El retorn del passat

“Normalment la trobo a l’entrada de l’escola, després de passar el control, al pati desert i ple de sol al cor de l’edifici de les dones”

La Clara ens narra en primera persona un any de la seva vida: l’any en que treballa com a mestra al mòdul de dones de la presó de Brians. Viu a un barri de Barcelona amb el seu germà Dani, la seva cunyada Sandra i el seu nebot petit Eloi. 

De cop i volta recorda: “m’aturo un moment, perquè, de cop, sense que una cosa tingui a veure amb l’altra, ja sé qui es la reclusa dels ulls blaus”. És una companya de classe de l’institut on havia estudiat, el mateix institut on treballaven els seus pares com a professors.

Amb 32 anys encara no té una vida definida. “Al meu voltant, hi ha una foscor tranquil·la, de barri, però no per això la noto menys profunda, ni em faig la il·lusió de saber on soc”. “El món m’ha fet por sempre”

Pels carrers de Canyars, el poble on hi ha l’institut es retroba amb el passat. Primer amb Gabriel, el germà de la Sònia i després amb altres vestigis d’aquell passat que encara no havia tancat del tot.

La relació amb el Gabriel és estranya. Hi ha moments en que la atmosfera és densa. “No hi ha ningú. Només dues ombres, les nostres, s’entrecreuen i es fonen sobre el camí que s’estreny i serpenteja com un riu”. “Penso que el recordaré així, abstret i fràgil, amb la claror enlluernadora, intermitent, dels fanals a cada costat del camí”. “Se suposava que a una certa edat, el món es tornava més perillós”

Les mirades, els gestos i les interpretacions dels mateixos per part de la Clara, la narradora, són una constant.

“Intento desfer-me d’una sensació opressiva, la sospita que quan sortim d’aquí ja no hi haurà res, només una borra tova que ho va dissolent tot”

Un detall, una mirada coneguda, una companya d'institut retorna a la Clara al seu món adolescent, una adolescència on van quedar problemes per resoldre. A l'adolescència sempre ens resten problemes per resoldre, però l'adolescència no retorna mai. El que no es va fer aleshores ja no es pot fer després. Mai es pot tornar enrere. Per moltes voltes que li donen tot allò ja ha passat i no hi podem retornar. Els enigmes de l’adolescència resten allà ben amagats.

La Clara és una personatge ple de dubtes i d’inseguretats: “Sempre he tingut por de ser poc intel·ligent. De no saber veure el que, per als altres, és evident. De vegades, tinc el cap buit. Literalment buit. Els pensaments venen més tard, quan ja no hi ha res a fer, i aleshores s’instal·len dins meu com una mala cosa. Vull dir que hi ha gent que sap què els convé, que sap, per exemple, quan és hora de marxar. La majoria de la gent intueix que hi ha històries on val més no ficar-s’hi”

Finalment “L’halo de tragèdia ha desaparegut i només queda la realitat, sòrdida i trista”

Un curs sencer a la presó. Arriba el juny i el darrer dia de classe, dia de comiat de la feina, “miro l’aula buida: impersonal, amb les taules desendreçades”

“Ara només li veig el perfil, emmarcat per la finestreta del cotxe, mentre deixa les mans al volant. Encara que no fa cap gest, sap que l’estic mirant”