La mateixa Rodoreda en el pròleg ens
diu:
- “Des de sempre he tingut el
cervell bastant ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; venen
generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està
ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i
d’anar llençant paper i més paper a la santa paperera”. Escriure no és una
tasca fàcil. Necessita temps i treball per assolir uns bons resultats.
- “Al meu Adrià l’impulsa a
anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada
–la sola paraula m’emociona- que només mena a un canvi de presó. Potser el
desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia”
I ens endinsem en la novel·la: “Vaig
néixer a mitjanit, a la tardor, amb una tara al front no pas més grossa que una
llentia... Era ros com un fil d’or... La casa era vella, l’aigüera feia pudor,
l’aixeta degotava. Els dies de vent entrava fred per les escletxes però al bon
temps l’olor de les flors es firava a tots els racons...”
L’Adrià és el narrador en primera
persona: “M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra”.
Narra breus episodis de la seva vida sense enllaçar-los massa entre si, però
ens permet entreveure com es desenvolupa aquesta. La guerra no apareix
directament, però és un rerefons permanent.
“A veure si aprens a tenir
bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més a munt, o més cap a
la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartró que havíem d’encertar. No
volia que m’ensenyessin a matar a ningú”
“Les guerres tothom sap quan
comencen, però ningú no sap quan acaben”
 |
Corbera d'Ebre 2013
|
Retall a retall, fragment a
fragment la narració avança amb parsimònia. L’Adrià fuig de la guerra i va d’un
lloc a l’altre. El seguim en tot el que li passa per diferents indrets. I es
troba en llocs i situacions ben singulars i inesperades. Tot el que li passa és
un cau de sorpreses. Llibre fosc, estrany, i sorprenent alhora, lluny de la
línia habitual de la Rodoreda.
“Em va dir que el mar li feia
por, que tota la vida l’havia passada plena de por: por de la nit, de la lluna
que només de veure-la li feia venir ganes de xisclar. Els núvols
l’esgarrifaven, els llamps la feien amagar-se sota del llit. Més endavant li va
venir por de la gent... Por. Por de tot. Por de moure’s, de somiar, de riure.
Por que poguessin veure com era feta per dins... Por dels morts que s’acosten
per arrencar-te els llençols d’una revolada... Por d’aquestes onades. Però amb
tu al costat no tinc por de res.”
“Tots tenim una vida que qui
sap com serà, però com més tros n’hi ha per endavant, més esperança”
De nou la importància dels somnis
que també apareixen en altres de les seves obres. Una narració plena de
misteris i situacions inversemblants, enigmàtiques i pertorbadores com aquest
mirall.
“Aquella nit s’hi va mirar i
s’hi va quedar encantat una estona; no amb la seva imatge sinó amb alguna cosa
que hi havia a dintre... En el mirall, una mica cap a la dreta, van aparèixer
uns ulls d’una fixesa inquietant ... Uns ulls que preguntaven. Sentia, i és el
que més va anguniejar-lo, que eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells
ulls volien explicar coses que no podia comprendre. Fent un esforç, perquè la
fascinació era forta, va deixar de mirar el mirall i, en tornar-hi, a dintre
del mirall no hi havia res” Què hi ha en el fons de qualsevol mirall? El
fons impertorbable de nosaltres mateixos?. De nou un mirall en una novel·la de
Rodoreda
Va passant per diferents
escenaris on la guerra es fa present amb destrucció i misèria i on es van
succeint diferents episodis amb una desfilada de personatges ben particulars.
“A la teva ombra i a tu us van
posar a la sella de la vida perquè galopéssiu. No tinc ningú al món, ni vull
tenir ningú. Només viure amb ella. Jo era petit. ¿No t’has adonat que tens
ombra? Em quedava quiet i l’ombra no es movia. Aquella taca fosca a terra la
feia jo. L’ombra la faig jo. Soc jo. No. Ella ets tu. Sense ella, tu no series.
Si la perds et moriràs. Quan em quedava sol em posava davant del llum i a poc a
poc estirava un braç; l’ombra, també. Estirava l’altre braç, l’ombra també. Jo
era petit. Decantava el cap, ella també. Tot el que jo feia, ella també”
I comença el camí de tornada. “El
dia que feia quatre els vaig deixar, no per fugir d’ells, sinó per fugir
d’aquella veu que em despertava així que m’adormia, torna a casa, torna a
casa...”
“Sentir-se seguit al mig d’un
bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega... Estava curat
d’espants... Però la por que sentia en aquell bosc era diferent... No era la
primera vegada que travessava un bosc. La soledat dels boscos sempre m’havia
portat consol... ¿Per què havia de tenir por?... M’hauria convertit en dues
persones: la que suava de por i la que trobava que no havia de tenir-ne... Les
ombres s’anaven estenent i anaven esborrant el dibuix de les branques... La por
ja era d’una altra mena. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d’aquella
por tan grossa que m’estrenyia i m’estrenyia”
 |
Montseny 2019
|
Segueix escoltant les mateixes
paraules una vegada i una altra “... torna. Tot es perdrà si no tornes...
encara està tot igual. Torna...”
“M’agradava fer camí tot sol
per poder mirar les coses ben a poc a poc” “...El que m’agradava més que
res era anar perdut pel món. Fer el que volia tant si em sortia bé com si em
sortia malament sense que ningú em donés consells de cap mena. Veure cel, veure
boscos, tenir por, mirar la nit i tenir-la per sostre”.
L’Adrià vol seguir el seu camí,
la seva vida: “La meva vida és meva... L’única cosa que tinc és la meva
vida. Si l’explico, fuig, la perdo... ¿Què faràs anant pel món sense parar? ... M’és
igual. Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d’enlloc. Tot just he
començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les que encara em queden per
veure. Tants pobles, tants camins... Encara que acabessis veient tots els
pobles de la terra, ¿què?... ”
“... Me’n vaig anar de casa
per veure pobles, per conèixer gent... i res no hauria pogut aturar-me. I també
per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora no puc dir que l’hagi
viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint. ”
“Vaig caminar molt; anava d’un
poble a un altre, d’un camí a un altre. Tots els camins eren deserts, totes les
cases destruïdes”
Tot destruït, desert i ple de
morts, aquest és el paisatge que es troba. Troba una dona que li diu: “Sort
que la guerra s’ha acabat. Jo vaig veure com s’acabava, va acabar aquí en
aquest riu, aquest riu se la va endur cap a la mar... ¿Tu també has fet la
guerra? Tens la pell seca com tots els que han passat fam, sembla que tinguis
els ulls enfonsats si no estiguessin plens, no de por no, no, de por no...
d’esgarrifament...”
 |
Corbera d'Ebre, 2013
|
“Em va venir vergonya, tanta
que no la podia aguantar. Vergonya d’haver fugit de la guerra com qui fuig de
la pesta, sol, sempre sol amb mi mateix, vergonya de no haver defensat alguna
cosa sense saber quina cosa era però que havia d’haver defensat com tants i
tants...”
L’Adrià neix amb una marca de
naixement, la marca del mal? La marca del mal que havia de veure en el seu
viatge mentre altres feien la guerra?
“Em va costar de posar-me a
caminar: deixava enrere, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a
casa... Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran
tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia
casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia
conegut... ¿S’esborraria el record el mal o el duria sempre amb mi com una
malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de
buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensava en tot el que acabava de
veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau
en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a
pujar cel amunt com cada dia, com sempre...” Final del llibre amb punts
suspensius, per indicar que tot continua...
Sens dubte la millor novel·la de
M. Rodoreda, un títol sense tanta fama i sense tan reconeixement públic com
d’altres títols més nostrats, però que per a mi és el millor que ha escrit de
tot el que he llegit d’ella fins ara.
Adrià Guinard fa una mena de
viatge iniciàtic per un territori devastat per la guerra. És un viatge fatal.
Com escriu Antoni Mora en el
postfaci: “La guerra acaba essent una quotidianitat”... “L’element
oníric és una altra manera d’escapar del món en què es veu immers”... “Realitat
i somni s’entortolliguen en el cap d’Adrià, però també fora d’ell, perquè el
malson és alhora dins i fora”...“La immersió en un malson que és la
realitat mateixa”...“Els morts, la mort massiva va dominant més i més
l’experiència per la qual passa Adrià. La mort sempre és a tocar”
“És la guerra que en la seva
vida no s’acabarà mai”
 |
Corbera d'Ebre 2013
|
MERCÈ RODOREDA
Quanta, quanta
guerra...
Club Editor, 1980; 252
pàgines
Postfaci d’Antoni Mora