No siguem ampolles buides

Segueixo amb el propòsit de llegir un Pedrolo cada més per commemorar el centenari del seu naixement. Li ha tocat el torn a un llibre reeditat per Sembra editorial: “Milions d’ampolles buides”

Ramon Vidal un suposat activista polític en els anys 60 escriu un diari de la seva vida política en una llibreta que amaga amb preocupació per tal que no sigui trobada. “Jo he estat de sort, només m’han molestat dues vegades per fer-me unes preguntes, però cal no confiar-se, poden detenir algú altre i fer-lo cantar, o trobar el meu nom en algun indret on no hauria d’ésser, o arreplegar-me en un moment malastruc. Al capdavall, com diu en Pere M., tots vivim en llibertat provisional”

Per en Ramon Vidal escriure aquest diari és la seva manera de deixar un testimoni directe del que passa en el món de la lluita clandestina, dels seus neguits i dels seus dubtes: “És clar, des que he començat aquestes notes m’ho he preguntat més de quatre vegades. Per què les escric, per què comprometo la seguretat dels meus companys, la meva, la de tota l’organització, amb aquestes pàgines que podrien caure en mans de la policia? Per què cometo aquesta imprudència, jo que en general em mostro, m’he mostrat sempre, tan prudent?” Per deixar testimoni del que passa en el món clandestí. D’altra manera com es podria arribar a saber?”

Aquest és l’artifici literari que utilitza Pedrolo per presentar-nos aquesta novel·la escrita en ple 1968. L’autor, el mateix, Pedrolo que rep aquesta llibreta de mà de la germana del Ramon, una vegada aquest ha mort, decideix ser escrupolós i publicar el diari exactament com l’havia escrit el Ramon Vidal amb alguns capítols entremig amb comentaris de l’escriptor: “El darrer capítol de la nostra vida sempre l’ha de redactar un altre”

Ramon Vidal pertany al CMC un grup polític d’oposició al franquisme. Proposa fer un atracament per poder comprar armes, però el grup no ho accepta. Segueix secretament endavant amb el pla amb dos companys. Només ho volen fer si realment creuen que el pla és factible i segur al 99 per cent. Estan segur que sortirà bé, però ...

En el si del CMC es produeix una polèmica interessant per si han d’acceptar o no dones en el grup. Finalment decideixen fer un pas endavant i les accepten. De fet una de les dones té un paper plenament protagonista en tota l’acció.

“Deuen ser les set, perquè tot d’una l’escala s’omple de xivarri, de veus que rodolen pels graons com tot d’ampolles buides que formen part d’un món on la consciència no tiba prou per haver-se fet tragèdia. Arreu n’hi ha milions, sorolloses sota el silenci que les va trencant. Callem, doncs, tots dos atents a un destí turmentat i compromès, ara final, que acceptà la sang i, alhora, volia conservar les mans netes. Per això calgué que algú altre se les embrutés ...”

No ens deixen arrossegar per la comoditat i no ens convertim amb una d’aquests milions d’ampolles buides. Lluitem pels nostres ideals.

Estic totalment d’acord amb el que Jaume Cabre escriu en el pròleg “No sé si som prou conscients del molt que li devem a Pedrolo. La seva figura era un far en temps difícils. Però és que li devem tant! ... Més enllà de la dilatada obra, li devem respecte o admiració o totes dues coses o no se com dir-ho, per la seva actitud política i social de pedra picada, sovint en solitari ... El país no va morir escanyat per la pastanaga que ens volia fer empassar l’estat espanyol gràcies a la resistència tenaç i valenta d’una colla de pedrolos”