Zygmunt Bauman: "El primer lloc entre les nostre preocupacions més freqüents, entre
les preocupacions que consumeixen més energies i crispen els nervis és
la falta de temps"
La falta de temps és un dels trets fonamentals
de la modernitat líquida. La societat actual ens fa viure en un estat
d'emergència i urgència permanent. D'aquí sorgeix la nostra obsessió per
la falta de temps. De fet viure contínuament apressat amb l'angoixa de
la manca de temps ens permet no viure l'angoixa del buit, de no tenir o
no saber què fer amb temps per pensar i plantejar-se els problemes
bàsics.
Elzbieta
Tarkowska: "la cultura presentista premia la velocitat i l'eficiència, i
no afavoreix ni la paciència ni la perseverança"
Em falta temps, és una de les expressions que més s'escolten arreu en aquest món occidental en el que vivim. És una sensació que en ocasions ens paralitza i no ens deixa avançar en les nostres tasques diàries, i de ben segur, que moltes vegades, no és cert que ens manca temps, simplement ens manca planificació, un moment per aturar-nos i pensar el que és prioritari i què és superflu i per on ens cal començar.
Thomas Hylland Eriksen: "Les
conseqüències de la pressa extrema són aclaparadores: el passat i el
futur, com a categories mentals, estan amenaçats per la tirania del
moment ... fins i tot l'"ara i aquí" està amenaçat, ja que el moment
següent arriba tan ràpidament que es fa difícil viure en el present"
Quan tenim aquesta sensació de manca de temps el que hem de fer és aturar-nos, pensar i viure el present. No ens hem de deixar endur per aquesta angoixa. De ben segur que moltes vegades no és veritat que ens falta temps.
It's only rock and roll but I like it, el primer vídeo que recordo haver vist d'ells en aquella televisió encara en blanc i negre, en el programa Beat Club de Ramon Trecet.
Tot comença fa molts i molts anys amb un casament per interessos allà al segle XV. Com tots els matrimonis la vida en comú ha tingut els seus alts i baixos. En molts moments ens hem sentit maltractats i vexats, però la vida en comú ha continuat malgrat tot ja que no teniem cap altre sortida possible, o al menys aquesta no s'albirava per enlloc.
En els darrers temps ens hem anat allunyant. Cada cop ens sentim més lluny de la que ha estat la nostra parella tants i tants anys. Hem mirat de trobar punts d'encontre, d'explicar-li el nostre desencís, de que ens agradaria mantenir una relació diferent: introduir certs canvis que no ofeguessin la nostra iniciativa i la nostra manera de ser. Però no ens han escoltat. Hem rebut la indiferència com a resposta. Riuen les nostres propostes i no ens donen res del que demanem.
Fatigats i sense trobar altra sortida viable ens decidim a demanar el divorci, amb aquella escena tan típica: "hauríem de parlar de lo nostre. Ja fa temps que no funciona ....". No s'ho creuen, no ens escolten, no s'avenen a raons. S'enfaden i ens amenacen. Per moments fan el ploricó per tal de tocar-nos la fibra sensible, però ja no fa efecte. Ha estat massa temps d'aguantar una situació desigual. Ho tenim decidit i no hi ha volta enrere. Només ens resta un camí: la IN-DE-PEN-DÈN-CI-A.
Miquel Gironès, 64 anys, obès, arriba a casa un divendres al vespre després d'un dia de feina en el que no ha parat de ploure des del matí. Viu sol i afronta de nou un llarg cap de setmana de solitud. Pateix d'insomni i no pot dormir. Pel seu cap passa la pel·lícula de la seva vida de manera desorganitzada, els pares, les dones, els negocis, la malaltia, els veïns, els sentiments, les reflexions dels que podia i no va ser .... Podríem dir que es la revisió d'una vida fracassada, encara que en alguns moments no és tan clar aquest fracàs.
Només amb això en Jordi Coca és capaç d'escriure una narració en forma de monòleg amb la que aconsegueix mantenir l'interès del lector. Podria ser perfectament una obra teatral o un guió de cinema. Sorprèn la habilitat per construir una narració amb tants poc elements. Es fa palès el bon ofici d'escriptor de Jordi Coca que no necessita d'un gran argument per vestir una història que es fa agradable de llegir.
Invariablement aquests acords, i aquesta harmònica em transporten a l'any 1974 i al vell i mític Wembley Stadium amb un festival de música que després d'escoltar a Joni Mitchell i a The Band acabava a dalt de l'escenari amb els Crosby, Stills, Nash and Young que van oferir un concert de llarga durada fent totes les combinacions possibles entre ells. Han passat els anys però encara figuren a la memòria i de tant en tant afloren de nou a la superfície.
A voltes una cançó se't fica al cap i sona hores i hores. Ha estat el torn d'aquest Helpless de Neil Young que sempre m'emociona per la seva senzillesa. No cal gran cosa per fer música que arribi al fons de l'ànima.
There is a town in north Ontario,
With dream comfort memory to spare,
And in my mind
I still need a place to go,
All my changes were there.
Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us
Helpless, helpless, helpless
Baby can you hear me now?
The chains are locked
and tied across the door,
Baby, sing with me somehow.
Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us
Els meus Jocs Olímpics del 92 van ser ben diferents. Aquests dies se'n celebra el 20è aniversari. Els meus esportistes olímpics eren ben diferents. Van ser els dels Special Olímpics. Abans de la cita del 92 a Barcelona i a Vilanova vam estar també a Lleida el 1988 i a Igualada el 1990. Però aquestes primeres edicions res van tenir a veure amb la grandiositat del 92. Allà va canviar tot. Vam deixar de dormir en uns matalassos al terra per instal·lar-nos en uns bungalows. Vam deixar de menjar en una nau industrial habilitada com a menjador per fer-ho ja en un lloc normalitzat.
Aprofitant-se dels seus germans grans va ser els primers Jocs Special Olímpics mediàtics. Van sortir per primera vegada a la televisió en aquella fastuosa i en alguns moments interminable cerimònia al Sant Jordi.
El mateix dia de la cerimònia inaugural el batlle de la nostra ciutat, Toni Farrés, i una bona representació del consistori ens va rebre oficialment al Saló de Plens i ens van lliurar la bandera de la ciutat amb la que desfilaríem al vespre. Per primera vegada els nostres nois i noies se sentien importants.
Abans de la desfilada van ser unes llargues hores d'espera a l'estadi Olímpic. Es va fer pesat, però va ser una gran cerimònia. Vam sortir per la tele. El Sant Jordi estava ple a vessar i ens aplaudíem a nosaltres. Els seus ulls brillaven d'il·lussió i els nostres en alguns moments s'humitejaven d'emoció, i un notàvem un nus a la gola. "Qualsevol nit pot sortir el sol" "Boig per tu" i "Amics per sempre" formen la banda sonora d'aquell llarg dia.
Al dia següent començava la competició a Vilanova i la Geltrú. Vam presentar un equip de bàsquet de petits en ple període de formació i encara amb molt per aprendre, un parell de nois a bàdminton que jugaven prou bé, i tres a atletisme. Aquests van competir a l'estadi Olímpic sota un diluvi que va convertir el dia de la competició en tota una odissea que és molt millor no explicar. No van pas ser els millors jocs de la història, però si que van ser els que van donar una molt bona imatge pública de l'esport dels disminuïts psíquics. L'organització va aprendre molt de les errades i van servir de punt d'arrancada per organitzar uns nous jocs magnífics dos anys després a Granollers 1994 i més tard a Reus 1996.
Es va donar a conèixer un esport i uns esportistes dels que al llarg d'aquells anys vaig aprendre molt. Més d'una dècada compartida amb ells, entrenant diferents esports i participant en tota mena d'esdeveniments i competicions van farcir aquells anys d'anècdotes i emocions de tots tipus que no m'he pogut d'estar de recordar aquest vespre mentre veia per la televisió la transmissió de la cerimònia inaugural d'enguany.
Som molts els habitants d'una mateixa ciutat, però no tots compartim la mateixa ciutat. Cadascú té una imatge personal de la seva ciutat que poques vegades té a veure amb la imatge personal que els altres habitants tenen de la mateixa ciutat. El mateix passa quan hom visita una ciutat. Cadascú és fa una idea i un mapa diferent del mateix lloc.
És completament diferent la ciutat de cadascú en funció del seu mitjà de transport habitual. Les distàncies i els llocs significatius varien molt d'un a un altre. No és el mateix la ciutat contemplada per l'ull de que qui sempre, o gairebé bé sempre, es desplaça a peu que de la persona que sempre va tancat dins del seu automòbil. No es veu ni es gaudeix del mateix caminant, anant en transport públic o en vehicle privat. Els referents no poden ser els mateixos, fins el punt que moltes vegades no tenen res a veure uns amb altres. Llocs i espais molt estimats per algunes persones, són llocs sense interès o sense sentit per altres. De fet crec que tots ens acabem elaborant en el nostre cap una mena de mapa de la ciutat amb les nostres peculiaritats personals en funció dels llocs que personalment són significatius. Hi ha llocs i espais en els que ens sentim còmodes o que estimem i d'altres llocs que ens inspiren temor i que tenim tendència a evitar.
Les ciutats són grans, i excepte un reduït nombre de persones que necessiten per raó de la seva pròpia feina tenir un coneixement aprofundit de la mateixa, hi ha poca gent que puguin dir que tenen la ciutat al seu cap. La ciutat que tots tenim el cap situa al centre en els llocs habituals per nosaltres, ja siguin casa nostra, el lloc de treball o el lloc de reunió amb els amics. I a partir d'aquest centre particular ens situem a nosaltres mateixos i tot el que ens envolta.
Cada persona elabora un mapa personal i diferent de la seva i del seu espai personal i aquest mapa és el que guia els nostres moviments per carrers i places.
La crisi ja fa temps que dura i a tothom se li fa evident que s'allargarà molt més, encara que els polítics no ho vulguin reconèixer públicament.
Els diferents governs no tenen prou diners degut a que l'activitat econòmica ha caigut en picat per afrontar les despeses pressupostades i bàsicament per pagar els grans deutes de les èpoques de les vaques grasses. Aleshores amb més o menys adaptacions la gran recepta que apliquen tots és retallar la despesa de serveis socials fent minvar l'estat del benestar, i augmentar els impostos dels que menys tenen. Les classes més benestants ben poc estan aportant per sortir d'aquest azutzac en el que ens trobem tots pelgats. Els governs no s'atreveixen amb ells. Està clar que els hi tenen por.
Alguna de les mesures fan riure, per no posar-se a plorar. L'amnistia fiscal que tenia que recaptar 2500 milions, fins ara tan sols en porta 50. No puc entendre que si fan falta diners no es posin a escarbar en el frau fiscal.
Aquesta setmana també ha rebut un bon pessic el ministeri de Defensa amb un augment considerable del seu pressupost.
A la xarxa sorgeixen propostes i més propostes, però els governs a la seva. Tots tenim coll avall que s'estan preparant noves mesures i també sabem qui serem els afectats. No en faran cas, però aquí van algunes idees:
Tenim un 25 % d'atur. Si tots els que estem treballant renunciem a treballar un 25 % del que treballem amb la baixada de sou corresponent, tots els aturats podrien treballar i ens estalviaríem primer el malestar que genera estar aturat i segon tots els diners que cal pagar en subsidis i ajudes.
Deixem de ser hipòcrites i legalitzem i ordenem la prostitució i gravem-la amb impostos especials. Pot ser una bon font d'ingressos.
També es podria legalitzar la droga i gravar-la amb impostos. La seva il·legalitat no priva a qui en vol consumir de seguir consumint. No crec que a la llarga augmentés pas el consum. Seria una bona font d'ingressos, ens estalviaríem tot el mercat negre i els delictes al seu voltant i la policia podria esmerçar esforços en altres tasques de seguretat ciutadana que tots agrairíem.
En temps de crisi i quan la crisi és profunda cal imaginació i ser valents i els nostre polítics no ho són.
El títol no enganya és un llibre ple de sang i fetge en el que un grup d'homes a mitjans del segle XIX travessa el Nord d'Amèrica de mar a mar, d'Est a Oest, des de la desembocadura del Mississipí fins arribar a San Diego tot donant tombs pel desert i omplint de sang arreu per on passen, en els límits fronterers entre els Estats Units i Mèxic.
"Genets espectrals blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, desproveïts d'ordre"... "Van entrar a la ciutat demacrats i ronyosos i fent pudor de la sang dels ciutadans per a la protecció dels quals els havien contractat"
El protagonista principal no té nom. És el noi, anomenat així al llarg de gairebé tot el llibre, menys cap al final que anomena com el home. Molt al principi ens diu "ara és quan el noi es desfà finalment de tot allò que ha estat. Els seus orígens s'han tornat remots com el seu destí ..." I a partir d'aquí el noi deambula per tots aquests llocs i actua com espectador mentre sobreviviu en aquest anar d'un lloc a un altre sense sentit i sense objectiu excepte sobreviure al preu que sigui formant part d'aquesta mena de "banda".
"Avançaven com homes entestats en un propòsit els orígens del qual els precedia, com hereus naturals d'un ordre alhora imperatiu i remot. Perquè per molt que cada un d'ells fos diferent, conjuntament formaven una cosa que abans no existia i en aquella ànima comuna hi ha buits amb prou feines concebibles."
El llenguatge i les imatges i les descripcions són brutals amb tots els detalls fins i tot els més mòrbids. Quan acabes el llibre et quedes amb la pregunta a l'aire de quin objectiu té l'autor quan l'escriu. De fet es repeteixen les imatges violentes d'altres llibres seus, però possiblement amb més cruesa, així com també els personatges solitaris de poques paraules i minses relacions socials. Aquesta visió apocalíptica del món és la visió del món que té l'autor ?
Consideracions sobre Déu són també una permanent en els llibres de Cormac McCarthy i aquí també hi són presents, però un Déu particular.
"Els dons del Totpoderós estan repartits amb una balança que només ell entén. No és un repartiment equitatiu i estic segur que ell seria el primer de reconèixer-ho si algú gosés preguntar-li a la cara"
El jutge, un dels pocs personatges més complexos i omnipresent que a vegades actua com una mena de Déu diu: "Tot el que existeix a la creació sense que jo ho sàpiga existeix sense el meu consentiment"
De fet a mesura que van passant pàgines plenes de potents imatges de immensitat, destrucció, calor, pols, malaltia, bogeria, fam, infern, misèria i sang pensava que d'aquestes pàgines podria sortir una pel·lícula molt més violenta que el famós Grup Salvatge És la descripció d'un món primitiu i curull de violència. Aquesta està arreu, a flor de pell i esclata en el moment menys impensat i sense cap raó que l'expliqui simplement és allà. En alguns moments sembla el camí en direcció a l'infern, o potser l'infern mateix.
"El camí del transgressor és dur. Déu va fer aquest món, però no el va fer per a tothom, oi que no ? No crec que em tingués gaire en compte".
"Un home no pot conèixer la seva ment perquè la seva ment és l'única cosa que té per conèixer-la. Pot conèixer el seu cor, però no vol. I be que fa. Val més no mirar-hi allà dins. No és el cor d'un ésser que està recorrent el camí que Déu li ha traçat. Es pot trobar maldat fins i tot dins l'ésser més petit, però quan Déu va fer l'home tenia el dimoni a tocar. Un ésser capaç de fer qualsevol cosa. Pot fer una màquina. I una màquina que faci la màquina. I un mal pot durar mil anys sense manteniment"
Descriu als indis com salvatges, però vist el comportament, els costums i la vestimenta de la companyia del Glanton al llarg de totes les pàgines del llibre, és més aviat discutible qui són en realitat els autèntics salvatges.
"Com si en el trànsit d'aquells genets hi hagués alguna cosa tan profundament horrible que fos percebuda fins i tot pel gra més subtil de la realitat"
"Tant se val el que els homes opinin de la guerra. La guerra perdura. És com preguntar el que opines de les pedres. La guerra sempre ha existit. Abans que l'home existís, la guerra ja l'esperava. L'ofici suprem a l'espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera"
"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on... ... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...."
Sant Pere de Burgal
Així de contundent i suggeridor inicia Jaume Cabré la seva darrera novel·la. És tota una declaració d'intencions de les confessions de Adrià Ardèvol, un intel·lectual de prestigi que explica la seva vida a algun
molt especial: des de la seva infantesa sempre acompanyat pel sheriff
Carson i Àguila Negra fins a la seva degradació per l'Alzheimer.
El llibre va està esperant pacientment el seu moment de ser llegit. Volia tenir temps per endavant per gaudir-lo. Hi ha pagat la pena. M'ha enganxat des d'un inici. No el podia deixar. Els seus personatges, la seva trama que salta d'un lloc a un altre, perfeccionant tècniques que ja havia emprat en L'ombra de l'eunuc i les Veus del Pamano. En aquell llibre passen per les seves pàgines 75 anys d'història d'Espanya, però ara ho ha ampliat i s'ha atrevit amb 500 anys d'història d'Europa enllaçant períodes i personatges. El paral·lelisme i barreja que fa entre els temps i la forma de
funcionar de la Inquisició i dels camps d'extermini nazis tot confonent
personatges i situacions és un dels moments més vibrants. Barreja personatges reals amb els personatges de ficció. Alguns dels
professors d'Adrià Ardevol, així com alguns músics i també d'altres
personatges que apareixen al llarg de la novel·la són persones reals: Isaiah Berlin, Nicolau Eimeric, Coseriu, ...
El misteri al voltant del violí i els seus diferents propietaris, un
instrument maleït, que dóna unitat als fets i que en alguns moments ens
sorprèn amb cops d'efecte que no esperem està present al llarg de totes les pàgines, així com altres petits detalls.
Gaudia tant de la seva lectura que a mesura que m'apropava al final he alentit el meu ritme per tal de prolongar el plaer.
"El dolor no és obra de Déu, sinó una conseqüència de la llibertat humana"
"Per tot això, començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant a tocar, però inabastable; segurament, inabastable, per a tothom"
"Tot, les vides i els relats, comença així, amb un inofensiu gra de sorra que passa inadvertit"
"El mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant"
"No temo la mort; només m'hi enfado. M'enutja la mort però no em fa por. On tu ets, no hi ha la mort; on hi ha la mort, no hi ets tu. Per tant, tenir-li por és perdre el temps"
"T'has fixar que la vida és una insondable casualitat. Dels milions d'espermatozous del pare, només un fecunda l'òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d'éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo ..."
"... hi ha retalls de l'ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona .."
.... La flama de la seva espelma es va apagar i no veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc"
Com amb altres qüestions que a vegades aparco i deixo per més endavant feia temps que volia canviar de companyia elèctrica. Endesa, la companyia de tota la vida no em feia el pes, segurament el que va fer vessar el got van ser algunes actituds d'aquesta companyia arrel de la gran apagada en més de 300000 llars de Barcelona de juliol del 2007, així com de la gran nevada de fa un parell d'hiverns que va deixar sense servei elèctric a moltes poblacions de la província de Girona al llarg de molts dies. Una empresa, com totes les grans empreses del sector que guanya milions i que cada any reparteix dividends als seus accionistes, però que no fa les inversions necessàries per mantenir les seves línies com cal, mentre els seus directius cobren uns bons sous. A més a més darrerament cada dos per tres pugen les tarifes que paguem els usuaris al meu entendre amb explicacions molt poc justificables. Ens volen fer combregar amb rodes de molí amb l'excusa que aquestes companyies fan un gran esforç ja no fan res més que perdre diners.
Em cansa que les grans empreses s'aprofitin de nosaltres, prefereixo petites empreses, empreses més locals. En aquest cas concret tenia interès en alguna companyia que apostés per una energia més verda i sostenible en lloc de les grans fonts d'energia tradicionals i contaminants.
Va ser en aquestes circumstàncies, i encara no sé massa com, que vaig rebre informació de Som Energia, una cooperatiu amb l'objectiu de treballar per oferir energies renovables als seus socis. Em vaig informar del seu funcionament i objectius i em van semblar una bona alternativa a l'actual model energètic de les grans empreses d'energies que ens tenen lligats de peus i mans i que podia ser una forma d'aportar el meu granet de sorra i ajudar a propiciar un canvi de model. Doncs dit i fet:
Aviat farà un any que sóc soci de Som Energia i des de ja fa uns mesos els tinc com a comercialitzadora d'electricitat i de moment n'estic molt satisfet.
Una vida marcada per les morts i les desaparicions i pel que podia ser i no va ser. Tenia l'aspiració d'assolir un altre món, però finalment no va ser així. Aleshores toca arrossegar-se per una vida grisa. Els moments brillants de la seva vida formen part d'un passat llunyà.
La construcció narrativa no segueix un fil cronològic sinó que està feta de retalls, de diferents moments de la vida del protagonista: l'escola, l'amistat, l'amor, la solitud, les diferents relacions socials. Podem dir que aquest és el problema del protagonista. No sap manegar-se en la complicada xarxa de les relacions amb els altres. No està mai del tot segur de fer el que ha de fer, o el que s'espera d'ell que faci.
Terranova, una altra terra, el desig d'un altre món que mai ha existit. El paradís perdut i ignot està molt lluny. Mai hi ha arribat i tampoc sabia com arribar-hi. Ningú ens mostra el camí.
L'escola rancia dels "hermanos" és el pol oposat del que serà l'explosió de la seva vida universitària, el món del sex, drugs, and rock and roll, possiblement menys sex, drugs and rock and roll del que a molts ens hagués agradat. Tot s'hi val, però no és fàcil. Després d'una educació fosca i repressiva i busquem la claror i la llibertat total, però no sabem pas ni on, ni com trobar-la. La busquem en l'art (literatura, pintura, fotografia, música) en el sexe i en les drogues. És el moment del sexe lliure i de l'eclosió de les drogues. Però en lloc de la llibertat és molt fàcil endinsar-se en un túnel fosc del que no se sap sortir, per què ningú ens ho ha ensenyat.
I saw the best minds of my generation destroyed by
madness, starving hysterical naked,
dragging themselves through the negro streets ...
Les diferents escenes s'entrellacen i sense ser-ne conscient vas penetrant en la història. El ritme és ferotge. No et permet aturar-te i t'obliga a seguir i seguir endavant.
Les decisions que prenem al llarg de la vida estan massa influenciades i mediatitzades per l'entorn. Realment molt poques vegades acabem fent el que volem i ens deixem portar pel que és més còmode, el més fàcil, el que suposa assumir menys riscos.
Els projectes i somnis de joventut poques vegades s'enllesteixen i arriben a la seva fi. Com a molt queden al calaix de la memòria o simplement perduts en el no-res.
Els dubtes i la solitud de la joventut. Cap on anem ? Què volem ? Només tenim una certesa, no ens volem convertir en la generació aposentada i burgesa que per nosaltres representa la vida que veiem que porten els nostres pares.
I com ja aponsentat ens ve l'anoyarança dels vells temps, les nit borroses que mai acabaven i que no retornaran. Allà estan, allà resten al fons dels nostres records, un camí que ni tan sols ens van atrevir a iniciar. Potser era massa arriscat, qui sap ?, però ben aviat, molt més aviat del que ens pensem vam encetar el camí de la vida acomodada, aquella que tant havíem criticat i refusat.
No ens agradava semblar-nos als nostres pares, però moltes vegades acabem sent com ells i assolint molts fracassos, lluny de tot allò que havíem somiat.
Es tracta d'un llibre publicat el 2007 i en el que entre altres podem llegir les següents afirmacions:
"Els consumidors de la societat consumista són entrenats des que neixen i al llarg de les seves vides"
"S'empren
moltes estratagemes en el màrqueting dels béns de consum per tal
d'encoratjar els joves (i cada cop més joves) adeptes al consumisme a no
desenvolupar un vincle a llarg termini amb les coses que compren i de
les quals gaudeixen."
"S'ha oficialitat la idea que viure a crèdit, amb deutes i sense
estalvis és un mètode correcte i adequat de portar els assumptes humans
en tots els àmbits, tant en el de la política vital individual com en el
de la política estatal"
"Els préstecs estatals
(parlant dels Estats Units), igual que el deute dels consumidors, estan
pensats per finançar el consum, no pas la inversió. Els diners importats
que caldrà retornar tard o d'hora (encara que l'administració actual fa
grans esforços per ajornar el pagament ad calendas graecas) no
es gasten en inversions potencialment rendibles, sinó en la tasca de
sostenir el boom consumista i, així, potenciar el "factor del benestar"
entre l'electorat, i en el finançament del dèficit federal creixent, que
és agreujat (malgrat les retallades cada vegada més fortes en els
serveis socials) per una constant reducció d'impostos per als rics"
És clar que ha estat en gran part aquesta política d'endeutar-se per consumir sense aturar-se, i sense pensar en res, tot comprant bens de consum del tot prescindibles que ens ha portat a aquesta crisi de la que ara no sabem com sortir.
En una societat de consumidors és normal que els impostos recaiguin
en el consum i per tant en els consumidors (la majoria de la població) i
no en els productors (o sigui, els rics). Per tant, també podem considerar que la solució de la crisi s'estigui buscant en el augment d'impostos sobre els consumidors, la majoria de la població, i no sobre "els pobres productors", els rics.
Segons Zygmunt Bauman la societat de productors utilitzava la llibreta d'estalvis, mentre que la societat de consumidors acostuma a viure a crèdit. La base de la societat dels productors eren els ingressos, mentre que la base de la societat dels consumidors són les despeses. Vam passar d'una societat de productors a una societat de consumidors, de la societat sòlida a la societat líquida. Ara bé, la crisi actual és una crisi del model líquid o una crisi del model sòlid provocat pel model líquid ? O potser encara cal ser més agosarat i pensar que la crisi ens portarà a un nou model ?
Les primeres consignes a l'inici de la crisi van ser que s'havia de refundar el capitalisme (N. Sarkozy) i que la solució de la crisi estava en consumir més. A hores d'ara s'han apagat aquestes consignes i el foc de la crisi segueix igual de virulent. De fet no hi ha cap consigna. Simplement assistim com espectadors preocupats a l'espectacle diari dels mitjans de comunicació, els polítics i els mercats amb tots els seus números i paraules tècniques a voltes força incomprensibles.
Sense entendre massa res, el que si que veiem és que la situació es preocupant i que cada vegada anem pitjor. Ningú sap massa cap on anem i tampoc que és el que cal fer i les mesures que es prenen no se sap massa quin resultat tindran, però si que és clar a qui perjudiquen.
Tapiman era per mi un nom mític de la música de principis dels 70 dels que havia sentit parlar, però que mai havia escoltat la seva música. El seu nom ressonava al meu cap. Només sabia que Tapiman venia del mal nom del bateria, "Tapi" que també havia estat bateria dels no menys mítics Màquina i després dels Lone Star.
L'altre dia remenant els CDs de la biblioteca (costum habitual) vaig veure el seu CD i cap a casa. Ha estat una gran descoberta. Música feta a casa fa 40 anys (1972) i amb una qualitat i una força extraordinàries.
Grup ben senzill com molts altres de l'època, imitant a formacions com Cream, baix, bateria i guitarra. I un altre sorpresa el guitarra de Tapiman, és Max Sunyer a qui he escoltat i he vist moltes vegades en altres grups (Iceberg, Pegasus). No sabia que havia format part d'aquesta aventura.
Com no? He aprofitat per informar-me. Josep Mª Vilaseca era conegut com a Tapi, perquè vivia al carrer Tapioles. I el nom del grup prové d'ajuntar Tapi amb les inicials del primer guitarra del grup, Miguel Angel Núñez, que va abandonar la formació per anar a fer el servei militar.
Escoltant el disc, no tenien res a envejar a d'altres grups de l'època i pel que he llegit el seu directe també era molt bo i contundent. En aquella època començava a escoltar música interessant, però el meu primer concert no va arribar fins a finals de 1973. O sigui, que vaig arribar tard. Tota una llàstima.
Un so d'una guitarra excel·lent com la de Max Sunyer amb una base rítmica de gran potència al fons dóna com a resultat un més que recomanable CD ple de música de rock i blues progressiu amb influències del jazz. Només una objecció, el terrible anglès de les seves lletres. Però com es podia pronunciar bé l'anglès en el llunyà 1972, si 40 anys després aquesta encara és una de les gran assignatures pendents d'aquest país.
Pateixo una mena de fascinació pels llocs amb cases abandonades i a voltes enrunades.
Davant d'un edifici sense ús, solitari, abandonat i mig enrunat ja sigui en un poble petit, a la ciutat o al bell mig del bosc, a
vegades, en llocs veritablement inversemblants em faig les mateixes preguntes. Què hi fa allà ? Qui el
va manar construir ? Quan i per a què va ser abandonat ? Quina tipus de família hi ha viscut ? Quins secrets amaga ?
Quant és possible m'agrada
donar un tomb per les seves estances i imaginar les històries passades
entremig d'aquells parets. Sovint em trobo amb algunes bretolades i
algunes pintades de mal gust, que de fet, també formen part de la història d'aquelles pedres. També és cert que molta gent passa pel costat d'aquestes parets sense fer cap cas. Per sort no tots els humans som iguals.
No faig ni sortides, ni excursions especials per veure aquests llocs. Simplement quan em topo amb ells, m'agrada, me'ls miro, em fan volar la meva imaginació, faig alguna foto i alguna vegada un cop a casa intento trobar informació. Avui amb dia amb Internet i el senyor google i a vegades també amb els blogs d'alguna gent tot resulta molt més fàcil. Algunes preguntes tenen resposta, però d'altres només poden generar fabulacions
Possiblement aquesta fascinació té a
veure amb el gust per la literatura. Que és la literatura sinó la
tafaneria per conèixer històries i posar-nos dins de la pell d'altres ?
Fa temps que ho diuen, però no els hi fem cas, o és que potser no tenen raó i podem continuar anys i anys en la mateixa línia consumista i de malbaratament sense que passi res ?
“Si queremos procurar recursos decentes a la población del Globo, es preciso que con toda urgencia se detenga en todo el mundo el crecimiento demográfico. Si queremos proteger el medio ambiente, hay que frenar al mismo tiempo el consumo de carne, la construcción de autopistas y de automóviles, la urbanización delirante, la anarquía de las residencias secundarias, la industrialización sin freno, el superconsumo de energía ... ”
René Dumont, 1974
La sociedad de consumo
"Hay pocas señales de que el “mundo del despilfarro”, la “sociedad de la abundacia”, el “estado del bienestar” acepte realmente estas premisas. Es decir, no las aceptarían quienes los dirigen, manipulan o controlan. El abismo puede que esté a unos años vista. Pero el consumidor, el protagonista de la sociedad de consumo, no mira hacia delante ni hacía atrás: se consume para el presente, se vive para un presente que no se desea perder”
Eduardo Haro Tecglen, 1975
La sociedad de consumo
Mira que en fa d'anys d'aquestes afirmacions i en el camí molts pensadors han avisat i no ha servit per res. Seguim en un món presidit pel consum, l'únic veritablement important. Fins quan ?
