S'acaba de celebrar la primera volta de les presidencials argentines. Fa poc vaig llegir un llibre força interessant sobre aquest país: "La debacle de Argentina" de Carlos Gabetta.
Fonamentalment es centra en els primers anys d'aquest segle, però sense oblidar-se dels anys de la dictadura: "Argentina es un país que en 25 años multiplica por 20 su deuda externa, enajena todo su patrimonio, y echa a casi el 20% de su población a la cuneta"
El 24 de març de 1976 Videla agafa el poder amb un cop d'Estat: "en 1976, la deuda externa era de 7.500 millones de dólares. Raúl Alfonsín heredó en 1983 una deuda de 43.000 millones. Entretanto, no se habían producido en el país inversiones productivas ni realizado obras de infraestructuras" Quan Menem és reelegit el 14 de maig de 1995 el deute extern ja ha pujat fins els 75.000 milions i quan finalment s'acabi el mandat de Menem el deute ja serà de 150.000 milions en una escalada que sembla imparable. De fet la solució va acabant sent segons explica la wikipèdia "el desendeudamiento del FMI y una reestructuración de la deuda externa con una fuerte quita, la nacionalización de algunas empresas"
Al llarg de les pàgines del llibre, un recull d'articles publicats al "Monde Diplomatique" del con Sud, en els primers anys del segle XXI em trobo amb fragments que ben bé que es podrien aplicar a altres llocs i a altres èpoques i que podrien servir per reflexionar i pensar que altres polítiques són necessàries:
La roda que provoquen els Estats poderosos a través de institucions internacionals com el FMI, el Banc Mundial i d'altres, és inacabable com el mite de Sísif. Presten diners a un país que saben que no els pot tornar. Després n'hi presten de nou per tal que pugui cobrir els interessos del primer préstec, amb el que cada vegada el deute extern del país és més gran. D'aquesta manera està sotmès a les grapes d'aquestes institucions. Realment és molt difícil sortir d'aquesta espiral. Va passar a l'Argentina, ha passat a altres països i ara passa a Grècia. Està clar que l'especie humana no aprèn de les seves errades.
El 24 de març de 1976 Videla agafa el poder amb un cop d'Estat: "en 1976, la deuda externa era de 7.500 millones de dólares. Raúl Alfonsín heredó en 1983 una deuda de 43.000 millones. Entretanto, no se habían producido en el país inversiones productivas ni realizado obras de infraestructuras" Quan Menem és reelegit el 14 de maig de 1995 el deute extern ja ha pujat fins els 75.000 milions i quan finalment s'acabi el mandat de Menem el deute ja serà de 150.000 milions en una escalada que sembla imparable. De fet la solució va acabant sent segons explica la wikipèdia "el desendeudamiento del FMI y una reestructuración de la deuda externa con una fuerte quita, la nacionalización de algunas empresas"
Al llarg de les pàgines del llibre, un recull d'articles publicats al "Monde Diplomatique" del con Sud, en els primers anys del segle XXI em trobo amb fragments que ben bé que es podrien aplicar a altres llocs i a altres èpoques i que podrien servir per reflexionar i pensar que altres polítiques són necessàries:
- "Funcionarios y dirigentes políticos son sólo el reflejo de la sociedad que los sustenta"
- "La sociedad argentina vive una época extraña, desconcertada y desconcertante. Una democracia formal, que cumple regularmente con el ejercicio del voto e instala por tanto gobiernos legítimos. Pero luego de eso, en la vida cotidiana, un aparato judicial enfeudado al poder y los intereses económicos, un congreso inoperante, fuerzas de seguridad violentas y corrompidas hasta la médula y un gobierno que persiste en vivir de espaldas a la realidad. Los ciudadanos perciben cada vez con mayor nitidez que todo eso nada tiene que ver con ellos, i si algo tiene, es que están enfrente, no de su lado"
- "La política de los políticos es luchar por el poder a través de los medios de comunicación y sin contacto con los ciudadanos al precio que sea y mintiendo o cambiando de opinión de la noche a la mañana, a golpe de encuestas"
- "Desde 1984 Argentina está gobernada por un partido único con dos alas derechas ... La continuidad de los temas clave -deuda esterna, voluntad de privatitzar, impunidad en materia de violaciones de los derechos humanos, indemnidad de la clase política- no deja ninguna duda sobre el "contubernio" para servirse de una expresión famosa"
- "El ministro de Economía del gobierno Rua, Domingo Cavallo se somete una vez más a las exigencias del FMI i del "mercado" y se propone reducir a cero el déficit fiscal, mediante un recorte de salarios, reducciones de los servicios sociales y aumento de los impuestos indirectos" Argentina deixa de ser un Estat amb autonomia pròpia i es regeix per les ordres del FMI.
- Arrel d'aquestes polítiques que tan sols provoquen un augment de les privatitzacions i un acomidament massiu de funcionaris i un horitzó de "jóvenes sin futuro, personas mayores desamparadas, trabajadores empobrecidos, clase media en descomposición, marginalidad, inseguridad, corrupción, desnacionalización, ..."
La roda que provoquen els Estats poderosos a través de institucions internacionals com el FMI, el Banc Mundial i d'altres, és inacabable com el mite de Sísif. Presten diners a un país que saben que no els pot tornar. Després n'hi presten de nou per tal que pugui cobrir els interessos del primer préstec, amb el que cada vegada el deute extern del país és més gran. D'aquesta manera està sotmès a les grapes d'aquestes institucions. Realment és molt difícil sortir d'aquesta espiral. Va passar a l'Argentina, ha passat a altres països i ara passa a Grècia. Està clar que l'especie humana no aprèn de les seves errades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada