Plaer de viure

Després de deixar-me captivar per la senzillesa i alhora profunditat del seu darrer llibre “Més enllà del parlar concís” segueixo llegint Montserrat Abelló amb el seu “Memòria de tu i de mi” escrit poc després de la mort del seu company, com queda reflectit a la perfecció en el mateix títol.

 

M’ATURO A SOSPESAR

“M’aturo a sospesar

el meu viure. I ja no sé

qui soc.

 

M’estavello

en les preguntes

m’esquinço

en les respostes

 

Camino a les palpentes.

 

He perdut l’ombra,

la veu.

Em fugen       les paraules”

 

L’autora ja amb 88 anys a les espatlles i encara no sap qui és. No té respostes. Som molts els que malgrat anar sumant anys seguim vivint sense respostes a les preguntes claus de la vida. I aquestes preguntes encara van a més quan és mor algun ésser estimat proper a nosaltres.

 

“I desconeixes qui ets

on vas i d’on vens”

 

 

“... i la llum cerques,

 

que lluny et porti

vers ignorats paisatges

dins el més dens silenci.”

 

Insisteix a explicar-nos que no tan sols encara no sap on va, sinó que tampoc sap d’on ve, però segueix cercant. Quin remei, no?

 

QUIETUD D’AQUEST MOMENT

“Quietud d’aquest moment

de trobar-te sola

davant de tu mateixa.

 

De voler arribar al límit

de captar l’indefinible

de fer teu el deliri, l’esperança.

 

I dur amb tu, sense fremir,

aquest llegat           que saps que és teu

pel sol fet de ser de          viure.”

El plaer d’estar sol amb un mateix, i de voler arribar al límit aprofitant tot el que la vida ens ha donat i ens dona.

 

AQUEST COS QUE ARA VEIEU

“Aquest cos que ara veieu

vell i decrèpit té el valor

d’un vell pergamí.

 

Mireu les mans i els dits

que es mouen pel teclat

inquiets     buscant plasmar

amb lletra més clara

pensaments encara

fugissers.

 

I els ulls interrogants

i la boca que ha perdut

el seu esclat.     I tanmateix

no deixa       d’estimar.

 

Amb la pàtina sempre

present d’aquest desig intens

de voler ser     prop vostre.”

Ha passat el temps, el cos ja és vell, però manté les ganes de continuar pensant, desitjant i estimant, en definitiva, gaudir del simple plaer de viure.

 

PLAER DE VIURE

“Plaer de viure, d’estar

asseguda i contemplar

com cau la tarda.

 

Tarda d’un gris lluminós

ara que el dia s’allarga

I ser feliç com Epicur

 

amb el poc que vull

al meu abast.

I, en no esperar

 

ja res d’un més enllà,

no tenir por de la vida

ni de la mort.”

Per gaudir del viure no cal massa. Tenim la capacitat de poder gaudir de la vida amb ben poc. Fa temps que m’agraden molt les tardes al costat de la finestra, llegint, pensant, mandrejant, prenent el te ... És això la felicitat?

 

“Voldria tenir-te

prop meu.

Càlid

com un amant.

 

Sense cap lligam.

 

Sense paraules,

tan sols

amb la teva mirada

dins la meva

clavada.”

Però també es queixa d’haver perdut la seva parella, de no poder tenir-la simplement al seu costat.

 

“Ens neguem a acceptar

la veritat més clara.

i ens aferrem, obtusos,

a falsedats         gairebé

obscenes.”

I quan ens passa això ens neguem una i altra vegada a acceptar-ho.

 

DEIXA’M TORNAR-TE A DIR

Deixa’m tornar-te a dir

allò que abans et deia:

 

“Demà passat vindré

Pels corriols de la lluna.

 

Vindré a dir-te

que t’estimo.

 

Demà passat i l’altre també

I no sabràs què fer-ne

 

d’aquest amor tan

senzill i persistent.

 

I no sabràs què fer-ne

ni què dir-me’n

 

I te n’aniràs,

i seguiré estimant-te.

 

I tornaràs, i et miraré

amb els ulls plens de somriures.

 

I tampoc sabràs què

fer ni què dir-me.”

Què bonic, no?

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Memòria de tu i de mi

Editorial Denes, 2006; 61 pàgines

 

Anella olímpica, juliol 2009

 

Dos anys més tard, ja amb 90 anys publicava un nou poemari: “El fred íntim del silenci”

 

QUINA PREGUNTA

“Quina pregunta

em faig, quan busco

aquella única paraula.

 

La que perdurarà per

sempre com un eco

en l’espai obert,

 

enllà de l’estratosfera;

en la immensitat sospesa,

navegat per milions

 

i milions d’anys llum.

Càlida i penetrant,

resum de tota una llarga

 

esperança humana,

engolida dins aquesta

eternitat nostra,

 

indefugible,

del tot

inconeguda.”

 

EL SILENCI

“El silenci que

s’escampa dins la nit

és el preludi de pensaments

que es claven en les parets

nues, on els ulls

cerquen signes

inequívocs que els guiïn

enllà de tants dubtes.

 

I voldries posar-hi

paraules. Però és

mostren esquives,

ara ocultes al fons

d’aquest jo que,

de sobte, se’m fa estrany.”

La cerca de la paraula justa, aquella paraula que a vegades costa tant de trobar, però que sabem que en algun racó del nostre cervell està esperant amagada i que no sempre resulta fàcil de trobar. Què seria de nosaltres sense les paraules!

 

SE M’HAN EIXUGAT LES LLÀGRIMES

“Se m’han eixugat les llàgrimes,

encara que volgués no puc plorar.

No som res més que l’absurd

contra la més flagrant evidència.

 

Així oblidem que tot moment

viscut ja mai no torna.

 

I mai no podrem fugir d’aquest

destí final que se’ns acosta.”

La vida és fugaç, passa més ràpid del que sembla, tot el que vivim ja no torna. El final s’apropa encara que moltes vegades no en vulguem ser conscients.

 

FUGEN ELS SOMNIS

“Fugen els somnis,

fugen els desitjos,

 

queda la calma,

la placidesa.

 

Sempre ple d’interrogants

que et trasbalsen.

 

I et donen vida”

 

Tot passa, i l’únic que resta és la calma que a vegades tan ens costa de gaudir.

 

 

QUÈ ÉS EL QUE PENSEM

“Què és el que pensem

quan enfonsem la mà dins

les profundes esquerdes

de l’espai i el temps?

 

Potser hi trobem

silencis que prediuen

futures preguntes

que ens assetgen,

 

com quan dirimim

en quin racó del

pensament s’allotja

el llarg procés

 

amb què les

cèl·lules s’uniren

per esdevenir qui

i com som.

 

Ara que soc tan

a prop d’aquell altre

procés irreversible,

en què jo ja no seré.”

Es pregunta què pensa ara que ja sap que el seu final s’acosta inexorablement.

 

 

 

 

 

“..., què és

la vida sinó cada

moment viscut que

se’ns escapa.

 

Com aquest mateix instant

en què sostinc la ploma

entre els dits per escriure

aquest poema.”

 

DE VEGADES DUBTES

“De vegades dubtes

si no seria millor

cridar, cridar.

 

Cridar sense cap fre!

 

I no quedar-se

atrapada dins

un silenci culpable.”

 

MONTSERRAT ABELLÓ

El fred íntim del silenci

Editorial Denes, 2008; 50 pàgines