etc)
Només trobem a faltar només poder trotar pel riu o la muntanya. Però tornarem!!
Maria Dolors, el més fotut és que com era abans ja ho sabem, però no tenim ni idea com serà aquest després i això ens neguiteja. Encara no hi pensem prou, però de ben segur que aquests dubtes s'estan fent pas en un petit raconet del nostre cervell.
Segur que deixarà un bon nombre de víctimes. Trigarem molt de temps a tornar a la normalitat d'abans.
Estaria bé que aprenguem alguna cosa, però als humans ens costa molt aprendre i tornem a caure en les mateixes errades una vegada i una altra. Podem viure amb menys coses. No necessitem tantes possessions, ni tants objectes per viure però ens entestem a acumular i acumular encara que no sigui necessari. Vam aprendre alguna cosa de la crisi del 2008?
El món ha de deixar de créixer d'una vegada, però no anem per aquest camí.
Deixarem de sortir a córrer i d'anar a la muntanya per un període més llarg del que voldríem, però quan ho puguem fer ens ho agafarem amb més ganes i en gaudirem molt més.
Publica un comentari a l'entrada