dissabte, 7 de novembre de 2015

40 anys després, el franquisme segueix

Sembla mentida però d'aquí a pocs dies celebrarem el 40é aniversari de la mort del dictador que es va perpetuar al Cap de l'Estat gairebé també 40 anys. Malgrat que tot pugui semblar molt diferent, i que es preferible la situació actual a la del 1975, tampoc ha canviat tant. Tal com ja explicava en un escrit anterior no vivim en un Estat de Dret, com reclamen de forma constant alguns partits i alguns mitjans de comunicació que els hi fan el gara-gara, sinó en un Estat de la Dreta que segueix dominant en la majoria dels àmbits més influents de la nostra societat: economia, mitjans de comunicació, partits polítics, estaments judicials, ...
Aclamació al Cabdill després de signar les seves darreres penes de mort.
Aquesta imatge de principis d'octubre del 1975 és un clar exemple del poc que va canviar tot. El mateix dictador va escollir al seu successor que vam acceptar en referèndum, i encara l'aguantem i li paguem un bon sou.
El llibre de Lluc Salellas, "El franquisme que no marxa", fa un repàs de les famílies il·lustres hereves directes del mateix, i que després dels anys que han passat encara estan aferrades a les esferes del poder. En un principi en aquests 40 anys vam viure dins d'una mena de miratge. Creiem que s'havia produït un gran canvi en el període de la transició. Però a poc a poc ens hem despertat i som molt conscients de que hem viscut enganyats. Cal afegir però que elecció rere elecció els partits hereus del franquisme més ranci han rebut el suport d'ampli nombre de votants: les xifres s'han mogut sempre entre 7 i 10 milions de vots favorables. Són vots favorables als defensors del règim del 18 de juliol ja que cap d'ells s'ha retractat del seu passat, ni ha demanat mai perdó. Sembla mentida però ha estat així. O la memòria és feble o hi ha una part de la població que dóna suport explícit a les tesis del nostre passat més obscur. Pot costar molt d'entendre però aquests són els freds nombres.

Tot va començar amb la coneguda llei d'amnistia que va aconseguir el seu objectiu de convertir-se en la llei d'amnèsia nacional. No era pas això el que demanava el clam social de "Amnistia, llibertat i Estatut d'Autonomia". Una cop més ens van enganyar, o al menys, és així com em sento.
Cap dels implicats directament en el franquisme i els seus crims ha assumit les seves responsabilitats. Ningú ha estat portat a judici. Tots han mort tranquil·lament, com el mateix dictador, sense haver-se d'afrontar-se a un tribunal i, a més a més, han estat lloats en els diaris en el moment de la seva defunció, passant de puntetes o simplement oblidant com a bons amnèsics quines havien estat les seves actuacions i responsabilitats en els 40 anys de franquisme.
Com va escriure Josep Maria Terricabras a l'abril de 2010 en un article arrel de la mort de Samaranch: "Així, amb l'amnistia, molts franquistes van poder seguir manant fins avui, sense que ningú els pogués retreure res d'un passat esborrat. Perquè, mentrestant, sis-plau no en parlem, no recordem res, deixem les víctimes a les fosses, no remoguem records que encara incomodarien els protagonistes de la dictadura, pobrets"
Les tan anomenades i actuals portes giratòries no són cap novetat. Van ser un invent del franquisme que ha arribat fins els nostres dies 80 anys després, i que si no fem res per remeiar-ho seguirà funcionant sense problemes. Cal canviar de règim o tot seguirà igual. Com diu Ramon Barnils: Vivim en "un món on tot es pot comprar i on l'Estat i el mercat són dues cares de la mateixa moneda"
Malgrat el pas dels anys que esborra la memòria ens cal fer esforços per seguir recordant i reclamant justícia pels crims del franquisme. No podem oblidar. No ens ho podem permetre.

http://justiciafranquisme.cat/