Nova mani per l'autodeterminació

Dissabte  i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir hi ha una nova  manifestació a Barcelona per reclamar el Dret a l'Autodeterminació.

L'assistència  és molt menys massiva del que seria desitjable, però és el que hi ha. El ressò als mitjans de comunicació també és minso, tret  d'alguns mitjans digitals. El recorregut és un dels clàssics: plaça Urquinaona, Via Laietana, que permet copsar la magnitud de la concentració en comparació a altres vegades, per acabar davant al Parlament hi deixar-hi les pancartes de les diferents comissions organitzadores de les consultes a cada una de les localitats en un acte simbòlic per esperonar als parlamentaris a convocar una consulta legal per l'autodeterminació.

El  camí serà llarg i feixuc, però ha començat amb força. Fa ben pocs anys era inimaginable que es celebressin aquestes consultes als diferents pobles de Catalunya organitzades per la societat civil.

Cal seguir endavant i reclamar una consulta nacional sobre la independència de Catalunya. No s'ha de tenir por a la democràcia. Democràcia no són eleccions cada quatre anys. Els ciutadans estem capacitats per opinar sobre molts del temes, però els polítics tenen por de preguntar.

Un bon pas seria que a les properes eleccions al Parlament Català d'una vegada per totes s'aparquessin les diferències ideològiques, els personalismes i l'afany de protagonisme i puguem votar a una candidatura única amb un punt d'unió el compromís a convocar aquesta consulta. D'altra manera si es continuen presentant els de sempre i dient i explicant el de sempre, el desencís tornarà a ser gran i de nou guanyarà l'abstenció i/o el vot en blanc davant del problema d'escollir entre opcions que cada cop ens desagraden més i més.

Consulta a Sabadell, un dia especial

Diumenge passat a la tarda va ser un dia ben especial. Tot va començar el 13 de setembre a Arenys de Munt amb una inesperada consulta per la independència de Catalunya. A Arenys van seguir altres convocatòries.

Sabadell també es va començar a organitzar per tal de celebrar la consulta. És una ciutat molt gran i per tant la tasca era feixuga. Després d'alguns dubtes em vaig apuntar com a voluntari. Un cop decidida la data, el 30 de maig, no parava de rebre correus demanant col·laboració per a diverses tasques. Sabia que calia l'ajuda de tots però tampoc tenia massa temps per dedicar-li i al final només he participat en una mesa el mateix dia de la consulta, prèvia formació el dia abans.

El diumenge va estar ben atapeït, al matí el campionat de Catalunya de relleus a Vallgorguina on vaig demanar fer el primer relleu i així poder marxar ben aviat per estar a la tarda a la mesa.

Estava en una mesa del meu barri, ben a prop de casa. Vaig conèixer companys i companyes, que ja havien viscut les altres consultes: un mallorquí i un argentí, tots dos amb molt bon humor i amb moltes coses per explicar. M'ho vaig passar molt bé, i al final malgrat ser un barri perifèric vam assolir la fita de 100 vots, la gran majoria a favor del si.

Hi havia gent que venia ben informada i convençuda directament a votar i d'altres que passaven davant la taula i els informàvem del que estàvem fent allà i aleshores decidien si votar o no.

Un cop acabada la votació i fet el recompte calia portar els resultats a la seu central i esperar els números finals, més de 24000 votants, un 15 % de participació sobre el cens electoral i més de 20000 vots a favor del si.

Cal ser realistes no és un gran resultat, però s'ha demostrat un cop més que per organitzar una votació no necessitem de les institucions ni dels polítics professionals. Comencem a estar molt cansats dels seus discursos i de la seva inutilitat. 20000 persones a favor del si, són moltes persones i si les sumen a la resta de consultes ja realitzades arribem al mig mill ió. Això ja és una xifra important. De ben segur que fa 3 o 4 anys ni els més optimistes ho podien somniar. El camí ja està començat, ara cal seguir endavant. Aquest any tenim fites ben importants, la manifestació per l'autodeterminació del 12 de juny, les noves consultes del 20 de juny, la sentència negativa del TC i la reacció que provocarà, i les eleccions al novembre.

Com m'agradaria que d'una vegada per totes els partits independentistes deixessin de banda les seves diferències i es presentessin sota una candidatura única. Em sembla que no es molt demanar, no ?

Ombres del futbol

S'ha acabat la lliga, la lliga dels milions. Aixeca passions, mou milers de milions i és un simple joc, un esport.

M'agrada l'esport i també el futbol però algunes coses em cansen. I això que els darrers anys encara estem de sort ja que la major part dels jugadors i dels entrenadors són uns bons models de conducta pels nostres joves. Fa uns anys no era així i havíem d'escoltar declaracions que feien vergonya.

El temps i espai que ocupa als mitjans de comunicació és excessiu. Com que té molta audiència es passen hores i hores parlant del mateix, abans i després de cada partit. Les celebracions també són excessives. I encara no se per quina raó, gairebé sempre acaben amb un grup important de brètols trencant tot el que troben al seu pas. I encara és més incomprensible que pràcticament mai els hi passi res. M'agrada el Barça i m'agrada que guanyi, però fins i tot, alguna vegada he arribat a pensar que estaria millor no guanyar per evitar aquest tipus d'actes i celebracions.

Gaudeixo d'un bon partit de futbol, però tots els diners que es mouen al seu voltant són tot un escàndol. Hem perdut totalment el nord. No és raonable que malgrat que el món del futbol generi tants diners, els jugadors i tot el que els envolta estigui tan sobredimensionat.

Els estadis, l'escenari de les entrevistes i els jugadors s'han convertit en grans anuncis. Ja sé que cada equip pot cercar la marca que més li paga per estampar el seu nom a la samarreta, però no crec que sigui ni massa ètic, ni massa educatiu fer propaganda d'empreses de joc per internet. En la darrera lliga han estat 5 equips dels 20 de primera, o sigui un 25 % que lluïen aquestes marques: Valencia i Unibet, Màlaga i williamhill.com, Español i interapuesta.com, Sevilla i 12bet.com i R. Madrid i bwin.com. Potser estaria bé que en un futur això estigui prohibit.

I malgrat que la lliga ja s'ha acabat, la cerimònia quotidiana del futbol segueix endavant, omplint minuts a les ràdios, televisions i diaris. Primer tots els rituals dels fitxatges, i després el mundial, gairebé un mes inacabable de partits de futbol dia rere dia.

Ben X

Una pel·lícula desconeguda que m'ha sorprès totalment.

Un jove autista (síndrome d'Asperger) enganxat a un vídeojoc amb el que és molt hàbil i en el que s'identifica amb l'heroi protagonista. Té tota la jornada programada. Assisteix a una escola de formació professional on hi ha una colla de companys que sempre que poden li fan la guitza.

En molts moments la càmera es situa en el punt de vista de Ben i podem viure en primera persona la seva visió amenaçadora del món, la quantitat d'estímuls desordenats que percep i no és capaç de controlar: sorolls, molts sorolls, imatges fragmentades, ... Intenta controlar-se a si mateix i el món que l'envolta però no sempre ho aconsegueix.

L'estètica i el tractament de les imatges, així com la figura del personatge principal molt propers a l'estètica dels videojocs és tot un encert. Situats dins del món del protagonista no sabem a vegades si el que veiem és el món real o forma part de les seves pròpies visions de la realitat, moltes d'elles tenyides per les imatges del videojoc.

Pel·lícula belga de 2007, un cinema molt desconegut amb director i actors també desconeguts que val molt la pena de ser vista. Molt bona la interpretació de Greg Timmersmans en el paper totalment creíble d'aquest noi autista. En alguns moments em recordava a alguns dels alumnes que vaig tenir quan estava en l'escola d'educació especial, sobre tot, els seus ulls i la seva mirada perduda, més enllà de tot el que té al davant i la seva dificultat per organitzar el munt d'estímuls que li venen al damunt quan s'enfronta a la caòtica realitat del món extern. En la seva habitació i davant de l'ordinador i dins de la realitat virtual del videojoc tot és més senzill i més previsible. En el món real Ben no pot mai preveure que passarà realment.

Què difícil ha de ser la vida d'aquestes persones ! I a vegades tampoc és gens fàcil poder ajudar-les.

No són de fiar

Quan arreu del món occidental es parlava de crisi, en el nostre país aquesta era una paraula prohibida. No teníem crisi i el nostre sistema bancari i financer estava a prova de bombes. Però de cop i volta les coses de l'economia deixen de funcionar tan bé i ja tenim instal·lada la crisi al nostre país des de fa un temps. El nombre d'aturats no para de pujar, el dèficit també ja fa temps que dura.

Grècia està endeutada fins a dalt de tot. Caldrà l'ajuda dels seus amics europeus per evitar declarar-se insolvent i ja veurem si realment això serà possible.

Des que es parla tant dels problemes de Grècia que no paren de sortir destacats personatges del nostre govern dient pel dret i pel reves que nosaltres no estem com Grècia. Però coneixent el que sempre fan no sé si realment són de fiar i si no estem en un camí sense retorn en la mateixa direcció. Com més escolto el que diuen menys em fio de que diguin la veritat. Ens han enganyat massa vegades.

Les coses bones

La gente se lamenta de las cosas malas que le pasa y que no merece pero raramente menciona las cosa buenas.

Cormac McCarthy

No es país para viejos

Gràcies a la crisi, un luxe

Esperonats pel boom de la construcciói la bona època econòmica que vàrem viure fa poc temps és va urbanitzar tot un futur barri, el que pomposament s'anomenava el penúltim barri de Sabadell: Can Gambús.

Es van fer els carrers i un bonic parc del que havia ser un nou barri ple de pisos i casetes. Però un cop acabada la seva construcció, els carrers i el parc han quedat deserts. I mai millor dit: carrers asfaltats, voravies, faroles, bancs, arbres, parc rodejant el turó on hi ha la masia de Can Gambús, i també zones de matolls, i ben poca gent.

Primer de tot, es van convertir en un bon lloc per entrenar amb llum artificial, sense cotxes, i sense fang, ... També fa temps que he pensat que podria ser un bon lloc per una cursa nocturna d'orientació. A veure si algú s'anima a fer el mapa de la zona ?

Però l'altre dia hi vaig descobrir una nova utilitat: Parc desert, vistes esplèndides (Puig de la Creu, La Mola, Montserrat, Serra de Galliners) sol, bona temperatura, solitud, silenci, cel blau, petits núvols allà lluny simplement per decorar, i un bon llibre a les mans, què més es pot demanar ?

Certament, tot un luxe del que puc gaudir a cinc minuts de casa gràcies a la crisi.

The Road

Un fill i un pare caminen per una Amèrica hostil després d'un gran desastre. Un viatge en direcció al mar, a la cerca d'una possible esperança, la recerca d'una salvació incerta en un món destruït amb bandes caníbals i assassines per tot arreu. El món és un lloc inhòspit, núvol, gèlid, gris, gairebé sense vida on la major part de l'especie humana en aquesta situació límit reacciona de forma violenta. En aquest viatge el pare intenta educar al fill, fer-li distingir entre el bons i els dolents. És una situació extrema on la norma és la supervivència: “o jo o els altres”. Quan es troben a algú són desconfiats. Com saber a quin bàndol pertany? Serà dels bons o dels dolents ? És difícil destriar i saber què fer. Ser generós no és possible quan la teva pròpia supervivència està en joc. Res és fàcil i cal ser egoista en molts moments si es vol sobreviure. Una metàfora del món actual en plena crisi?

John Hillcoat, un director semidesconegut fa una molt bona adaptació de la novel·la de Cormac MaCCarthy amb una sòlida interpretació de Viggo Mortensen i del nen Kodi Smit-McPhee. La fotografia de Javier Aguirresarobe juntament amb la música de Nick Cave aconsegueixen una excel·lent ambientació

És la segona gran pel·lícula basada en una novel·la de Cormac McCarthy que veig. L'altre havia estat, com no?, No és país per a vells. En les dues hi ha referències a Déu, un Ésser Superior. I ambdues semblen deixar elements per resoldre que fan venir ganes de posar-se a llegir els llibres i esbrinar alguna cosa més d'aquest autor.

La cinta blanca

L'inici en silenci amb la pantalla totalment negra on es van desgranant a poc a poc els crèdits inicials és una premonició del temps lent de la narració de la pel·lícula que et va embolcallant.

Feia temps que no veia una pel·lícula amb aquesta força. És d'aquelles que reconcilia amb el cinema. Una llàstima que no la facin a Sabadell. De fet cada cop és més difícil veure bon cinema a la ciutat.

Imatges en blanc i negre i fotografia espectacular que en molts moments recorda alguns quadres, en especial l'Angelus de Millet. La relaxació i tranquil·litat que destil·len les imatges es contraposen a la violència dels fets.

Un poble amb un atmosfera violenta que ofega als seus vilatans. El baró, l'administrador, el pastor protestant i el metge ofeguen al poble. Tota una sèrie d'esdeveniments violents sense explicació es van succeint de forma inquietant. La veu en off del mestre ens ho va narrant. Aquest és l'únic que es manté al marge i de fet és ell qui descobreix qui són els responsables dels diferents actes violents: els adolescents que ell té a classe a diari. Uns adolescents que reben una estricte educació per part de les seves famílies. ¿És aquesta educació la que genera la violència o els adolescents ja són de per si mateixos perversos?

En alguns moments m'ha recordat la violència d'American Crime. Un altre lloc i un altre època, però potser el mateix rerefons.

Aquesta és la primera pel·lícula que he vist de Michael Haneke, però ja tinc a punt els vídeos de dos més que veure ben aviat: Funny Games i Caché. 

Els e-books

Un nou gadget que em tempta. Fa dies que miro per internet els diferents models i he escoltat i llegit el que explicaven els mitjans de comunicació, sobre tot, al llarg de les festes nadalenques.

Segurament estic influenciat per la publicitat d'aquests dies però és molt possible que ben aviat caigui en la temptació, però encara esperaré a veure com evoluciona el mercat, tan en preus com en tecnologia. Crec que encara és un aparell que està verd. També és possible que sigui una simple flor d'estiu, en aquest cas d'hivern, i amb poc temps desaparegui del mercat. A vegades passa.

Però poder disposar d'un munt de llibres per llegir en aquest lleuger i petit aparell és tot un luxe, però també estic segur que no m'eximirà de seguir tenint i comprant llibres en paper i de gaudir de la seva lectura assegut al sofà. Hi ha molts d'aquests moderns gadgets que me'ls miro amb curiositat, però no passa d'aquí. Estic segur que mai els compraré, però des del primer moment que veig que aquest acabarà a casa i
potser després acabi en un racó, però algun caprici s'ha de tenir de tant en tant, no ?

De moment esperaré, però em seguiré informant.

7 a 6

Encara que ho pugi semblar no es tracta de cap resultat ajustat d'un set de tennis d'aquells que és resolt amb la mort sobtada, ni tampoc de cap altra emocionant competició esportiva.

És quelcom molt més simple. Una nit d'aquestes vacances estava perdent el temps veient una pel·lícula a TV3 i en el llarg tall publicitari de més d'un quart d'hora no sé per quina raó vaig començar a comptar el nombre d'anuncis que feien de perfums, tant masculins com femenins, i de medicaments. La competència va ser renyida i al final van resultar guanyadors els medicaments per un ajustat 7 a 6.

Molts dels anuncis de perfums em molesten per la imatge que transmeten dels estereotips tant d'un sexe com de l'altre. Suposo que està molt estudiat i que fan augmentar les ventes del producte, però acostumen a no agradar-me gens, sobre tot, els de perfums masculins. A més en sóc un molt mal client, ja
que gairebé mai, per no dir mai n'he comprat.

Però encara em molesta molt més que estigui permesa la publicitat televisiva dels medicament malgrat que al final de l'anunci treguin aquella pantalla blava amb els tres advertiments: aquest anunci és d'un medicament, llegeixi les instruccions i consulti al seu farmacèutic. Penso que no haurien d'estar permesos en absolut.

No puc entendre que des de l'Administració i dels dels propis metges s'incideixi constantment en contra de l'automedicació i al mateix temps estigui permesa tota aquesta publicitat, sobre medicaments contra el dolor, contra els símptomes dels refredats, i altres efectes miraculoses segons els propis anuncis.

Ja ho sabem els diners són els diners i les empreses farmacèutiques són molt poderoses com s'ha pogut veure amb tot l'assumpte del virus de la grip A i la seva vacuna.

Dieta cultural

La bona música afina l'esperit. I la bona pintura, i el bon cinema, i la bona literatura ... Si una dieta equilibrada i sana millora el cos, el consum d'art exquisit assaona la ment, l'afina. Qui s'atipa d'hamburgueses, de quetxup i de llepolies no pot esperar un rendiment òptim del seu físic. Qui alimenta l'intel·lecte amb productes de baixa estofa, difícilment pot generar obres de distinta condició.

Sanegem el cos, si voleu, però també, i sobretot, la ment. Defugim la saturació i l'enaltiment que se'ns imposa de productes de baixa qualitat; proveïm el rebost amb Conrad, Mantegna, Dreyer, Haydn ... No un purisme acartonat i pedant, sinó una posa que aclarisca, que ens permeta anar al gra -l'art viu- i no a la palla.

Vivim temps de glorificació de la palla i proscripció del gra. L'esperit dels ciutadans se'n ressent, desafina

Verso

Manuel Baixauli

Qui ens pensa ?

Les nostres vides estan plenes de figurants. Nosaltres mateixos som, excepte per a un grapat minso de persones figurants.

“Somos de quien nos piensa”, va dir Augusto un dia Però .... qui ens pensa ?

Verso

Manuel Baixauli

Dia, any, vida

"El fragment dia era un calc reduït del fragment any, i aquest una reproducció comprimida del fragment vida, i que el temps, continuïtat infragmentable, havia sigut trossejat artificialment per l'ésser humà -que tem tot allò que el supera- en fragments la diferència dels quals només consistia en l'extensió. Diria que un matí, una primavera i una infància eren més o menys el mateix, que la joventut, l'estiu i la vesprada estaven confeccionats per un patró semblant; que la tardor, el vespre i la maduresa mostraven característiques idèntiques; i que la nit, la vellesa i l'hivern significaven l'últim pas cap a la fi."

Verso

Manuel Baixauli

La gran enganyifa

I acaben les festes de Nadal amb la gran enganyifa on tres suposats Reis Mags que tot ho saben i tot ho veuen porten tot de regals a la canalla que suposadament s'ha portat bé al llarg de tot l'any, ja que si no ha estat així no tindran els regals prèviament demanats per carta.

En aquests moments jo tots els nens del país deuen estar jugant amb les seves joguines, i alguns pares possiblement dubtant de quan caldrà explicar la veritat.

Eduquem als infants en el valor de dir sempre la veritat i ja de ben petits organitzem la més gran de les enganyifes on hi participa tothom: pares, germans, i resta de la família, mitjans de comunicació, comerços i administració pública. Aquesta darrera organitza unes grans cavalcades arreu del territori amb un cost prou important i que en temps de crisi no han pas minvat en el tot el seu esplendor.

També diem que volem educar a les criatures en el valor del consum responsable i avui els convertim en els reis del consum desenfrenat on posem al seu abast tot el que desitgen.

Tot aquest muntatge és necessari ?
Cal mantenir als infants enganyats mentre són petits per després tenir-los que desenganyar tot descobrint la gran mentida que amb molt de cura hem mantingut tot el temps que ens ha estat possible ? Com es senten els nens quan descobreixen que els grans els hem enganyat ? No crec que sigui pas un bon exemple. Seria molt més simple que des del principi, si és que és necessari tanta despesa en regals, moltes vegades inútils, que els Reis fos una festa d'intercanvi de regals i res més.

Possiblement si aquest Reis no fossin tan màgics la idea de que es pot tenir sempre tot el que volem no seria tan fàcil que s'instal·les en les ments ja des de la infància.

Ara bé ja sabem també que la recepta dels nostre polítics per tal de sortir de la crisi és consumir, per tant potser el que cal que una data com la d'avui es repeteixi vàries vegades a l'any.

Espiral

“Et trobes de sobre perdut en un desert llis, infinit, sec, monocrom. Albires, de lluny, una immensa caragola. T'hi acostes, a poc a poc. Només s'ou el batec del teu cor. Curiós, et plantes davant la colossal obertura. Sents una llunyana remor d'ones. T'aboques, sense por, al buit. Com tots els qui vingueren abans, com tots els qui han de venir, ets vertiginosament aspirat per l'espiral i entres a formar part, per sempre, de l'insondable oceà de l'oblit”

Amb aquesta història curta, la LXVIII de títol Espiral s'acaba el sorprenent llibre de Manuel Baixauli. He arribat a aquest llibre després de quedar totalment subjugat amb la lectura de l'home manuscrit aquest passat estiu. I de nou el tema de l'oblit.

Vaig consultar escriptors.cat i el catàleg de les Biblioteques Municipals de Sabadell  (bims) i d'aquest autor hi havia dos llibres més que vaig posar d'immediat a la meva llista de llibres per llegir i ara tot aprofitant les vacances de Nadal li ha arribat el torn. De nou m'ha sorprès. Son narracions originals, algunes petites joies. En algunes d'elles apareixen ja alguns dels temes, paisatges, vocabulari que tan em va agradar en L'home manuscrit. Fins i tot, m'atreviria a dir que en algunes d'aquestes històries hi ha en embrió el que després serà el llibre manuscrit. Són històries que trasbalsen, plenes d'imaginació, divertides, cruels. De nou m'ha fascinat i ara ja només em queda la lectura de Verso que ja tinc sobre la taula.

Ulls

Desconeix amb perill el món qui no ha comprès que tot allò que fem està escrupolosament vigilat.
Només cal fixar-s'hi una mica per adonar-se que un gos, un ocell, un insecte, o qualsevol altre ésser que considerem insignificant, deambula sospitosament a l'entorn nostre, siga quina siga l'activitat que ens ocupe. No són més que lacais en plena feina. De qui? ... Estic investigant-ho; com estic també reunint proves per demostrar empíricament una hipòtesi que no fa poc vaig enunciar: “Tot allò que sota una forma circular pobla l'univers dels humans, ja es tracte d'un punt tipogràfic, una oliva, un rellotge, una pilota, un meló, una roda, un pou, l'entrada d'una caverna, la Lluna o qualsevol astre immens, cada un d'aquests exemples, com infinitament més que ara no cal enumerar, forma part d'un grandiós exèrcit d'ulls camuflats que controla, amb un silenci d'aparença innòcua, tots els nostres actes”

Espiral (1998)

Manuel Baixauli

Missatge

Us pregue que vingueu per favor, i m'auxilieu. Fa molts anys que el gegant m'acaça. Convoqueu gent, acudiu a salvar-me. Seré en algun indret de la costa, no gaire lluny d'aquesta barca on he deixat l'escrit. Quan llegiu açò mireu al voltant: en alguna direcció trobareu l'enorme figura. Per allí hi seré jo, fugint-ne. No m'ha capturat de miracle, gràcies a la seua inèpcia i al meu enginy; però puc fallar en qualsevol moment, i aleshores ..., aleshores potser farà amb mi el que està fent amb un casalot del segle passat, que s'engul amb ànsia. Sí, el condemnat només menja edificis vells, i vegetació, i dunes..., tot allò que conserva sabor i que no l'empatxa. “Açò no té gust de res!”, cridà furiós un dia, havent llepat una construcció recent de quinze altures. No li agraden els cotxes, ni els semàfors ... Ep! Sembla saciat. S'aixeca. He de reprendre la fuga. Busqueu-me us ho suplique! Potser entre molts acabarem reduint-lo.

Espiral (1998)

Manuel Baixauli

Han passat 10 anys

Ja ha passat una dècada. Gairebé era ahir de les múltiples celebracions que l'anunciaven per a rebre el nou mil·lenni i en tan sols 10 anys han passat moltes i moltes coses. I com no? Ara és moment de fer balanços. Ahir TV3 va mostrar un dels seus magnífics reportatges als que ja ens té acostumats amb un interessant resum i anàlisi d'aquests 10 anys, marcats per la revolució digital i per un fet que ningú esperava, l'atemptat a les torres bessones. De fet si anem 20 anys enrere, 1989, l'any de la caiguda del mur de Berlín, eren ben pocs els que tenien ordinador a casa i Internet estava restringit a usos militars. Ara tenim les cases envaïdes d'aparells tecnològics nascuts d'aquesta revolució. Un exemple són els vinils que s'han convertit en objectes de culte. Amb tot, els canvis no sé pas si han ajudat massa a millorar els reptes que la humanitat té per endavant. Molta tecnologia, però seguim tenint crisi, gent que pateix misèria i fam. No cal anar a països exòtics i llunyans per veure-ho. Els tenim ben a prop, segurament en la nostra pròpia escala i en el nostre propi barri. 

Com sempre el futur es mostra incert, els alts dirigents no són capaços de posar-se d'acord per resoldre els problemes globals del planeta, segurament no els interessa, no volen. Sempre els interessos personals passen pel davant dels interessos generals. La darrera cimera de Copenhague ha estat un bon exemple. Mil·lions de diners gastats per a res. Com especie actuem com sempre, cadascú procura per ell. Potser és així i no hi ha res a fer. Malgrat que si fóssim capaços d'organitzar-nos d'altra manera, possiblement tots podríem viure millor sense passar tantes angoixes personals. I ara encarem, 10 anys més, mirant endavant. Ja veurem quines són les sorpreses que ens proporcionarà. Com sempre el futur es mostra incert i inquietant, però depèn molt de com el vol veure cadascú. Som-hi que això ja està per començar. 

... You can try the best you can

If you try the best you can

The best you can is good enough
...

S'ha acabat, per fi.

S'han acabat les celebracions d'aquests dies. Intento reduir-les a la mínima expressió i ja en tinc prou amb aquests dos dies de reunions i àpats familiars. No accepto allargar-ho fins a Reis. Per mi ja s'han acabat, en tinc ben bé prou!

Com més passa el temps menys m'agraden. Recordo la il·lusió d'aquests dies de quan era petit, les festes i farres de jove (tot era una bona excusa per tractar de passar-ho el millor possible) i gaudir de les sorpreses i novetats de quan els fills eren petits. Però ara ja molt de temps que han perdut tot el sentit, les trobo buides i innecessàries. No deixen de ser uns dies qualsevol, envoltats d'unes tradicions que cada cop trobo més artificials i que més aviat em molesten. Simplement procuro aïllar-me una mica d'aquesta situació i implicar-me el menys possible, encara que en certs moments no és gens fàcil.

Hi ha una base religiosa, encara que també hi ha un rerafons pagà rere la celebració dels solstici d'hivern. Però la major part del que fem ha perdut tot el sentit, i moltes vegades no sabem el per què. Ens rodegem d'estrès i presses, de decoracions artificials, llumetes i músiques nadalenques per tal d'incitar el consum, i els mitjans de comunicació s'omplen de tòpics i de publicitat ensucrada amb la finalitat de sempre.

De cop i volta apareixen desitjos de pau i de felicitat de sotes les pedres, per què precisament ara ? La resta de l'any no ho hem de desitjar ? Es tracta de ser bo aquests dies per continuar com sempre la resta ?

La calle d'Alcalà Nadal 2008

Pàginas amarillas

L'altre dia pujant les escales de casa, a cada porta hi havia dos volums ben gruixuts, un de “las páginas amarillas” i l'altre de “las pàginas blancas”, evidentment en castellà. I per què els vull ? Encara tinc a casa els anteriors exemplars ja caducats embolicats en el mateix plàstic.

És una despesa totalment innecessària. Ho reparteixen a tothom sense distinció de sexe, raça, edat, .... I el destí de la major part d'aquests volums és el contenidor de paper sense haver-ne fet cap ús. És un autèntic
malbaratament innecessari. Si la necessito la informació la puc trobar a Internet. El menys que podrien fer és esbrinar qui vol aquests volums i qui no els vol.

I després parlen i parlen de que cal reduir els residus. Potser podrien començar per aquestes volums tan innecessaris.

 

Foto del bloc de Juan Parralejo que també ha escrit sobre el mateix tema.

Saramago per partida doble

Des que vaig descobrir-lo llegint L'any de la mort de Ricardo Reis que José Saramago ha esdevingut un dels meus escriptors de referència i he anat llegint gairebé tots els seus llibres.

Malgrat la seva avançada edat amb poc temps ha publicat dos petits llibres, en la seva línia habitual.
Són llibres que es llegeixen ràpid.

El primer, el Viatge de l'elefant, narra un fet intranscendent. El rei Joan III de Portugal regala un elefant a l'arxiduc Maximilià d'Àustria. Ens explica el viatge d'aquest elefant i tota la seva comitiva, primer des de Lisboa a Valladolid i després des de Valladolid a Viena, amb un trajecte per mar des de Roses a Gènova i tot travessant els Alps. Els grans protagonistes de la història són l'elefant i el seu cornat i amb gran humor ens narra totes les seves peripècies , reflexions i pensaments al llarg de tot el viatge. És entretingut.

El segon, Caín, amb el seu títol ja és tota una declaració d'intencions. Ja fa temps que vaig llegir un dels pocs llibres de Saramago que no m'ha agradat “L'evangeli segons Jesucrist”, però he volgut tornar a provar amb un llibre amb temàtica bíblica. Fa un viatge per algunes de les històries de l'Antic Testament i posa en evidència lo injust i poc misericordiós que és aquest Déu tan venerat per cristians, jueus i musulmans. Caín castigat per Déu per haver matat a Abel a anar pel món errant i fugitiu apareix en diferents escenes bíbliques i contempla i critica accions de Déu del tot incomprensibles. Com pot demanar a Abraham que mati al seu fill com a prova d'amor ? Com pot matar a tot un poble inclosos innocents ?

La història acabarà de manera sorprenent en el transcurs del famós diluvi.

Les veus del Pamano a la tele

Encert de TV3 en adaptar i emetre la versió televisiva d'aquesta novel·la de Jaume Cabré. M'havia agradat molt quan la vaig llegir (de fet m'agraden gairebé tots els llibres de Jaume Cabré) i al saber que TV3 la faria tenia ganes de veure com s'ho havien fet per adaptar-la. L'obra és extensa i complexa, però han resolt molt bé la seva adaptació a la petita pantalla amb un bon treball d'ambientació i sobre tot d'actors.

Val la pena que la televisió pública esmerci esforços i diners per realitzar aquestes adaptacions que per una banda poden suposar un rellançament de vendes de la novel·la i, al mateix temps posar en coneixement del gran públic una part del nostre passat més immediat, ara que tan interès hi ha sobre la memòria històrica. Com de durs devien ser aquells sòrdids anys un cop acabada la guerra civil en petits pobles amb habitants i famílies que tots es coneixien, on tots sabien el que havia passat i on els odis estaven a flor de pell i en que oblidar no havia de ser gens fàcil per no dir impossible! I encara avui en dia hi ha gent que està interessada en continuar amagant el cap sota l'ala. El que es necessita és escoltar aquestes veus, no oblidar i aprendre del que va passar.

Es pot aprofitar la sèrie per fer llegir aquesta novel·la interessant als nostres nostres alumnes adolescents. A part dels valors literaris de l'obra també, amb la seva lectura també es pot generar a les aules un interessant debat sobre el nostre passat en els petits pobles.

Altres que també comenten aquesta adaptació:

Les veus del Pamano a TV3 de J. Roca

Les veus del Panamo de Xavier Diez

Les Veus del Pamano: franquisme, Highlands i català oriental de Jordi Vazquez

Totxo, totxo, totxo

Tants anys de boom immobiliari no podia ser bo, algunes conseqüències havia de tenir. Els Ajuntaments amb els seus problemes pressupostaris tenien un camí fàcil, requalificar terrenys i aconseguir guanys milionaris. Alguns inverteixen aquests guanys en benefici de la població i d'altres en benefici de la seva butxaca. Segur que d'aquests últims n'hi ha una bona colla de la que tan sols s'acabarà descobrint la punta de l'iceberg, la resta quedarà, com sempre, soterrada, però de ben segur que existeix.

La crisi pot servir per reconduir una situació que ens està abocant al desastre, però no està sent així. D'entrada pensava que seria molt més llarga, però amb poc temps ja apareixen símptomes de millora. L'únic que s'ha fet es repetir el model. No s'ha repensat res i aviat tornarem a estar igual com estaven.

1. S'aconsella per activa i passiva que s'ha de consumir més i es preocupen molt quan no és així. Jo no es diu que s'ha de consumir de forma responsable. L'important és simplement CONSUMIR amb majúscules.
2.  S'apugen els impostos per tothom i no per les rentes més altes com s'havia promès. La crisi la hem de pagar tots, què ens havíem cregut ?
3. Els diners del famós plan E, altrament conegut com el pla Zapatero han anat tots o gairebé tots cap el totxo. A qualsevol lloc que vas veus els discrets cartells. Tenen la propietat que no passen desapercebuts, tothom s'assabenta que allò s'està fent amb aquests diners. És una hàbil forma de fer propaganda. Però tot el que es fa amb aquest pla té que veure amb el totxo: remodelació de places, edificis, instal·lacions municipals, .... En alguns casos és molt discutible que aquesta remodelació fos necessària, però la llei del totxo mana.
   
4. Uns diners per incentivar la venta de cotxes, per tant consumir i seguir contaminant. Ara bé menys pressupost per investigació, no sigui el cas que acabin inventant el veritable cotxe ecològic i s'acabi el negoci de les multinacionals del cotxe.
5. I els pobres bancs han congelat la concessió de préstecs, i ja no guanyen els diners que guanyaven, però encara els hi surten els milions per les orelles i nosaltres seguim pagant les comissions que els hi dóna la gana.

I entre els ciutadans de a peu, hi ha una bona colla que s'ha quedat sense feina. Aquests són els únics que estan pagant un preu ben alt per la crisi. Per la resta ha estat un simple entrebanc del que segurament en poc temps tornaran a treure els mateixos beneficis que abans o més i posant més totxos un sobre l'altre i disposats a seguir acumulant diners de forma legal o il·legal sense cap escrúpol i esperant amb tranquil·litat
l'arribada de la propera crisi.

Què és notícia ?

Dijous passat al Telenotícies vespre de TV3 feien un seguiment d'una menor de globus en el que es suposava que viatjava un nen de sis any que estava en perill. Es presentava com una gran notícia. I em pregunto que tenia realment de notícia ?

Simplement es disposaven de les imatges del que podia arribar a ser una mort accidental per una suposada entremaliadura o imprudència del suposat nen en rabiós directe i amb tot un seguiment mediàtic i de les forces de seguretat. Finalment va resultar un fiasco: no hi havia ningú en el globus. Fins i tot, hi ha la sospita que podria haver estar un muntatge de la pròpia família per poder sortir davant de les càmeres.

Era realment una notícia que tenia que ocupar una part dels 30 minuts del telenotícies vespre ? No hi havia fets més importants o més rellevants ? Quins són els criteris pel que notícies d'aquest tipus apareixen en el programa en el lloc d'altres possibles notícies ? Fins a on és determinant disposar d'imatges el més impactants possibles per tal que una notícia sigui considerada com a tal ?