Aquesta és la segona novel·la de William Faulkner (Premi Nobel, 1949) que llegeixo després d’estrenar-me amb “Llums d’Agost”. Amb “El Llogaret” enceta una trilogia amb la que coneixerem la vida de la família Snopes.
Descriu el microcosmos dels habitants de El Revolt del Francès, “un poble recòndit, sense nom, sense gràcia, abandonat”, on arriba el clan dels Snopes
“En Will Varner (60 anys), el propietari actual de la finca del Francès, era l’home més important de per allà. Era el que més terra tenia”... “Era astut, reservat i jovial ... era mogut i mandrós alhora”. La gent d’allà “eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió”
“El fill, en Jody, d’uns trenta anys... era el novè de setze fills”. Solter, treballa a la botiga del seu pare.
 |
| Puigdoure, febrer 2015 |
Els Snopes arriben a la regió i s’instal·len a la finca del Francès. Son 6: ell, l’Ab, “un noi i dues noies, la dona i sa germana”. Venen precedits de la fama d’haver provocat un parell d’incendis, sense que s’hagi pogut demostrar la seva autoria, després d’enfadar-se amb els propietaris. Aquests fets preocupen i causen recel a en Will Varner.
Flem Snopes, el fill, entra a treballar a la botiga dels Varner. “Un home curt i rabassut, flonjo, d’una edat indefinida entre els vint i trenta anys, de cara ampla i tranquil·la amb una línia prima per boca, ..., uns ulls del color de l’aigua estancada... , un nas minúscul de rapinyaire com el bec d’un petit falcó”. En Flem Snopes es va convertint en l’amo de tot el que passa a la botiga i voltants.
El ritme de la narració és lent, farcit de descripcions i de moments en el que s’atura l’acció davant d’un gest o d’un paisatge. Em recorda la lentitud d’algun tipus de cinema, en el que les imatges són més importants que la pròpia acció. És un tipus de literatura que s’allunya del que està més de moda.
En molts capítols en Ratliff es converteix en el narrador. Un venedor de qualsevol cosa, però sobretot de màquines de cosir que viu allà, però que va i ve, i observa els canvis que es produeixen.
“Quan en Flem Snopes va entrar de dependent a la botiga,... l’Eula Varner encara no havia complert els tretze anys. Era la més petita dels setze fills... Igual que el seu pare era una mandrosa incorregible”
Eula Varner aparenta més anys dels que té i sense ella ser-ne conscient és objecte de desig de tots els nois i joves del poble que la rodegen allà on va.
L’Eula es queda embarassada. El seu pare sense voler esbrinar de qui és el fill, la fa casar amb el Flem Snopes. Es casen a Texas i la parella desapareix del poble.
La història que explica no és que sigui massa del meu interès, però m’encanta com ho explica, les descripcions dels llocs i el desenvolupament de les accions. La narració està farcida de digressions que a voltes poc tenen a veure amb l’acció principal.
Sembla escrit a raig i sense planificació, però de ben segur que no és així.
La narració va endavant i enrere furgant en el passat dels personatges, sobretot dels homes. Encara que la història que explica no sigui massa interessant, el seu llenguatge i les seves descripcions t’embolcallen de manera abassegadora.
“L’ahir no existia, el demà no existeix, l’avui és tan sols una estupefacció plàcida i virginal...”Pensa l’Isaac, l’idiota que té delit per una vaca. L’Isaac i la seva obsessió per la vaca ocupa un bon munt de pàgines. Malgrat no tenir molt a veure amb la narració general és llegeix amb ganes i de fet són algunes de les pagines més brillants.
Apareixen nous personatges i nous conflictes com el de Houston i Mink Snopes. Mostra unes vides ben miserables d’uns personatges rudes, primaris i violents. Mink Snopes és condemnat a pagar una indemnització de cinc centaus a Houston. Mink mata a Houston. “Tu vas venir la setmana passada a la botiga i vas comprar cinc centaus de pólvora. I llavors tu li pots explicar com és que tenies la intenció d’agafar en Houston i pagar-li amb pólvora la indemnització per aquell vedell...”
Mink: “Em pensava que quan mataves un home el problema s’acabava. Però no. Tot just comença”
Torna l’Eula Varner amb el fill i tothom resta a l’espera la tornada del Flem Snopes. Aquest arriba amb un texà i un ramat de ponies salvatges que són venuts amb molt d’enrenou.
“Van enfilar la carretera en grup, trepitjant la pols emblanquida per la lluna en aquella nit trèmula d’abril, plena dels murmuris de la saba que es mou i de l’esclat humit de fulles i brots que neixen, carregada de crits prims insistents ...”
Ratlift, Bookwright i H. Armstid busquen un suposat tresor que hi ha la finca del vell Francès. Sembla que no són els únics que ho fan. Després de cercar ajuda d’un vell, troben tres saquets del suposat tresor, però pensen que hi ha més. Abandonen la cerca quan clareja amb la idea de seguir.
La galeria davant la botiga es constitueix en l’àgora del Revolt Francès, un lloc des d’on es contempla una gran part de tot l’escenari on transcorre la major part de la narració i on ens trobem sovint els homes de la contrada desvagats comentant les jugades. Es converteix en un niu de tafaneries. “...Ajupits a la galeria de la botiga dels Varner mentre mastegaven tabac...” “Passava poc de les deu... però ja hi havia la quota habitual de tafaners de cada dia, a més dels que encara no havien marxat...” A través del que allà s’explica, els lectors ens assabentem de tot el què passa.
“El camí ja no era una ferida mig esborrada i gairebé curada. Ara estava tot solcat de roderes perquè la setmana passada havia plogut, i sobre l’herba i les plantes que havien viscut tranquil·les durant gairebé trenta anys es veien quatre trajectòries diferents: dues d’exteriors, per on havien passar les rodes amb llandes de metall, i dues d’interiors, per on els tirs amb arnesos havien passat cada des d’aquella tarda...”
 |
| La Vall del Flequer, febrer 2011 |
Varner, la seva dona, la seva filla casada amb el Flem Snopes abandonen la seva casa i marxen a ciutat, a Jefferson i s’ho emporten tot.
M’ha agradat? No, no puc dir que m’ha agradat. No és una història fàcil de seguir i tampoc m’ha resultat una història engrescadora per si mateixa, però en canvi, com ja he dit abans, la forma de narrar i el llenguatge emprat m’han entusiasmat.
És el primer llibre de la trilogia, el més segur és que continuï llegint Faulkner amb els dos volums següents i després ja veurem
WILLIAM FAULKNER
El llogaret
Edicions de 1984; 2013 (edició original, 1940); pàgines 418
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada