Estic llegint el llibre Cavalls Salvatges de Jordi Cussà Balaguer, una novel·la sobre el món dels penjats per l'heroïna els anys 80, anys que l'autor va viure en primera fila. Cada capítol d'aquesta novel·la s'encapçala amb un fragment de la lletra d'un grapat de cançons que són un bon recull de la música que m'ha acompanyat al llarg de tots aquests anys i que no em puc estar de compartir.
La novel·la la comentaré més endavant quan finalitzi la seva lectura. De moment compartiré la seva música.
Comença amb el Wild Horses de The Rolling Stones que dona títol al llibre, publicada el 1971 dins de Sticky Fingers. En aquest disc apareix per primera vegada el logotip de la llengua. A Espanya en plena època de la censura franquista es va publicar amb una portada diferent a l'original i sense el tema "Sister Morphine"
En el vídeo podeu veure uns jovenets Stones en plena forma.
Childhood living is easy to do The things that you wanted, I bought them for you Graceless lady, you know how I am You know I can't let you slide through my hands
'Cause wild horses couldn't drag me away Wild horses couldn't drag me away
And I watched you suffer a dull aching pain Now you decided to show me the same But no sweeping exits or offstage lines Could make me feel bitter or treat you unkind
'Cause wild horses couldn't drag me away 'Cause wild horses, couldn't drag me away
And I know I've dreamed you a sin and a lie I got my freedom but I don't have much time Faith has been broken, tears must be cried Let's do some living after love dies
'Cause wild horses couldn't drag me away 'Cause wild, wild horses, we'll ride them some day
'Cause wild horses couldn't drag me away Wild, wild horses, we'll ride them some day
Alors on faire, on va faire un blues, je crois This is not one that we do usually In fact we've only done it a couple of times
You got it? You got it now? Okay, it's called "Meet Me in the Bottom"
M. Hardt i A. Negri van publicar aquest llibre en el canvi de mil·lenni. D’acord
amb els autors, la societat en la que vivim és un imperi que defineixen de la
següent manera:
“El imperio no
establece ningún centro de poder y no se sustenta en fronteras o barreras
fijas. Es un aparato descentrado y desterritorializador de dominio que
progresivamente incorpora la totalidad del terreno global de sus fronteras
abiertas y en permanente expansión. El imperio maneja identidades híbridas,
jerarquías flexibles e intercambios plurales a través de redes de mando
adaptables”. En aquest sentit,
vivim dins d’un nou ordre mundial, l’ordre de l’imperi, queés legitimat per la “maquinària”
de la comunicació, dominada per uns pocs que imposen un discurs únic.
El domini de l’imperi no te límits ni físics ni temporals i engloba tot el món superant
el concepte d’Estat-nació. A més a més,“el imperio
presenta su orden como permanente, eterno y necesario”. En aquest imperi, ja fa temps que el dret d’intervenció és
un concepte forçaacceptat a nivell general:
“el derecho o el deber que tienen los sujetos dominantes del orden mundial
para intervenir en los territorios de otros sujetos con la intención de
prevenir o resolver problemas humanitarios, garantizar acuerdos e imponer la
paz”
En aquest imperi“casi toda la humanidad está
absorbida, en mayor o menor grado, en la trama de la explotación capitalista o
sometido a ella” … “Hoy vemos una separación aún más extrema entre una pequeña
minoría que controla enormes riquezas y las multitudes que viven en la pobreza”.
A l’imperi no hi ha fronteres i engloba tot el planeta. No en podem sortir
perquè tots som a dins i en formem part. La política actual, més que la gestió
de lo comú, s’ha convertit en un espectacle amb la seva dosi diària als mitjans
de comunicació.
S’han acabat les economies nacionals. Tot el món és una sola i única
economia i un únic mercat. La mobilitat és un tret característic d’aquest
mercat, però no és el mateix la mobilitat frenètica per oci dels països rics
que la mobilitat obligatòria dels països pobres per sobreviure.
Europa i el món occidental han imposat aquest imperi i el capitalisme a tot
el món amb el seu eurocentrisme. Tot el que no és Europa i els occidentals son
considerats els Altres, els diferents, els primitius...
El concepte d’Europa i de tot Occident és que la resta de nacions i pobles
del planeta només poden progressar seguint les empremtes d’Europa. Ras i curt, el que ha fet Europa al llarg de
la història és exportar els seus esquemes socials i econòmics, tot imposant el
seu ordre arreu.Els europeus i els occidentals ens sentim superiors a
la resta del món i, amb aquesta superioritat moral, sovint imposem amb
violència el nostre model polític i econòmic.
“El fin de los
colonialismos modernos, por supuesto, no dio paso a una nueva era de libertad
sin reservas, sino que, en todo caso, produjo nuevas formas de dominio que
operan a escala global”. Aquest va ser el primer pas cap a l’imperi.
London, agost 2007
El capitalisme tendeix a l’expansió infinita, per això tendeix a
l’imperialisme, però topa amb la finitud del planeta. Aquest és el seu taló d’Aquil·les
que el pot portar a la pròpia extinció. “Tarde o
temprano, los recursos de la naturaleza, que alguna vez fueron abundantes,
terminarán por agotarse”. De ben
segur que les ànsies de l’exploració de l’espai s’han de situar en aquest
context expansiu del model capitalista.
“El capital no
funciona dentro de los confines de un territorio fijo y una población fija,
sino que siempre sobrevuela sus límites e incorpora nuevos espacios en su
interior”
“El imperio
actual no es estadounidense y los Estados Unidos no son el centro. El principio
fundamental del imperio es que su poder no tiene terreno ni un centro reales y
localizables. El poder imperial se distribuye en redes, mediante mecanismos de
control móviles y articulados… Estados Unidos ocupan una posición privilegiada…
No obstante, a medida que decaen los poderes y las fronteras de los
Estados-nación, las diferencias entre los territorios nacionales se hacen cada
vez más relativas”
“No hay un único
lugar de control que dictamine el espectáculo. Sin embargo, el espectáculo en
general funciona como si realmente existiera tal punto de control central… El
espectáculo de la política funciona como si “todo” estuviera consciente y
directamente dirigidos por un único poder, aunque en realidad no lo estén”
“El discurso
político es un articulado puesto en venta y la participación política se ha
reducido a seleccionar entre distintas imágenes consumibles”
La societat d’avui i una part important de les industries d’alguns sectors
laborals no es poden entendre sense els moviments migratoris. Aquests moviments
s’han convertit en un mal de cap pels països desenvolupats, ja que s’escapen
del seu control.
“Los pasaportes
y los documentos legales serán cada vez menos aptos para regular nuestros
movimientos a través de las fronteras. La multitud establece una nueva
geografía a medida que los flujos productivos de los cuerpos definen nuevos
ríos y puertos. Las ciudades de la tierra llegarán a convertirse a la vez en
grandes depósitos de humanidad cooperante y en locomotoras que impulsen la
circulación, en residencias y redes de la distribución masiva de una humanidad
viviente”
“A través de la
circulación, la multitud se apropia del espacio y se constituye en un sujeto
activo… Estos movimientos con frecuencia exigen terribles sufrimientos, pero en
ellos hay también un deseo de liberación que sólo puede saciarse mediante la
reapropiación de nuevos espacios alrededor de los cuales se construyen nuevas
libertades. Estos movimientos llegan a todas partes… determinan nuevas formas
de vida”
“El imperio no
sabe realmente cómo controlar estos itinerarios y sólo intenta acusar de
criminales a quienes los recorren, aun cuando los movimientos sean necesarios
para la producción capitalistas misma… Sin embargo, las corrientes de población
continúan en marcha. El imperio debe restringir y aislar los movimientos
espaciales de la multitud para impedirles que obtengan legitimidad política”
“El imperio sólo
puede aislar, dividir y segregar. El capital imperial en realidad ataca los
movimientos de la multitud con una determinación incansable: patrulla los mares
y las fronteras; dentro de cada país divide y segrega; y en el mundo del
trabajo refuerza las escisiones y las fronteras de raza, de género, de lengua,
de cultura, etc. Pero, aun así, debe cuidarse de no restringir demasiado la
productividad de la multitud, porque también él depende de su fuerza. El
imperio necesita dejar que los movimientos de la multitud se extiendan cada vez
más a través del escenario mundial, y sus intentos de reprimir a la multitud
son en realidad paradójicos, manifestaciones invertidas de su fuerza”
“Parece como si
no quedara ningún lugar ni ninguna fuerza para oponer alguna resistencia; sólo
existe una máquina implacable de poder”. Malgrat aquesta afirmació, els autors pensen que hi ha alguna possibilitat
de lluita i canvi. Tampoc són pessimistes i pensen que l’imperi té fissures que
es poden utilitzar per subvertir el seu ordre. La seva proposta es basa en “articular un pensamiento de pluralidad y multiplicidad”,a fi d’oferir una alternativa múltiple a aquestes estructures binàries, de
blanc o negre, que el poder ens vol imposar sempre.
“Todo esto nos
retrotrae a nuestras preguntas fundamentales: ¿cómo pueden llegar a hacerse
políticas las acciones de la multitud? ¿Cómo puede organizarse la multitud y
concentrar sus energías contra la represión y las incesantes segmentaciones
territoriales del imperio? La única respuesta que podemos dar a estas preguntas
es que la acción de la multitud se hace principalmente política cunado comienza
a enfrentarse de manera directa y con una conciencia adecuada a las operaciones
represivas centrales del imperio. Se trata de reconocer y abordar las
iniciativas imperiales y no permitirles restablecer continuamente el orden; …
se trata de reunir estas experiencias de resistencia y empañarlas
concertadamente contra los centros nerviosos del mando imperial”
“La multitud
debe poder decidir si quiere mudarse, cuándo hacerlo y hacia dónde. También
debe tener el derecho a permanecer donde está y a gozar de un lugar antes que
verse obligada constantemente a trasladarse de un sitio a otro. El derecho
general a controlar sus propios movimientos es la demanda última de la multitud
por una ciudadanía global. Esta demanda es radical, por cuanto se opone al
aparato fundamental de control que el imperio impone sobre la producción y las
vidas de las personas. La ciudadanía global es el poder que tiene la multitud
de recuperar el control sobre el espacio y trazar así una nueva cartografía”
Els autors proposen: “la constitución de una
sociedad en la cual la base del poder se defina en virtud de la expresión de
las necesidades de todos…; la democracia absoluta en acción” …“La
organización de la multitud como sujeto político”
“No podemos
ofrecer ningún modelo… Sólo la multitud a través de su experimentación práctica
ofrecerá los modelos y determinarán cuándo y cómo lo posible ha de hacerse
real”
“Nos hace falta…
construir una alternativa a través de los deseos de la multitud”
Crec que aquesta proposta és massa optimista i, fins i tot, naïf. De fet el
moviment del 15-M i el procés independentista van ser dos moviments
protagonitzats per una multitud empoderada que no van reeixir en cap dels dos
casos com ha resultat molt evident amb el pas dels anys.
El 2004, M. Hardt i A. Negri van escriure la continuació de les seves tesis
a l’obra “Multitud: Guerra i Democràcia en l’Imperi”: una lectura
pendent per aprofundir en el seu anàlisi del món actual.
“El primer cop que la Mathilde
va visitar la granja, va pensar: “És massa lluny”. Un aïllament tan gran la
neguitejava”
Mathilde, francesa, i Amine,
marroquí, es coneixen durant La Segona Guerra Mundial i es casen. Quan Mathilde
arriba a Rabat per viure amb l’Amine “va comprendre que era una estrangera,
una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres”
Pocs dies després es traslladen a
Meknés per viure a la casa de la família de l’Amine, una casa més aviat mísera.
A la seva arribada al Marroc va
haver “d’aprendre en pocs mesos a suportar la soledat i la vida domèstica, a
suportar la brutalitat d’un home i l’estranyesa d’un país. Havia passat de la
casa del seu pare a la casa del seu marit, però tenia el sentiment de no haver guanyat
en independència, ni en autoritat” Vivia tal com diu el títol del llibre en
“El país dels altres”.
Finalment s’instal·len a la
granja que Amine havia heretat del seu pare. Però el que se suposava que havia
de ser una granja productiva comença sent un fracàs. Per Amine, “reconèixer
el seu fracàs l’hauria mort. No es tractava ni de les màquines, ni del clima,
ni tampoc de la incompetència dels treballadors agrícoles. No el que el corcava
era el fet que el seu propi pare s’havia equivocat. Aquella terra no era bona
per a res. Només se’n podia cultivar una petita capa, però sota aquella minsa
espessor hi havia la tova, la roca grisa i indiferent, la pedra contra la qual xocava
tota l’estona la seva ambició”
Catalunya Nord, març 2024
Però l’Amine persisteix i
persisteix i amb molt d’esforç aconsegueix prosperar.
Tenen dos fills, l’Aïcha i el
Selim. “D’adolescent, la Mathilde no havia pensat mai que era possible ser
lliure tota sola, li semblava impensable... que el seu destí no estigués íntimament
lligat al d’un home. S’havia adonat massa tard del seu error i ara que tenia
una mica de discerniment i coratge era impossible volar. Els seus fills eren
com unes arrels i estava lligada a aquella terra, encara que no volgués... I
tenia por que un dia, vella en aquella terra estrangera, no posseís res i no
hagués acomplert res”
L’acció principal transcórrer en
la primera meitat de la dècada dels 50, període de revoltes marroquines que
volen fer fora a l’estranger francès i independitzar-se de la metròpoli.
“Un món estava desapareixen
davant dels seus ulls. A tocar, les cases dels colons cremaven... L’Aicha no
podia apartar els ulls d’aquest espectacle...”
El premi Llibreter acostuma a ser
garantia d’un bon llibre. De nou aquesta lectura sense entusiasmar-me m’ha
interessat força. He conegut una autora que no coneixia i que sens dubte seguiré
llegint.
“Va ser l’any que hi van haver
tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa que jo vaig entrar a
treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid”
Ja fa cinc anys que “cada dia
arribo a les nou, puntual, m’assec, engego el portàtil i m’enfronto a la meva
jornada de sis hores de no res”, de no fer res.
“A les oficines franceses de
telefonia s’han llevat la vida seixanta treballadors en tres anys.
Són les dades oficials del que
s’han mort a l’oficina. Els que han esperat a matar-se a casa seva o al cotxe o
els que s’han immolat a l’aparcament no els compten”
És la veu de la protagonista. Viu
a Madrid amb la seva parella l’Horacio. Ella és catalana i ell és argentí. Tenen
dos fills petits. Tot el boicot al lloc de treball va començar quan va tenir el
primer fill i va demanar reducció de jornada. Un fet insòlit per una empresa
que espera del treballador que treballi totes les hores del món.
Madrid, 2008
L’Horacio decideix deixar la seva
feina perquè no li agrada. Torna a posar en marxa un antic projecte de grup
musical.
És la primera novel·la de l’autora.
És una novel·la peculiar que es llegeix bé. Són els fragments d’una vida en
primera persona, una mena de diari amb un punt d’ironia de la protagonista al
llarg de tot un any de la seva vida: la vida a la feina, a casa, amb l’Horacio,
la seva parella, els seus dos fills encara petits i la seva millor amiga, la Kat.
Es fa un munt de reflexions de
les que em permeto destacar-ne les que més m’han cridat l’atenció:
“Em pregunto si tot això, els
fills, la parella, la feina estable, són coses que he desitjat per mi mateixa o
coses que han desitjat els meus pares per a mi. On s’acaba la filla, i on
començo jo de veritat”
“De vegades em fa l’efecte que
els homes són criatures desemparades, més que no pas els fills, i que les dones
n’hem de tenir cura...”
“Comprar, comprar, la roda
eterna, les despeses, l’entramat social que ens fa presoners de feines de merda...”
Molts cops volem “guanyar prou
per poder pagar el sou d’una dona que tingui cura dels nostres fills per tal
que nosaltres puguem treballar prou hores i guanyar prou diners per pagar
aquesta dona que té cura dels nostres fills”
Les dones “són invisibles. Les
dones hem estat educades per ser anònimes i ocupar el mínim espai possible.”
“El personatge que vaig triar
jo, el que fingeix que tot va bé, és massa cansat” D’alguna manera tots
triem un personatge en la nostra vida, fins i tot, més d’un que va canviant
segons l’entorn i les relacions que l’envolten.
“Quants de nosaltres no som
nosaltres mateixos? Quants de nosaltres no fem veure que som algú que no som?”
“És evident que hi ha un ELLS
que està damunt d’ELLS. Però aquests altres no els puc veure. Molt poca gent
els pot veure. Potser els que hi ha al capdamunt no tenen ni tan sols presència
física. Són el mateix sistema”
Som “éssers invisibles. Éssers
que potser hem vingut a fer alguna cosa de profit al món, a aportar el nostre
gra de sorra, però que hem fracassat estrepitosament en la nostra missió. Què
no l’hem sabut dur a terme”
Aquesta novel·la va ser
guardonada amb el Premi Llibreter 2022 i com gairebé tots els premis Llibreters
que he llegit no m’ha defraudat.
Aquest petit volum és un recull
de poesies feta pel mateix Clapés que abasten des de l’any 1982 fins al 2007 i
que han estat publicades en 10 dels seus llibres. M’impressiona la seva
senzillesa i la seva brevetat, però alhora la seva profunditat. Son poemes per
llegir en calma i quedar-se una bona estona pensant en el que diu.
Solitud
Ni en la solitud, no creguis
mai
que estàs sol del tot:
t’acompanyen,
com ombres pressentides, mots,
imatges,
records; potser un tendre
somrís.
però és també llavors quan
t’adones
que se’t va desfent la vida als
dits
(car viure pot fer tant de
mal!...),
i truques a una porta, i a una
altra
i a una altra, i totes són
closes
per a tu, llevat la de la
mort.
Toledo, 2022
D’un certain printemps.
Atrapa el desig al vol
i no deixis que et fugi,
no fos cas que el temps
el tornés fonedís abans
del temps. Mira de ser
lliure per fer i desfer
(sempre) sense torbar-te
de res. Frueix de la primavera
color violeta, de l’olor
de les frèsies, dels cossos
bells, de la mar...
Marienbad
Viure és un deliri,
com escriure
com descriure’l
És anar exhumant els enigmes
que el temps ha estampat
en el marbre
descompost desfet destruït
de les estàtues
del record
mentre travessem el jardí
per l’indret on discorren
les paraules
allà on no ressonen els
passos:
aquesta inacabable avinguda,
aquesta inabastable solitud.
Escurço camins, assajo nous rumbs en aquest viatge ple de
paranys i falses aparences, efímer com foc de joia i palla
Avui fa exactament 50 anys que
aterrava a Heathrow amb dues maletes pesants.
Tenia 17 anys recents fets. El
meu pare va tenir la dèria que havia d’aprendre anglès. Al llarg de 5 anys
anava dos o tres dies en setmana a casa de la Josefina, una amiga dels meus
pares que feia classes particulars d’anglès. En els anys 70 a l’escola
estudiàvem francès.
L’altre dèria del meu pare era
que estudiés música, però en això no se’n va sortir, i no vaig estudiar música.
Eren uns temps en que els nens no fèiem extraescolars. Al finalitzar les
classes anàvem a casa. A part d’anglès un curs vaig jugar a escacs i, ben aviat,
vaig començar a jugar handbol.
Pocs dies abans de marxar vaig
anar al barber i em vaig fer aquesta foto de carnet. El pare em va fer anar de
nou al barber a que em tallés més el cabell. No massa convençut vaig tenir que
fer-ho.
L’objectiu d’aquest viatge era
consolidar l’anglès que havia aprés. Recordo molt bé l’arribada. Tants els pares
com la Josefina m’havien dit que agafés un taxi fins a la casa on m’havia d’allotjar
aquell estiu. Però jo, garrepa i tossut de mena, tenia clar que hi podia
arribar per altres mitjans i així va ser.
Em vaig arrossegar amb les dues
maletes pel metro amb transbordament inclòs i, finalment un autobús em va
deixar a la cantonada de Magdalen Road al barri de Earlsflied. Va resultar que
era un carrer molt llarg amb tot de casetes angleses típiques, d’aquelles que
es veuen a les pel·lícules. De tant en tant m’havia d’aturar i descansar del
pes d’aquelles maletes. Sempre he tingut la idea que devia ser com aquell de
poble amb boina que arriba a la gran ciutat.
Va ser realment feixuc arribar a
la casa de Mrs Richards que ja m’estava esperant. Era mitja tarda quan en vaig
instal·lat a l’habitació. Ben aviat va ser l’hora de sopar. Sopàvem a les 18.00
hores. Havent sopat vàrem estar mirant un partit del mundial de futbol. Era el
mundial que va guanyar Alemanya, però l’equip revelació va ser Holanda, amb els
blaugranes Cruyff i Neeskens, i que feien un futbol espectacular que es va conèixer
com “la taronja mecànica”.
Recordo que em feia entendre com
podia, però em costava molt més entendre quan em parlaven. A la mateixa casa
també s’allotjava un estudiant japonès i un estudiant suís. Al llarg de l’estiu
van marxar i van venir dues germanes italianes i d’altres estudiants que no
recordo massa.
Al dia següent em vaig presentar
a la que seria la meva escola d’anglès tot aquell estiu: St. Gilles School situada
a Oxford Street. També vaig gestionar el meu passi pel transport que al ser
menor de 18 anys em va sortir molt econòmic.
Ja estava a London. Vaig viatjar
sol. Venia de l’Espanya grisa del franquisme, una Espanya a la que ja havia
arribat alguna informació del que passava fora de les nostres fronteres, però
una cosa era el es deia, i un altre ben diferent va ser experimentar-ho en
primera persona. Va ser el meu viatge iniciàtic, aquell viatge que marca un
abans i un després. Allà vaig veure la meva primera manifestació legal, un
debat electoral a la televisió, festivals de rock a l’aire lliure, els pubs
londinencs, ...
Ja portava el cabell llarg, però
vaig tornar al setembre a casa amb el cabell llarg i barba i amb unes maletes
plenes d’experiències i d’alguns vinils.
L’anarquisme sempre m’ha resultat atractiu. Considero que els seus
postulats són difícils de portar a la pràctica en la societat en la que vivim,
però no per això els deixo de trobar lloables i interessants.
Emma Goldman (1869-1940) una dona molt influent en el moviment anarquista
defineix l’anarquisme com “la filosofia d’un nou ordre social basat en la
llibertat sense restriccions de les lleis fetes pels homes; la teoria que totes
les formes de govern es basen en la violència i són, per tant, equivocades i
perjudicials, a més d’innecessàries” . Establir un nou ordre social més
just és l’aspiració de moltes teories polítiques i socials, però són ben poques
les que ho posen en pràctica. Tots els governs, fins i tot, els més democràtics
i progressistes es basen en la violència per imposar els seus criteris i per no
deixar que la gent protesti.
Cartell a Perpignan març 2024
Ens trobem en una societat en la que hi ha massa lleis. Segurament moltes
no caldrien. Amb els pas dels anys hem acumulat una llei sobre un altre i
l’únic que hem aconseguit és complicar-nos la vida.
Goldman afirma, gairebé crida “soc anarquista perquè no vull manar, i
tampoc vull que em manin!” Totalment d’acord, però en una societat complexa
com la nostra és possible no manar i que no et mani ningú?
A l’anarquisme se li fan moltes objeccions entre d’altres es diu “que
l’anarquisme és impracticable, tot i que és una idea bonica”. Realment crec
que més aviat hi ha molta por davant de les idees anarquistes i per aquesta raó
s’acostumen a minusvalorar. També s’afirma que “l’anarquisme és sinònim de
violència i destrucció”. Malgrat que al llarg de la història hi ha hagut
grups anarquistes violents, l’anarquisme de per sí no és violent ni destructiu.
De fet, “l’anarquisme insta les persones perquè pensin”, proposa
posar-ho tot en qüestió i cercar vies organitzatives diferents. I que la gent
pensi no agrada massa. Es prefereix persones submises que no posin res en
qüestió.
“L’anarquisme és el gran alliberador de l’ésser humà dels fantasmes que
l’han mantingut captiu”: la religió, Déu, la propietat, l’Estat, el govern.
És allò de NI DÉU, NI ESTAT, NI PATRÓ. Han passat els anys, però aquest lema
encara és ben vigent.
L’Estat és una gran estafa. Sota l’excusa de vetllar per la nostra
seguretat i els nostres drets ens aniquila la nostra llibertat individual. Ens
protegeix a canvi de submissió. L’objectiu de l’Estat “és l’absoluta
subordinació de l’individu”
“En destruir el govern i les lleis, l’anarquisme proposa recuperar el
respecte per un mateix i la independència de l’individu de totes les
restriccions i invasions de l’autoritat. Només en llibertat l’ésser humà pot
créixer fins a l’alçada que li pertoca. Només en llibertat aprendrà a pensar i
a moure’s, i a donar el millor d’ell mateix. Només en llibertat s’adonarà de la
veritable força dels vincles socials que uneixen les persones, i que són la
base fonamental d’una vida social normal”
Molt fàcil de dir, però com fer-ho, per evitar les males tendències, les
maldats i egoismes dels humans?
Les eleccions tampoc són una solució ja que “una vegada i una altra, les
persones han estat prou ximples de confiar, creure i donar suport als aspirants
polítics amb l’últim penic que els quedava, per acabar sent traïts i enganyats”.
La volubilitat de la multitud és un problema; es deixen entabanar per qualsevol
encantador de serps.
Malgrat que la democràcia és millor que altres sistemes organitzatius no
acaba de ser la solució final. De fet, segur que hi maneres de fer evolucionar
la democràcia però no hi ha cap interès en fer-ho. Ens conformem amb el que
tenim que és molt perfeccionable, però alhora molt còmode. Els canvis no ens
agraden.
Segons G. B. Shaw “quan votes l’únic que fas és canviar els noms dels
ministres”, i la misèria i la pobresa persisteixen; aquests no voten i no
interessen a ningú.
“L’anarquisme representa un rebuig contundent de qualsevol forma
d’autoritat imposada i a favor de la llibertat individual que ha d’acabar sent
col·lectiva”
“L’instant que l’altaveu metàl·lic pronuncia el seu nom, l’Amor sap que
ja ha succeït. Tot el dia que està d’un humor crispat i amb mal de cap, gairebé
com si li haguessin donat una notícia mentre dormia però no recordés de què es
tractava. Un senyal o una imatge, just per sota la superfície. Problemes en les
profunditats. Foc subterrani.
Però quan sent les paraules en veu alta, no se les creu. Tanca els ulls i
nega amb el cap. No, no. No pot ser cert el que li acaba de dir la seva tia. No
s’ha mort ningú. Només és una paraula...
Ara que el moment ha arribat de debò, sent com si fos una cosa distant, com
entre somnis. No ha passat, no en realitat. I especialment no li ha passat a la
Ma, que sempre estarà viva”
Aquest és l’inici de “La Promesa”, la novel·la de Damon Galgut que
va guanyar el Premi Llibreter 2023 d’altres literatures. Damon Galgut és un
reconegut escriptor sud-africà.
Un cop algú mor “la desaparició comença immediatament i, en un cert
sentit, no s’acaba mai”
El fil conductor d’aquesta novel·la serà la família Swart formada pel pare
(Manie), la mare (Rachel) i tres fills: Anton, Astrid i Amor, i una promesa. Poc
abans de morir la mare li fa prometre al pare que quan ella es mori li donarà
la casa on viu a la Salomé, una criada negra de la família. Això ho escolta
l’Amor. Ella creu que les promeses s’han de complir. “Ho va prometre. El
vaig sentir. Va prometre a la Ma que li donaria la casa a la Salomé”
Tot i que la narradora principal és l’Amor, el relat va d’un a un altre
dels protagonistes explicant el que pensa i fa cadascú d’ells. Els pensament i
les accions de tots en diferents moments és com un mosaic divers i acolorit del
que és la vida sempre diversa.
L’Amor “està acostumada que la tractin com si fos una taca, una ombra a
la vora del camp de visió de tothom. Massa jove, massa estúpida perquè se la
prenguin seriosament. I també és estranya, una nena estranya. Rara i fins i tot
tràgica, fàcil d’ignorar”. Sembla que ningú li fa massa cas.
“La vida segueix uns camins molt estranys, i de vegades és només quan
saps que la vida se t’acaba que li acabes donant un significat”
Mirador de la Canal del Bosc, maig 2024
Acabat l’enterrament, l’Amor torna a la residència contra la seva voluntat,
i l’Anton al servei militar, però aquest no arriba a la caserna. Decideix fer
la seva vida. “El que acabo de fer és un delicte, pensar, però tot i així em
sento molt lleuger.”
Passen nou anys. El pare està en coma a la UCI. L’Anton torna per veure’l.
Fa nou anys que no es veuen. “Tornes després d’estar desaparegut durant molt
de temps i la superfície es torna a tancar com si no te n’haguessis anat mai”
El pare es mor, una nova sotragada per a tota la família. Tots son més
grans i més vells.
És l’hora del repartiment de l’herència paterna. “Tot gira al voltant
dels diners. Una abstracció que determina el teu destí. Bitllets amb xifres
impreses, cadascú d’elles d’un valor abstracte que no és ben bé el mateix, però
les xifres fan palès el teu poder i no en tindràs mai prou”. El repartiment
de l’herència es fa el mateix dia que la final de la copa del món de rugbi que
guanya Sudàfrica.
En el testament no es menciona a la Salomé i la promesa de fa 10 anys.
L’endemà al matí “un ambient emmetzinat i malaltís entenebreix la casa, una
sensació entre la malenconia i l’avorriment, tot i que el dia és clar com el
vidre i bufa una brisa fresca”
De nou tornen a passar nou anys. Ara l’Amor treballa d’infermera a Durban.
Viu amb la Susan. L’Astrid, separada del seu primer marit, està casada amb el
Jake i forma part de l’elit blanca. Té relacions amb el soci del seu marit. L’ataquen
pel carrer per prendre-li el cotxe i la maten.
Sudàfrica ha superat l’apartheid, però no és el paradís. Continua sent una
societat dividida. “Tot està fortificat fins a les dents, amb murs i tanques
enormes...”
Tres morts ben diferents: llarga malaltia, picada d’una serp i assassinat. I
tres ritus d’enterrament també diferents: ritus jueu, ritus de l’Església
Evangèlica Neerlandesa, i ritus cristià.
Nou anys després, Anton està en hores baixes. Té 50 anys i és conscient que
no ha fet res a la vida. “Sempre m’ha passat el mateix. Veu quina és l’acció
més correcta però no la duu a terme. En lloc d’això fa l’acció contrària,
l’equivocada, per fotre’t a tu i a ell mateix”... “Cinquanta anys, mig
segle, i no farà cap de les coses que abans tenia la certesa que faria”
L’Anton es suïcida. Un nou mort a la família, i un nou ritus funerari, un
ritus orientalista malgrat que el seu desig era no fer cerimònia i ser cremat.
L’Anton escrivia un llibre des de feia anys. L’Amor el llegeix, “mentre
comença a llegir el llibre, viatja al seu interior des d’una gran distància...”
Està a la seva habitació de petita. “Tot el que succeeix en una
habitació persisteix de forma invisible, totes les accions i les paraules, per
sempre. No es veuen ni se senten, ...”
“Tots ells estan morts i només quedes tu”... “Ets una branca que
està perdent les fulles i algun dia et trencaràs. I aleshores què? Aleshores
res. Unes altres branques ompliran l’espai. Altres històries s’escriuran sobre
la teva i et guixaran cada paraula. Fins i tot aquestes”
“Quedan pocos escalones para llegar a la puerta verde, once o doce. Hay
poca luz para contarlos” Darrera aquesta porta verda és on tot
comença. De la mà de Mario Galván, Víctor Losa s’acaba convertint en el millor
mag del món.
En la primera part seguim tot el
seu procés d’aprenentatge. Quan Mario Galván el va conèixer, aquest va dir-se:
“este desgraciado será un mago de
puta madre”. També
coneixem la seva infantesa i alguns dels mags més importants de la història de
la màgia.
Però, “el destino le ha dado una carta forzada en la que
está escrito su futuro. Su futuro inmediato. Se está quedando ciego. Ya es
cuestión de días. No tiene sentido ofrecer resistencia. No puede cambiar la
carta. Escoja la que escoja, siempre será la que ha preparado el azar”. Finalment li confirmen la
notícia. Es quedarà cec en aproximadament un mes.
Al rebre la notícia pensa “He de atesorar bellezas nuevas en algún
rincón de la memoria porque dentro de poco cuando me envuelva en la oscuridad,
el pasado será mi única ventana, el único lugar al que asomarme para buscar
consuelo. La memoria será la única fuente de mi imaginación”
La segona part, ja cec és la que
m’ha resultat més interessant. Es tanca al seu pis i no surt per res al carrer.
Viu així gairebé un any. Passat aquest any en absoluta solitud apareix Alícia,
la persona encarregada per la ONCE per ajudar-lo en aquesta nova vida. A partir
d’aquí seguirem el segon procés d’aprenentatge.
“Ningún encuentro es casual. Cuando no son obra de una tercera persona
es la vida quien los propicia. ¡Qué más da! La historia está llena de breves
encuentros luminosos e irrepetibles, instantes en los que el azar o el interés
o la conspiración unieron dos mentes que por alguna razón estaban destinados a
encontrarse”.
Víctor està enfonsat en la foscor
de la ceguesa. El procés per treure’l de casa i començar el seu aprenentatge no
resultarà gens fàcil. Però, malgrat la resistència que ofereix, Víctor
progressarà i se n’acabarà sortint. De la mateixa manera que va aprendre a ser
un gran mag, acabarà per aprendre a viure en aquesta foscor que ja és per
sempre més.
“El pasado y el futuro nos cercan. Sólo las historias que contamos hacen
posible la ilusión de cruzar la línea. Sólo las palabras, durante el breve
instante que tardan en evaporarse, nos traen y llevan mensajes del otro lado
del fuego. Toda palabra dicha es un recuerdo o un pronóstico… I sólo el
presente nos protege. A cambio, nos exige caminar sin descanso. Llevarlo con
nosotros hasta la tumba… Hasta que desaparecemos consumidos por el fuego del
tiempo”
La foscor en la que acaba vivint
Víctor potser no és més que la foscor en la que vivim tots plegats i en la que
la màgia no ens serveix de massa res, o potser sí.
La mansió tanca la trilogia de la
família Snopes que William Faulkner havia iniciat amb “El llogaret”, i
continuat amb “La ciutat”.
Amb aquest tercer volum coneixem
més detalls de Linda Snopes, i també de Flem Snopes que ara viu sol a La
Mansió. Apareix un nou narrador en MInk Snopes.
Aquest tercer llibre repassa
alguns episodis ja coneguts des d’un punt de vista diferent, i d’altres de nous.
Des de la primera novel·la al darrer episodi de la trilogia han passat 34 anys
com el mateix Faulkner reconeix en el pròleg.
“El jurat va dir “culpable” i
el jutge va dir “cadena perpètua” però ell no els va sentir. No escoltava”
Assistim al judici de Mink Snopes per l’assassinat de Jack Houston. Mink espera
l’arribada del seu cosí Flem Snopes, l’únic que el pot salvar de la condemna,
encara que ja sap que aquest no apareixerà.
Jack Houston era viu i ric: “sorrut
i ressentit sempre sol a casa des que el semental li havia mort la dona quatre
anys enrere... Aquell coi de malparit dels pebrots, esquerp i corsecat, que ni
tan sols era conscient de la sort que tenia: ric”
Mink rememora tots els fets que
el van a conduir a matar a Jack Houston, quelcom que per ell estava del tot
justificat.
Havia esperat en va que el seu
cosí Flem Snopes el trauria d’aquell mal tràngol, però no va ser així. “Es
va limitar a quedar-se allà assegut, tan dèbil, tan fràgil i inofensiu com un
infant galdós... es va quedar assegut en silenci al catre d’acer sense matalàs,
quiet i reposat, aquest cop només contemplant la finestra de barrots a la qual
durant mesos s’havia estat amorrat entre setze i divuit hores al dia amb
aquella fe i aquella esperança infatigables”
Ja a la presó, “no es va ni
molestar a comptar els anys a mesura que van anar passant. Es va limitar a
deixar-los enrere, a enterrar-los en l’oblit”. Tenia molt clar que faria
quan sortiria de la presó abans de tornar a casa seva: “matar en Flem”
“En Mink de sobte havia
descobert una cosa. La gent de la seva mena no havien estat mai amos ni tan
sols temporalment de la terra que creien que tenien llogada... Era la terra que
els posseïa a ells, i no només de la sembra a la collita, sinó a perpetuïtat...
Ara tot allò era el passat. Ara ell ja no pertanyia a la terra, ni tan sols
d’aquella manera tan estèril i infructuosa. Ara pertanyia al govern, a l’estat
de Mississipí”
“En Flem anava fent. Tots dos
anaven fent. Quan sortís de la presó el 1948, en Flem i ell serien un parell
d’avis” o potser algun dels dos moriria abans.
Mink Snopes, un personatge
secundari en els dos llibres anteriors, sobretot, en el primer, aquí és una de
les veus principals. Ens explica els mateixos fets des del seu punt de vista.
És una persona molt simple, “fràgil i inofensiu, no gaire més corpulentque
un nen” ben poca cosa físicament, però també mentalment.
Surt de la presó de Parchman 38
anys després, amb 63 anys.
Tintagel, agost 2008
Ens retrobem amb V.K. Ratliff,
l’etern narrador, l’etern tafaner. Aquest fa un nou repàs a tot el que ha
passat en els dos volums anteriors. Però també ens retrobem amb Charles Mallison,
el nebot de l’oncle Gavin Stevens.
En Ratliff “era un observador
interessat per més que d’aquella curiositat desmesurada pels assumptes dels
altres difícilment en podríem dir innocent” en paraules de Charles Mallison.
Eula Vaner exerceix un gran
atractiu sobre tots els homes. Queda embarassada després d’una relació amb un
tal McCarron, i es casa amb Flem Snopes.
Quan arriben a Jefferson de nou
es converteix en objecte de desig de tothom malgrat ja està casada. Inicia una
relació que durarà anys amb Manfred Spain, però el jove advocat Gavin Stevens
també n’està enamorat, enamorament que durarà tota la vida i que d’alguna
manera es traspassarà a la seva filla Linda.
“... tens una filla que com
més gran es vagi fent més nosa et farà i més s’immiscirà en el teu temps i en
les teves ocupacions personals...”
Faulkner posa en boca de Charles
Mallison algunes reflexions prou actuals sobre la guerra, els polítics, la
veritat i la justícia.
“No hi ha home que torni d’una
guerra sense portar a les espatlles alguna cosa que voldria no haver fet o, com
a mínim, en que voldria no pensar mai més”
“La política i els càrrecs
polítics no són ni han estat mai el mètode ni el mitjà pel qual aconseguirem
governar-nos en pau i dignitat i honradesa i seguretat, sinó el refugi nacional
on van a parar els incompetents que, de resultes d’això, hem d’alimentar i
vestir i allotjar pagant la factura de la nostra butxaca i amb les nostres
mitjans”
“El que a ell (oncle Gavin) li
interessava no era la veritat, ni tan sols la justícia: l’únic que ell volia
saber, esbrinar les coses, i això tant si la resposta era assumpte seu com si
no; i que tots els mitjans per aconseguir-ho eren vàlids, sempre que no
deixessin cap testimoni hostil ni cap prova inculpatòria”
“Els motius pel qual els joves
es llançaven a fer la guerra amb aquella fal·lera era la seva convicció que els
oferia una avinentesa ininterrompuda i legitimada per el pillatge i el saqueig;
que la tragèdia de la guerra era que no en treies res i, en canvi, hi deixaves
alguna cosa de valuós; que durant la guerra treies coses de dins de tu mateix
amb què, si no hagués estat per la guerra, hauries pogut viure tota la vida en
pau sense ni tan sols haver de saber que les portaves a dintre”
“Fixa’t tu que abans pensava
que l’esperança era com aquell qui diu l’única cosa que tothom tenia, però
últimament comença a pensar que és l’única cosa que tothom necessita: només
esperança”
Doris Lessing és una escriptora
britànica que va rebre el premi Nobel el 2007. Fa temps que la tinc a la llista
d’autores que vull llegir, però no ho he fet fins ara. He començat amb un
llibre breu on recull un seguit de conferències que va pronunciar el 1986.
Malgrat el pas dels anys les seves contundents afirmacions no han perdut
vigència.
“Aquesta és una època en què
fa por ser viu, en què resulta difícil pensar en els humans com a éssers
racionals. Mirem on mirem veiem brutalitat i estupidesa, fins al punt que fa l’efecte
que no es pot veure res més que això: un descens a la barbàrie, a tot arreu,
que som incapaços de frenar”. Passen els anys i no canvia pas massa res.
Només hem de veure una estona els Telenotícies. Recordo que a la meva
infantesa, la guerra de moda, era la del Vietnam i el conflicte àrab-israelí
també era habitual. “De vegades es fa difícil veure res de bo i
d’esperançador en un món que sembla cada vegada més horripilant. N’hi ha prou
amb escoltar les notícies per fer-te pensar que vius en un manicomi”
Un pensament recurrent que
comporta moltes discussions, i acostuma a ser l’inici de molts conflictes: “veure’ns
a nosaltres mateixos com els qui tenen raó, i els altres com els equivocats, la
nostra causa com la justa, la seva com a injusta, les nostres idees com les
correctes, les seves com a estúpides, o francament malvades...” A voltes em
fa pensar que el relat de l’independentisme és similar a aquest: nosaltres
tenim la raó i vosaltres esteu equivocats. Com a tot grup pateix escissions i acabem
discutint entre nosaltres fins arribar sentir filies i fòbies irreconciliables.
En l’independentisme acabem patint d’un punt de messianisme amb alguns dels
nostres líders. Si no canviem les dinàmiques i la mentalitat en els partits
polítics i organitzacions que es diuen independentistes ho tenim perdut. Ens
cal un canvi de rumb que se’m fa difícil de entreveure per on pot arribar.
Tal i com afirma D. Lessing cal
estar molt amatents a no “formar part d’una gran bogeria de masses, ja que mentre
hi estiguem immersos no se’n podrà esperar cap judici individual” i això té
molts perills.
És penós però té molta raó quan escriu
“tots nosaltres, fins a cert punt tenim el cervell rentat per la societat en
què vivim”
“Cada vegada em sembla més
clar que se’ns governa a través d’onades d’emoció de masses, i que, mentre
duren, no és possible fer preguntes objectives i serioses”. Aquesta
afirmació que ja devia ser certa el 1986, a hores d’ara encara ho és més. Poca
racionalitat veig en les campanyes electorals, en les eleccions, en els
parlaments i en les accions dels que ens governen. Ens trobem en una època en
la que domina “l’ànsia d’emocions, el plaer de les sensacions fortes, la
cerca d’estímuls cada vegada més intensos”
“Una democràcia, per més
imperfecte que sigui, ofereix la possibilitat de reformes, de canvi”. No ho
hem d’oblidar encara que a vegades sembla difícil pensar que la democràcia en
la que vivim és el millor possible. Necessita molts de canvis, que no s’albiren
per cap lloc.
“La cosa més difícil de totes,
com a membre d’un grup, és mantenir una opinió individual contra la majoritària”.
Molt i molt difícil, la majoria acostumem a deixar-nos portar pel grup, molt
més del que pensem. “És clar que hi ha persones que mantenen la seva opinió
i no es deixen sotmetre per la necessitat de dir o de fer el que fan els altres”
però són una minoria... “Són els individus, els qui canvien les societats i
aporten idees, els qui s’enfronten a marees d’opinions i les canvien”
Ara bé, “per cada home o dona
que apliqui amb calma i seny la idea que cal parar compte amb les nostres
suposicions, hi ha vint demagogs que en el fons el que volen és dominar als
altres. El fet que es considerin a si mateixos antiracistes, feministes o el
que sigui no fa que deixin de ser els demagogs que són”
“La meva conclusió és que fins
que no coneguem els patrons que dominen el nostre pensament i puguem
reconèixer-los en les formes diverses que adopten, ens trobarem indefensos i
sense alternatives reals. Hem d’aprendre a vigilar les nostres ments, la nostra
conducta. Hem de fer una mica de reflexió.” Ens cal molta reflexió sobre
com actuem com individus i com espècie per aconseguir canviar el que no ens
agrada d’aquesta societat en la que vivim.
DORIS LESSING
Les presons on triem
viure
Edicions 62; 2023
(edició original 1986); 127 pagines
Demà ens toca tornar a votar i ja fa massa eleccions que em trobo en el mateix atzucac.
Vivim en democràcia. Suposem que
som lliures, però ni ha uns murs invisibles que ens empresonen. Hem de votar
per les opcions que ens ofereixen, encara que particularment cap d’elles ens
acaba de fer el pes. No soc l'únic que em trobo així. Molta gent del meu entorn immediat es troba amb el mateix neguit. Ens agradaria que existissin altres opcions, però no hi
són i ens hem de conformar en escollir entre les alternatives que se’ns
ofereixen i, aleshores, optar pel que considerem el menys dolent.
Al mateix temps que votem tenim la consciència que un cop
exercit el vot, cap control tenim sobre les polítiques que es portaran a terme a
llarg dels propers quatre anys. Fan el que volen amb el nostre vot i del que s'ha promès o dit en campanya electoral res de res. No hi ha cap fiscalització sobre el que fan o el que deixen de fer. Passaran quatre anys o menys i ens tornarem a trobar davant del mateix dilema.
Portem anys i anys estancats en
els mateixos problemes i amb cap possibilitat de millora a la vista. En
la major part dels àmbits que ens preocupen (sanitat, educació, habitatge,
llengua, pobresa ....) anem més aviat a pitjor. Es deixa que passi el temps i no es prenen decisions. Parlen molt i fan ben poc. Es passen el dia creant titulars pels diaris de grans paraules buides per a no fer res. Estaria bé que treballessin més i parlessin menys.
La política i la democràcia s'ha convertit en una mena de circ i de fira de les vanitats d'alguns polítics mediocres i això està portant un perillós i preocupant tomb cap a les simplistes solucions de l'extrema dreta arreu del món que ens conduiran de nou cap l'abisme si no hi podem remei.
Com cridàvem al carrer no fa pas massa temps votarem, però i després què?
Fa gairebé un mes que tinc
pendent comentar el darrer llibre que he llegit de Paul Auster. Dimecres mentre
esmorzo escolto la notícia de la seva mort.
Des de la finestra de casa l'1 de maig del 2024
No era un autor desconegut per a
mi. El primer llibre que vaig llegir d’ell va venir de la mà d’un club de
lectura fa més d’una dècada. Aquesta primera lectura va ser “Sunset Park”. Feia
poc havia acabat la lectura complerta d’un altre autor americà, Cormac McCarthy
i vaig decidir fer el mateix amb Auster: llegir cronològicament tota la seva obra publicada, a un ritme de dos o tres llibres a l’any.
I ara que m’acosto al final d’aquest
repte, tan sols em resten dos llibres, m’arriba la notícia de la seva mort. Té
una obra molt extensa, i una mica irregular. Alguns dels seus llibres m’han
agradat molt, d’altres no massa. El que més m’han agradat han estat:
En molts del seus llibres ens
parla d’ell mateix. I això fa en aquest “Informe de l’interior”. En tres
parts fa memòria de la seva infantesa, fins arribar a la seva joventut. De les
tres parts la que m’ha resultat més interessant és la que dona títol al llibre.
Comença així:
“Els teus primers pensaments,
els rostres de com vivies dins teu de petit. Només en recordes una part,
retalls aïllats, breus llampecs de reconeixement que t’assalten en moments
inesperats... Et sembla que te’n recordes, creus que te’n recordes, però potser
no te’n recordes gens o recordes només un record posterior del que et penses
que vas pensar en aquella època llunyana que ja has perdut del tot”
Al llarg dels anys el records d’infantesa
es van esvaint, els anem falsejant en la nostra memòria i no resulta gens fàcil
bussejar en l’interior de la nostra ment. Auster ens proposa: “Desenterra
les velles històries, grata una mica a veure què trobes, i llavors posa els
fragments a contrallum per mirar-te’ls. Fes això. Intenta fer això” I això
és el que fa en aquest informe de l’interior. Explora la seva infantesa fins
els 12 anys.
I afirma quelcom que molts de la
meva generació vam sentir moltes vegades quan érem petits: “Déu sempre
mirava, sempre escoltava, i per tant havies de portar-te bé en tot moment. Si
no et caurien a sobre càstigs horribles...”. I van trigar molt de temps a desempallegar-nos
d’aquesta motxilla.
Paul Auster tenia una germana
petita. No era el meu cas que era fill únic. Ens parla de la soledat que sentia
en la seva infantesa i com aquesta estimula la seva creativitat. “Un
avorriment temut, llargues hores de soledat, de buidor i de silenci... és on
vas aprendre a estar sol, i només quan un està sol, el cervell li pot funcionar
lliurament”. Sens dubte, necessitem estar sols amb nosaltres mateixos per a
poder pensar.
La lectura d’aquest informe ha
desvetllat en mi els meus records d’infantesa i que potser algun dia m’hauré de
posar a escriure.
A prop dels 12 anys va fer un
gran descobriment: “Et vas adonar que la majoria de persones tenien secrets,
potser tothom, un univers sencer de gent anant pel món amb sentiments de
culpabilitat i de vergonya que els fiblaven el cor, tots obligats a dissimular,
a mostrar una cara al món que no era la seva veritable. ¿Què deia allò del món?
Doncs que tothom estava més o menys amagat i com que tots érem diferents del
que aparentàvem era quasi impossible saber qui era ningú”
Paul Auster ha mort, però ens ha
deixat els seus llibres, que podrem seguir llegint.
La lectura fa uns dies d’aquesta entrevista a Antoni Clapés a Vilaweb m'empeny a cercar els seus llibres a la
biblioteca. Escullo el més prim per començar i resulta tot un encert. Quedo
bocabadat amb la seva poesia. Parla sobre els poemes, la llum, el silenci, la
bellesa, els mots i la paraula. Per mi ha estat tota una descoberta que no em
puc estar de compartir amb aquest petit tast.
De fet, ja tinc a la tauleta un segon llibre d'Antoni Clapés, amb moltes ganes d'endinsar-me en la seva lectura.
II
Fondre’s amb el poema ------- desaparèixer dins el text----------- ser (el) poema.
III
Poema--------------
pensament en dubte
que cerca
mots on habitar.
Dubte ------------ encarai sempre
vorejant límits
abismant-se
a l’inconegut.
IV
Lent desvetllar-se de la llum --------- amortida veu de
campanes
Silenci que funda la paraula ---------- ressò d’aquest
silenci.
La
densitat del buit.
VII
Que brolli l’enigma ---------- el poema.
XII
Instants de goig -------- enigmàtic silenci
silenci de
silencis.
L’absent.
Refugi de Gabardito, juny 2018
XXV
Clam del silenci
la llum és l’enigma que diu l’encara
i
et fa ser.
XXVI
Sembrar de somnis l’itinerari ------ retenir la mirada del
temps.
XXIX
Gosa parlar aragosa dir
sigues desigessent
esquinça la tènue boirina
que
(et) vela l’aquí i l’enllà
habita just a la llinda
de la paraula --------- aquí on la llum
és
invisiblei
tot esdevé visible.
XXX
entre l’instant i l’etern
la bellesa inesperada d’una volva de pols
suspesa
en
una retxa de llum
XXXII
esborrar-se de mots ------- callar
dir el
gran i sublim silenci
mentre
la llum incendia l’absent
XXXIV
veure escolar-se la darrera llum del dia ------ rere la
finestra
