Fa gairebé un mes que tinc
pendent comentar el darrer llibre que he llegit de Paul Auster. Dimecres mentre
esmorzo escolto la notícia de la seva mort.
 |
| Des de la finestra de casa l'1 de maig del 2024 |
No era un autor desconegut per a
mi. El primer llibre que vaig llegir d’ell va venir de la mà d’un club de
lectura fa més d’una dècada. Aquesta primera lectura va ser “Sunset Park”. Feia
poc havia acabat la lectura complerta d’un altre autor americà, Cormac McCarthy
i vaig decidir fer el mateix amb Auster: llegir cronològicament tota la seva obra publicada, a un ritme de dos o tres llibres a l’any.
I ara que m’acosto al final d’aquest
repte, tan sols em resten dos llibres, m’arriba la notícia de la seva mort. Té
una obra molt extensa, i una mica irregular. Alguns dels seus llibres m’han
agradat molt, d’altres no massa. El que més m’han agradat han estat:
- Trilogia de Nueva York
- El Palau de la lluna
- Bogeries de Brooklyn
- La música de l’atzar
- Leviatan
En molts del seus llibres ens
parla d’ell mateix. I això fa en aquest “Informe de l’interior”. En tres
parts fa memòria de la seva infantesa, fins arribar a la seva joventut. De les
tres parts la que m’ha resultat més interessant és la que dona títol al llibre.
Comença així:
“Els teus primers pensaments,
els rostres de com vivies dins teu de petit. Només en recordes una part,
retalls aïllats, breus llampecs de reconeixement que t’assalten en moments
inesperats... Et sembla que te’n recordes, creus que te’n recordes, però potser
no te’n recordes gens o recordes només un record posterior del que et penses
que vas pensar en aquella època llunyana que ja has perdut del tot”
Al llarg dels anys el records d’infantesa
es van esvaint, els anem falsejant en la nostra memòria i no resulta gens fàcil
bussejar en l’interior de la nostra ment. Auster ens proposa: “Desenterra
les velles històries, grata una mica a veure què trobes, i llavors posa els
fragments a contrallum per mirar-te’ls. Fes això. Intenta fer això” I això
és el que fa en aquest informe de l’interior. Explora la seva infantesa fins
els 12 anys.
I afirma quelcom que molts de la
meva generació vam sentir moltes vegades quan érem petits: “Déu sempre
mirava, sempre escoltava, i per tant havies de portar-te bé en tot moment. Si
no et caurien a sobre càstigs horribles...”. I van trigar molt de temps a desempallegar-nos
d’aquesta motxilla.
Paul Auster tenia una germana
petita. No era el meu cas que era fill únic. Ens parla de la soledat que sentia
en la seva infantesa i com aquesta estimula la seva creativitat. “Un
avorriment temut, llargues hores de soledat, de buidor i de silenci... és on
vas aprendre a estar sol, i només quan un està sol, el cervell li pot funcionar
lliurament”. Sens dubte, necessitem estar sols amb nosaltres mateixos per a
poder pensar.
La lectura d’aquest informe ha
desvetllat en mi els meus records d’infantesa i que potser algun dia m’hauré de
posar a escriure.
A prop dels 12 anys va fer un
gran descobriment: “Et vas adonar que la majoria de persones tenien secrets,
potser tothom, un univers sencer de gent anant pel món amb sentiments de
culpabilitat i de vergonya que els fiblaven el cor, tots obligats a dissimular,
a mostrar una cara al món que no era la seva veritable. ¿Què deia allò del món?
Doncs que tothom estava més o menys amagat i com que tots érem diferents del
que aparentàvem era quasi impossible saber qui era ningú”
Paul Auster ha mort, però ens ha
deixat els seus llibres, que podrem seguir llegint.
PAUL AUSTER
Informe de l’interior
Edicions 62; 2013; 304
pàgines
Traducció d’Albert
Nolla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada