divendres, 8 de juny de 2018

Encontres en la tercera fase

Torna el “mantra” del diàleg. Ja fa temps amb més o menys intensitat que dura aquest “mantra”. Tots recordem la no massa llunyana operació diàleg capitanejada per la Soraya i el Millo que no va passar d’unes quantes visites i fotos. També recordareu la fugaç aparició d’un grup amb samarretes blanques amb el lema de “Parlem” que de cop i volta van envair la Plaça Sant Jaume i dels que mai més n’hem sabut res. Algú els hi ha pogut seguir pista? Qui eren? On son? Potser va ser una al·lucinació?

Després dels darrers canvis polítics esdevinguts en ben poc temps ja tornem a tenir instal·lat en primer pla el diàleg. Fins i tot, una associació tan poc dialogant com Societat Civil Catalana ha demanat obrir diàleg amb Òmium i ANC per “rebaixar la tensió social” diuen. Per “desescalar” el conflicte, una paraula de recent aparició que també està fent fortuna.

El President Torra insisteix una vegada i una altra en obrir un diàleg sense condicions prèvies amb el President del Gobierno. El nou president ho diu amb la boca petita i amb una condició: “dentro de la legalidad”. Ho sento molt, però no hi confio gens. Ambdues parts porten una motxilla ben carregada a l’esquena per poder fer concessions que no seran ben vistes pels seus.

Segons el diccionari de l’IEC, diàleg és una “conversa entre dues o més persones”. Això potser si que ho aconseguiran, però i després, què?.

Caldrà arribar a uns acords. D’altra manera el diàleg serà de poca utilitat. Els punts de partida dels dos governs i dels dos electorats que representen estan molt allunyats. ¿Està Pedro Sánchez i el seu govern disposat a concedir alguna cosa com a mostra de bona voluntat que permeti mantenir obert el diàleg o farà com M. Rajoy, negar-se a tot en rodó? “No quiero y no puedo”

Aquesta possible trobada entre Torra i Sánchez em recorden als “Encontres en la tercera fase”. L’Estat Espanyol ens veuen als catalans com uns extraterrestres que han aparegut en el seu camp de visió en els darrers anys. Només cal escoltar les tertúlies dels diferents mitjans espanyols. Al principi només érem un suflé i els va costar veure’ns. Des de fa un temps ens hem convertit en un desafiament. Fem massa soroll i ens fem veure massa sovint. El qualificatiu despectiu més emprat és el de separatistes.

No entenen la nostra música, ni el nostre missatge. Som uns éssers estranys. ¿Si vivim en el millor dels Estats possibles per quina raó tenim aquesta mania de voler-nos separar?. Els catalans som gent ben estranya: fem coses, parlem català quan podríem parlar castellà, sortim al carrer religiosament quan l’ANC ens convoca, ens posem llaços grocs, volem votar en un referèndum, no sabem votar en unes eleccions, votem a líders polítics que estan empresonats o a l’exili, ...

Vivim en dos mons diferents, parlem dos llenguatges diferents. No crec que aquest possible “Encontre en la tercera fase” ens porti a enlloc, però cal fer-ho i veure què passa després.