Ja està aquí

Feia dies, setmanes, i mesos que tenia la mosca a l'orella però no en tenia confirmació. Va ser un matí de novembre que la neuròloga va pronunciar la paraula fatídica, aquella que per més que esperada mai m'hagués agradat d'escoltar: Alzheimer. I un cop rebut l'impacte, la pregunta que hom es fa és, i ara què?
La mare s'ha fet gran. Fa uns anys, va morir el pare després d'un procés dolorós i que malgrat la seva brevetat es va fer llarg. I ara tornem a encarar una etapa cap el desconegut: la lenta pèrdua de les facultats mentals i amb un dia a dia cada cop més difícil i més complicat.
Ens encaminem cap el final. Bé, com explicava Lluís Llach en una entrevista recent de Sílvia Copulo des del moment que naixem tots ens dirigim cap la mort, encara que no en comencem a ser conscients fins que ens fem grans ja que vivim en una societat que està situada d'esquenes a aquest fet natural i inevitable.
Ja fa més de mig segle que la ciència mèdica va canviar els paràmetres físics de la mort per passar a afirmar que l'aturada del cor ja no és el signe de la mort, sinó que aquesta es certifica a partir de la mort cerebral. Però em pregunto què passa quan és evident que una persona porta camí de deixar de pensar, per tant de deixar de ser persona. Fins a on encara hi ha motius per seguir en vida? És clar que quan hom deixa de pensar, deixa de ser o parafrasejant al filòsof, "No penso, doncs no existeixo".
Lenta però inexorablement la meva mare va perdent la capacitat de pensar. Primer de tot va ser una desorientació temporal cada cop més evident. Li costa molt saber quin dia de la setmana és i quina hora és. El seu estat actual encara li permet portar una vida mínimament normalitzada dins de casa, però per sortir al carrer ja no s'atreveix a fer-ho sola i reclama anar sempre amb algú que l'acompanyi. A poc a poc va dimitint dels  elementals moments que ens fan ser persones. Tinc la impressió que recórrer el trajecte invers al creixement, i encara el decreixement, tornant a la infància.
Com diu Carme Riera, "per créixer vàrem haver de deixar enrere l'etapa infantil, matar la nina o el nin que vàrem ser. Diuen que els assassins tenen tendència a tornar al lloc del crim, tal vegada per això moltes persones, a les acaballes de la vida, anem també cap allà" La seva conducta diària, les seves converses, els seus dubtes, les seves preguntes, els seus neguits, em recorden a una nena petita. Ha entrat en un clar procés de desaprendre i d'oblidar fins i tot el més elemental i bàsic per viure. Serà dur resistir tota aquesta evolució. Es farà llarg, molt llarg.

El futur és boirós.

El vigilant

"A la ciutat no hi queda ningú ... Tothom se n'ha anat, tothom ha fugit. No van evacuar la ciutat, els habitants van abandonar-la amb els seus propis mitjans"

Michel, un dels dos vigilants de l'aparcament d'un edifici, ens explica com viu. No sap el que ha passat, però juntament amb Harry són els encarregats de protegir als habitants d'aquest edifici. La organització els proporciona unes minses provisions, cada cop més escadusseres. No tenen cap contacte amb ningú. D'ells s'espera que protegeixin l'edifici i les persones que hi viuen. La seva aspiració és ascendir i convertir-se en un vigilant d'elit. Però tot d'una els habitants de l'edifici fugen excepte un. Aleshores tot són especulacions sobre quines han estat les raons d'aquesta fugida. No tenen cap pista, ni cap notícia del que passa fora del seu aparcament, però segueixen amb les seves rutines, sempre pendents de complir la seva feina amb tota escrupolositat.
L'aparició sobtada d'un tercer vigilant, negre, cepat i musculós, és el detonant dels canvis en la seva monòtona vida. La relació entre ells i el nou vigilant s'enrareix.

"La foscor es converteix en un mantell que s'adapta perfectament a mi, al meu motllo personal. La foscor és gairebé tangible, com un objecte delimitat contra el qual podries topar ... En la foscor passen més coses. Els nostres sentits, lliures de la predominança de la vista, arriben al seu màxim potencial"

De ben segur, que algun director de cinema es fixarà en aquest llibre. Realment en pot sortir un bon guió cinematogràfic. Té tots els ingredients per esdevenir una gran pel·lícula.

Altres opinions:

• Que llegeixes
• Pas a pas  
• Xavier Serrahima al Núvol 
• Hoja en blanco

I per acabar la nota que la mateixa editorial escriu quan la narració ja està acabada i que rebla el clau d'algunes de les reflexions que el lector es fa al mig de la seva lectura:

"¿Has tingut en algun moment la sensació que la seva presó era també la teva? ¿Has pensat que potser tots vivim en algun tipus de presó? Nosaltres sí. ¿Què significa ser lliure? Aquest llibre magnífic ens recorda que l'ésser humà no només té una llibertat aparent, sinó que la informació que rebem és molt limitada. ¿No trobes?"

Austerlitz

A Sebald hi arribo després de llegir a M. Baixauli i de visitar la exposició que li va dedicar el CCCB. És una de les influències de l'autor valencià, així com de Joan Benesiu que el cita sovint en el seu "Gegants de Gel". Llegeixo que és un dels grans autors contemporanis i que la seva obra mestra és Austerlitz. M'endinso en la seva obra complerta: "Vértigo", "Els Emigrats", "Los anillos de Saturn". No m'agraden els seus llibres, però sóc tossut de mena. Pensava que amb la lectura d'Austerlitz em reconciliaria amb ell, però no ha esta així. Tampoc m'ha agradat. L'he trobar avorrit. Malgrat que pretén una certa transcendència, no he sabut trobar-li.
1967, estació d'Amberes on tot comença: on per primera vegada veu al protagonista. És una d'aquelles estacions centrals tradicionals i alhora monumentals de ferrocarrils que tots tenim en el nostra imaginari. Allà estava ocupat en prendre notes i fent dibuixos aliè a la resta de la gent que passava.

"Sólo recuerdo que varios de ellos tenían unos ojos sorprendentemente grandes y esa mirada fijamente prenetrante que se encuentra en algunos pintores y filósofos que, por medio de la contemplación o del pensamiento puro, tratan de penetrar la oscuridad que nos rodea"
"Durante las pausas que se producían en nuestra conversación, los dos nos dàbamos cuenta de lo interminable que era el tiempo hasta que pasaba otro minuto, y qué terrible nos parecía cada vez, aunque lo esperáramos, el movimiento de aquella aguja, semejante a la espada del verdugo, cuando cortaba del futuro la sexágesima parte de una hora con un temblor tan amenazador, al detenerse, que a uno se le paraba casi el corazón."

Té frases brillants i pensaments que et fan aturar i pensar, però el conjunt del llibre i, de fet, de tota la seva obra, se m'ha fet molt feixuc de llegir. 

"...la oscuridad no se desvanece sino que se espesa al pensar lo poco que podemos retener, cuántas cosas y cuánto caen continuamente en el olvido, al extinguirse cada vida, cómo el mundo, por decirlo así, se vacía a sí mismo, porque las historias unidas a innumerables lugares y objetos, que no tienen capacidad para recordar, no son oídas, descritas ni transmitidas por nadie."

Austerlitz té una mena d'obsessió pels gran edificis. Segons ell en el gran edifici del Palau de Justícia de Brusselles hi ha passadissos i escales que no porten a enlloc i habitacions i sales sense portes en les que ningú ha entrat mai. No m'estranyaria gens que fos cert. Aquesta reflexió em porta al record alguna de les escenes de "La cinquena planta"

"Damos casi todos los pasos decisivos de nuestra vida por algún impreciso impulso interior"
"Realment tenía la sensación de que la sala de espera en cuyo centro estaba yo como deslumbrado, contenía todas las horas de mi pasado, todos mis temores y deseos reprimidos y extinguidos alguna vez, como si el dibujo de rombos negros y blancos de las losas de piedra que tenía a mis pies fuera el tablero para la partida final de mi vida, como si se extendiera por toda la planicie del tiempo"

Potser el millor de tot el llibre és la acurada i detallada descripció de com els alemanys tracten a l'Àgata, la mare de Austerlitz, en el moment de deportar-la i desposseir-la de tots els seus bens.
Tot seguint a Austerlitz farem un recorregut a la cerca dels seus orígens jueus: a la cerca tant de la seva mare com el seu pare. I aquest recorregut ens portarà per alguns dels espais maleïts de l'infern que Europa va viure al llarg del segle XX: el camp de concentració de Theresienstadt a prop de la capital txeca i  el camp de Gurs de França a prop de la frontera amb el País Basc i per on van passar tant refugiats de l'exili espanyol com jueus reclosos i maltractats pel règim de Vichy.

"No me parece que comprendamos las leyes que rigen el retorno del pasado, pero cada vez me parece más como si no hubiera tiempo, sino diversos espacios, imbrincados entre sí, entre los que los vivos y los muertos, según el talante en que se encuentran, van de un lado a otro, y cuanto más lo pienso tanto más me parece que nosotros, los que todavía nos encontramos con vida, a los ojos de los muertos somos irreales y sólo a veces, en determinadas condiciones de luz y requisitos atmosféricos, resultamos visibles"

Rodejats d'incivisme sense solució

Passen els anys i canvien els governs municipals, però determinades conductes persisteixen, i fins i tot, van a més. Dóna la impressió que cap govern municipal, sigui del color que sigui, està disposat a posar-hi remei. Hi ha unes normes de convivència de respecte als demés que hi ha persones que se les salten una rere l'altre sense patir cap conseqüència. No m'agraden les sancions, però tinc la impressió que hi ha persones que aquest és l'únic llenguatge que entenen, o sinó ja em direu què podem fer per eradicar, d'una vegada per totes, petits detalls de les nostres ciutats i pobles que em molesten, i molt, i que no van pas a menys:

• Cagarades de gossos per les voreres i parcs, i gossos deslligats a llocs on hi ha cartells que indiquin que han d'anar lligats. Cal afegir els gossos impertinents que borden a tothom o que s'acosten a ensumar-te i que estas obligat a aguantar. No sé que faríem si anés deixant les meves cagarades pel carrer, escridassant a tothom qui passi pel meu costat, o ensumant a tota la gent que se'm creui en una vorera.
•  Cotxes aparcats per tot arreu sense respectar les prohibicions: passos de vianants, sobre les voreres, impedint el pas dels vianants, en doble fila per anar a comprar el pa, o al caixer o a la farmàcia. Quan hom compra un cotxe i l'utilitza ja sap quines són les normes i que pot tenir problemes per trobar lloc d'aparcament. No hi ha excuses per deixar-lo en el primer lloc que em sembli. Vivim en una mena de jungla urbana d'asfalt on tot és valid. Ho sento però no són maneres de conviure en una societat que s'autoanomena civilitzada.
• Mobles i el que no són mobles al costat dels contenidors d'escombraries. No hi ha zona de contenidors d'escombraries que estiguin lliures de brossa fora dels contenidors. En alguns llocs fa veritable fàstic passar pel seu costat. I això no passa un dia de tant en tant. És a diari que haig de contemplar i a vegades ensumar aquest panorama. La darrera notícia és que l'Ajuntament dedicarà més recursos a enretirar totes aquestes andròmines i brutícia. Potser així tindrem les voreres més netes, però la impunitat dels malfactors seguirà.
• Persones llençant o deixant caure, papers i embolcalls al terra quan tenen una paperera ben a la vora. I no provis de dir res! Ja que a qui pot caure la esbroncada és a tu per impertinent.

La llista podria ser més llarga. Trobo difícil cercar-hi una solució, però està clar que aquesta no passa per fer els ulls grossos, cal denunciar-ho i sancionar-ho. Una possibilitat podria ser la famosa policia de proximitat de la que tantes vegades se'n parla a les campanyes electorals municipals, però que un cop acabada la campanya no he vist cap govern municipal que hi posi fil a l'agulla. Tan difícil ha de ser ?

Càmfora: tancant un cicle

Amb Càmfora, Maria Barbal tanca el Cicle del Pallars. M'ha costat entrar en la novel·la, fins ben bé a la meitat no m'ha acabat d'agradar. 

Mentre que a Pedra de Tartera la protagonista és una dona, la Conxa, i a Mel i Metzines és un home, l'Agustí, en aquesta que tanca el cicle el protagonista és una família, la família Raurill. No hi ha un únic narrador. La veu narrativa va passant d'un personatge a l'altre.
Només començar el patriarca, Leandre, el seu fill petit Maurici i la nora Palmira, emigren a Barcelona com feien milers de catalans rurals en aquells anys de la postguerra. Això mateix va fer la meva mare empesa pels meus avis un cop acabada la guerra civil que des d'un poblet d'Osona es van traslladar amb tota la família a Sabadell.
La reacció i l'adaptació a la capital de tots tres, és ben diferent. Leandre, un personatge molt fatxenda, ben aviat retorna al poble sol. No és pas que no s'adapti a Barcelona, si no més aviat que les coses no li surten com ell volia, i prefereix el retorn a un lloc on és conegut i té el seu espai. Leandre és el centre de la major part de les desavinences, ressentiments i secrets familiars, i al voltant de qui es desenvolupa tota la trama. La Palmira és la que té més clar que es vol quedar a Barcelona, s'hi adapta bé i veu les oportunitats que ofereix en front a la vida del poble, on tot sempre és igual i amb poques o cap possibilitat de canvi. Maurici enyora el poble des del primer moment, però home amb molt poc esperit emprenedor, fa el que la seva dona decideix, malgrat que mai es troba a gust en la gran ciutat.

En la contraposició entre els món urbà i el món rural, surt clarament guanyador el món urbà. El poble està massa arrelat a la tradició de la que ningú en pot sortir, però que al mateix temps dóna seguretat. En canvi, la ciutat, malgrat l'anonimat que representa i on ningú et coneix és un lloc farcit d'oportunitats per qui vol aprofitar-les, un lloc on es pot començar de nou, i on d'alguna manera tot és possible.
Malgrat la presència permanent de Leandre les que agafen el protagonisme de la història són les veus de les dones, en una mena de veu coral: Palmira, Sabina, Salomé, Roseta, Neus, Roser, ....  Per sobre de totes destaca Palmira que inicia el seu viatge cap a la independència personal en el moment que comença a treballar a la merceria.

Càmfora, una bonica i sonora paraula, dóna títol al llibre i és l'olor que porta els vells records a la memòria tant de la Sabina, com del Maurici poc abans que el desenllaç es precipiti en un final tràgic. La càmfora impregna l'armari d'una olor característica i ajuda a conservar la roba, així com també els vells records dels protagonistes.

Gegants de gel: una interessant descoberta

Arribo a aquest llibre Premi Llibreter 2015 de la mà de Manuel Baixauli, un dels meus referents literaris. I haig de dir que malgrat alguns alts i baixos no m'ha decebut. 

Narra la trobada d'un francès, un britànic, un alacantí, un mexicà i un xilè als volts de Nadal en el bar Katowice d'Ushuaia, propietat d'una polonesa, on s'expliquen les seves històries personals. "Cada dia tenia més clar que em servia de les vides dels altres per entretenir la meva i no haver de pensar en la meva sort concreta".
En la narració d'aquestes històries situades entre la veritat, la mentira i la ficció es va desgranant la novel·la, i al mateix temps, ajuda als diferents personatges, però sobre tot al narrador, a conèixer-se millor a si mateix i a tot el que envolta la seva vida. Posen en qüestió que hi ha de realitat o construcció fictícia en el que acostumem a explicar de nosaltres mateixos als altres. En alguns moments costa seguir el fil de la història global ja que va d'un personatge a altre, i es produeix alguna baixada d'interès.
Ushuaia és un lloc límit, una frontera, fi del món i principi de tot a la vegada. Trobar-se sol en aquesta fi del món i en aquests dies tan especials de fi d'any fa dir al narrador "aquesta soledat està tornant-se companyia".
Al llarg del llibre es trobem fragments d'aquells que conviden a la reflexió:

• "A cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà"
• "El paratge és d'una solitud extraordinària. Una solitud de frontera més enllà de la qual no se sap quina cosa puga trobar-se. Em trobe no sols fora del meu món, sinó també fora de tot món"
• "Potser havíem de tornar sempre sobre les nostres ombres, havíem de desfer els nusos que el passat retorcia i cargolava damunt la nostra vida d'esplendors manllevats"
• " ... sempre amb el regust amarg d'una existència plegada a la necessitat d'oblidar"
• "Havíem estat tocant les forces amb què els humans voregen els seus confins més enllà dels quals hi ha la pèrdua irreversible de tot sentit i condició"

És un llibre especial, farcit de referents i cites literàries, així com referències directes a la història del segle XX. Penso que hi ha un excés de referències que fa que es notin les costures de la novel·la. És una novel·la ambiciosa, a estones reeixida, però que a moments es perd en massa digressions i referències històriques i d'altres autors potser innecessàries.
Entre els autors citats apareix W. G. Sebald que és també un referent per Baixauli, i que darrerament des de l'exposició del CCCB s'ha convertit en autor que de certa manera em persegueix en les meves lectures. De fet, a  "Gegants de gel" Joan Benesiu utilitza fotos en blanc i negre com fan tant Sebald com Baixauli en les seves obres.

"Els gegants de gel, d'un blanc que girava al blau, surant amb tota majestat del seu pes enorme sobre les aigües gèlides dels mars dels contorns del món, suposaven per a mi una imatge primigènia i ancestral que volia veure, que necessitava veure després d'haver passat tot aquell temps vagarejant pel meu propi iceberg familiar." Potser és el propi Sebald i tots els autors que apareixen al llarg del llibre els gegants de gel del propi Benesiu

A la xarxa també podeu trobar altres opinions:

• Històries al cul del món 
• A tall d'innovació: "Gegants de gel" de Joan Benesiu, una novel·la filosòfica 
• Entrelletres 

Pel meu mirall

Pel meu mirall, si vols, passen rares semblances

Davant el meu últim mirall, en veure'm
sencer, malalt, potser acabat,
potser damnat, tan pàl·lid,
vaig dir molt lentament clares paraules,
belles, fràgils, altes, les més nobles
que trobava en la foscor del meu record.
Des de sempre, però, allí hi havia
grasses, molles, llefiscoses bèsties,
que dels racons venien fins als llavis,
a rosegar-me els mots mentre naixien:
no sents encara la remor profunda
de pergamí, d'ossos trencats, de vidre?
I al mirall, entretant, es reflectia
a poc a poc una perversa imatge,
el signe de la qual podràs entendre,
si fas també, com jo, l'estranya prova
d'esguardar el teu bon fons, qualsevol hora,
tot intentant
de nou una impossible,
inútil creació per la paraula.

El caminant i el mur

Salvador Espriu

Murs, tanques i oblit

El flux de refugiats i emigrats és imparable, en canvi, en els grans mitjans de comunicació apareixen i desapareixen com a a notícia. Tot plegat passem unes setmanes que omplen hores i hores de telenotícies i pàgines i pàgines dels diaris, per després de cop i volta donar la impressió que s'ha acabat el flux de nouvinguts. Noves notícies i nous temes d'interès ocupen les primeres planes i els titulars del medis, i aquests són relegats a l'oblit.

Les noves tecnologies globals posen al seu abast les imatges del primer món. Aquestes arriben a tots els racons del planeta. Tots volen gaudir dels "nostres privilegis". És ben comprensible i encara ho és més en els llocs on la guerra o la misèria és ben present. O potser, nosaltres no faríem el mateix en el seu lloc ?

Les facilitats de desplaçament en aquest món global també han millorat de forma exponencial. I d'alguna manera són una ajuda, encara que molts d'aquests desplaçats ho fan encara amb mitjans ben primitius. I com en tot, hi ha qui de les necessitats de les persones en fan negoci: guanyar-se la vida a costa dels miserables em sembla molt deplorable, però sempre hi ha persones disposades a treure diners d'on sigui i de qui sigui sense escrúpols i sense consideracions de cap mena.

I després d'un periple interminable, farcit de peripècies personals, quan ja són aquí i els tenim trucant a les portes del primer món, el nostre món, no els volem deixar entrar, no els acollim, els rebutgem. Construïm murs i tanques com ha fet sempre la humanitat des de la foscor de la nit dels temps. No volem perdre i ni tan sols compartir els nostres privilegis amb aquesta altra gent que arriba de les terres del Sud.

Però tot això no ens porta a en lloc. No és tot plegat, una gran contradicció ? Una contradicció que ens porta i ens portarà més problemes i cada vegada més greus si no som capaços de trobar-hi algun mena de desllorigador. I no dóna pas la impressió que estiguem per aquesta tasca. De moment la solució que s'ha aportat darrerament és donar diners a Turquia per tal que els mantingui dins de les seves fronteres. Quina gran solució!

Murs, tanques, camps de refugiats: vells problemes, velles solucions. El problema continua existint simplement no el deixem passar al nostre món. Repetim l'esquema de les urbanitzacions de gran luxe tancades per grans murs i amb guardes de seguretat privada. El que no ens agrada ho deixem fora i tanquem els ulls. En algun moment ens esclatarà davant dels morros.

Les guerres instantànies i altres retalls per la reflexió

Segons Manuel Castells en el seu assaig "La Societat xarxa", les guerres actuals s'han convertit en guerres instantànies:

• "No ha d'implicar els ciutadans comuns.
• Ha de ser curta fins i tot instantània.
• Ha de ser neta, esterilitzada i ha de mantenir la destrucció dins de límits raonables"

Però aquestes característiques només es donen en les guerres dels països rics i desenvolupats. Al mateix temps, hi ha desenes de guerres en països poc desenvolupats que fa molts i molts anys que duren i que semblen no tenir fi: "Espectacular contrast que hi ha entre les guerres instantànies i l'eliminació de la guerra en l'horitzó vital de la majoria de la gent dels països dominants, d'una banda, i les guerres quotidianes i interminables en llocs dispersos de tot el món, de l'altra"

La creu que més que pau sempre ha portat guerra.

I segueixo amb un parell més de reflexions del llibre de Manuel Castells:

Actualment es parla molt de que arrel de la proliferació i popularització de les noves tecnologies vivim una realitat cada cop més farcida de virtualitat, però "la realitat, tal com s'experimenta, sempre ha estat virtual, perquè sempre es percep per mitjà de símbols" com per exemple el propi llenguatge. "L'experiència real no codificada no va existir mai. Totes les realitats es comuniquen per mitjà de símbols". Per tant no ens hem de preocupar tant per la virtualitat de la nostra realitat actual, ja que aquesta sempre ha estat mediatitzada per algun tipus de simbologia i les noves tecnologies no deixen de ser un pas més en aquesta mateixa direcció.

En els edificis i en l'arquitectura d'aquesta nova societat de fluxos "el seu missatge és el silenci". En aquesta arquitectura "no es dissimula la por i l'ansietat que la gent experimenta. Els usuaris s'han d'enfrontar amb la terrible veritat: estan sols, al mig de l'espai dels fluxos, poden perdre el seu enllaç, estan suspesos en el buit de la transició ... I no hi ha escapatòria" Estem davant d'una arquitectura grandiloqüent de grans espais on ens trobem sols i buits. Malgrat les noves tecnologies que ens comuniquen en tot moment amb tot el món l'ésser humà segueix tenint que enfrontar-se amb la seva solitud.

La societat xarxa

La societat xarxa és el primer volum d'una trilogia que sota el títol de "L'era de la informació" va publicar el professor Manuel Castells a principis del segle XXI.
Les modernes tecnologies actuals tenen el seu origen en la Califòrnia dels 60 i 70, el mateix bressol de les cultures contraculturals i llibertàries, i possiblement per aquest origen són com són.

Hem passat d'una societat centrada en la producció de bens i en el creixement econòmic, a una societat centrada en la producció i circulació d'informació i el desenvolupament tecnològic. I aquest canvi comporta i comportarà noves formes d'interacció, control i canvis socials.

M. Castells postula com a tesi principal del llibre que estem vivint en una societat informacional o capitalisme informacional que arrenca de la crisi del paradigma keynesià de la dècada dels 70. És un paradigma universal amb les seves especificacions particulars en cada zona, regió o país. Aquest paradigma el singularitza amb aquestes 5 característiques:

1. "La informació és la seva matèria primera: són tecnologies per a actuar sobre la informació, no solament informació per actuar sobre la tecnologia"
2. Penetració: "atès que la informació és una part integral de tota l'activitat humana, tots els processos de la nostra existència individual i col·lectiva estan directament perfilats (però sens dubte no determinats) pel nou medi tecnològic"
3. "La morfologia de xarxa sembla estar ben adaptada per a una complexitat d'interacció creixent i per a pautes de desenvolupament impredictibles que sorgeixen del poder creatiu d'aquesta interacció"
4. Flexibilitat: "els processos són reversibles i, a més, es poden modificar les organitzacions i les institucions, i fins i tot, alterar-les de manera fonamental mitjançant la reordenació dels components"
5. "Convergència creixent de tecnologies específiques en un sistema altament integrat"

Helun Kranzberg (1985): "la tecnologia no es bona ni dolenta, ni tampoc neutral" però ens ha conduït cap a una economia global:  "economia, els components nuclears de la qual tenen la capacitat institucional, organitzativa i tecnològica de funcionar com una unitat en temps real, o en un temps establert, a escala planetària". "La globalització dels mercats financers és l'eix vertebrador de la nova economia": "xarxes transnacionals de producció, sotmeses a corporacions multinacionals, distribuïdes desigualment pel planeta configuren el model de producció global i, en última instància, el model de comerç internacional"
"Encara que la major part del treball no està globalitzat, arreu del món hi ha una migració creixent, una multietnicitat creixent en la majoria de societats desenvolupades, creixents desplaçaments internacionals de la població i l'aparició d'un conjunt de connexions en múltiples nivells entre milions de persones a través de fronteres i cultures"
Ara bé aquesta economia global també es caracteritza per ser molt desigual i asimètrica pel que fa als països i dins d'un mateix país entre les diferents zones i regions. Tot plegat ajudats per la desregulació de les activitats econòmiques propiciades pels governs i iniciades a mitjans dels setanta a Estats Units (Ronald Reagan) i a la Gran Bretanya a començament dels 80 (Margaret Tatcher) i que després es van generalitzar a la major part dels governs al llarg dels 90.
El FMI va al rescat de les economies dels països però imposa les seves draconianes condiciones: reducció del dèficit públic. Amb aquesta política, el FMI es converteix en la clau per tal que es doni la globalització. Imposen les seves receptes i les seves polítiques. O ets del FMI i fas tot el que ells ordenen i manen o està fora del sistema en el "buit" o potser hauríem de dir en "en l'espai virtual". Això ja és així a partir dels 80, i encara no ha canviat. El mateix passa amb la globalització: o entres en el món globalitzat i les seves regles o quedes fora. Segons Castells, no hi ha vida fora d'aquest món globalitzat. Si en surts, molt difícilment hi podràs entrar de nou. Curiosament a Europa, els líders que porten a la UE a la globalització i de retruc al neoliberalisme que hi va associat són líders "teòricament" d'esquerra: Blair, Schröder, Jospin, ...

Aquesta nova economia que comença la seva aparició a finals dels 70 suposa els següents canvis:

• De la producció en sèrie a la producció flexible que s'acomoda millor al canvi constant dels gustos dels consumidors.
• Desaparició progressiva de l'ocupació agrícola.
• Descens constant de l'ocupació industrial tradicional..
• Increment dels serveis de producció, sobre tot, els de salut i educació i els serveis a les empreses.
• Diversificació creixent de les activitats de serveis com a font de llocs de treball
• Increment ràpid dels llocs de treball executius, professionals i tècnics
• Augment dels llocs de treball en activitats d'escassa qualificació i sou
•  Formació d'un proletariat white collar format per oficinistes i venedors
•  Estabilitat relativa d'una quota d'ocupació considerable en el comerç detallista
• Increment simultani dels nivells més elevats i més baixos de l'estructura ocupacional
•  Augment relatiu del nivell de l'estructura ocupacional al llarg del temps, ja que el creixement de la quota assignada a les ocupacions que requereixen més preparació i educació superior és en proporció més elevat que el que s'aprecia en les categories de nivell inferior

Els nous canvis tecnològics, segons Manuel Castells, no han de suposar un augment de l'atur, sinó que hi haurà canvis en els tipus de treballs. Si s'aconsegueix augmentar la demanda i reduir la jornada de treball no caldrà témer un augment d'atur. Un altre factor que podrà ajudar serà l'augment del treball públic que ja s'ha produït en alguns països. "Encara que la tecnologia per si mateixa no crea, ni destrueix llocs de treball, si que els transforma"
La dualització entre rics i pobres a la que sembla que empeny amb força el paradigma informacional "no és una tendència irreversible si es rectifica amb polítiques deliberades dirigides a reequilibrar l'estructura social"
"Ens dirigim cap a un nou model de treball flexible i un nou tipus de treballador: el del temps flexible" Actualment es protesta molt pels llocs de treball en precari, flexibles i a temps parcial, però cal recordar que ja en la dècada dels 90 s'iniciava aquest canvi amb l'augment de treballs eventuals, treballadors eventuals, a jornada parcial, subcontractats i autoocupació a Silicon Valley (Chris Benner). Si això ja es veia venir no entenc com ara ens escandalitzem. No serà que no sabem ser previsors, i aprofitar les avantatges que aquest nou tipus de treball ens pot aportar?
Tampoc cal que ens estripem les vestidures pel més de 20% d'atur a Espanya. De sempre o gairebé sempre Espanya ha estat líder occidental amb les xifres de l'atur i no hem trobat, o potser, no hem buscat les maneres de combatre aquest problema.

"El repte real de la nova relació entre el treball i la tecnologia no és l'atur massiu, sinó la reducció general del temps laboral al llarg de la vida per a una proporció considerable de la població. Si no es modifica la base del càlcul de les prestacions socials mitjançant un nou contracte social, la reducció del temps laboral valuós i l'obsolescència accelerada del treball posaran fi a les institucions de solidaritat social i marcaran el començament de les guerres d'edat"


Conclusió: La societat xarxa
"Les xarxes representen la nova morfologia de les nostres societats"
"Una xarxa és un conjunt de nodes interconnectats". Podem trobar nodes en tots els àmbits. "La distància (o intensitat i freqüència de la interacció) entre dos punts és més curta (o més freqüent o més intensa) si els dos són nodes d'una xarxa que si pertanyen a xarxes diferents"
"Les xarxes són estructures obertes, capaces d'expandir-se sense límits i integrar nous nodes mentre es puguin comunicar entre si, és a dir, sempre que comparteixin els mateixos codis de comunicació"
"La nova economia s'organitza entorn de les xarxes globals de capital, gestió i informació, amb un accés al coneixement tecnològic que és la base de la productivitat i la competència. Les empreses i cada cop més, les organitzacions i institucions s'organitzen en xarxes de geometria variable"
"Estem davant d'una evolució del capitalisme amb dos trets distintius fonamentals: és global i s'estructura en bona part entorn d'una xarxa de fluxos financers. El capital funciona a escala global com una unitat en temps real".
"Les empreses d'alta tecnologia depenen dels recursos financers per a seguir el seu camí cap a la innovació, la productivitat i la competitivitat. El capital financer condiciona el destí de les industries d'alta tecnologia"
Ambdós, capital financer i alta tecnologia són interdependents, es necessiten un a l'altre per seguir progressant.
A nivell mundial hi ha més treball, més persones, sobre tot, dones s'han incorporat al món del treball. Però la tipologia dels llocs de treball ha canviat. "El capital és global, però el treball és local". S'ha produït "una diferenciació del temps de treball, una segmentació dels treballadors i una desagregació del treball a escala global", "El capital es coordina globalment i el treball s'individualitza"
"La informació és l'ingredient clau de la nostra organització social i els fluxos de missatges i imatges d'unes xarxes a les altres són el fil bàsic que forma la nostra estructura social"

No és això CUP, no és això.

Ahir vaig rebre un correu de la CUP convocant a una concentració a la Plaça de l'Ajuntament amb el lema "Quan la injustícia es fa llei DESOBEIR és una obligació". No sóc militant però si que simpatitzo amb les seves idees i, de fet, els vaig votar a les municipals. Fa temps que rebo els seus correus, així com els d'ERC de la meva ciutat.

Donada la situació que estem vivim aquests dies vaig pensar que estaria bé aprofitar el correu per fer arribar la meva opinió que vaig expressar en els següents termes:

"Per desobeir com a poble necessitem un govern que posi en marxa el que s'ha decidit en la resolució pactada pel Parlament. Ja tenim un principi de programa i de full de ruta cap a la república catalana. Deixeu de posar pals a les rodes del procés. També vau dir a la campanya que empenyeríeu el procés endavant i ara el tenim en un bon aturador. 

Convoqueu d'una vegada una assemblea oberta de militants, poseu sobre la taula l'estat de les negociacions i deixeu que l'assemblea decideixi. I després actueu segons la proporció de les votacions en l'assemblea. Si ens volem governar com deia el vostre lema electoral necessitem tenir un govern. A hores d'ara estem sense govern i el "gobierno del imperio" s'està fregant les mans amb tot el que està passant.
  Primer ens cal assolir la independència i com diu un altre dels vostres lemes tinc pressa. Després ja decidirem entre nosaltres qui ens governa que espero que no sigui ningú de Convergència. Perdoneu però us esteu equivocant d'estratègia."

Penso que de cap de les maneres és un correu ofensiu. Simplement em limitava a expressar la meva opinió. I quina ha estat la sorpresa a mig matí al rebre un correu en el que m'han donat de baixa de la seva llista de correu: "Hem retirat la teva adreça de la nostra llista de distribució" 

Puc estar d'acord en que no els agradi la meva opinió, però d'això a donar-me de baixa de la llista sense haver-ho demanat hi ha un abisme. D'això se'n diu censura. Ho sento, però esperava una altra cosa. És aquesta l'esquerra diferent i nova ? Una esquerra que no accepta rebre una opinió que no els hi agrada ? Com ja deia el Lluís Llach fa molt de temps: 

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

40 anys després, el franquisme segueix

Sembla mentida però d'aquí a pocs dies celebrarem el 40é aniversari de la mort del dictador que es va perpetuar al Cap de l'Estat gairebé també 40 anys. Malgrat que tot pugui semblar molt diferent, i que es preferible la situació actual a la del 1975, tampoc ha canviat tant. Tal com ja explicava en un escrit anterior no vivim en un Estat de Dret, com reclamen de forma constant alguns partits i alguns mitjans de comunicació que els hi fan el gara-gara, sinó en un Estat de la Dreta que segueix dominant en la majoria dels àmbits més influents de la nostra societat: economia, mitjans de comunicació, partits polítics, estaments judicials, ...

Aquesta imatge de principis d'octubre del 1975 és un clar exemple del poc que va canviar tot. El mateix dictador va escollir al seu successor que vam acceptar en referèndum, i encara l'aguantem i li paguem un bon sou.

El llibre de Lluc Salellas, "El franquisme que no marxa", fa un repàs de les famílies il·lustres hereves directes del mateix, i que després dels anys que han passat encara estan aferrades a les esferes del poder. En un principi en aquests 40 anys vam viure dins d'una mena de miratge. Creiem que s'havia produït un gran canvi en el període de la transició. Però a poc a poc ens hem despertat i som molt conscients de que hem viscut enganyats. Cal afegir però que elecció rere elecció els partits hereus del franquisme més ranci han rebut el suport d'ampli nombre de votants: les xifres s'han mogut sempre entre 7 i 10 milions de vots favorables. Són vots favorables als defensors del règim del 18 de juliol ja que cap d'ells s'ha retractat del seu passat, ni ha demanat mai perdó. Sembla mentida però ha estat així. O la memòria és feble o hi ha una part de la població que dóna suport explícit a les tesis del nostre passat més obscur. Pot costar molt d'entendre però aquests són els freds nombres.

Tot va començar amb la coneguda llei d'amnistia que va aconseguir el seu objectiu de convertir-se en la llei d'amnèsia nacional. No era pas això el que demanava el clam social de "Amnistia, llibertat i Estatut d'Autonomia". Una cop més ens van enganyar, o al menys, és així com em sento.
Cap dels implicats directament en el franquisme i els seus crims ha assumit les seves responsabilitats. Ningú ha estat portat a judici. Tots han mort tranquil·lament, com el mateix dictador, sense haver-se d'afrontar-se a un tribunal i, a més a més, han estat lloats en els diaris en el moment de la seva defunció, passant de puntetes o simplement oblidant com a bons amnèsics quines havien estat les seves actuacions i responsabilitats en els 40 anys de franquisme.
Com va escriure Josep Maria Terricabras a l'abril de 2010 en un article arrel de la mort de Samaranch: "Així, amb l'amnistia, molts franquistes van poder seguir manant fins avui, sense que ningú els pogués retreure res d'un passat esborrat. Perquè, mentrestant, sis-plau no en parlem, no recordem res, deixem les víctimes a les fosses, no remoguem records que encara incomodarien els protagonistes de la dictadura, pobrets"
Les tan anomenades i actuals portes giratòries no són cap novetat. Van ser un invent del franquisme que ha arribat fins els nostres dies 80 anys després, i que si no fem res per remeiar-ho seguirà funcionant sense problemes. Cal canviar de règim o tot seguirà igual. Com diu Ramon Barnils: Vivim en "un món on tot es pot comprar i on l'Estat i el mercat són dues cares de la mateixa moneda"
Malgrat el pas dels anys que esborra la memòria ens cal fer esforços per seguir recordant i reclamant justícia pels crims del franquisme. No podem oblidar. No ens ho podem permetre.

On vas Argentina ?

S'acaba de celebrar la primera volta de les presidencials argentines. Fa poc vaig llegir un llibre força interessant sobre aquest país: "La debacle de Argentina" de Carlos Gabetta.

Fonamentalment es centra en els primers anys d'aquest segle, però sense oblidar-se dels anys de la dictadura: "Argentina es un país que en 25 años multiplica por 20 su deuda externa, enajena todo su patrimonio, y echa a casi el 20% de su población a la cuneta"
El 24 de març de 1976 Videla agafa el poder amb un cop d'Estat: "en 1976, la deuda externa era de 7.500 millones de dólares. Raúl Alfonsín heredó en 1983 una deuda de 43.000 millones. Entretanto, no se habían producido en el país inversiones productivas ni realizado obras de infraestructuras" Quan Menem és reelegit el 14 de maig de 1995 el deute extern ja ha pujat fins els 75.000 milions i quan finalment s'acabi el mandat de Menem el deute ja serà de 150.000 milions en una escalada que sembla imparable. De fet la solució va acabant sent segons explica la wikipèdia "el desendeudamiento del FMI y una reestructuración de la deuda externa con una fuerte quita, la nacionalización de algunas empresas"

Al llarg de les pàgines del llibre, un recull d'articles publicats al "Monde Diplomatique" del con Sud, en els primers anys del segle XXI em trobo amb fragments que ben bé que es podrien aplicar a altres llocs i a altres èpoques i que podrien servir per reflexionar i pensar que altres polítiques són necessàries:

• "Funcionarios y dirigentes políticos son sólo el reflejo de la sociedad que los sustenta"
• "La sociedad argentina vive una época extraña, desconcertada y desconcertante. Una democracia formal, que cumple regularmente con el ejercicio del voto e instala por tanto gobiernos legítimos. Pero luego de eso, en la vida cotidiana, un aparato judicial enfeudado al poder y los intereses económicos, un congreso inoperante, fuerzas de seguridad violentas y corrompidas hasta la médula y un gobierno que persiste en vivir de espaldas a la realidad. Los ciudadanos perciben cada vez con mayor nitidez que todo eso nada tiene que ver con ellos, i si algo tiene, es que están enfrente, no de su lado" 
• "La política de los políticos es luchar por el poder a través de los medios de comunicación y sin contacto con los ciudadanos al precio que sea y mintiendo o cambiando de opinión de la noche a la mañana, a golpe de encuestas"
• "Desde 1984 Argentina está gobernada por un partido único con dos alas derechas ... La continuidad de los temas clave -deuda esterna, voluntad de privatitzar, impunidad en materia de violaciones de los derechos humanos, indemnidad de la clase política- no deja ninguna duda sobre el "contubernio" para servirse de una expresión famosa"
• "El ministro de Economía del gobierno Rua, Domingo Cavallo se somete una vez más a las exigencias del FMI i del "mercado" y se propone reducir a cero el déficit fiscal, mediante un recorte de salarios, reducciones de los servicios sociales y aumento de los impuestos indirectos" Argentina deixa de ser un Estat amb autonomia pròpia i es regeix per les ordres del FMI.
• Arrel d'aquestes polítiques que tan sols provoquen un augment de les privatitzacions i un acomidament massiu de funcionaris i un horitzó de "jóvenes sin futuro, personas mayores desamparadas, trabajadores empobrecidos, clase media en descomposición, marginalidad, inseguridad, corrupción, desnacionalización, ..."

La roda que provoquen els Estats poderosos a través de institucions internacionals com el FMI, el Banc Mundial i d'altres, és inacabable com el mite de Sísif. Presten diners a un país que saben que no els pot tornar. Després n'hi presten de nou per tal que pugui cobrir els interessos del primer préstec, amb el que cada vegada el deute extern del país és més gran. D'aquesta manera està sotmès a les grapes d'aquestes institucions. Realment és molt difícil sortir d'aquesta espiral. Va passar a l'Argentina, ha passat a altres països i ara passa a Grècia. Està clar que l'especie humana no aprèn de les seves errades.

Vivim en un Estat de la Dreta

Els actuals dirigents estatals s'omplen la boca afirmant que vivim en un Estat de Dret, en el que tot i tothom ha de respectar la llei. Seria més clarificador afirmar que el que s'ha de respectar és la seva LLEI.

S'equivoquen poc, només els hi falta afegir una "a", ja que fa molts i molts anys que vivim en un Estat de la Dreta. Ni tan sols en els períodes dels governs socialistes han canviat massa les coses. Els prefereixo, però tret d'algunes lleis, a vegades per quedar bé amb els seus votants tot ha continuat igual. I quan la dreta s'ha fet de nou amb el poder ha substituït les lleis que no li agradaven per les seves. Malgrat els anys que fa que va morir el dictador, els seus descendents segueixen manant de manera més o menys indirecta. L'Administració i les grans empreses del país estan farcides d'hereus directes de les famílies franquistes més nostrades.
Vivim sota la llei d'amnistia que ha deixat lliures a tots els responsables de la dictadura. Gairebé no s'ha fet cap pas per rehabilitar a tots els represaliats en aquells anys tan foscos. Segueixen sense condemnar el franquisme i sense demanar perdó. No han revisat, ni pensen fer-ho el mal anomenat judici a Lluís Companys. Fins i tot en assumptes tan simples i banals com és l'acusació per frau fiscal a Leo Messi l'advocada de l'Estat que està al darrera està estretament vinculada amb la dreta història espanyola.
Ho sento molt, però l'Estat Espanyol no té remei i el més sa és marxar el més aviat millor i el més lluny possible d'aquesta dreta inaguantable.

 

The Band

The Band és molt coneguda per acompanyar un bon grapat d'anys al gran mestre Bob Dylan, però també destaca per si mateixa quan toca sense el mestre. Vaig tenir la sort de poder-los escoltar l'estiu del 1974 al Wembley Stadium en un festival que no oblidaré mai on també van participar Joni Mitchel i els mítics CSNY (Crosby, Stills, Nash and Young). Quins records de joventut!

Catalunya, comtat gran

Bon dia avui per recordar aquest versió dels Segadors Rafael Subirachs a Canet 1976

Incendis

En la introducció Eladio de Pablo escriu: "Mouawad en un vaivén apasionante e hipnótico va a trasladarnos, del presente al pasado, va a impregnar el presente del pasado y el pasado del presente, en una ósmosis que sugiere el carácter imprescindible del pasado, que se constituye en la materia que estamos hechos los humanos por más que lo ignoremos o lo neguemos. El pasado tarde o temprano reclama sus derechos y se hace presente con toda su contundencia trágica e irreparable"
Moltes vegades vivim d'esquenes al nostre passat, com també vivim d'esquena a molts fets d'actualitat (guerres refugiats, immigració, violència, ...) instal·lats en el refugi íntim i personal que ens hem construït a poc a poc. Però encara que no vulguem el passat empeny amb força per sortir i se'ns fa present malgrat que intentem continuar amagant-lo. Volem seguir vivint en el present i en el nostre món actual i oblidar la resta, però a vegades no és possible. Això és el que els hi passa als protagonistes (Jeanne i Simon) d'aquesta obra de teatre. La mort de la seva mare els posa contra les cordes d'un passat que no coneixen.
"Los dos venimos de la misma tierra, de la misma lengua de la misma historia, y cada tierra, cada lengua, cada historia es responsable de su pueblo y cada pueblo es responsable de sus traidores y de sus héroes. Responsable de sus verdugos y de sus víctimas, responsable de sus victorias y de sus derrotas. En este sentido, yo mismo soy responsable de usted y usted, responsable de mí. No amamos la guerra ni la violencia, y hemos hecho la guerra y hemos sido violentos"

La guerra és un dels grans temes d'aquesta obra, com escriu Eladio de Pablo de nou en la introducció "la guerra es una locura monstruosa que nos envuelve a todos. Un desatino que tuvo comienzo un día por razones ya olvidadas y que se renueva y realimenta a cada instante" Així és, i difícilment es fa net. Té conseqüències molts anys després. De fet només cal pensar en la nostra guerra civil. Han passat els anys, ha mort el dictador, vam viure la transició, però a voltes encara la trobem ben present en alguns llocs, en alguns discursos i en algunes pintades.

Haig de dir que no sóc cap expert en matemàtiques i que "la teoria de grafo" i la lectura que en fa relacionant-la amb la família en va sorprendre: "Todos pertenecemos a un polígono. Yo creía conocer mi sitio en el interior del polígono al que pertenezco", però quan de sobte es produeix una novetat, en aquest cas la mort de la mare, hi ha sorpreses i canvis. De fet, la mort d'algú proper sempre acaba produint canvis en la vida personal, ja que acostuma a replantejar-nos les nostres idees.

Viuen en la misèria, "todo esto nos viene de la miseria" en un país on fa anys i anys que estan envoltats de guerres i conflictes. Fa tants anys que gairebé ningú sap el motiu de tanta guerra i violència. Quan Sawda pregunta el per què d'una matança, la resposta del metge és: "Para vengarse. Hace dos días, los milicianos colgaron a tres refugiados adolescentes que se aventuraron fuera de los campos. ¿Por qué colgaron los milicianos a los adolescentes? Porque dos refugiados del campo habían violado y matado a una chica del pueblo de Kfar Samira. ¿Por qué violaron esos dos tipos a la chica? Porque los milicianos habían lapidado a una familia de refugiados. ¿Por qué los habían lapidado los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una casa cerca de la colina del tomillo. ¿Por qué quemaron los refugiados la casa? Para vengarse de los milicianos que habían destruido un pozo de agua perforado por ellos. ¿Por qué destruyeron el pozo los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una cosecha al lado del río. ¿Por qué quemaron la cosecha? Hay ciertamente una razón, mi memoria se detiene ahí, no puedo retroceder más, pero la historia puede proseguirse aún mucho tiempo, de hilo en hilo, de cólera en cólera, de pena en tristeza, de violación en asesinato, hasta el comienzo del mundo"

I com es pot sortir d'aquest cercle viciós que es repeteix d'una forma interminable i eterna? La solució l'ofereix l'avia a Nawal amb un consell que segurament és la única via possible de sortida, encara que no sempre: "aprende a leer, aprende a escribir, aprende a contar, aprende a hablar. Aprende. Es tu única oportunidad de no parecerte a nosotros" "Aprende a pensar" 

L'obra de teatre em va deixar enganxat a la cadira i la lectura del llibre m'ha servit per recordar-la i poder reflexionar-hi més pausadament. Està clar que a partir d'ara Wajdi Mouawad entrarà a formar part dels meus referents literaris.

Los anillos de Saturno

El primer que em crida l'atenció és la portada, un senyor caminant per una pista i el text de la contraportada: "Al fin y al cabo, todos los que viajan a pie, también hoy día, sí, incluso hoy día sobre todo, si no corresponden a la imagen habitual del senderista aficionado, en seguida atraen hacia sí las sospechas del residente del lugar. Probablemente por este motivo la muchacha de la tienda del pueblo me haya mirado con sus ojos azules con tanta estupefacción. El sonido de la campanilla de la puerta se había extinguido ya hacía largo tiempo y yo llevaba ya un rato en la pequeña tiendecilla repleta hasta el techo de latas de conservas y demás productos imperecederos, cuando ella salió de una habitación contigua en la que temblaba la luz de un televisor, y, sencillamente, se me quedó mirando extrañada, con la boca medio abierta, como se mira a un ser de otra galaxia"
I el llibre comença així: "En agosto de 1992, cuando la canícula se acercaba a su fin emprendí un viaje a pie a través del condado de Suffolk, al este de Inglaterra, con la esperanza de poder huir del vacío que se estaba propagando en mí después de haber concluido un trabajo importante. Esta esperanza se cumplió hasta cierto punto, ya que raras veces me he sentido tan independiente como entonces, caminando horas y días enteros por las comarcas, en parte pobladas sólo escasamente, junto a la orilla del mar."

No és una novel·la, ni un llibre de viatges però tampoc sabria dir quin tipus de llibre és. No encaixa dins de cap gènere. Són reflexions seguint el fil de viatge. Explica tot el que li suggereixen els diferents llocs pels que passa i les diferents històries que allà han passat, i personatges que allà han viscut. Mostra una gran erudició. Parla de la vida d'escriptors i altres personatges que han viscut en aquests viatges i fa un repàs exhaustiu de la seva biografia esmentant alguns detalls a vegades ben curiosos. També fa el mateix al voltant d'alguns esdeveniments històrics.
Escriu el llibre un any després del viatge, després de la seva estança a l'hospital, en un estado próximo a la inmovilidad absoluta, en concret a la vuitena planta de l'hospital. Aquesta coincidència m'ha fet pensar en Manel Baixauli, l'autor de la cinquena planta. De fet la primera vegada que vaig llegir el nom de Sebald va ser en una piulada de Baxauli, en resposta a la meva pregunta d'on sortia la idea de posar fotos en les seves novel·les. Em va citar a Sebald com un precedent.
Malgrat estar ben escrit no l'he trobat massa interessant. Els seus relats i les seves històries dels diferents personatges no m'han acabat d'enganxar.
"Cada conocimiento está rodeado de una oscuridad impenetrable. Lo que percibimos son únicamente luces aisladas en el abismo de la ignorancia, en el edificio de un mundo traspasado por profundas sombras" (Thomas Browne)


Visita alguns llocs i zones de les que s'expliquen històries de secrets militars al llarg dels anys, sobre tot, en la Segona Guerra Mundial (the Shingle Street Mistery) i en el període de la Guerra Freda. Sebald com a gran curiós que és, tracta de desvetllar aquests misteris però sense massa èxit.
Aquestes estranyes runes li porten al pensament les vides i les tasques que en uns altres temps han tingut lloc en aquell indret ara envoltat de misteri. A mi sovint em passa el mateix que a Sebald, ja que moltes vegades també ho acostumo a pensar davant les runes del passat que em puc trobar en algunes de les meves caminades.

"¡Qué mísera es nuestra vida! Está tan colmada de fantasías erróneas, es tan vana, que casi se reduce a la sombra de las quimeras que nuestra memoria deja en libertad. La sensación de lejanía se hace cada vez más terrible en mi interior"

Més endavant ens parla de la nit del 16 al 17 d'octubre de 1987 en que una ventada fa caure tots els arbres, igual que va passar el matí del 9 de desembre de 2014 en el nostre rodal: "Fue al amanecer, una vez que la tormenta, en cierta medida, se hubo apaciguado, cuando me atreví a salir al jardín ... Estuve largo tiempo con un nudo en la garganta, en medio de la destrucción ... Todos los árboles de más de cien años ... yacían en el suelo como desfallecidos ... El bosque bajo ... que se había elevado bajo su combra, todo estaba mutilado y destrozado. .... Durante un rato continuó soplando el viento, después todo se quedó en calma en un mismo instante"

A la xarxa entre altres podem llegir el que han escrit Marcelo Cohen i Alvaro Cortina, sobre aquest llibre així com unes consideracions generals sobre tota la obra de Sebald (El caso Sebald de Rodrigo Fresán) i l'elevació als altars de la mitologia literària de la seva figura després de mort. Jo només em resta llegir la que està considerada la seva obra mestra: Austerlitz

Incerta Glòria, per què és un clàssic ?

Els meus pares no llegien. A casa mai hi havia hagut llibres. Els primers llibres que va haver-hi als prestatges van ser els meus de la col·lecció Juvenil d'Editorial Bruguera (J. Verne, E. Salgari, etc.). Després arribarien les enciclopèdies (Gran Enciclopedia del Mundo, Monitor) comprades pels meus pares amb esforç, perquè el nen estudiava i les necessitaria. Haig de confessar que en alguns moments em van anar bé, però aviat van deixar de ser útils.
Anàvem sovint de visita a casa dels tiets de Vic. Allà hi havia un llibre gruixut que sempre va cridar la meva atenció. Es tractava d'Incerta Glòria. Suposo que era del meu cosí, bastant més gran que jo.
Està considerat un clàssic de la literatura catalana, la gran novel·la catalana de la guerra civil, comparable als clàssics russos. Ras i curt no m'ha agradat. M'ha costat molt la seva lectura. Se m'ha fet pesat i interminable, però com que sóc tossut de mena he arribat al final.

Ara bé permet llegir com es viu al front i també a la rereguarda on també tot és prou complicat. La guerra trasbalsa el món personal de les persones que la sofreixen i s'omplen de por i neguits. Una guerra sigui del tipus que sigui canvia a les persones que si veuen embolicades tan si volen com si no. Res de bo no es pot esperar de cap guerra. Les conseqüències personals d'una guerra s'arrosseguen all llarg de tota la vida. Estic segur que mai s'oblida el que es va viure en aquelles situacions.
La descripció d'una batalla és esfereïdora: "La Pobla a penes conserva res més que aquesta casa i les ruïnes de l'església; la resta és un pilot de runa ... A vegades prefereixo mirar-me els avions com descarreguen. Semblen insectes que tot volant ponguessin els seus ous allargats. ... Hi havia el problema dels ferits. Els sentíem cridar; alguns tractaven de cridar i la veu es trencava .... ¡ni pensar recollir-los! ...."

Malgrat alguns fragments i algunes frases que han despertat el meu interès hi ha moments de la història que se'm fan sobrers i que no acabo d'entendre que hi fan allà. Excessivament llarga pel meu gust, potser més breu i prescindint d'algunes escenes m'hauria agradat més o potser no la vaig llegir en el moment adient que també podria passar.

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgràcia per comprendre ningú."

"¿On va a parar el que hem dit, el que hem fet, el que hem pensat, al cap dels anys?"

" - ... tots els que beuen ho fan pel oblidar.

- Oblidar, què ?

- Generalment no se'n recorden"

"He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa"

"... segons sembla no es pot combatre una injustícia sense caure en un altra pitjor"


"Les cambres de gas funcionaven a tota marxa, els fons crematoris alçaven les seves columnes de fum com temples de la nova religió, els camps de concentració s'estenien prefigurant quina "humanitat futura" ens preparaven; i anaven afusellant i penjant, penjant i afusellant i la immensa majoria vivia com si no sabés res, frívols i despreocupats com si tot allò no els afectés gens ni mica; ¡la gent volia viure fos com fos! Qui sap si la gent com la natura, indiferent a les catàstrofes; qui sap si cal que sigui així, que la natura sigui indiferent i despreocupada a fi de rebrotar després de cada diluvi i de cada terratrèmol; qui sap si la frivolitat de les multituds és necessària perquè el món sobrevisqui en èpoques com la nostra"

Margarit & Margarit: dignitat

Agradable vetllada diumenge el vespre al Born escoltant els poemes de Joan Margarit embolcallats per la música del seu fill Carles Margarit.

DIGNITAT

M’allunyo d’un país
on la desesperança té la força
d’una certesa lògica,
i l’enveja un horari tan secret
com un tren militar.

El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.

L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
inútilment difícil, que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.

El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
Aquesta és la llengua en la que escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons es salvaran.

No era lluny ni difícil

Joan Margarit

"Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records. Perquè el passat i el demà s'esborren alhora, com si es tractés d'una llei de la física, i cada vegada tinc més la sensació que el que la ment ha guardat no són fragments aleatoris, sinó l'essència del passat. És a dir, que el que es recorda, malgrat que no sigui cert, és, en canvi, la veritat."

Es perd el senyal

Joan Margarit

Mel i metzines: la vida al Pallars

Segona novel·la de Maria Barbal i segona novel·la ambientada en els pobles del Pallars. Forma part del seu conegut cicle del Pallars.

Com Pedra de Tartera està narrada en primera persona i explica l'evolució del personatge principal al llarg de la seva vida. Però en aquesta és posa en la pell d'un home, Agustí Ribera Gala d'Olp.
De nou una bona descripció de la vida en les comarques de muntanya al llarg del segle XX, però sense la força que mostra en la seva primera obra. 
Agustí passa la seva infantessa a Olp fins que als 12 anys va a estudi a Rialp per decisió dels seus pares.

"A Rialp només hi havia estat tres o quatre camins, sempre acompanyat, i aleshores pensat des d'Olp, em va semblar un poble molt gran. No sabia on anaven a parar els carrers, ni coneixia les persones que hi veuria traginar"

Dos anys després va a treballar amb el seu pare a La Pobla. "I així, poc o menys, passava l'últim temps de la meva vida de bordegàs. Cada dia em despullava d'una clapa de pellofa tendra, perquè l'home que em creixia a dins no hi cabia, igual com la serp quan muda. Deixa abandonada aquella cuirassa anellada i creixent que fins aquell dia l'havia tapat"
Mort el pare en un accident laboral i torna al poble a "l'ombra de la meva mare era prima, però jo m'hi sentia a cobert"
Marxa a la verema a França i "aleshores vaig comprendre que el oncle Ambrosi s'hagués quedat a França, al caliu d'una casa gran com aquella, on tot tenia el seu lloc i s'endreçava l'abundància amb saviesa previsora"
I a la tornada a l'arribada a Rialp les seves percepcions havien canviat i molt, "tot mirant el poble, les cases i els carrers els veia pobres i fins aquell dia mai m'ho havien semblat"
Coneix el sexe amb una noia de Sort "... no solament s'hi havia deixat arribar, sinó que m'havia ensenyat sense fer-se pregar, el camí que hi mena"
Aleshores anava sovint a Sort a trobar-se amb la noia "A la meva esquerra no veia el riu però sabia que hi era. L'espessor de clops i freixeres el marcava bé. Lleu m'arribaria la bonior inquieta de l'aigua... Quant la inquietud se'm menjava, sempre buscava el riu o me'l trobava. Allí vaig passar temps mirant l'aigua, que a clapes era transparent i més enllà es veia fosca i al costat mateix granulada. Canviava segons què hi havia al llit del riu"
Arriba el moment de canviar "Havia arribat el moment de rumiar una estona. Era cert que vivia desconcertat des de feia temps. Què hi feia al poble?"
Però ben aviat arribar la guerra civil. Hi participa com a soldat i un cop acabada fuig cap a França. Quan al cap de molt de temps, i després de passar pels camps de concentració i acabar vivint a París, torna al poble la seva percepció ha tornat a canviar "els pobles han canviat molt des de que jo vaig néixer. La gent n'hem anat marxant. Moltes cases s'han tancat. A pleret s'han mort els vells que hi quedaven. Els joves no han tornat dels pobles grans del pla i de les ciutats..."
Es va fent gran, "tota la meva escorça era ramejada de camins. Als corcs va vagar-los de treballar-la al seu gust. Quan es cansaven de llaurar un solc, n'emprenien un altre. Mentrestant, la meua fusta aniria perdent aquella força de la matèria jove, regalimosa de saba"

... Una persona gran es pot comparar a un guisat. A la matèria tendra de la infància s'ha afegit la sal dels dies, l'aigua de tanta pluja, el pebre del desig, la canyella de les hores dolces, una copa de vi ranci de les experiència, la picada -all, julivert, ametlles, pa torrat- de les tresqueres, de les sorpreses, de la por. Al final, dins de la salsa de les alegries, uns quants bolets, els pensaments que no s'han fet realitat. I a sota la cassola, sempre el foc, la vida. Ara fluix, que no es cremés; més endavant atiat, que necessita força; després, escampeu la brasa, només ha de fer xup-xup. Fins que una mà apaga"

Guerras del siglo XXI

Ignacio Ramonet és tot un referent. Donant un tomb per la biblioteca vaig veure aquest llibre i em van entrar ganes de llegir-lo. El títol és ben suggeridor: "Guerras del Siglo XXI. Nuevos miedos, nuevas amenazas"

Està escrit al 2002, un any després de l'atac a les Torres Bessones. Serà interessant poder comparar entre el que es comentava aleshores amb tot el que ha passat uns anys després. I. Ramonet no augura un futur massa bo. En aquells moments teníem la guerra de l'Afganistan, la cerca de Bin Laden, un grup de terroristes en presó permanent i sense judici, i la famosa expressió de l'eix del mal que formaven Corea del Nord, Iran i Iraq que havia fet fortuna. Podríem dir que ha passat el temps i no ha millorat massa tot plegat: les primaveres àrabs, un moviment d'esperança en el seu inici, però sense final feliç, l'aparició del violent Estat Islàmic, la continuació del terrorisme jihadista amb capacitat per colpejar arreu del planeta, la guerra civil enquistada des de fa 4 anys a Síria, l'etern conflicte entre sunnites i xiïtes, la presó de Guantánamo encara en funcionament i el conflicte etern de l'Orient Mitjà sense resoldre i més embolicat si cap i al que I. Ramonet dedica tot un capítol sota el títol de "la nueva guerra de los 100 años". 

Fa molt èmfasi en les desigualtats socials entre els que més tenen i els que menys tenen. I també del poc poder dels polítics elegits democràticament i del gran poder de les grans fortunes que són les que dominen el món i les que prenen les decisions. També fa esment de la fusió de les grans empreses; d'aquesta manera el poder queda en poques mans  Passen els anys i estem on estàvem, o més aviat pitjor, malgrat el gran nombre d'intel·lectuals que ens avisen d'aquesta evolució sense fi i que sembla del tot imparable.
Les grans empreses es fusionen i així creixen i es fan més i més grans i augmenten de manera exagerada els seus actius i els seus beneficis. Al mateix temps, els Estats privatitzen els seus serveis per guanyar líquid que es gasten de forma immediata i queden de nou en mans d'aquestes grans empreses que dominen l'economia global a través d'organismes com FMI, Banc Mundial, OCDE, OMC.
"Los auténticos dueños del mundo son quienes controlan los mercados financieros, los grupos mediáticos planetarios, las autopistas de la información, las industrias informáticas y las tecnologias genéticas" De fet, tot això genera una gran desconfiança en els governs i en els governants, desconfiança que va en augment i que possiblement ha provocat l'esclat de moviments tipus 15-M

Per exemplificar-ho explica el cas d'Argentina: Argentina des del 1989 seguia les recomanacions del FMI i la resta d'organismes internacionals: "había privatizado el conjunto del patrimonio estatal, liberalizado el comercio exterior, suprimido el control cambiario y despedido o recortado sueldos y pensiones a decenas de miles de funcionarios para reducir el déficit público". "Argentina era el mejor alumno del FMI" però el seu deute no parava de créixer. Això va ser així fins que el 2002 van deixar d'aplicar aquestes receptes. No us sonen ? Està clar que aquests organismes internacionals no aprenen i només estan per defensar els seus interessos. Costa d'entendre que les seves receptes encara mantinguin credibilitat i s'apliquin sense més.

Introdueix el concepte de messianisme mediàtic: la globalització d'Internet i l'ús de les xarxes socials permeten de forma relativament senzilla si se saben manejar per a benefici propi convertir en algú o alguna idea com va ser el mateix Bin Laden en una especie "de héroe o mesías elegido y enviado por Dios que viene a librar del mal a la humanidad". Bin Laden s'aprofita d'un Estat buit i desestructurat per teixir la seva xarxa i la seva organització i des d'allà llançar-se sobre els seus enemics i a la conquesta del món. D'alguna manera és el mateix model que estan utilitzant a hores d'ara l'Estat Islàmic i Boko Haram, tal com reflexa la pel·lícula Timbuktu. 

Algunes de les seves reflexions encara són plenament vigents i amb els 13 anys que han passat poc ha canviat tot plegat:

• "En la actualidad en muchos lugares del planeta la vida cotidiana es sencillamente infernal. No es de extrañar que un número creciente de personas, en especial los màs jóvenes, quiera huir del caos y la violencia e intente emigrar a toda costa hacia zonas desarrolladas y pacificadas de Europa occidental y América del Norte"
• "Aprovechando la guerra mundial contra el terrorismo , otros países -el Reino Unido, Alemania, Italia, España, Francia, ...- han reforzado sus legislaciones represivas. Así pues los defensores de los derechos públicos tienen motivos de sobra para inquietarse: el movimiento general de nuestras sociedades, que tendía hacia un respeto cada vez mayor por el individuo y sus libertades, se ha visto brutalmente atajado. Y todo indica que ha empezado la deriva hacia un Estado crecientemente policial."  
• La fam al món es podria eradicar amb voluntat política per fer-ho. Però és exactament a l'inrevés s'està utilitzant com arma de guerra i dominació. 
• Estem sota la llei del màxim benefici amb el mínim cost i el mínim treball o esforç.

Acaba el llibre amb 5 propostes per sortir d'aquest atzucac en el que ens trobem. Algunes d'aquestes propostes apareixen en els programes dels partits emergents i no tant emergents, però que caldrà veure si s'acaben complint, ja que de promeses de partits encara pendents de compliment n'estem farts:

• Gravar les transaccions financeres (tasa Tobin)
• Acabar amb els paradisos fiscals
• Nova distribució del treball. Menys hores de treball per cadascú, i per tant,més persones treballant.
• Renta bàsica universal
• Reestructurar o anular els deutes dels països del Sud

Els emigrats

Arribo a la lectura de W.G. Sebald per dos camins:

• L'any passat després de llegir la cinquena planta de Manuel Baxauli en un fòrum a través de twitter @homemanuscrit va explicar que estava influenciat per aquest autor en el moment d'utilitzar fotografies dins de les seves narracions. 
• L'anunci de l'exposició al CCCB "les variacions Sebald" que em crida l'atenció sobre aquest autor malgrat que encara no he anat a visitar-la. M'hauré d'afanyar si encara la vull veure ja que finalitza el proper 26 de juliol.

W.G. Sebald explica en una mena de biografia on barreja ficció i realitat la història de 4 personatges amb els que d'alguna manera comparteix sensacions, ja que ell mateix també és un emigrat d'Alemanya a Anglaterra:

• Doctor Henry Selwyn:
• Paul Bereyter:
• Ambros Adelwarth: 
• Max Aurach:

He nascut i he viscut tota la meva vida a la mateixa ciutat. Per tant, no he viscut en pròpia pell el fenomen de l'emigració, encara que d'alguna manera sempre l'he tingut a prop, ja que al meu voltant sempre he tingut emigrats, ja sigui entre amistats i coneguts, a la feina, o en els diferents barris de la perifèria en que he viscut.

De petit en boca dels meus pares escoltava sovint la paraula xarnego amb to despectiu. Per ells, xarnegos eren tots els castellans que venien a Catalunya, i sobre tot, els que venien i no acceptaven parlar el català, i encara més, feien bandera de continuar expressant-se en castellà. Ja de jove i després de la lectura d'Els Altres Catalans de Francesc Candel vaig anar canviant la meva forma de pensar al respecte.
No ha de ser gens fàcil decidir abandonar el lloc del teu naixement i anar a viure en terres estranyes on et caldrà adaptar-te a d'altres costums. Acostumen a conservar d'una manera o una altra lligams amb el seu lloc d'origen. Fins i tot, quan allà hi malvivien servent bons records i hi tornen, si més no per vacances.

El doctor Henry Selwyn una persona ja gran que ja no treballa reconeix que des de feia uns anys es consumia d'enyorança. Havia emigrat del seu poble lituà a l'edat de 7 anys. Durant anys les imatges d'aquella emigració se li havien esborrat de la memòria, però quan arriba a la vellesa i es tanca en la solitud de casa seva i perd els últims contactes amb el món real, aquestes es repeteixen de forma constant, fins que perpetra el seu suïcidi, amb una escopeta de caça que no havia utilitzat mai abans. "A vegades, al cap de més de set dècades, emergeixen del glaç i jauen vora la tartera, un munt d'ossos afilats i un parell de sabates amb claus" Una imatge, com a metàfora de l'emergència del records que havia estat ocults anys i anys, i que quan menys ho esperem tornen a aparèixer en la línia de flotació de la nostra memòria. La memòria i el funcionament del nostre cervell és així.

Paul Bereyter, el seu mestre de primària a principis dels 50, s'havia llevat la vida al gener de 1984, estirant-se a la via del tren. "En mirar-me les fotografies vaig tenir la sensació, que encara tinc ara, que els morts tornaven o bé que nosaltres estàvem a punt de fondre'ns amb ells"."La inquietud provocada pel lapsus momentani -a vegades em fa l'efecte que aquell dia vaig veure la mort de cara- va durar només un instant i em va passar per sobre com l'ombra d'un ocell" Vivim d'esquena a la mort. La mort és quelcom amb el que no pensem, com si realment no existís i de cop i volta en alguns moments de les nostres vides se'ns fa molt present i quedem com astorats, sense saber que hem fer davant d'aquesta aparició sobtada.

Ambros Adelwarth: besoncle llunyà al que Sebald pràcticament no havia conegut, emigrat a Amèrica de molt jove i que acaba els seus dies en un manicomi. Sebald acaba reconstruint part de la seva història preguntant i també llegint un diari seu.


Els quatre personatges són d'origen jueu com el propi autor i en part la seva odissea és conseqüència de la persecució que l'Alemanya nazi sotmet al seu propi poble. Segurament cal distingir entre l'emigrat perquè ho desitja del emigrat forçós, obligat ja sigui per les circumstàncies laborals o perseguit. De segur que ha de ser ben diferent.


"Si bé de manera conscient o inconscient vaig prendre mesures per immunitzar-me contra el dolor que havien patit els meus pares i contra el meu propi sofriment, i encara que recollint-me en mi mateix vaig aconseguir a vegades preservar l'equilibri psíquic, la dissort del meu noviciat juvenil havia arrelat dins meu d'una manera tan profunda que després va poder tornar a brotar, treure flors malignes i cobrir-me amb la volta de fulles verinoses que ha entenebrit i enfosquit tant els meus últims anys"

No és un llibre que recomani. Està ben escrit, però se'm va fer llarg i pesat, però haig de reconèixer que en alguns moments em va conduir a reflexionar sobre el fet de la gran quantitat de persones que avui en dia es mouen amunt i avall, uns per simple plaer, i d'altres per obligats per la seva situació vital. Dos camins, dos maneres de fer que rarament es troben. Des del nostre món confortable veiem amb indiferència els milers de refugiats que hi ha al món i els milers d'emigrats que arriben a diari a les costes del nostre món. Simplement ens miren el nostre melic i ells no ens preocupen el més mínim, encara que a vegades posem el crit al cel i fem veure que no és així. Quanta incomprensió i hipocresia!