Caòtica Ana

Feia temps que en Julio Medem ens tenia a dieta. Tenia ganes de tornar a veure que ens oferia. M’agrada el seu cinema. La manera que té d’explicar les seves històries, i malgrat que anava amb prevenció a veure la seva darrera pel·lícula, sobre tot, per la gran propaganda que l’ha rodejat, he de dir que m’ha continuat agradant.

Com sempre presenta una història diferent i explicada de manera molt personal, amb el compte enrere o potser endavant de 10 a 0. Ana la protagonista ha de tornar enrere, i cercar dins seu en el seu passat més remot per poder seguir endavant. Possiblement ell mateix després dels fets colpidors que li han passat els darrers anys també tenia aquesta necessitat de tornar enrere per començar de nou.

La pel·lícula em va atrapar fins que Ana retorna a la illa davant la imminent mort del seu pare, però a partir del viatge a New York la història perd interès i de fet el que podríem considerar fins aquell moment com una història rodona, aleshores ho deixa de ser a la recerca d’un final no gens reeixit.

 

No és la seva millor obra però continua sent interessant i diferent, amb una actriu novella que és una gran descoberta i amb imatges i una utilització de la càmera que com sempre em deixa atrapat dins de la pantalla.

Deixant a banda, l’interessant documental de “La pelota vasca. La piel contra la piedra” les meves favorites són “Tierra” i “Los amantes del círculo polar”. A veure si ara no haurem d’esperar tan per veure la propera. Com m’agradaria que acabés elaborant la promesa “Aitor, La piel contra la piedra” que tenia que ser la continuació en ficció de “La pelota vasca”!

DNI de pagament

El DNI no ha estat mai un document que m’hagi agradat, més aviat sempre he pensat que era inútil i innecessari. De fet m’agraden els països que encara es resisteixen a tenir-ne. És una forma d’exercici de control de l’Estat sobre la ciutadania, que encara relaciono amb els temps del franquisme. Però resulta que malgrat tot, és a vegades un document útil.

Em caducava a finals d’agost i tenia que renovar-lo. De passada aprofitaria per catalanitzar-me el nom. Després de gairebé dos anys ho havia aconseguit el passat estiu. Vaig a la comissaria amb tots els papers. L’estona d’espera, primer a fora, fins aconseguir número, i després a dins és considerable (més d’una hora). També haig de dir que el lloc em sorprèn agradablement. Fa 10 anys era un lloc gris, brut i kafkià, ara és un lloc modern i agradable. Tret del policia de la porta, la resta de funcionaris tots parlen català. Ara bé tots els cartells informatius que hi ha a les parets estan en castellà.

Quina sorpresa! Per canviar-me el nom han de demanar-ho prèviament a Madrid. Emplenen un paper i tindré que tornar-hi en una setmana. Quanta dependència de la capital del regne!

Finalment hi he tornat i he acabat els tràmits, no sense tornar a fer una bona cua de més d’una hora un altre cop. I haver de suportar avui una funcionària novella que no sabia que tenia que fer i que a més ha parlat en castellà tota l’estona. D’aquí a un mes ja podré passar a recollir-lo i per fi seré Ricard oficialment.

Em sap greu haver malgastat dos matins de les meves vacances en aquesta gestió tan útil. És lamentable que no s’utilitzin les noves tecnologies per aquests tràmits o si més no per agilitzar-los i evitar les pèrdues de temps de tanta gent. Ningú comptabilitza les hores de feina que es perden ? I per acabar-ho d’adobar cal pagar 6.70 € per un tràmit que tots estem obligats a fer. No entenc (malauradament hi ha massa coses que no entenc) per quina raó tinc que pagar quan tinc l’obligació de fer-ho. Més aviat em sembla indignant. Al menys hauria de ser gratuït.

Visca les desigualtats!

Dues notícies aquest matí a La Vanguardia:

• La Caixa ha guanyat 1.228 milions en el primer semestre, un 50,4% més que l’any passat
• Els salaris dels treballadors europeus han augmentat un 2.7 % en el 2006.

Comparem un 50.4 % d’augment per la Caixa i un 2.7 % pels treballadors. Una petita diferència, no ?

Fa molts anys que estem sota una política econòmica que imposa la moderació salarial pels treballadors i deixa amplis beneficis a les empreses que any rere any van augmentant de forma espectacular. D’aquesta forma les desigualtats socials cada cop són més grans. I això sota excuses econòmiques diverses disfressades d’importants teories, suposo que continuarà així pels segles dels segles.

Adéu Xiri

Molt emotiu el comiat del Xiri, els cinc minuts d’aplaudiments m’han colpit extraordinàriament. I la sortida del fèretre amb les despulles sota la pluja, m’ha recordat un altre moment molt emotiu encara que molt diferent: la I cursa memorial Ramon Oliu a Cantonigros. Talment semblava que el cel també plorava en aquests moments. Ha mort tal com va viure amb coratge, valentia i fidelitat al seu poble.

 

Una altra vegada el Tour

L’estiu passat ja escrivia un post sobre la meva relació al llarg dels anys amb aquest esdeveniment esportiu. Val a dir que també des de sempre el Tour s’ha relacionat amb el dopatge. Recordo el primer cas sonat, la mort d’un ciclista britànic, un tal Simpson (res a veure amb la família Simpson), en plena cursa, en les rampes de l’infernal Mont Ventoux. Eren els anys de Julio Jiménez i Poulidor. Aleshores tot això del doping semblava estrany i incomprensible.

Després del que va passar l’any passat, aquest any el Tour tenia que ser net, però s’han succeït els positius i les sospites sobre els ciclistes. De fet ja no sé que creurem. Fins i tot tinc dubtes que quedi cap ciclista plenament net, malgrat que no és cert, el que alguns diuen, que no es pugui córrer una prova com el Tour sense dopar-se. És un esport dur en el que es necessita estar ben entrenat, però són esportistes professionals, preparats per realitzar aquests esforços sense ajudes suplementàries.

No sé que pensar de tot plegat, però em venen al cap algunes reflexions:

• Radmunsen ha tingut que deixar del Tour només perquè el seu comportament aixecava sospites, sense que s’hagi demostrat que estigui implicat en el dopatge. La llei diu que hom és innocent fins que es demostra que és culpable. En aquest cas no ha estat així. I de fet sospites n’hi ha sobre molt més ciclistes que de moment estan acabant el Tour.
• Moltes vegades dóna la impressió que el dopatge és un assumpte exclusiu del ciclisme, i sempre molt lligat al Tour. Ja sé que hi hagut positius gairebé en tots els esports, però en la major part d’ells, tret d’alguns casos del món de l’atletisme (RDA, xinesos, grup de velocistes americans, Ben Johnson), passen desapercebuts i de fet en alguns àmbits molt sospitosos (NBA i altres) no hi ha cap actuació contundent.
• És curiós en l’esport es castiga a la persona que es dopa, quan en les lleis de la vida normal el que es veritablement perseguit és la persona que en fa negoci, el traficant. ¿No s’hauria de deixar de perseguir a l’esportista i perseguir a tot l’entramat que condueix a l’esportista a dopar-se ?
• ¿ Voleu dir que val la pena, tota aquesta lluita contra el dopatge, quan segurament és una lluita inútil ? Sempre hi haurà esportistes que es doparan  ¿ Qui posa el límit ?,  i ¿on està aquest límit entre el que és lícit i el que ja és una ajuda extra il·legal ?
• L’esport professional està massa contaminat d’interessos econòmics i de la cerca del gran heroi on es puguin emmirallar els aficionats i poder-lo utilitzar com a gran reclam publicitari per aconseguir grans guanys econòmics. De fet, encara que no vulguem tots els que practiquem esport i, fins i tot, els que no en practiquen acabem tenint els nostres herois particulars.

Finalment crec que amb totes les notícies sobre el dopatge en el Tour el pensament popular acaba sent que tots els ciclistes utilitzen les drogues per poder practicar el seu esport i és un flac favor a la promoció de la practica sana de l’esport que possiblement hauria de ser un dels objectius de tot aquest gran espectacle.

Llibertat d’expressió

Borbons fora!!!!

El Cojo de Màlaga

Uns dies a La Cerdanya em van donar la oportunitat de parlar una estona amb un home de 86 anys que recordava amb claredat el que havia viscut al llarg de la guerra civil. Sobre tot, em va parlar del Cojo de Màlaga, un dirigent anarquista de la zona lladregot i sanguinari segons ell, i de qui em va explicar com va poder presenciar el seu assassinat en el pont d’entrada a Bellver de Cerdanya. Tot cercant informació de El Cojo de Màlaga he localitzat una pàgina web molt interessant i que no està de més recordar consultar i llegir en una data tan nefasta per la nostra història com el dia d’avui.

Per fi s’acaba la campanya

Aquesta campanya que acaba avui ha estat la més ensopida de totes les que he viscut i des del retorn de la democràcia les he viscut totes. No sé si ha estat molt llarga o no, però se m’ha fet inacabable. De fet tinc la impressió que darrerament els partits estan en campanya de manera permanent, i al final ens aconsegueixen avorrir.

Crec que es tractaven d’unes eleccions municipals, no ? No he parat d’escoltar a Zapatero i Rajoy i altres líders que si no m’equivoco no es presenten en aquests eleccions. Malgrat això han monopolitzat els mitjans de comunicació amb els seus missatges sobre qüestions que res tenen a veure amb les polítiques de cada poble i ciutat. O potser sí, potser el proper alcalde de la meva ciutat serà el Zapatero i jo encara no me n’havia assabentat.

Com a molt he pogut escoltar i veure als alcaldables per Barcelona, com si Barcelona fos la única ciutat de Catalunya.

M’he preocupat de llegir i escoltar el que diuen els alcaldables per la meva ciutat. Pràcticament tots fan el mateix discurs i les mateixes promeses. Per una banda, parlen de projectes que ja estan en marxa i que no es poden pas tirar enrere, i per tant, no tindran més remei que complir, els hi agradin o no. També fan promeses que no estan al seu abast, ja que no són les seves competències, com la sanitat i la construcció de centres d’atenció primària. I també escolto discursos que fa molt de temps que es repeteixen elecció rere elecció, i que gairebé tots els partits posen en el seu programa, suposo que per quedar bé, però que mai compleixen:

• policia de barri o de proximitat: no n’he vist mai cap.
• promoció d’habitatges de lloguer: on ? quan ? per qui ?
• promoció del transport públic: cada cop estan més plens i el cotxe privat continua sent l’amo i senyor dels carrers
• promoció de l’estalvi energètic: tret d’alguns exemples propagandístics ben poca cosa efectiva fan
• supressió de les barreres arquitectòniques: continuen construint edificis nous amb esglaons innecessaris
• més carrils bicis: però sense pensar si realment es podran utilitzar
•  ......

Fa molt de temps que m’agradaria un canvi en el model electoral: llistes obertes, candidats per districtes, ..... però cap partit està interessat en plantejar un debat al respecte. Tenen massa por de perdre la seva poltrona de poder. Aquesta democràcia de la que gaudim i patim fa ara una bona colla d’anys necessita un repintat i una reforma a fons, però crec que haurem de continuar suportant-la així per molt de temps.

Malgrat tot, no em vull abstenir i diumenge aniré a votar en blanc. Ja sé que nos servirà per res. Per desgràcia tot indica que l’abstenció serà molt alta, però als nostres polítics no els preocupa. Realment no sé que es pot fer per canviar aquesta dinàmica d’un creixent desinterès per la política i la cosa pública.

Per sort, a partir del dilluns podrem descansar per uns dies d’aquesta campanya interminable. Llàstima que ben aviat tornaran a la carga.

El fill de l’acordionista

El passat estiu em vaig quedar amb les ganes de llegir aquest llibre. Després del bon gust de boca que m’havien deixat “Obabokoak” i “L’Home Sol”, “El fill de l’acordionista” estava en préstec i a més hi havia llista d’espera. Però finalment l’altre dia els vaig poder aconseguir. I malgrat que estic en període laboral, en el que llegir sempre és més lent, l’he devorat.

Ràpidament he entrat en la història del llibre, un llibre escrit per un basc resident a Califòrnia i que té un amic escriptor, Joseba. D’aquest llibre n’ha escrit tres exemplars, un d’ells per la biblioteca del seu poble, Obaba. L’objectiu del fill de l’acordionista a l’escriure el llibre és que les seves filles Liz i Sara coneguin la història del seu pare, i de la llengua que aquest parla, i els ha ensenyat, i, d’alguna manera, també la història del poble basc. Un cop mort David, Joseba porta el llibre fins a la biblioteca d’Obaba i al cap de tres anys el publica, però reescrit per ell

Es tornen a repetir molts dels temes dels altres llibres, així com alguns dels seus personatges, la adolescència a Obaba un poble rural del país basc, alguns animals (els cavalls, les papallones), els mestres del poble, els estrangers (“el primer americà”) a Obaba, la repressió franquista i el naixement del sentiments de la resistència, el terrorisme, ...  

Amb el seu brillant i precís estil Atxaga et fa entrar ràpidament en una teranyina de fets que vols saber com continua i què anirà passant als diferents personatges que van desfilant al llarg de les pàgines del llibre i a través de les que el món idíl·lic d'un Obaba rural va desapareixent a poc a poc engolit pel propi pas del protagonista al món dels adults. De fet David, a Califòrnia, ha intentat d'alguna manera reproduir la vida rural d'Obaba que tan li agradava.

I al final un dels dubtes amb el que  es queda el lector, és què hi ha  d’autobiografia i de ficció dins d’aquesta història ?

Falciots

Fa uns dies al bloc de la panxa del bou, per cert un blog altament recomanable, vaig llegir Falciots barcelonins i primaverals i vaig pensar en escriure un post sobre els falciots que des de fa uns anys tinc per casa.

Cada primavera arriba una colònia de falciots que s’instal·la al celobert de la galeria del safareig. Només venen a passar les hores nocturnes. Arriben quan es fa fosc i marxen amb les primeres llums de l'alba. Al llarg d’aquestes hores m'acompanya el seu “xriiii, xriiii” constant. A la nit quan vaig a dormir els puc veure des del llit. Ara només n’hi ha 4 ó 5, però a ple estiu fàcilment n’hi poden haver una cinquantena, uns agafats a la paret i d'altres a sobre d'uns fils d'antena que van d'una banda a l'altra de la galeria. Tinc que vigilar a obrir les finestres doncs més d'una vegada me n'he trobat algun volant per la cuina i, fins i tot, un estiu al tornar a casa després d'uns dies fora, havien començat a fer un niu a la galeria.

Reconec no saber res d’ocells i al principi ni tan sols sabia de quina espècie eren. Tampoc conec les seves costums. A vegades em pregunto que fan al llarg de tot el dia sense aparèixer pel celobert. Suposo que deuen volar pels cels de la ciutat i el seu rodal a la cerca de menjar. Però cada nit tornen puntuals. També desconec si fan els nius a dalt a la teulada. Si és així fins ara no he pogut veure on estan.

Ara mateix ja fa una bona estona que no els escolto, però allà estant silenciosos, dormint. Haig de dir que ara ja m’he avesat a la seva companyia, però que en els primers moments feia basarda posar-se al llit i tots veure’ls allà. Era una imatge inquietant. Em venien al cap algunes escenes de la cèlebre pel·lícula d’Alfred Hitchcok “Pàjaros”.

Malbaratament

Aquesta és la petita història d’una de les voreres per les que passo cada matí per anar a treballar. Era una vorera amb un paviment molt vell i gastat que necessitava d’una renovació a fons.

Fa un parell d’anys van obrir una rasa per cablejar tota la ciutat i facilitar l’accés a les noves tecnologies. Al cap de poc temps varen tornar a obrir una rasa. Aquest cop el motiu era la necessitat de canviar els tubs del gas. Cada cop que obren canvien les rajoles del lloc per on passa la rasa, però la resta del paviment queda igual.

No acaben aquí les reformes. També instal·len una marquesina per la parada de l’autobús, que els obliga a fer un petita reforma del ferm tan sols al voltant de la mateixa. I darrerament van rebaixar les voreres en les cantonades i en els pas de vianants per facilitar la mobilitat a les persones amb més dificultats. Amb tanta reforma la vorera era un veritable trencaclosques, però encara hi havia fragments que no s’havien renovat.

Finalment ara estan canviant aquests trossos que faltaven. Però em pregunto ¿ no hauria estat més econòmic fer totes aquestes obres i reformes en una sola vegada i no fer-ho per etapes ?

4 locutoris en un carrer

Els dies de festa i aquesta pluja continuada ha provocat que finalment surti poc de casa. Aprofito el poc temps de treva entre pluja i pluja per passejar alguna estona pel barri. Estic en una població on el fenomen de la immigració va arribar tard i puc afirmar que en el barri malgrat que hi ha immigrants aquests no són un nombre excessiu.

Per aquesta raó l’altre dia al passar per un carrer que no acostuma a ser un dels meus llocs habituals de pas, em va cridar molt l’atenció l’existència de 4 locutoris en un sol carrer. A més no són els únics de barri, n’hi ha algun més en altres indrets.

De fet el meu primer interrogant de ja fa temps és si hi ha tanta necessitat de locutoris. Exactament no acabo de comprendre massa quines són les necessitats que cobreixen. Ofereixen telèfon, internet, fax, fotocòpies i enviament de diners. Suposo que als immigrants quan arriben a un país nou i desconegut els hi agrada ser atesos per persones del seu mateix país i tenen la necessitat de comunicar-se amb les persones que han deixat allà lluny. Els locutoris poden ser un bon mitjà. Però si tots tenen telèfon, al menys mòbil, tan necessari són els locutoris? Entenc el servei d’internet (tenir internet a casa pot ser massa car) i l’enviament de diners (fer-ho a través del banc pot ser molt car per les comissions que cobren), i potser les trucades a través del locutori són més econòmics.

Ara bé, acostumen a ser llocs amb horaris d’obertura molt amplis. Dóna la impressió que no tanquen mai. No sé fins a quin punt això és legal, però és així. En canvi, a vegades en hores que crec que hauria de ser normal veure’ls oberts, en canvi, estan tancats.

4 locutoris en un sol carrer on un barri que no és el Raval i en el que la implantació de la immigració no és massa gran em fa dubtar de si hi ha negoci per tots, i fins i tot, si darrera d’aquests llocs no hi ha altres negocis ocults. Veritablement la seva proliferació em resulta un fenomen estrany i al que no hi trobo una explicació raonable.

Bodega Malvesi

Quan vaig venir a viure a aquest carrer, aviat farà 8 anys, ja em va cridar l’atenció el nom “Bodega Malvesi”. És una bodega com les d’abans. Està oberta gairebé tots els dies de l’any. A part de vi i licors a granel, tenen una mica de tot.

 

La Sra. Carmen és tota una institució al barri. Ja està en edat de jubilar-se, però si tanqués el seu comerç diu ella que no sabria què fer, i que d’aquesta manera es distreu i li passen les hores volant. La bodega la va muntar amb el seu marit que ja fa anys que és mort. S’ho passa bé atenent als seus clients de sempre i alguns nous. Coneix a tothom en el barri i sap tot el que hi passa. Moltes vegades quant hi vas té alguna notícia o història que explicar-te.

Vivia al camp, eren molts de família i va passar molta gana. Amb penes i treball va aprendre a llegir i a escriure i les 4 regles. Va venir cap a Catalunya i es va posar a servir. Un cop casada van obrir aquesta bodega, i amb molt de sacrifici va aconseguir que els seus fills tinguessin uns bons estudis.

Segons ella ara ja no és negoci. Té molta competència amb els supers que a prop, o no tan a prop, s’han anat obrint. Allà poden oferir millors preus. Fins i tot, algun cop quan t’ha de dir que ha pujat el preu d’algun producte sembla que li sap greu. Malgrat que és més car paga la pena comprar-hi. És un comerç de proximitat d’aquells en vies d’extinció.

L'escala

Fa poc més d’una setmana que sóc el president d’escala. Feia més de 7 anys que no es canviava de president. Com a tot arreu ningú vol ser-ho. Des que es va acabar la remodelació de la façana, l’escala va entrar un llarg període d’abandonament. No es fa res per mantenir-la, hi ha conflictes entre alguns veïns (sobre tot, velles històries d’aquelles de tota la vida entre els més antics), molts d’ells no paguen la quota d’escala, la neteja deixa molt que desitjar .... No em fa cap gràcia ser-ho, però algú havia d’agafar el relleu i tractar de posar una mica d’ordre. A la reunió també es va decidir agafar un administrador, i contractar una veïna per tal que faci la neteja. El primer objectiu serà aconseguir que tothom saldi els seus deutes amb la comunitat. Segurament la tasca no serà fàcil. L’edifici és vell (al voltant de 40 anys), sense ascensor i amb un manteniment estructural deficient, excepte la remodelació de la façana realitzada fa uns 5 anys. Ara serà el moment d’afrontar altres reformes i arranjaments necessaris, però ja veurem si els veïns estaran per aquesta tasca.

La història interminable d’Endesa

Mai he pogut entendre que és això d'una OPA. Suposo que els mortals que anem a peu no ho podem entendre, és massa difícil pel nostre curt enteniment. Però altres vegades s'ha presentat una OPA i ja està, però en aquest cas s'ha convertit en tota una història interminable de 19 mesos d’ofertes, contraofertes, opinions, declaracions, .....

Fa sospitar que darrera d’Endesa s’amaguen interessos ocults de domini molt importants. De fet les xifres de diners de les que parlen maregen i em resulten inimaginables. Massa pretendents hi ha al darrera. Tan important és Endesa! Tan important és tenir més diners i més poder! Seran més feliços amb això ?

Aquestes empreses tan grans no m’agraden, més aviat em creen neguit. Haurien de ser un servei al ciutadà, però són un gran negoci per uns quants que només cerquen tenir més i més euros en el seu compte bancari.

De nou al PP no li agrada la situació que s’ha creat. Segons ells posar una empresa estratègica en mans de capital públic italià (Entel) podria ser molt perillós. En canvi semblava que estaven molt contents amb la oferta dels alemanys. Els alemanys deuen ser bona gent! Evidentment encara els hi agradava menys que fos Gas Natural qui s’apropiés d’Endesa. És evident que els catalans som uns éssers molt perillosos i podríem deixar sense llum ni energia a tot el regne.

Si el PP no està satisfet amb aquest final, segurament no deu ser tan dolent el que finalment ha passat.

Sabadell a prop

Un cop més el “Sabadell a prop” a la bústia.

 

Es tracta d’una revista que cada mes l’Ajuntament de la ciutat ens fa arribar a tots els ciutadans. Ja porten 52 números. Al principi vaig creure que era interessant que l’Ajuntament informés dels seus plans per la ciutat, però amb el temps ha esdevingut una simple revista de propaganda, a tot color i plena de fotos. Mes rere mes, explica el mateix. És clar que en un mes pocs canvis es poden produir: obres per aquí, projectes per allà, .... Hi ha algun projecte que fa anys i anys que se’n parla i escriu. Fa tant que, fins i tot, hom pot creure que ja està fet, quan encara han de començar. Un cop a l’any podria estar bé informar de l’estat de tots els projectes, però cada mes és excessiu.

De fet darrerament tal com arriba va a parar al contenidor del paper. Trobaria molt bé que la despesa inútil que suposa l’elaboració d’aquesta revista anés a parar a quelcom més productiu.

L’Olimpia: tot pel futbol

L’Olimpia és una zona poliesportiva oberta a tothom tot el dia amb piscina, un camp de futbol, dues pistes poliesportives i altres instal·lacions. És un lloc on van a jugar els nens i nenes del barri. Els cap de setmana és converteix en el nucli d’una intensa activitat poliesportiva: futbol, futbol sala, bàsquet, handbol, bitlles catalanes, etc. També és freqüent veure com algunes escoles aprofiten la polivalència d’aquest espai per celebrar la seva dia de l’esport.

A partir d’ara tot això canviarà radicalment, i passarà a ser una zona dedicada en exclusivitat al futbol amb una inversió molt important de diners. Tret de la piscina, que es mantindrà, la resta serà camps de futbol de gespa artificial: dos de grans i un de futbol-7.

 

És de preveure que aleshores aquest espai es tancarà a l’ús públic i ja no podrà ser un lloc de joc i de practica de molts esports, sinó que tan sols, podran gaudir de l’espai els practicants del futbol degudament enquadrats en algun equip de la ciutat. Ja sabem el futbol és l’esport rei. Tots els equips i escoles que fins ara gaudien d’aquest espai per la seva pràctica esportiva caldrà que cerquin un altre lloc. Amb diners públics és privatitza un espai fins ara públic.

Encara recordo que fa dos anys vaig participar amb els meus alumnes en un programa anomenat els nens tenen la paraula en que l’Ajuntament demanava obrir un debat sobre l’esport a la ciutat. L’activitat va concloure amb una recepció a l’Ajuntament on varem lliurar les nostres conclusions a l’alcalde.

La petició més unànime era disposar de espais públics i oberts per la pràctica de l’esport. Dos anys més tard l’Ajuntament projecta privatitzar un dels espais públics dedicats a l’esport. Està clar l’Ajuntament dóna la paraula als ciutadans, i els escolta, però després no els fa cas.

Aquests alumnes que acostumen a anar a jugar a l’Olimpia en els seus moments de lleure, estaran molt contents quan no hi puguin anar. Tot sigui pel futbol!  

Comentari a algunes notícies

1. La Ministra de Sanitat ha tirat enrere una llei per lluitar contra l’addicció a l’alcohol dels joves per les veus que han aixecat en contra els productors de vins, els bars i alguns comerços. No és la primera vegada que el que es pensa que es bo per la societat xoca amb els interessos consumistes i aleshores evidentment guanyen aquests últims. És més important el consum que els possibles beneficis de salut, i que consti que no crec en lleis prohibicionistes. Suposo que passaria el mateix amb una llei que legalitzés els consum de les drogues. Els traficants li dirien al ministre de torn que perden tot el seu negoci, per tant és millor que continuïn il·legalitzades.
2. Segueixen els problemes amb RENFE a Catalunya, i per molt que diguin els seus responsables continuarem així per anys. Totes les inversions van a parar a l’AVE mentre els rodalies i els regionals fa molt de temps que no reben un euro en inversions. I després ens demanen que utilitzem el transport públic. Però si algun dia una part important de la població deixés el seu cotxe a casa i utilitzés el transport públic pels seus desplaçaments diaris quedaria tot col·lapsat.
3. La guerra d’Afganistan moltes vegades oculta per les constants matances a l’Iraq ha sortit avui de nou a la llum. És un país que està lluny de ser pacificat. Els exèrcits occidentals l’hem envaït i segueixen en guerra. Quina mala solució que tenen tots els problemes d’aquella part del planeta! Ho acabarem pagant molt car.
4. I finalment, el futbol. Sembla que s’han posat de moda dues actituds i dos gestos: dir a l’entrenador que no es vol sortir a jugar i fer botifarres al públic. Proveu de fer alguna de les dues coses a la vostra feina a veure que us passa.

Comerços nous d’obrir i tancar

Cada cop és més freqüent veure comerços o bars que tanquen i que són substituïts per altres establiments no sense abans passar per un període més o menys perllongat d’obres. Però el veritablement sorprenent és que una part d’aquests nous establiments comercials poden ser de molt curta durada. A vegades menys d’un any!

De cop i volta passes per un carrer i veus que un comerç ha tancat, té les portes avall i hi ha un rètol amb l’anunci d’una propera inauguració. Les obres no deuen ser pas barates. Tots sabem que la construcció no és pas un sector massa econòmic, per tant, aquestes obres de remodelació suposen una despesa important. Suposo que tots els començaments han de ser durs i aconseguir clients que cal “robar” a la competència no ha de ser fàcil. Amb tota seguretat cal estar disposat a aguantar més o menys temps amb pocs guanys o,fins i tot, amb pèrdues. Com diu la saviesa popular, no es pot arribar i moldre.

Igual creuen que serà obrir i començar a tenir una gran clientela, el que suposarà uns bons guanys. Quina poca previsió! O potser hi ha alguna raó oculta que jo no sé veure ? Algú més a observat aquest fenomen d’obrir i tancar comerços, o és una mania meva ?

Comerços

A prop de casa hi ha dos comerços, una sastreria i un marbrista que estan sempre buits. Passo a diari per davant, fins i tot, més d’una vegada i mai he vist ningú en el seu interior comprant. I d’això ja fa uns quants anys. És realment estrany, no ? Moltes vegades m’he preguntant de què viuen, però no he estat capaç de trobar una resposta versemblant. L’únic que em passa pel cap és que siguin alguna tapadora d’algun negoci il·legal. Alguna idea ?

Censura

El bloc de Lourdes Domenech "A pie de aula" en el el post "El poder de la voz" ens explica que el govern espanyol porta vuit mesos censurant un spot publicitari de Amnistia Internacional amb unes raons molt poc clares.
¿ Com és possible que un govern democràtic censuri un anunci publicitari que l'únic que fa és dir que tots som lliures, que ningú pot ser torturat ? ¿ Què amaguen ? ¿ De què tenen por ?

La vida

“Nadie puede decirle a otro como ha de vivir.

Hay una sola vida, pero dentro de esa vida uno vive muchas vidas, todas diferentes, una mejores, otras peores. Ninguna tiene mucho sentido.”

ADOLFO ARISTARÁIN

Roma (2004)

La deslocalització és cosa del passat

En el segle XVII “hi havia el paraire-empresari que no feia teixits, sinó que els encomanava a teixidors de llana pròpiament dits. ... Contra els paraires-empresaris barcelonins que, perquè la mà d’obra rural va a més bon preu, deixen de donar feina a teixidors i teixidores de la ciutat, s’alçaran aquests en diferents ocasions: el 1600, el 1614, el 1626 i el 1628, al crit de “Via fora fam” i envaeixen la Casa de la Ciutat, “cridant i queixant-se de que los perayres treien fora ciutat la llana per cardar i filar”. Conflictes, sembla haver-n’hi també entre paraires-empresaris locals i paraires forasters més forts que els prenen la mà d’obra, com a Vic el 1597 i el 1598, d’on Roser Ortiz ens explica que els paraires vigatans no trobaven teixidors, els quals treballaven només per a paraires d’altres llocs. Prou repliquen els teixidors que si treballen per a forasters és pel poc que paguen els de Vic, i que si aquests paguessin millor, “no els faltassen teixidors”: els paraires exigeixen l’aplicació estricta de les ordinacions, segons les quals, “els teixidors no puguessen teixir als parayres forasters ninguna mena de drap, pessa ni sapolons sense llicentia expressa de la major part dels sobreposats paraires ...”

NURIA SALES

Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII)

Primer dia de l'any

El primer dia de l’any no deixa de ser un dia com un altre. Aquest matí hem sortit a prendre el cafè amb llet. No ha estat gens fàcil trobar un lloc obert al barri. Tots els bars habituals estaven tancats, això que ja era una mica tard. Al final hem trobat un lloc obert.

Mentre nosaltres preníem el cafè amb llet asseguts en una taula, la barra estava plena d’homes solitaris, majorment en silenci amb una copa de conyac o anís al davant. Alguns marxaven, però aviat algú altre prenia el seu lloc.

Al fons del bar un parell d’homes, també en silenci, davant del parell de màquines escurabutxaques. Allà han estat una bona estona provant fortuna sense trobar-la, fins que han estat substituïts per uns altres dos.

Allà a les 11 la barra s’ha buidat per una estona.

 

Ha durat poc la nova situació. Aviat han començat a entrar nous clients, aquest cop en grup. Alguns seguien demanant anís i xupito de whisky, (vindrien d’un altre bar?), d’altres ja demanaven cerveses o gots de vi. La clientela va canviant, fins i tot, entren un parell de dones amb un nen.

Decidim marxar. Ens apropem a la barra amb un bitllet a la mà:

- Dos cafès amb llet.

- Què ? – amb cara de no entendre res i de pocs amics.

- Dos cafès amb llet.

Ha cobrat sense més. Sembla que a la segona vegada ha entès les nostres estranyes paraules.

Passen els dies i els anys, però hi ha coses que no canvien.

La bellesa

“Sors-tu du gouffre noir ou descens-tu des astres?

Le Destin charmé suit tes jupons comme un chien;

Tu sèmes au hasard la joie et les désastres,

Et tu gouvernes tout et ne réponds de rien.”

 

Surts d’una gorga negra o davalles dels astres ?

El Destí, com un gos, et va seguint ullprès;

vas sembrant a l’atzar la joia i els desastres,

i tu ho governes tot i no respons a res.

CHARLES BAUDELAIRE

Les flors del mal

Himne a la Bellesa

Memòria històrica 2

Ahir a la tarda un nou passeig per la història de la guerra civil, els seus antecedents i conseqüències en l’exposició “Testimonis i vivències de la Guerra Civil a Catalunya en l’Arxiu Nacional.

No explica res de nou. Però també com sempre que d’una manera o una altra reviso aquests fets em retrobo amb els mateixos sentiments. Què malament que ho varen passar! Quan temps que va durar! Quin poc reconeixement que hi hagut per les persones que varen viure aquesta mala època de la nostra història!

Després d’uns pocs anys d’il·lusió col·lectiva en el que semblava que es començava a construir una nova manera de viure, malgrat les dificultats que es plantejaven va esclatar aquella terrible guerra que tots ja sabem com acaba: l’exili per alguns, i la mort, la repressió i el silenci per a molts. I els llargs i foscos anys del franquisme que semblen no tenir fi.

Ara ja han passat molts anys de la mort del dictador, però encara no s’ha fet justícia. La justícia que es reclama per dictadors de terres llunyanes (Pinochet, Saddam Hussein, Fidel Castro) es continua negant al nostre dictador que continua enterrat en el seu gran mausoleu i encara rep homenatges dels seus seguidors. Pocs supervivents queden ja d’aquell temps, però és convenient no oblidar el què va passar. La història no es pot canviar, però no pot caure en l’oblit. 

Estem realment informats?

Ens creiem informats perquè veiem els telenotícies escoltem la ràdio o llegim el diari. Creiem que la informació sorgeix del fet que una càmera mostri alguna cosa que està passant en aquell mateix moment: “la història en directe” Però res més lluny de la veritat. En realitat de molts dels fets que passen al món no hi ha imatges, o almenys, no ens mostren aquestes imatges i per tant, per nosaltres són fets que no existeixen. Ens ofereixen moltes imatges  d’Iraq i del etern conflicte palestí-israelí. Però és evident que aquests no són els únics conflictes. Hi ha moltes altres situacions conflictives arreu del món que no existeixen per nosaltres perquè no ens mostren imatges.

Els mitjans cada cop mostren més imatges i paraules dels que intervenen en una situació, fins i tot, del periodista desplaçat a la zona on es produeix la notícia, però cada cop ofereixen menys anàlisi del que passa. Poques vegades tracten de cercar explicació al que passa i de fet moltes vegades tinc la sensació de saber que a tal lloc està passant tal cosa, però de no saber mai com i per quina raó s’ha arribat a aquella situació.

 

Al final del dia he escoltat la mateixa notícia infinitat de vegades. Al matí quan em llevo per la ràdio, després al diari, després a la televisió i a internet. A tot arreu he vist i he escoltat el mateix. Però és clar que la repetició d’una notícia no implica que estigui més informat. Més aviat el que implica és que estigui fart d’escoltar i veure tota l’estona el mateix. Estem nedant en la sobreabundància de la informació i en la redundància de la mateixa i això no sembla que tingui aturador.

Com escriu I. Ramonet “Avui la informació és una mercaderia, més sotmesa a les lleis de l’economia, de l’oferta i la demanda, que a les de la mateixa informació. El que estableix el preu d’una informació és la capacitat que pugui tenir d’interessar a un gran nombre de persones, i com més n’interessi, més possibilitats tindrà de circular. Si no, serà una informació que no circularà. Per aquesta raó la informació avui crea narracions.” De fet cada cop més la informació s’està convertint en entreteniment, a la cerca de les audiències, i per aquesta raó cerca copsar l’atenció dels possible consumidors amb missatges ràpids i impactants, més que realment informar.

Gargallo

Feia dies que volia baixar a Barcelona, anar a veure una exposició i passejar una estona pels carrers de la capital. Tenia anotada l’exposició de Gargallo a la Pedrera. Només coneixia d’ell els famosos aurigues de l’Estadi Olímpic i res més. No sé per quina raó me l’imaginava com un escultor clàssic.

La visita va estar tota una sorpresa. Té escultures en la línia més clàssica, però el que em va sorprendre va ser tot el seu treball amb les seves màscares, la utilització del buit, així com la seva forma de treballar assajant el que seria el resultat final amb ferro o amb coure, primer amb unes plantilles de cartró abans de realitzar la obra definitiva. Fins i tot, vaig pensar que aquest mètode de treball es podria portar al treball de plàstica amb els alumnes, prenent com exemple algunes de les obres del propi Gargallo.

Els darrers anys Barcelona ens ha ofert un reguitzell d’exposicions d’escultors molt i molt interessants. Recordo la de Chillida a la Fundació Miró a principis del 2004, Rodin al Caixaforum a principis del 2005, Henry Moore també al Caixaforum aquest darrer estiu. Si us han agradat aquestes exposicions no us podeu perdre la de Gargallo. Teniu temps fins el 28 de gener.

Déu

¿Cómo será posible creer en un Dios creador del Universo, si el mismo Dios creó a la especie humana? Con otras palabras, la existencia del hombre, precisamente, es lo que prueba la inexistencia de Dios.

SARAMAGO

Cuadernos de Lanzarote

La informació és construcció

“No podem creure mai que la informació és natural; es construeix, és el resultat de la fabricació basat en dues premisses: la voluntat del productor, d’un o altre periodista, de dir la veritat o no dir-la, però també de la lògica general del sistema, orientat a informar a partir, purament, de veure el que aparentment està succeint.”

IGNACIO RAMONET 1999

Geopolítica i comunicació de final del mil·lenni

Notícies gairebé desapercebudes

Als diaris i als mitjans de comunicació sempre hi ha algunes notícies que considero d’interès i que passen gairebé desapercebudes. Voldria destacar-ne dues: 

1.- Fa poc varen parlar dels resultats d’una investigació científica que relacionava l’augment de certs contaminants en l’atmosfera i en els aliments amb l’augment d’autisme i altres trastorns del comportament. Si és així, estaria bé en pensar com podem reduir aquests contaminants que semblen afectar els nostres cervells de forma tan negativa. Fa temps que en els centres educatius i en les consultes pediàtriques es constata aquest fet, i això obre interrogants sobre quines són les causes. També es parla molt l’augment de les conductes violentes, però quan trobem alguna de les seves possibles causes no semblem massa interessats en posar-hi remei, ni tan sols explicar-ho amb detall.

2.-  La setmana passada la Unió Europea donava en una de les seves directives llum verda a la publicitat televisiva a totes hores, fins i tot, en el famós horari protegit i també de formes encobertes. Com que patim poc bombardeig publicitari gràcies a la UE encara en podrem gaudir molts més minuts. De fet moltes vegades els moments de més qualitat televisiva, són els minuts de publicitat. La televisió està plenament en mans de la publicitat i de les empreses anunciants, i els nostres governants també.  Cada cop hi ha més fets que ho demostren. L’únic important és vendre i com més millor. Això no té cap aturador.

Avui he anat a Palau!

Aquest és el meu cinquè semestre a la UOC. Fins ara la UOC era bàsicament el Campus Virtual a través de la pantalla del meu ordinador, les trobades presencials al campus de la UAB, les PACs, i les proves de validació. Però aquest matí he estat a Palau, la seu central de la UOC a la Avda. Tibidado.

 

Faig una assignatura que ofereix una modalitat d’avaluació en el que es fa imprescindible una trobada presencial en la meitat del trimestre per posar en comú la feina feta fins el moment, i aquesta trobada es fa en el Palau que és la seu central, un palauet d’aquells que hi ha la Avda. Tibidabo i que tan bé es descriuen en la obra de Carlos Ruiz Zafón.

Només arribar és un lloc que imposa, rodejat per un bonic jardí i per una reixa que ve a obrir un empleat de seguretat. La reunió l’hem fet en la sala impressionant on es fan les reunions de govern de la Universitat amb una taula rodona enorme i amb tots els avenços tecnològics. A mig matí el consultor ens ha mostrat els soterranis, el lloc des del que s’articula tot el que els nombrosos estudiants de la UOC veiem en les nostres pantalletes des de l’ordinador de casa. Realment és un lloc ben espectacular, però és necessari que ho sigui ?

Memòria històrica

“Estos que ves ahora deshechos, maltrechos, furiosos, aplanados, sin afeitar, sin lavar, cochinos, sucios, cansados, mordiéndose, hechos un asco, destrozados, son, sin embargo, no lo olvides, hijo, no lo olvides nunca pase lo que pase, son lo mejor de España, los únicos que, de verdad, se han alzado, sin nada, con sus manos, contra los poderosos, por la sola justicia; cada uno a su modo, a su manera, como han podido, sin que les importara su comodidad, su familia, su dinero. Estos que ves, españoles rotos, derrotados, hacinados, heridos, soñolientos, medio muertos, esperanzados todavía en escapar, son no lo olvides, lo mejor del mundo. No es hermoso. Pero es lo mejor del mundo. No lo olvides nunca, hijo, no lo olvides”

MAX AUB 1968

Campo de almendros

 

Poble vell de Corbera d'Ebre

 

Guanya l'abstenció

Torna a guanyar el partit de l’abstenció i aquesta comença a ser una constant en les eleccions. Ara els partits es lamentaran d’aquesta alta abstenció, diran que s’ha d’analitzar i que cal cercar mecanismes per tal d’esmenar aquest problema. Però no faran res i a les properes eleccions es tornarà a repetir.

Alguns intentaran explicar que significa aquesta abstenció. Per mi hi ha alguns elements clars:

1.- Tot i que la democràcia és el millor sistema que els països tenen per governar-se dels que fins ara els homes i dones han estat capaços d’inventar, de ben segur que és un sistema millorable, però el partits i els nostres governants estan instal·lats en la comoditat d’aquest sistema que els dóna una posició molt còmode de poder i no volen posar-se en la situació de pensar en possibilitats de millora: llistes obertes, circumscripcions petites on s’escull el candidat que ha de representar aquella zona, ....

2.- La manera de fer i d’actuar dels nostres polítics que dediquen hores i hores a criticar al contrari en lloc de dedicar el seu temps a explicar el que pensen fer o potser millor simplement a fer. A vegades hom creu que no pensen fer res a excepció de dedicar-se a parlar malament de l’adversari. Em recorden els pitjors moments dels programes de premsa rosa i dels reality shows.

3.- I quan manifesten el que faran, tan sols, fan promeses puntuals, moltes vegades de repartiment de diners, com si de caritat als pobres es tractés, quan el que han de fer es gestionar de la millor manera possible els diners que els ciutadans els hi confiem amb els impostos per tal que fer progressar el país i de fer-nos la vida més fàcil a tots plegats.

I ara vindrà el discurs de tots els partits afirmant de manera grotesca que han guanyat sigui quin sigui el seu resultat, i cercant l’explicació d’aquesta victòria a vegades de la forma més rocambolesca possible. La veritat és que segons els arguments que donen fa molta pena escoltar-los. I pensar que aquests són els que ens governaran per quatre anys! En realitat els únics que han crescut en vots han estat els de Iniciativa per Catalunya-Verds, la resta han perdut vots i suport de la ciutadania.

I ara un cop coneguts els resultats caldrà esperar per conèixer exactament quin serà el nou govern.

Un Borbó més a mantenir.

Aviat tornarem a tenir a un nou Borbó més que alimentar i mantenir. I no només això, a més a més l’embaràs el trobarem fins a la sopa.

I molts mitjans de comunicació aprofitaran l’avinentesa per parlar dia i nit de la família reial i les seves aventures i desventures sobre les que no tinc cap mena d’interès. De fet ja fa temps que estic fart de tota la parafernàlia monàrquica que mantenim entre tots. De la mateixa manera que a la declaració de la Renta puc decidir si dono un 0.7% a l’Església Catòlica o a les ONG també m’agradaria decidir si els meus diners es donen per mantenir l’Institució Monàrquica.

De moment es torna a obrir el debat sobre si cal canviar La Constitució pel que fa als drets successoris. No és pas per aquesta raó que cal canviar-la. Hi ha moltes altres raons i molt més importants per fer-ho. Però és clar que no hi ha cap partir polític que plantegi un debat seriós d’una vegada per totes per reformar una Constitució que després de tants anys ja comença a estar obsoleta. És una Constitució que no va poder ser votada per cap dels espanyols que avui tenen més de 50 anys. Seria el moment de poder-hi dir alguna cosa.

La Monarquia és una institució anacrònica que pertany a uns altres temps històrics. No entenc com es manté en el segle XXI i no es planteja un debat seriós en els diferents països en les que encara existeix per abolir-la definitivament. Crec que els ciutadans hem de tenir dret a decidir qui volem que ens representi i que aquest no sigui el fill o la filla, pel cas és el mateix, de tal o qual o senyor. Per quan un referèndum clar sobre monarquia o república ?

Anjub

Anjub són les confessions d’un bandoler en forma de diari escrites des de la presó mentre espera ser executat al garrot vil. Fill d’Ascó, igual que l’autor, ens explica la seva vida des de 1815 a 1832 per els pobles, masies i terres de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, amb un llenguatge propi de la zona.

Fruit de la mala sort, les casualitats i les intrigues polítiques del moment entre absolutistes i liberals és acusat i perseguit per molts crims que no ha comès. Conegut amb el nom de Roba-rucs acaba sent tota una llegenda en les comarques de l’Ebre. En les seves confessions no amaga de res del que ha fet però molts dels crims del que se l’acusa han estat comesos per altres.

Va ser premi Sant Joan de l’any 2000. És un premi literari que acostuma a donar-se a obres de qualitat. De fet en algunes edicions (1987 i 1991) ha quedat desert. N’he llegit uns quants i mai m’ha defraudat.

En aquest llibre Andreu Carranza fa una molt correcte utilització tant del vocabulari com de les expressions de la zona i de l’època en la que està ambientat el llibre. Amb les descripcions dels llocs es nota que és un bon coneixedor de la zona.

És un llibre de lectura fàcil i que un cop començat és llegeix amb interès i amb ganes de saber què passarà, malgrat que des del començament ja se sap que el bandoler està condemnat a mort. En alguns moments fa pensar com la mala fortuna i les fatals circumstàncies que envolten la vida del protagonista condicionen una vida que podia haver estat molt diferent, amb tan sols petits canvis.

La noche de los girasoles

Un camp de gira-sols, un home que marxa en un cotxe, un notícia d’una dona assassinada als mitjans de comunicació, un poble sense futur, l’arribada d’uns espeleòlegs, els habitants del poble que volen canviar les seves vides. Unes pinzellades breus per començar.

Feta la introducció i la presentació dels personatges una mena de capítols van enllaçant els fets des del punt de vista de diferents protagonistes. Un cúmul de casualitats fa esclatar la tragèdia. Ningú volia que passés, però havia passat. Han matat a un home. Un fet inesperat ha canviat les seves vides. Cap dels implicats vol que se sàpiga i sembla que han trobat la manera d’ocultar-ho. Però no acaba aquí, apareixen els dubtes i el suspens fins al final de la pel·lícula mentre el que ha estat el generador inicial del conflicte arriba tan tranquil·lament a casa seva aliè a tot el que ha passat.

Fets molt ben explicats per un director nou en el cinema espanyol Jorge Sánchez-Cabezudo amb personatges molt ben tractats amb primers plans molt interessants que et fa sortir del cinema amb un sentiment inquietant però amb un bon regust de boca.

Percebre els nous instants

“Si afinem l’oïda, la mirada, la pell, podem percebre l’arribada de nous instants que ens arriben del no-res, i ens omplen gota a gota”

JOSEP Mª ESPINÀS

A peu per Aragó. El Somontano