divendres, 26 d’agost del 2011

Modernidad líquida


La metàfora del líquid com quelcom que flueix i en estat constant de canvi en funció de les condicions externes en oposició al sòlid amb una forma sempre permanent en front als canvis. El líquid és flexible i elàstic davant dels cops i girs bruscos mentre que el sòlid aguanta o es trenca. Per afrontar l’actual món canviant el líquid és un paradigma molt millor.
El món líquid provoca la liberalització de la economia dels seus lligams amb la política i la societat. La complexitat organitzativa del món actual no ofereix opcions de tria. A més a més això no ha estat producte d’un poder dictatorial, sinó a l’inrevés del propi poder de la llibertat d’acció.

Aquesta és la tesi que defensa Zygmnut Bauman, en el seu llibre més conegut i publicat en el canvi de segle, ara ja fa 11 anys i com en molts dels seus llibres podem constatar com s’avançava al que passaria als pocs anys:

El poder se aleja de la calle, de los parlamentos, de los gobiernos, más allá del control de los ciudadanos. El estado real del poder es la invisibilidad.

Las autoridades ya no mandan sino que intentan congraciarse con los electores por medio de la tentación y la seducción.

Las personas “se convierten en espectadores pasivos de un personaje político que les ofrece sus sentimientos y sus intenciones, en vez de sus actos, para que los consuman” (RICHARD SENNET). Sin embargo, el punto es que los espectadores no esperan mucho más de los políticos, tal como sólo esperan de otros personajes ante las candilejas nada más que un buen espectáculo. Y así el espectáculo de la política, al igual que otros espectáculos públicos se convierte en un mensaje incesante y monótono que repite y repite …

GUY DEBORD: El centro de control ahora se ha ocultado, y ya no lo ocupa ningún líder conocido ni una ideología clara” Resulta cada menos claro qué es lo que ese agente –cualquiera que sea- debería hacer para mejorar la situación del mundo en el supuesto caso de que tenga suficiente poder para hacerlo.

El capital se soltó de la dependencia que lo ataba al trabajo gracias a una libertad de movimientos impensable antaño incluso para aquellos “propietarios invisibles” de la tierra. La reproducción del crecimiento y la riqueza, de las ganancias y los dividendos y la satisfacción de los accionistas son en todo independientes de la duración de cualquier compromiso local y particular con el trabajo.
El capital es pot desplaçar i moure sense problemes, no depenent de ningú en canvi el treball sempre està subjecte a l’existència del capital. El treball necessita del capital i el capital cada cop menys necessita del treball.

El mundo está lleno de posibilidades como una mesa de buffet repleta de platos apetitosos, cuya cantidad excede la capacidad de degustación. Los invitados son consumidores, y el desafío más exigente e irritante que deben enfrentar es la necesidad de establecer prioridades: la necesidad de desechar algunas opciones y dejarlas inexploradas. La desdicha de los consumidores deriva del exceso, no de la escasez de opciones.
El objectivo es simplemente consumir. Pero esto supone un deseo nunca saciado, una garantía de constante ansiedad.
Los consumidores van detrás de las sensaciones que ofrecen los diferentes productos exhibidos en los supermercados. Así tratan de de escapar de la angustia.
JEREMY SEABROOK: El capitalismo no ha entregado los productos a la gente, sino más bien ha entregado la gente a los productos. La venta de productos, experiencias y sensaciones es lo único que da forma y significado a nuestras vidas.
La actividad de elegir importa más que lo que se elige.
En una sociedad de adictos compradores/espectadores, los pobres no pueden desviar los ojos: no tienen hacia dónde desviarlos. Cuanto mayor es la libertad de la pantalla y más seductora es la tentación que provocan las vidrieras, tanto más profunda se vuelve la sensación de empobrecimiento, tanto más sobrecogedor se vuelve el deseo de saborear, aunque sea por un momento, el éxtasis de elegir. Cuanto más numerosas parecen ser las opciones de los ricos, tanto menos soportable resulta para todos una vida sin capacidad de elegir.
La libertad de considerar la vida como una salida de compras prolongada significa considerar el mundo como un depósito desbordante de productos de consumo. Dada la profusión de ofertas tentadoras, la potencial capacidad generadora de placer de cualquier producto tiende a agotarse con rapidez. Afortunadamente para los clientes con recursos están protegidos contra el rápido envejecimiento y la obsolescencia de los deseos y contra su efímera satisfacción.

La vida deseada tiende a ser como la vida que se ve en la TV. La vida en la pantalla empequeñece y quita encanto a la vida vivida: es esta última la que parece irreal i seguirá pareciendo irreal en tanto no sea recuperada en imágenes filmables.

SHARON ZUKIN: “Los votantes … podrían haber elegido aprobar las políticas del gobierno destinadas a eliminar la pobreza, controlar la competencia étnica e integrar a todo el mundo a través de instituciones públicas comunes. En cambio, eligieron comprar protección, estimulando así el crecimiento de la industria de la seguridad privada”
ZUKIN señala que el peligro más tangible … es “la política del miedo cotidiano”. El estremecedor y perturbador espectro de las “calles inseguras” aleja a la gente de los lugares públicos y le impide procurarse las artes y oficios necesarios para compartir la vida pública.

La capacidad de convivir con las diferencias, por no hablar de disfrutar de ellas y aprovecharlas, no se adquiere fácilmente, y por cierto no viene sola. Esa capacidad es un arte que, como todas las artes, requiere estudio y ejercicio. La incapacidad de enfrentarse a la irritante pluralidad de los seres humanos es espontánea y se refuerza a sí misma: cuanto más efectivos son el impulso hacia la homogeneidad y los esfuerzos destinados a eliminar las diferencias, tanto más difícil resulta sentirse cómodo frente a los extraños, ya que la diferencia parece cada vez más amenazante y la angustia que provoca parece cada vez más intensa.

Las personas que tienen las manos libres dominan a las personas que tienen las manos atadas; la libertad de las primeras es la causa principal de la falta de libertad de las segundas, y la falta de libertad de las segundas es el sentido último de la libertad de las primeras.

El acto de trabajar se parece más a la estrategia de un jugador que se plantea modestos objetivos a corto plazo sin un alcance que vaya más allá de las próximas dos o tres jugadas. Lo que cuenta son los efectos inmediatos de cada jugada y los efectos deben ser aptos para su consumo también inmediato.
El trabajo ya no puede ofrecer un uso seguro en el cual enrollar y fijar definiciones del yo, identidades y proyectos de vida.

La caducidad de las noticias en tanto información acerca del “mundo real” es en sí misma uno de los rasgos más importantes de la información.

Precariedad, inestabilidad, vulnerabilidad son las características más extendidas y las más dolorosas de la vida contemporánea. Estem en una època d’inseguretat, incertesa, desprotecció i precarietat dels nostres mitjans de subsistència que genera inseguretat en el treball.

CRICK: la sociedad civilizada es inherentemente pluralista. Vivir juntos dentro de esa sociedad implica negociación y conciliación de intereses naturalmente diferentes y que normalmente es mejor conciliar diferente intereses que coercionarlos y oprimirlos perpetuamente.

La velocidad ocupa el primer lugar en la lista de los valores de supervivencia. Sin embargo, la velocidad no conduce a pensar. El pensamiento requiere pausas y descansos exige que nos tomemos nuestro tiempo que recapitulemos los pasos que hemos dado observando meticulosamente el lugar al que arribamos y evaluando la sensatez que nos llevó hasta allí. En ausencia de pensamiento se puede confundir la suerte con el destino. Y esto es un grave error, es fatalismo, y más cuando la suerte no es fruto de la libre elección del individuo. Para advertir la diferencia se necesita el recurso del pensamiento, de tener tiempo para pensar y tomar distancia.

Para lograr la democracia hace falta algo más que la libertad formal de hablar y tomar resoluciones. También necesitamos saber de qué hay que hablar y qué resoluciones tomar. Todo eso hay que hacerlo dentro de una sociedad como la nuestra en la que la autoridad de hablar y decidir está reservada a los expertos, quienes tienen el derecho exclusivo de decidir la diferencia entre realidad y fantasía y dividir lo posible de lo imposible.




dimecres, 24 d’agost del 2011

La sacrosanta Constitución Española


Ara si. Quan els interessa la sacrosanta Constitución Española es pot reformar i a més per la porta del darrera i amb presses encara que diuen que aquest canvi no s'aplicarà fins el 2018. Què carallots i hipòcrites que són! A que venen ara tantes presses ?
La Constitución Española és un pacte de la transició, redactada en un molt històric puntual i molt concret i que ja fa temps que necessita un rentat de cara i una actualització, però cap dels partits actuals s'atreveix a proposar-ho, no sigui que perdin els seus privilegis.
Ja té 33 anys i la majoria de la població actual no l'ha votat.
Han aixecat la caixa dels trons. Sí que volem un canvi de la Constitución, però un canvi total que inclogui la desaparició de la monarquia, i la proclamació de la República com a forma d'Estat, el dret d'autodeterminació dels pobles, i la desaparició de l'inútil Senat.






Congreso
Han actuado
0 personas
Nos faltan
0 firmas


Actúa ahora


Tu nombre
Tu apellido
Tu correo-e
Cód. Postal









dimarts, 23 d’agost del 2011

In the Court of the Crimson King

Tot llegint la novel·la d'Eduard Márquez, "L'últim dia abans de demà" apareix una escena típica de la joventut progre dels anys 70 en la que entre porros i descobriment del sexe sono la música de King Crimson i el seu primer LP.
I com no ? He tret el vinil i l'he tornat a fer girar. Quantes vegades l'hauré escoltat ? És una música sublim, barroca en alguns moments, i molt senzilla i etèria en d'altres. He recordat la impressió que em van causar quants el vaig escoltar per primera vegada. Epitaph i I talk to the wind juntament amb el tema que dóna títol a l'àlbum són unes joies que encara m'emocionen.


Van estar tocant a Granollers el novembre de 1973. Amb un amic vaig parlar d'anar-hi però al final no va ser possible. Érem joves i inexperts i no sabíem com podíem arribar a Granollers i menys com tornar a casa. Encara no havia anat mai a un concert d'aquestes característiques. El meu primer va ser poc després, Santana a Barcelona. Evidentment tota una aventura.
King Crimson és un grup diferent. Amb cada un dels seus discs ens sorprenia. La seva formació també anava canviant, sempre liderats per l'imprevisible, a vegades estrany, però sempre genial músic Robert Fripp


dimecres, 10 d’agost del 2011

Tres blocs i una mica d'història

Tot començava a l'agost de 2005, tot just ara fa 6 anys.
De sempre m'ha agradat escriure i ho he fet sovint, però a vegades amb poca constància. Els blocs em va semblar una bona oportunitat per conrear aquesta afecció. I va estar una molt bona pensada. En aquest temps hauré publicat al voltant d'un miler d'articles.
Vaig començar en l'antiga plataforma de blocat, sota el nom de Fragments Nocturns ja que la nit és l'hora en que habitualment m'assec davant de l'ordinador i escric. M'hi trobava a gust en aquesta plataforma. En alguns moments que no funcionava massa bé vaig resistir. M'agradava molt això del puntcat, però darrerament hi havia molt spam i vaig decidir abandonar i passar-me a blogger com molt altre gent havia fet abans. Però fa un parell de mesos vaig rebre un correu sorpresa des de blocat. Canviaven de nom, a partir d'ara serien blogcat, però no només això, sinó que també introduïen un importat canvi en el sistema de gestió dels blocs migrant a la coneguda plataforma Wordpress. Així desapareixia tot l'spam anterior i a més a més permetria una millor gestió dels blocs.
Em sabia greu haver marxat de blocat i vaig començar a rumiar què fer: si tornar o no tornar.
La meva primera idea era escriure sobre el meu dia a dia a l'escola i sobre les meves curses i excursions, però de mica en mica el ventall de temes s'ha anat ampliant. El bloc s'ha convertit en un espai molt eclèctic on hi cabia de tot amb escrits sobre gairebé qualsevol cosa que em passava pel cap.

Finalment he decidit gestionar tres blocs i especialitzar-los:
Ara em queda la tasca per la que m'agafaré temps de traslladar els antics escrits al bloc corresponent. No tinc pressa ho aniré fent amb tranquil·litat.

Fragments d'escola

Fragments de camins i curses



dissabte, 6 d’agost del 2011

Nostàlgia dels objectes vells, una crítica de la immediatesa.


Al llarg de la nostra vida tenim relació amb molt objectes. Fins i tot, sense voler en fem una acumulació innecessària. Alguns són fugissers i acaben a la brossa ben aviat. Però d’altres ens acompanyen per molt de temps. Arriba un moment que aquests objectes es fan vells i inservibles. Ja no funcionen o simplement ens deixen de ser útils. Aleshores els arraconem, els llencem o els substituïm per altres més nous i moderns que ocupen el seu lloc. Amb alguns hem arribat a establir una mena de relació afectiva i quan els hem de canviar o llençar ocupen un lloc en el nostre record.
Dec ser una persona rara en aquesta nostra societat de la immediatesa ja que quan s’espatlla algun aparell que fa temps que utilitzo algunes vegades m’envaeix una certa nostàlgia. M’ha estat útil i segurament gràcies a ell he pogut gaudir de bons moments. I de cop i volta desagraït me’n desfaig i cerco un substitut.  
“Los objetos durables son aquéllos destinados a ser preservados durante un tiempo muy largo, se acercan tanto como es posible a la encarnación de la abstracta y etérea noción de eternidad. A los objetos durables se les asigna un valor especial y son celebrados y ambicionados gracias a su asociación con la inmortalidad. Los objetos transitorios son opuestos a los durables y están destinados a ser usados –consumidos- y a desaparecer en el transcurso de su consumo.” M’agraden aquests objectes gairebé eterns que m’acompanyen anys i anys, i no m’agrada pas acumular objectes de poca durada moltes vegades inservibles i inútils pel simple fet de que en un moment donat caic en la temptació de comprar-los.
No fa pas molt els únics que podien fer-se amb aquests objectes durables per a tota la vida era la gent rica i poderosa, però aquest paradigma darrerament ha canviat i ara “el privilegio de los poderosos de hoy y lo que los hace poderosos es la capacidad de acortar el lapso de la durabilidad, de olvidar el largo plazo de centrarse en la manipulación de lo transitorio y no de lo durable, de deshacerse de las cosas con ligereza para dejar espacio a otras cosas igualmente transitorias y destinadas a consumirse. Quedarse con las cosas largo tiempo es en realidad un síntoma de carencia. La durabilidad ha perdido atractivo y pasa de ser un logro a ser una desventaja.” I els que no són tan poderosos tracten d’imitar aquest tipus de vida d’utilitzar i llençar.
Reconec que hi ha objectes que són per fer servir i llençar, però en molts casos no m’agrada que sigui així i em pregunto per quina raó ha de ser així. Segurament sóc antic, però no m’agrada que sigui d’aquesta manera. Simplement crec que aquesta forma de vida crea persones irresponsables que tan sols cerquen la gratificació immediata amb l’ús ràpid de l’objecte pel que perden immediatament el seu interès i ja pensen en un altre. Col·leccionen objectes, però també viatges, sensacions, amistats al facebook i relacions sexuals. Aquesta manera de viure no implica cap compromís simplement ens submergeix en la societat del desig: el deseo tiene pocas posibilidades de sobrevivir si su satisfacción es postergada. Para mantenerse vivo y fresco el deseo debe ser continua y frecuentemente satisfecho, aun cuando la gratificación augura justamente el fin del deseo.
Estamos en una cultura ... con una moralidad indiferente a las consecuencias de las acciones humanas que rechaza la responsabilidad por sus efectos.
Ara bé també cal tenir en compte que en ausencia de una seguridad a largo plazo, la “gratificación instantánea” resulta una estrategia razonablemente apetecible. Lo que la vida tenga que ofrecer que lo ofrezca aquí y ahora. ¿Quién puede saber lo que nos depara el mañana?
Las precarias condiciones sociales y económicas entrenan a hombres y a mujeres para percibir el mundo como un recipiente lleno de objetos desechables, objetos para usar y tirar; el mundo en su conjunto, incluidos los seres humanos. ... La precariedad de la existencia social provoca una percepción de que el mundo circundante es una superposición de productos para consumo inmediato.
En un mundo en el que el futuro es, en el mejor de los casos, oscuro y borroso, y muy probablemente peligroso y lleno de riesgos, fijarse objetivos remotos, sacrificar el presente en nombre de la dicha futura no resulta una propuesta atractiva ni sensata. Toda oportunidad que no se aprovecha aquí y ahora es una oportunidad perdida, difícilmente excusable y menos aun reivindicable.
Los vínculos humanos, como el resto de los objetos de consumo, no necesitan ser construidos con esfuerzos prolongados y sacrificios ocasionales, sino que son algo cuya satisfacción inmediata, instantánea, uno espera en el momento de la compra –y algo que uno rechaza si no satisface, algo que se conserva y utiliza sólo mientras continúa gratificando- entonces no tiene sentido salvar esa relación con más y más desgaste de energías cada vez, y menos aun sufrir las inquietudes e incomodidades que esto implica.
Però viure així paga la pena ? Només pensar en lo immediat, en el que es pot tenir, en viure al moment, en endeutar-se si cal per aconseguir el que desitgem,  és això el que volem ?  
Estem en una profunda crisi de la que no es troba o es vol trobar el camí per sortir, no hi ha cap planificació de futur, tan sols es pensa en l’ara i aquí i com a societat no estem pas disposats al sacrifici ni al canvi dels nostres hàbits. Ho volem tot i ho volem ara mateix. Ens cal un canvi radical i urgent, d’altra manera no en sortirem pas.

En cursiva cites del llibre "Modernidad líquida" de Zygmnut Bauman, editat l'any 2000

dimarts, 2 d’agost del 2011

Jazz rock

Aquest dies han fet o estan fent concerts per Catalunya uns quants dels noms que van marcar una bona part de la meva joventut. Aleshores tot el que tenia l'etiqueta de jazz-rock estava de moda i va influenciar a molts dels grups catalans d'aquell moment. I aquests grups i aquesta música continua sonant i omplint els concerts d'estiu. Fa poc Chick Corea ens ha visitat amb una nova formació de Return to Forever amb noms ben il·lustres com Stanley Clarke i Jean Luc Ponty. John McLauglhlin també ha tocat en un d'aquests festivals. I aquests dies estan de gira celebrant el seu 25è aniversari els incombustibles Pegasus, hereus directes d'un grup anterior (Iceberg) i molt influenciats pels grups anteriors, hereus directes del gran Miles Davis i els seus experiments amb el jazz.
La seva música ja no m'entusiasma com abans, però en fa venir a la memòria altres temps en la que la peregrinació pels seus concerts era habitual, en un moment en que aquests no es prodigaven tant com ara. El que és indubtable és que mantenen el seu virtuosisme amb els respectius instruments.  

dijous, 28 de juliol del 2011

La oscuridad exterior


"No se habrá escapado de alguna parte ¿verdad?
No, dijo ella. No tengo de dónde escapar.
.... Si no tiene de dónde escapar, tampoco tendrá un sitio donde esconderse. Ya sé no es cosa mía pero ¿se puede saber adónde va?

"¿Vas muy lejos?
Sigo la carretera. De viaje.
¿Adónde?
... no voy a ningún sitio en particular"

"Estoy buscando a alguien.
¿A quién?
Pues a alguien. Un individuo.
Un individuo, dijo la vieja, ¿y dónde anda?
Ojalá lo supiera
Este mundo es muy grande como para ponerse a buscar a alguien así por las buenas"
 
Escapen ? de què ? Què busquen ? Ni ells mateixos ho saben, personatges perseguits per una maledicció, amb un passat ocult i misteriós que aixeca sospites per allà on passen. Persegueixen un destí incert. Caminen, fugen, cerquen, ... com potser tothom a la vida, qui sap ? Un llenguatge i un paisatge dur i obscur per moments.
Torno a llegir una novel·la de Cormac McCarthy amb un títol ja de per si mateix molt suggeridor, "La oscuridad exterior" en la que la foscor és un element constant, tant la foscor interior dels personatges com la foscor i la hostilitat i desolació exterior dels paisatges on es desenvolupa l'acció que en certa manera em recorda a La Carretera.
Potser és una simple paràbola en que la foscor la tenim al món exterior, un món ben estrany i complex i la llum l'hem de trobar en el nostre interior encara que tampoc aquest camí és fàcil.


"... un ciego andrajoso y sereno que un buen día le habló desde su oscuridad perpetua
...Los ojos sólo te muestran lo que pasa fuera. Si un ciego necesitara los ojos los tendría.
Sigo creyendo que le gustaría ver por dónde va.
¿Para qué necesita uno ver por dónde va si en el fondo sigue su destino?"
 
Els personatges solitaris  van d'un lloc a l'altre a vegades sense massa sentit i de tant en tant troben un oasi, una casa amb una família en la que es refugien per un moment, per poc temps, una nit, però després continuen la seva cerca. Els llocs i cases que es troben en el seu camí estan plenes d'objectes inútils i de brutícia arreu. Són desordenades, impregnades d'olors especials que en alguns moments podem fins i tot olorar, amb habitants vells, solitaris i hospitalaris i amb ganes de molta xerrameca, formulant moltes preguntes en una mena d'interrogatoris inquisitorials.


"Cuanto más medito una cosa menos entiendo. Piensa mucho y pensarás mal"


A partir d'un fet inicial s'estableix una doble narració, fins i tot triple en alguns moments, la dels dos personatges principals, dos germans amb una relació incestuosa. Volten pels mateixos llocs, propers, però no es troben ni coincideixen en el temps ni en l'espai. Rinthy, la germana, busca al seu fill recent nascut i acostuma a trobar gent amable que l'ajuda. Culla, el germà, busca a la seva germana. A tots els llocs on arriba o per on passa és acusat d'alguna malifeta. Tres personatges misteriosos que en cap moment se sap qui són també deambulen i van sembrant el lloc de cadàvers, matant a tothom que en algun moment de la història ha tingut alguna mena de relació amb el germà, impartint una mena de justícia satànica.


"La manada entera había comenzado a virar más rápido siguiendo el borde del peñasco y las filas más alejadas del centro giraron centrífugamente sobre el repecho hilera tras hilera gimiendo y chillando, y dominándolo todo los gritos y maldiciones de los porqueros que ahora se alzaban entre la confusión de carne que tenían a su cuidado y cubiertos de polvo habían empezado a adoptar expresiones satánicas con sus bastones y ojos desorbitados como si en realidad no fueran pastores de cerdos sino discípulos de las tinieblas venidos para conducir a aquellos pupilos a su destino fatal" 

La història, de nou amb algunes referències bíbliques, podria donar per un bon guió de cinema.
Tot plegat per arribar a un final inquietant, tenebrós i tràgic que deixa un mal regust de boca.

"Más tarde el camino le llevó a un pantano. Y eso fue todo. Ante él se extendía un yermo fantasmagórico del cual emergían solamente los árboles desnudos en posturas de agonía y vagamente homínidos como siluetas en un paisaje de condenados. Un jardín de los muertos ligeramente humoso que se curvaba como la propia tierra. Tanteó el cieno con el pie y lo vio ascender formando un ribete vulváceo, consistente, que te aspiraba. Retrocedió. Un viento viciado soplaba de aquella desolación y los carrizos y los helechos negros entre los que se encontraba producían un suave repiqueteo como criaturas encadenadas. Se preguntó qué sentido tenía que un camino terminara allí."  
 I quin sentit té que la vida, el nostre camí, acabi com acaba ?
Volviendo sobre sus pasos encontró de nuevo al ciego que iba tanteado en el crepúsculo. Esperó muy quieto a la vera del camino, pero el ciego volvió la cabeza al llegar a su altura y le dedicó su sonrisa de ciego. Holme se lo quedó mirando hasta que lo perdió de vista. Se preguntó adónde podía ir el ciego y si sabia en qué terminaba el camino. Alguien deberia advertir a un ciego antes de indicarle esa dirección" 
 I nosaltres sabem com acaba el nostre camí ? Algú ens indica la direcció ?

diumenge, 24 de juliol del 2011

On és l'estiu ?


Ja m'agrada que no faci calor i gaudir d'aquestes temperatures tan agradables, però així un dia rere l'altre se'm fa estrany. Els que no deuen estar massa contents són els fans de dies de sol i platja i els venedors de gelats.
De seguida quan passa quelcom que no és habitual ens enfrontem als tòpics de sempre sobre el temps. És un tema recurrent quan no sabem de què parlar amb algú. La nostra memòria d'altres anys és feble i ens costa recordar que segurament algun estiu semblant a aquest ja hem viscut. Aleshores és quan els homes del temps surten amb les estadístiques i ens il·lustren amb el que va passar ja fa anys i que nosaltres no recordem.
Els homes del temps han esdevingut totes unes celebritats, conegudes per gairebé tothom. Tant les web dels temps com els espais que tenen als mitjans sigui televisió, ràdio o premsa escrita són uns dels espais més vistos i visitats. Si ens fixem amb les dades d'audiència és clar que és un tema que ens interessa. Volem saber quin temps farà i fins i tot (això encara és més estrany) quin temps ha fet.
Han errat en el previsió d'un estiu més calorós de l'habitual. Malgrat que les previsions a llarg termini són poc fiables continuen tenint demanda, i els meteoròlegs cauen a la trampa amb facilitat oferint les dades amb les que compten que són simples models estadístics amb fiabilitats molt baixes.
No tenim remei i ho volem preveure i saber tot. No està bé també deixar-nos portar per la sorpresa ? A veure que ens tindrà reservat el mes d'agost ?

dimecres, 20 de juliol del 2011

Aconsegueixen els seus objectius les manifestacions?


Les manifestacions acostumen a ser un fet habitual en les societats actuals i més quant aquestes entren en un període de crisi com el que estem travessant en l'actualitat.
La societat accepta les crítiques que suposa o aporta una manifestació amb les seves pancartes i els seus crits, però no en fa cap cas, simplement segueix el seu camí i allò queda com una simple notícia que es comenta als diaris i unes imatges dels telenotícies. Les manifestacions simplement es consumeixen com un producte més.
En la història remota les manifestacions semblen haver servit per alguna cosa, per assolir alguns canvis desitjats, o al menys això és el que explica la història en els llibres. Però el paradigma del funcionament de la nostra societat ha canviat. Els darrers anys s'han succeït tot un seguit de manifestacions força multitudinàries sense que després canviés res.
N'hi ha de diferent tipologia. Algunes venen marcades pel calendari, com les de l'1 de maig i l'11 de setembre. Són aquests dies que toca manifestar-se tant si hi ha motiu com no. És una simple qüestió de tradició. Altres es convoquen per poder manifestar algun desacord en front a una situació, un fet o una proposta. Les acostumen a convocar els partits, els sindicats, o entitats de la societat civil.
Els convocants proposen una data, un recorregut i un lema que serà el que presidirà la capçalera i fan publicitat per tots els mitjans al seu abast.
Arriba la data i la gent es concentra al lloc determinat. L'arrencada de la capçalera sempre és lenta i mai és puntual. Els participants es mostren satisfets quan hi ha molta gent i decepcionats si la resposta a la convocatòria és pobre. Es desenvolupa pel recorregut pactat amb la litúrgia corresponent de crits i pancartes i un cop a casa es mira si el telenotícies se'n ha fet ressò i aleshores comencen el ball de xifres habitual i les valoracions.
Però s'ha aconsegueix canviar quelcom amb la manifestació ? En començo a estar desenganyat i no crec massa en la seva utilitat, però tampoc trobo altres maneres efectives per manifestar el meu desacord en com funciona tot plegat, i algunes vegades simplement em ve de gust sortir al carrer i cridar ben fort amb altre gent que no estic d'acord.

dilluns, 13 de juny del 2011

Indignació

El moviment dels indignats ha estat tota una sorpresa. Fa temps que s'escoltaven veus per aquí i per allà de que el sistema democràtic no recollia les aspiracions de molta gent a la que no ens agrada gens el que està passant, però aquest segueix funcionant com si res sense fer cas de l'alta abstenció en les diferents convocatòries electorals ni del constant augment del vot en blanc. 
Al principi de la crisi es parlava de la refundació del capitalisme. Però aquí es va quedar i s'ha continuat amb més del mateix. Simplement s'ha aplicat allò tan conegut de no vols caldo aquí en tens dues tasses. Les conseqüències de la crisi les paguen els de sempre, els més febles. Els més poderosos i els més rics continuen guanyant diners, encara que en alguns casos potser una mica menys que abans. Pobrets! Les diferències es van eixamplant.
De sobte sorgeix una gent que ocupa les places exigint un canvi de la situació i cercant noves formes d'incidir en la vida pública. Els mitjans de comunicació sempre amatents a l'espectacle mediàtic es fan ressò d'aquestes places on es reuneixen els acampats. Aviat farà un mes que dura tot això. És un moviment al menys diferent en el que es comencen a articular demandes. 
És clar que no va tenir gran influència ni en els darrers resultats electorals ni en els pactes posteriors que han seguit el camí de sempre, on el més important és ocupar les butaques del poder, com més millor, i dedicar-se a criticar a l'adversari. Els polítics no en fan massa cas del que passa a les places. Segueixen ignorant als descontents i als indignats amb un sistema que promet moltes coses però que sempre segueix igual. Una de les demandes a les places és la reforma de la llei electoral, una promesa eterna que elecció rere elecció mai s'acaba de materialitzar.
Els sindicats instal·lats en la cultura de la subvenció se'ls miren per sobre l'espatlla i tampoc en fan massa cas.
És difícil la continuïtat d'aquest moviment sobre el que s'alcen les veus crítiques de la majoria dels "opinadors" professionals, però que són recolzats per alguns intel·lectuals de prestigi. No es poden eternitzar les acampades però el què fer no és fàcil. Els propers dies seran claus per entreveure el futur d'aquest moviment així com saber amb quin recolzament real compten. Si les properes propostes de mobilització no assoleixen un suport important al carrer restarà com: "mira que va passar al maig del 2011" "jo també hi era" o potser amb una simple record d'una celebració una mica folklòrica.  
Ens seguirem queixant dels nostres polítics i del nostre sistema en les xerrades a la feina i a la taverna, però no haurà canviat res, tot seguirà igual. 
Cal articular les queixes en propostes i tractar d'influir en el sistema per tal que es produeixi el canvi. Podrà aquesta indignació que manifesten amb vehemència aportar aquests canvis que tan necessitem per tal que un altre món sigui possible ? Tan de bo.






Les acampades es manifesten a la xarxa:

Algunes opinions:

dissabte, 21 de maig del 2011

Medem, més Medem

De nou una pel·lícula de Julio Medem al cinema. Des d'una tarda que gairebé per casualitat vaig quedar bocabadat en la foscor del cinemes Verdi davant de Tierra que he vist totes les seves pel·lícules. Haig de dir que sempre m'han agradat. Simplement és un cinema diferent.
A part de Tierra que he vist vàries vegades l'altre pel·lícula de Medem que més m'ha captivat va ser Los Amantes del Círculo Polar.
Amb aquests antecedents l'estrena de la seva nova proposta ha estat d'obligat compliment. Com sempre no m'ha decebut gens.
Hi vaig anar sense informació prèvia. Imatges, plans, música estan cuidats fins el darrer detall. En alguns moments la història no resulta massa interessant, però s'aguanta bé per lo ben tractada que està i l'actuació de les dos úniques protagonistes. En la habitació on passa tot, tots els petits detalls són importants.
Vaig sortir satisfet del cinema.

dilluns, 9 de maig del 2011

Els convidats


“I ell va sentir que l'omplia una mena de buidor, una estranyesa sobtada, una aturada de cos i cervell, que el va deixar com paralitzat per un moment, sense saber què fer ni què pensar. Com si esperés que algú li digués el que havia de fer i com s'havia de trobar”

Emili Teixidor en el seu darrer llibre torna a recrear l'ambient opressiu de sempre de la postguerra a la Plana de Vic i en concret al seu poble Roda de Ter. Repassa tots els personatges que omplien un poble poc després d'acabar la guerra amb les seves ambicions, els seus dubtes, les seves febleses, les lluites pel poder, .... Van desfilant a poc a poc pels diferents capítols de la novel·la. No és una novel·la històrica, però la seva lectura serveix per fer-se una idea clara del que devia succeir en els pobles en aquells temps de canvi i trasbals. I són ben presents els presoners obligats a treball forçats, i les nenes recloses a l'espera de ser recollides per una família com cal i així ser salvades.
Els convidats al casori de la filla del cacic són uns elements fantasmagòrics i gairebé invisibles ja que en cap moment se sap amb exactitud qui seran. Ara bé estan sempre presents però no acaben mai d'aparèixer i quan s'apropa el gran moment tot s'acaba per una sobtada tragèdia. El final és massa sobtat i resten massa enigmes per resoldre que fan pensar en una possible continuïtat.

dilluns, 2 de maig del 2011

Els temps no han pas canviat tant

Sembla mentida que estiguem al segle XXI quant en un sol cap de setmana es poden contemplar fets com aquests:
  1. Una boda reial seguida per milions de persones tant en directe com a través de la televisió. Encara hem d'aguantar a les famílies reials i el seu espectacle. Sobre tot em va molestar veure'ls sortir al balcó a saludar a la plebs que els que aclamava.
  2. La beatificació de Joan Pau II també seguida per una multitud emocionada en aquest cas de pelegrins davant d'una església que segueix fent ostentació del seu poder i de la seva riquesa, tot predicant que és la església dels pobres.
  3. La posada en escena dels sindicats amb tota la parafernàlia habitual de les seves banderoles i els discursos amb el llenguatge de sempre, dels mateixos que fa anys que estant al capdavant vivint de les subvencions del governs contra els que diuen lluitar.
¿ Quan ens traurem de sobre a tota aquesta gent que fa anys que viuen de nosaltres i encara anem i els hi riem les seves gràcies ? 

divendres, 29 d’abril del 2011

La llengua

"Canviar de llengua és canviar de país"

Martxelo Otamendi

Detall de Camprodon

dimarts, 26 d’abril del 2011

Els ports USB no funcionen

Arbúcies
La nit del primer partit d'aquesta tanda de quatres enfrontaments entre el Real Madrid i el Barça quan portava 20 minuts del primer temps em vaig quedar sense llum. Vaig comprovar que no era només un problema de casa, ja que tot el barri estava sense llum. Després d'esperar una bona estona i sense res a fer vaig anar a dormir.
L'endemà no funcionava cap dels Ports USB de l'ordinador de sobretaula de casa. Què estrany! Vaig provar-ho amb els pen-drives i també amb la càmera de fotos, tant els de davant com els de darrera de la torre. Res de res. El missatge sempre era el mateix.Això si, el teclat i el ratolí funcionaven.
Vaig cercar en el solucionador de problemes de Windows però no hi trobava remei. Ja pensava que hauria de portar l'ordinador a arreglar. Però abans vaig posar al google el problema que tenia.
La solució que donava era desendollar l'ordinador de la corrent una hora i abans de tornar-lo a endollar prémer el boto d'arrancada durant un minut. Així ho vaig fer i com si d'un miracle es tractés vam funcionar. Sembla màgic, però és ben cert.
Això de la tecnologia és ben enigmàtic.

dilluns, 25 d’abril del 2011

On és la crisi ?

Cala Montjoi, maig 2010
En aquests dies de vacances ha augmentat el nombre de reserves en hotels, cases de turisme rural, i la utilització de tota mena de serveis turístics. Estan molt satisfets de la campanya de Setmana Santa. M'alegro per ells.
Com és possible que augmentin de forma considerable aquestes despeses que hom pot considerar supèrflues quan estem en època de crisi?
Realment és difícil d'entendre o és que potser quan ens diuen que estem en crisi ens estan enganyat i no és del tot cert. O potser només és una crisi per algunes coses.

dissabte, 23 d’abril del 2011

En què es gasten els nostres impostos ?


Es constant llegir en els mitjans o escoltar als polítics que el nostre país inverteix poc en sanitat, educació, cultura, recerca, sobre tot si ens comparem amb el nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
Arriba la crisi i amb ella les retallades en sanitat, educació, cultura, recerca, les partides pressupostàries on en proporció als països del nord enllà, dediquem menys despesa. És difícil de entendre-ho i d'acceptar. Si proporcionalment la nostra despesa en aquests apartats és comparativament inferior, a què es dediquen els diners recaptats a través dels impostos ? La sospita de malbaratament és evident.

diumenge, 3 d’abril del 2011

A voltes amb la sanitat

Al llarg de molts anys pràcticament no he tingut que visitar ni metges, ni hospitals. Ha estat una sort. Però malauradament aquest darrer any per diferents motius he estat un habitual visitador dels homes i dones de la bata blanca.
Des de fora pràcticament l'únic que s'escolta són continues crítiques al nostres sistema sanitari i als seus professionals. Tot acostumen a ser un bon munt de queixes.Sembla un valor intrínsec a l'ésser humà ser crític amb el que no funciona i en canvi no dir res sobre el que funciona bé.
La sanitat té un gran repte al seu davant que és atendre a una població creixent en nombre, en edat i en exigència el que crea cada cop més volum de demanda. Moltes vegades els usuaris ben poc ajudem al funcionament àgil de la  sanitat. A la sala d'espera d'urgències he estat testimoni de l'arribada de persones que venien per un mal de cap o per un mal de coll.
Quan hom visita els centres pot copsar el grau de saturació del sistema amb molta gent a les sales d'espera, a vegades, esperant i altres desesperant pel poc compliment dels horaris. Ara bé a tots quan estem dins de la consulta del metge  ens agrada sentir-nos ben atesos i sense presses. Segurament l'error està en la planificació dels horaris que no tenen en compte l'estona que el metge necessita per atendre acuradament al pacient.
El sistema està en ocasions a prop del col·lapse però l'atenció rebuda pel personal sanitari en tot moment ha estat educada, atenta, fins i tot, afectuosa. Es mostren preocupats per resoldre els problemes de salut del pacient i pel seu benestar, cercant sempre la millor de les solucions possibles i assajant diferents teràpies quan aquesta solució no arriba.
Tenim un molt bon sistema que simplement hem d'acabar d'ajustar. Segur que és millorable, però no el podem deixar perdre per les anunciades retallades. Seria una llàstima deixar perdre el que ja funciona.

dimarts, 22 de març del 2011

Globalització. Les conseqüències humanes

Després de “Temps Líquids” i “Trabajo, consumismo y nuevos pobres” segueixo llegint llibres del sociòleg Zygmunt Bauman, ara amb un llibre que sorprèn veure que va ser escrit el 1998 i com a finals del segle passat ja intuïa alguns dels problemes que la crisi ha posat plenament al descobert.

La globalització

El poder es desvincula del territori i, en una mutació sense precedents, s’allibera de qualsevol responsabilitat. L’anàlisi d’aquest poder global sense obligacions ni responsabilitats i, en aquesta mateixa mesura totalitari, i també dels terribles costos humans del seu exercici, constitueix la contribució fonamental de Bauman en aquest llibre.
Bauman defineix la globalització com la mobilitat sense restriccions del capital, per sobre de la mobilitat de les persones. Els efectes de la globalització són radicalment diferents per als diferents grups socials. Comporta un augment espectacular de les desigualtats socials tant pel que respecte entre nacions com entre classes. El fonamentalisme dels grups situats en els confins de la globalització són descendents d’aquests processos de desigualtat.
Els subjectes actius de la globalització són els inversors i els especuladors. Es desentenen de qualsevol obligació amb el lloc on viuen i amb les generacions futures. Eludeixen la responsabilitat de les conseqüències. Tenen tot el poder, però en canvi no tenen cap obligació ni responsabilitat.
La globalització suposa:
  • un estat dèbil incapaç de frenar la llibertat de les companyies transnacionals, però no tan dèbil que sigui incapaç de mantenir l’ordre intern.
  • Pèrdua d’espais públics per espais de consums físics i virtuals
  • Substitució de l’ètica del treball per l’estètica del consum
  • Esfondrament de l’estat de benestar i desenvolupament de mecanismes privats de prevenció de riscos. Privatització dels serveis públics.
  • Ús turístic del patrimoni cultural i els tresors històrics
  • Tot el que es pot fer a nivell tècnic i científic és bo.

L’economia està cada vegada menys sotmesa al control polític. A l’estat no li està permès de barrejar-se en res que tingui a veure amb la vida econòmica, i qualsevol intent que vagi en aquesta direcció s’enfrontaria a l’acció immediata i punitiva dels mercats.
L’única tasca que es permet i s’espera que faci un estat és la d’assegurar un “pressupost equilibrat” vigilant i controlant les pressions locals.
El que el Nou Ordre Mundial (que massa sovint sembla el nou desordre mundial) necessita per a mantenir-se i reproduir-se són precisament estats dèbils que es pot reduir amb facilitat al de circumscripcions policials locals que asseguren el mínim d’ordre requerit per a poder dirigir els negocis i les empreses.
La globalització ha donat als qui ja eren extremadament rics més oportunitats de fer diners i d’una manera més ràpida. Aquests individus han utilitzat la tecnologia més moderna per a moure ràpidament grans quantitats de diners per tot el globus i especular-hi d’una manera encara més eficient com diu John Kavanach.
Desgraciadament, la tecnologia no té cap impacte en les vides dels més pobres del món. De fet, la globalització és una paradoxa: mentre que és molt beneficiosa per a molt pocs, deixa fora o margina dues terceres parts de la població mundial.
La creació de riquesa està en vies d’emancipar-se finalment de les seves perpètues connexions, limitadores i irritants, amb tot allò que implica fer coses, processar materials, crear llocs de treball i dirigir gent. Els antics rics necessitaven els pobres per fer-se i mantenir-se rics. Aquella dependència permanent esmorteïa el conflicte d’interessos i incitava els rics a fer algun esforç, encara que poc enèrgic, per a tenir cura dels pobres. Els nous rics ja no necessiten els pobres. Finalment, la felicitat de la llibertat definitiva és a prop.


El consum i el consumisme

Segons Ricardo Petrella (1997) “la globalització arrossega les economies cap a la producció d’allò que és efímer, temporal (mitjançant una reducció massiva i universal de la vida mitjana de productes i serveis) i precari (llocs de treball temporals, flexibles i a temps parcial)”
La indústria actual està cada vegada més implicada en la producció d’al·licients i temptacions.
Per a incrementar la capacitat dels consumidors, mai no se’ls ha de deixar descansar. Se’ls ha de mantenir sempre desperts i alerta, cal exposar-los constantment a noves temptacions perquè es mantinguin en un estat d’excitació que no decaigui mai, en un estat de sospita permanent i de descontentament continu.
Per als consumidors ja madurs, aquesta manera d’actuar és compulsiva, és una obligació; però aquest “haver de” aquesta pressió interioritzada, aquesta impossibilitat de viure la vida de cap altra manera, a ells se’ls revela sota la disfressa d’un lliure exercici de la voluntat.
El consumidor és una persona en moviment i condemnada a seguir en moviment.
Segons Jeremy Seabrook (1998) “no hi podria haver res més amenaçador” per als principis fundacionals d’aquesta societat “que el fet que la gent es declarés satisfeta amb el que té”.
Els centres comercials estan construïts per a mantenir la gent en moviment, mirant aquí i allà, i per a aconseguir que es diverteixini entretinguin permanentment amb qualsevol dels múltiples al·licients que s’hi ofereixen (encara que mai durant gaire temps); no estan pensats per a animar-los a aturar-se, mirar-se els uns als altres, parlar, pensar, reflexionar i debatre sobre alguna cosa que no siguin els objectes exposats; resumint, es tracta que la gent no passi el seu temps amb res que no tingui valor comercial.

La ciutat i les pors

En les ciutats s’observa una regularitat gairebé universal: el recel envers els altres, la intolerància de la diferència, el ressentiment contra els forasters i les exigències a favor de separar-los i desterrar-los, com també l’interès histèric i paranoic per la “llei i el ordre”.
Es cerca la il·lusió de la igualtat assegurada per la monòtona similitud de tots els qui formen part de l’entorn. La uniformitat alimenta la conformitat, i l’altra cara de la conformitat és la intolerància.
Segons Nan Elin “en aquests temps postmoders ha crescut sense cap mena de dubte el factor por, com ho indica l’increment del nombre de portes amb panys de seguretat i de sistemes de seguretat arreu” Les pors contemporànies, les típiques “pors urbanes”, se centren en “l’enemic interior” a diferència de les pors que en altres temps van conduir a la construcció de ciutats emmurallades. Ara l’interès és l’aïllament i fortificació de la pròpia casa dins la ciutat.

Imatge manllevada del bloc "La pitxa un lio"

diumenge, 13 de març del 2011

Adéu Pere

El Pere ja no hi és. S'ha complert el seu desig de les darreres setmanes. Des que va saber que ja no hi havia res a fer, que la malaltia ens havia guanyat, va perdre les ganes de viure. Al menys ha mort plàcidament sense patir com tots volíem. I ara el seu cos descansa a la Facultat de Medicina de la UB tal com ell havia manifestat. Esperem que sigui ben útil als estudiants.
Naixem, necessitem bolquers, no sabem caminar, n'aprenem a poc a poc agafats a una mà experta i amorosa. Guanyem en autonomia i independència. Cada cop som més capaços d'anar més lluny tots sols o amb companyia, a pobles i ciutats properes, però també lluny allà on parlen llengües estranyes i on no ens entenen i se'ns fa difícil fer-nos entendre i també podem pujar altes muntanyes i visitar racons naturals de somni, llacs, neus eternes, horitzons nets i inabastables, rius d'aigües transparents, paisatges magnífics.
Acumulem anys sobre les nostres espatlles, ens encorbem i ens empetitim de nou. El cercle de moviments s'estreny. Ja no ens agrada visitar llocs desconeguts. Preferim el que està proper i que coneixem des de fa temps. Deixem d'anar a l'estranger, les muntanyes que pugem són cada cop més petites i també més properes. No tenim ganes d'anar lluny. Passejant per la nostra ciutat ja en tenim ben be prou. Els nostres moviments es limiten. Tornem a caminar a poc a poc. Necessitem de nou l'ajuda d'una mà amiga. Tornem a necessitar bolquers. Ja només volem dormir i acabar.
El Pere estarà sempre en el record de tots nosaltres que l'hem conegut ple de vida, alegre, responsable, tossut, amb bon humor, elegant amb la seva americana i la seva corbata, amb il·lusió, a vegades amb geni, amic de la broma, xerraire, passejador infatigable. Li agradava la feina ben feta. Davant qualsevol cosa s'hi posava amb ganes i s'esforçava sense defallir fins assolir els resultats que desitjava. No es deixava vèncer fàcilment per les dificultats.
84 anys de vida donen per molt. D'un poble d'Osona sense massa perspectiva de futur en plena postguerra va baixar a Sabadell per establir-s'hi definitivament i viure aquí la resta de la seva vida.
Era emprenedor i atrevit. Per això amb alguna ajuda va muntar un petit taller metal·lúrgic on feien telers i on va treballar molts anys.
Va ser un dels pioners en viatjar, primer amb moto i després amb cotxe.
Entre d'altres tenia tres grans aficions: la música, la fotografia i les pel·lícules i viatjar, sobre tot, veure muntanyes.
Gairebé li agradava tot tipus de música, però sobre tot, les sardanes. Durant molts anys quan arribava la primavera i fins a primers d'estiu cada diumenge anaven a l'aplec corresponent, la major part a terres gironines. Aquests aplecs de cada diumenge formen part de la meva infantesa. A casa era habitual escoltar sardanes. Ja jubilat va aprendre a tocar el piano. Hi va dedicar moltes hores i se’n va sortir prou bé. Segurament per aquesta raó la Milena també ara toca el piano.
En la fotografia va passar per totes les fases, blanc i negre, diapositives, fins arribar a la càmera digital, i el tractament de la imatge per ordinador. El mateix amb les pel·lícules dels seus viatges, primer amb la vella super-8, després amb el VHS i ara també amb format digital i l'ordinador que tanta feina li donava a vegades.
A casa sempre hi hagut càmeres de tots tipus. Allà estan encara.
Aquestes s’han convertit en l’ofici del seu net i en l’afició de la seva neta.
Va viatjar per gairebé tot Espanya i tot Europa, primer amb moto i  després amb cotxe quan ningú ho feia i va voltar pels Pirineus i pels Alps per acabar escollint un racó dels Pirineus d'Osca que els  havia enamorat, Pineta. Allà van passar-hi gairebé 30 estius. Ja fa alguns anys que Pineta és va quedar solitària sense els seus “abuelos”.
I ara nosaltres ens hem quedat sense el marit de la Rosalia, sense el meu pare, sense el seu avi, sense el vostre amic. Pineta ja fa temps que el troba a faltar. Ara és casa nostra i els carrers de Sabadell els que es queden sense la seva presència. Som nosaltres els que el trobarem a faltar. La casa estarà buida sense la seva presència, però ens quedarà el seu record, les seves cassets, els seus vídeos, el seus DVDs i les seves fotos.
Fins sempre Pere.
 

dijous, 10 de març del 2011

Darrers moments

Hem passat dies dolents i hores amargues veient com patia, com era conscient que això era el final, com demanava acabar d'una vegada. Perdia les ganes de fer coses, fins i tot, de menjar. Estava irritable, plorava d'impotència. Estava ben fart de les pastilles que no servien de res. Com més anava més malament es trobava. El seu pensament era cada cop més lent i més confús. Com una vegada vaig escoltar dir a Chillida en un vídeo d'una exposició, ja no era ell, el que quedava d'ell era ben  diferent de com havia estat en un altre temps. Ja feia dies que no sortia al carrer. Es passava totes les hores que podia dormint. La mare el cuidava el millor que sabia, però ho passava molt malament.
Diumenge feia 61 anys que s'havien casat. Cap celebració. En el record quedava que l'any passat havíem anat a dinar a les 7 portes tots junts, el mateix lloc on van anar quan es van casar a gastar-se els pocs diners que aleshores tenien.
L'han ingressat i ja no pateix. Està sedat i així estarà fins que la seva maquinària digui prou.
Nosaltres estem més tranquils. Millor així. Mai més tornarà a casa. Allà queden les seves coses. Què en farem? Fa dies que ho sabíem però és molt dur aquest buit quan entres per la porta. Fa temps que ja van deixar les sardanes, però encara gaudia de la música a casa.
Després van deixar de viatjar i d'anar a la muntanya, però gaudien de les fotos i de les explicacions de les meves sortides. Encara li quedaven els passeigs per Sabadell i el seu Parc de Catalunya, però ara ja s'ha acabat tot. Només ens resta esperar el moment que per sort serà molt immediat.