Confessions pertorbadores a un estrany

“En tancar la porta del jardí veié, sense posar-hi interès, el cotxe aturat una cinquantena de metres enllà. L’home però, no el remarcà fins que el sentí al seu darrere, i aleshores ja era tard”

Tot comença amb el que podria ser un guió perfecte per una pel·lícula de cinema negre. Els diferents personatges ens desvetllen en tot moment el que pensen, canvien el punt de vista narratiu del relat de l’un a l’altre com ho fa una càmera amb el pla i el contraplà. D’aquesta manera sabem en tot moment el que pensen els diferents protagonistes en cada instant.

En Bernat, el Joan i el Constant estan executant a la perfecció el segrest del Lluch. Mentre el Bernat i el Constant marxen a cobrar els xecs que els ha firmat el segrestat, aquest es queda amb el Joan a esperar que tornin per donar per acabada l’operació.

El diàleg i la relació que s’estableix entre el Joan i el Lluch, i sobretot, la història personal que aquest explicarà s’acaben convertint en el nucli central de la novel·la. Entrem en una situació plena de dubtes existencialistes.

En Joan és escriptor i pensa que “és un perfecte curiós i rares vegades desaprofitava l’oportunitat de penetrar en la vida dels altres, en llurs pensaments i sentiments més recòndits ... Hom no sap mai amb que es trobarà. I quan menys ho espereu us trobeu amb la substància d’una novel·la entre els dits”

De cop i volta el segrestat, el Lluch, es troba explicant els secrets més íntims de la seva vida al Joan, i aleshores  pensa “serà potser veritat això que ens confiem més fàcilment a un estrany que a un conegut, o a un amic ... Tots tenim necessitat de confessar-nos un dia o altre, encara que només sigui a nosaltres mateixos”

El Lluch prové d’una família pobre. Va viure a Marsella on el seu pare feia de vigilant i va participar en la primera guerra mundial. Al mig de la guerra coneix a Madeleine, de qui s’enamora. A base d’insistir aconsegueix ser correspost. És un amor boig i passional. Ella és una dona casada amb un senyor ric. No està disposada a perdre la posició que ostenta en aquests moments que tant li ha costat aconseguir i tornar a la misèria que coneix prou bé.

En Joan mentre escolta les confessions del seu segrestat pensa en el que ell feia en la seva joventut. El que explica el Lluch li remou els seus records.

Lluch pensa que “el curiós és que abans de parlar amb vos, sabia qui era, com era, què volia i què no volia ... En evocar tota aquesta part del meu passat començo a dubtar, a no veure-hi clar”. “Què en resta, del xicot d’aleshores? Un mateix nom cobreix dues mercaderies diferents ... Recordo tot això com si pertanyés a la joventut d’un altre, no a la meva.” Aquesta mateixa sensació l’he tingut algunes vegades: soc el mateix jove que vaig ser o soc una persona totalment diferent?

En Joan ens parla d’una idea que Pedrolo va desenvolupar en els onze volums del projecte “Temps Obert”: “de la infància a la vellesa travessem innombrables cruïlles -podem decidir-nos només per una- innombrables cruïlles cada una de les quals faria de nosaltres una persona diferent si ens hi aventuréssim”

Comença a donar-li voltes a la idea d’escriure la història que li explica el seu segrestat però “tot sembla quedar-se entre el tinter i el paper, com si l’esforç d’escriure fos massa feixuc, és aquest esforç que hem de fer s’hi quedés tot el que volíem dir, o almenys la manera com ho volíem dir”. És ben cert que molts vegades el que acabem escrivim no reflexa el que teníem al nostre cap.

Lluch conclou “Tot el que us he contat és veritat, però és veritat d’un altre home, d’un home que no soc i al qual difícilment puc comprendre avui. La vida m’ha portat, com a tots; he fet el meu camí, i he anat oblidant. Avui aquell acte no em pesa ..., ni deixa de pesar-me. No el sento un acte meu. Hi soc estrany. I això és el més terrible. Car ja no voldria que hagués succeït així, jo no voldria haver oblidat”

De fet, “si escrius tot el que m’heu contat, sense ometre les circumstàncies del nostre, ... del nostre encontre, penseu que algú s’ho creuria?”

Com molts altres llibres de Manuel de Pedrolo el recorregut que va fer aquest llibre per ser publicat amaga una història tant o més interessant que la pròpia novel·la. Va ser escrit al 1950, sota el títol d’”Acte de Violència”. “Presentada a censura l’any 1953 se’n va prohibir l’edició i passat uns anys Pedrolo va estripar la còpia que tenia a casa” Però es va conservar la còpia tramesa a la censura en els arxius de Alcalà de Henares, propietat d’aquella institució. I aquesta és la còpia que es va publicar al 1997, 7 anys després de la mort de l’autor, sota un nou títol, “Doble o res” ja que el títol d’Acte de Violència ja havia esta utilitzat en un altre novel·la de Pedrolo.