dimarts, 22 de maig de 2018

Tres personatges i la Lluna


Va ser l’estiu que l’home va caminar per primera vegada sobre la lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. Volia viure perillosament, anar tan lluny com pogués, i després veure què em passava un cop arribat. Va resultat, però, que vaig estar a punt de no sortir-me’n.”

Així comença Marco Stanley Fogg, el narrador. No coneix al seu pare i als onze anys mort la seva mare. Aleshores va a viure amb el seu oncle Víctor: “Tot home és autor de la seva pròpia vida. El llibre que tu escrius encara no s’ha acabat.

M.S. Fogg. començant pel mateix nom és un personatge singular: “Convertiria la meva vida en una obra d’art i em sacrificaria per arribar a unes paradoxes tan exquisides que cada respiració que fes m’ensenyaria a assaborir la meva pròpia condemna. Els senyals indicaven un eclipsi total, i encara que buscava a les palpentes una altra lectura, la imatge d’aquella foscor em va atreure cada vegada més. Em va seduir el seu esquema senzill. No faria res per eludir l’inevitable, però tampoc em precipitaria a trobar-lo

 Havia perdut la capacitat de pensar en el futur, i per molt que intentés imaginar-me’l, no el veia, no veia res en absolut. L’únic futur que havia tingut mai era el present que vivia en aquells moments, i la lluita per mantenir-me en aquell present s’havia anat empassant tota la resta. Ja no tenia idees. Els moments es desplegaven un darrere l’altre, i a cada moment el futur s’alçava davant meu com un buit, una pàgina en blanc d’incertesa.”

Com aquell que no vol la cosa, la pregunta soterrada de qui és, està present de forma constant. Així com qui és el seu pare? I qui va ser la seva mare? Les persones que trobarà al llarg del seu periple vital l’ajudaran a desvetllar aquests enigmes. Resoldre la seva pròpia identitat és cabdal.

Jo no tenia una idea clara del que faria. Quan vaig sortir del pis el primer matí, senzillament em vaig posar a caminar i vaig anar allà on els passos decidien portar-me. Si tenia algun propòsit, era deixar que l’atzar determinés el que passava, seguir el camí de l’impuls i els esdeveniments arbitraris”. Deambulava sense sentit pels carrers de Nova York. Toca fons, però aconsegueix salvar-se amb ajuda d’un amic i una amiga.

Em vaig adonar que hauria de començar una nova vida. Volia reparar els meus errors, desagreujar les persones que encara es preocupaven per mi. Estava tip de mi mateix, tip dels meus pensaments, tip d’encaboriar-me sobre el meu destí.”

Senyor gran amb cadira de rodes necessita noi perquè li faci d’acompanyant resident. Passejos diaris, petites feines de secretari. 50 dòlars, més habitació i manutenció”.... Un anunci de feina casual el posa en contacte amb el Thomas Effing que agafa un protagonisme inesperat. De fet és converteix en el protagonista de la part central del llibre.

Les relacions amb ell no són gens fàcils però “Les coses que em va dir, els llibres que va triar perquè li llegís, els estranys encàrrecs que em va enviar a fer ¿formaven part d’un pla obscur i elaborat o només ho arribaven a semblar vistos en perspectiva? A vegades tenia la sensació que intentava transmetre’m un coneixement misteriós i recòndit, que actuava com un mentor autoanomenat del meu progrés intern, però sense fer-m’ho saber, obligant-me a jugar a un joc sense explicar-me’n les regles

La lluna està sempre present i en alguns moments pren el protagonisme. Començant pel mateix títol del llibre que fa referència a un restaurant del que veu les llums de neó des de casa seva fins al quadre de Moonlight, Llum de Lluna,de Blakelock que contempla al Museu de Brooklyn per exigència de T. Effing

T. Effing desvetlla tota la seva vida i secrets i quan preveu que el seu final s’apropa li diu: “- Tens el cap a la lluna, i tot sembla indicar que no el tindràs mai enlloc més

En la darrera part de la novel·la el que pren el protagonisme és el tercer personatge: Salomon Barber, que també ha passat tota la seva vida sense saber qui era el seu pare.

Els meus orígens eren un misteri i no sabria mai d’on havia sortit. Això era el que em definia i ja m’havia acostumat a aquesta obscuritat, m’hi aferrava com una font de coneixement i amor propi

M.S. Fogg acaba el seu viatge a les platges de Califòrnia, després de travessar tot Amèrica: “Em vaig estar a la platja una llarga estona, esperant que s’esvaïssin les últimes miques de sol. Darrere meu, la ciutat trafegava amb els sorolls reconeixibles de l’Amèrica de finals de segle. Quan vaig mirar cap a la corba de la costa, vaig veure que els llums de les cases s’anaven encenent un per un. Després la lluna va sortir del darrere dels turons. Era una lluna plena, rodona i groga com una pedra roent. La vaig seguir amb la mirada mentre s’elevava en el cel de la nit i no vaig deixar de contemplar-la fins que no va trobar el seu lloc en la foscor

Un bon llibre de Paul Auster. M’han quedat ganes de seguir bussejant en la seva obra.