La fragilitat de l’ésser humà en la societat del malestar

 

L’ésser humà és fràgil

Quan naixem som tan fràgils que necessitem ser cuidats molt temps fins assolir una certa autonomia i poder-nos valdre per nosaltres mateixos.  Som molt més fràgils que altres espècies que habiten aquest planeta. El nostre cos és una maquinaria complexa, que en qualsevol moment pot patir un desequilibri.

Un exemple clar de la nostra fragilitat la vam tenir a l’inici del 2020 amb la pandèmia: un virus invisible va generar el pànic. Els virus són microorganismes que viuen allotjats en cossos més complexos i més sofisticats com ho és el cos humà. Poques vegades ens hi fixem, excepte quan ens provoquen malestar. No els veiem i ens passen desapercebuts. En el 2020 seguíem sense veure’ls però se’ns van fer molt presents i van canviar el rumb de les nostres vides per un llarg període de temps. No havíem previst el que podia passar i ens hi van trobar sense saber massa bé què fer. Va ser una demostració fefaent de la nostra fragilitat.

Els governs van declarar diferents tipus de confinament. Van regular què podíem i què no podíem fer i els ciutadans vam deixar que ho fessin sense protestar massa. Estàvem espantats. El confinament va alterar les nostres vides d’avui per demà. Tancats a les nostres cases no sabíem què acabaria passant. Ens fèiem moltes preguntes i sentíem angoixes angoixa i incertesa incerteses.

 

Carrers solitaris, sense ningú. Març 2020

Finalment, el confinament es va acabar i, també, la pandèmia. I malgrat tot el que va passar, hem tornat a les nostres vides de sempre sense entendre la radical inestabilitat del món tal com la defineix Casado (2022, 71). No hem assumit que la vida “normal” que portem pot canviar en un moment, per qualsevol detall minúscul i, de cop i volta, ensorrar-se tot el nostre món. En definitiva, no hem aprés massa res de tot el que va passar.

La pandèmia va demostrar que no només el nostre cos és fràgil sinó que també ho és la nostra ment. Tal com afirma Heidegger, l’ésser humà “és llançat a un món els fonaments últims del qual se li escapen” (Muntadas 2023, 11), i quan som en aquest món, hem de viure, hem de decidir, i res resulta fàcil. L’ésser humà es troba a la cerca del sentit de la seva existència i li costa trobar-lo. Amb tot, mai acaba d’estar del tot segur d’haver-ho assolit. Aleshores, els dubtes i els interrogants l’aclaparen.

Altres pensadors a més a més de Heidegger, hi ha altres pensadors que també reflexionen sobre aspectes com ara la fragilitat, la vulnerabilitat i el buit.

•       Segons Foucault “el subjecte és un producte fràgil, constituït en una experiència històrica i social concreta, en un entramat de forces que defineixen els límits mateixos d’aquesta experiència, travessat per mecanismes, tecnologies i pràctiques del saber, de poder, i de si mateix” (Muntadas 2023, 17). Per superar aquesta fragilitat, Foucault proposa que l’ésser humà prioritzi  cuidar-se i ocupar-se d’un mateix. No podem ocupar-nos dels altres si no ens ocupem de nosaltres. Cal que ens constituïm en subjecte que s’ocupa d’un mateix.
•          Butler considera que la incertesa i la intempèrie acompanyen sempre l’ésser humà. Això, ens converteix en vulnerables, ja que depenem d’elements sobre els que no tenim capacitat de decisió. Per tant, la vulnerabilitat és una part constitutiva de nosaltres. Per superar-la, Butler ens proposa l’ajuda dels altres. En aquest mateix sentit, Lipovetsky remarca que “la categoria existencial que defineix l’individu en aquesta nova era és la vulnerabilitat” (Muntadas 2023, 19).
•          Illouz ens parla del buit que sent el jo modern separat dels altres. Sentim pànic al buit i no admetem els temps morts. Vivim “una existència travessada per la sensació de buit, la competitivitat i la frustració” (Muntadas 2023, 20)

En definitiva, l’entorn on ens desenvolupem acaba condicionant una gran part de les nostres vides a causa de la nostra fragilitat i vulnerabilitat.

 

El capitalisme com a creador de malestar en l’ésser humà

A la pròpia fragilitat de l’ésser humà, cal afegir el malestar que provoca la societat  actual. Vivim en un món capitalista que conforma la nostra realitat. Com afirma López Petit en el pròleg de “Inmediatez. Capitalismo y vidas aceleradas”, estem segrestats pel capitalisme que ha penetrat fins els nostres racons més íntims. Cal reconèixer que el capitalisme ha tingut efectes positius, al menys en la vida d’uns quants, en forma de comoditats i confort. Però, alhora és evident que viure en el sí d’aquesta societat capitalista genera malestar.

Vivim una vida molt centrada en la nostra feina, amb molt poc o gens de temps per a nosaltres. El treball ocupa la nostra ment gairebé en la seva totalitat. La feina la  portem a la butxaca, ja que podem treballar a tot arreu, però teletreballar ha resultat ser una trampa. Hem passat d’anar a treballar fora, a portar-nos la feina a casa (al nostre menjador, a la nostra habitació, etc.). Pensem que ho controlem, però la major part de les vegades no és així i sentim “esa fuerza silenciosa y eficiente de la mala conciencia cuando no estamos dedicados al trabajo pendiente” (Zafra 2021, 93). Al mateix temps, ens preocupa i angoixa la possibilitat de perdre la feina, ja que ens deixaria a la intempèrie. Som conscients de que ens podem quedar a la cuneta en qualsevol moment de la nostra vida.

La vida laboral i la personal és un contínuum. Cada vegada distingim menys entre vida laboral, vida privada i vida íntima. Passem d’una a l’altra amb un sol clic. En aquest sentit, no hi ha una frontera clara entre feina i diversió: “trabajar y jugar en la pantalla tienen muchas similitudes. Ambas producen placer y tensión al mismo tiempo y desde fuera se nos ve igualmente absortos en una pantalla.” (Zafra 2021, 122-123). La major part del nostre temps el passem davant d’una pantalla: treballar, divertir-nos, relacionar-nos, entretenir-nos, informar-nos, etc. No podem o no sabem prescindir-ne. Ens ho donen tot, però al mateix temps ens esclavitzen. Ens hem convertit en addictes a les pantalles. Ens autoenganyem i creiem que ens controlem, però no és cert. Tots en som dependents, en major o menor grau. La tecnologia satisfà necessitats que abans no existien i, de fet, n’ha creat de noves. Ens hem conformat amb que la tecnologia decideixi per nosaltres. Tot i estar tan hiperconnectats, amb tothom i a tota hora, són moltes les persones que se senten molt soles i més perdudes que mai. Fora de les pantalles trobem el no-res.

I com és aquest malestar que patim? López Petit (2009) ho explica de la següent manera: “mi malestar es un estar-mal conmigo mismo, con el mundo… Este malestar lo sufro cuando constato la pobreza de mi experiencia vital” (López Petit 2009, 109). I a continuació, afegeix: “solo sé que esa vida que vivo no es la que quiere mi querer vivir” (López Petit 2008, 110). Aquest “estar-malament amb un mateix”, segons López Petit, comporta l’aparició de les malalties del buit: depressió, insomni, ansietat, anorèxia, etc.

Un exemple concret i actual d’aquests malestars en els últims deu anys a Catalunya, es el seu augment significatiu segons els “indicadors de benestar i progrés social” que presenta l’Idescat: els problemes de depressió o ansietat en la població adulta s’han incrementat del 15,9% al 24,0% i en la població de 4 a 14 anys, els problemes de salut mental han augmentat del 4,4% al 7,4%.

Així doncs, l’estil de vida que genera la societat capitalista ens crea malestar i accentua la nostra sensació de fragilitat i vulnerabilitat. Ens afecta directament en la nostra salut mental, tal com demostren les dades estadístiques que acabem de presentar a tall d’exemple.

 

Un món incert i insegur

Com hem vist en l’apartat anterior, el malestar en l’ésser humà provoca incerteses i inseguretats. Beck (2008) afirma que vivim en la societat del risc mundial, en què qualsevol decisió pot comportar conseqüències del tot imprevisibles. Actualment, controlem molt millor alguns riscos que fa uns segles no podíem evitar. Ara bé, el propi desenvolupament de la societat i de la tecnologia n’ha creat d’altres i ignorem els efectes. Aquest desconeixement del que pot arribar a passar provoca temors, angoixes i incerteses. En relació a aquests malestars ens limitarem a tractar alguns exemples  prou il·lustratives del moment que vivim.

Comencem, en primer lloc, per la crisi climàtica, que actua com una espasa de Dàmocles sobre l’espècie humana. Els científics ens alerten de manera permanent sobre els perills que implica la emergència climàtica. Ens avisem una vegada i una altra que estem abocats al col·lapse inevitable sinó no som capaços de realitzar canvis profunds i urgents en el nostre mode de vida actual. Amb tot, ens mostrem tossuts i seguim la nostra vida com si res estigues passant. Sense aquests canvis tan necessaris i imprescindibles el nostre futur com a espècie és poc clar.

Una segona incertesa ens la provoca l’època de la postpolítica en què estem plenament immersos. Segons López Petit (2009, 106-107), la postpolítica es caracteritza per ser:

·         una política en la que no hi ha pràcticament diferències entre dreta i esquerra,

·         una política inútil que no ofereix solucions als veritables problemes de la gent,

·         una desaparició de l’espai públic on cadascú ha de cercar-se les seves pròpies solucions de manera individual.

Aquests trets de la postpolítica posen en evidència que no hi ha massa a fer i que els problemes i els conflictes són eterns, sense cap voluntat de posar-hi solució. Davant d’aquesta impossibilitat, hem deixat de centrar-nos en la societat per fer-ho en l’individu i la individualitat. Per aquesta raó, estem immersos en un món individualista on l’individu està per sobre de la societat i els drets individuals per sobre dels drets socials.

La tercera de les incerteses té l’origen en la societat líquida que tan bé va definir Bauman (2007) en la seva obra “Modernidad líquida”. Hem passat de viure en una societat sòlida amb uns valors sòlids, a viure en una societat líquida amb valors en constant canvi. Venim d’un món que oferia un model únic i segur, per entrar en un món molt més obert sense un patró on cadascú ha de buscar el seu camí. En ocasions, això comporta aferrar-se a ideologies simples que ofereixen solucions fàcils als problemes complexos en aquesta societat complexa. La necessitat de trobar seguretat i sentit a la nostra existència comporta agafar-se a un ferro roent per tal de sentir-se  protegit en aquest món incert i insegur. Es quan ens lliurem a creences religioses, ideologies d’extrema dreta, etc.

Acabem aquest apartat amb el exemple de la nostra vida accelerada. No ens resta temps per a res, gairebé ni tan sols per a respirar. Rebem tants estímuls que la nostra ment està al caire del col·lapse: “Somos tiempo”. Pero, un tiempo veloz y acelerado que desconoce la espera, la lentitud y la distancia temporal que requiere el pensamiento. Vivimos el tiempo de la inmediatez, del ahora instantáneo que no dura. “No hay tiempo para nada”, ni para vivir; sólo para trabajar, para consumir y para vivir la precariedad y la incertidumbre…” (Muntadas 2016, 13). De la mateixa manera, Berardi afirma que “el sistema emocional, físic i intel·lectual no pot aguantar el ritme infinit de la competició i dels euforizants quimicoideològics” (Muntadas 2023, 21). Tanmateix, no podem ni sabem estar sense fer res. La sobreestimulació que rebem ens empeny a no aturar-nos en cap moment.

 

En resum, la crisi climàtica, la postpolítica, la societat líquida, i l’acceleració de la vida actual són modes de funcionament de la societat capitalista que susciten incerteses i inseguretats que en moltes ocasions no sabem com resoldre.

 

Obligació de ser feliç

Aquest malestar, aquestes incerteses i inseguretats que acabem de mencionar no són una novetat, tot i que, segurament, s’han vist agreujades en aquests darrers temps. En canvi, l’aparició de la ciència i l’economia de la felicitat sí que és una novetat relativa dels darrers anys, tal com esmenten Cabanas i Illouz (2019). Des de principis d’aquest segle, el fet de ser feliç s’ha convertit en quelcom obligatori.

Els filòsofs grecs ja posaven la felicitat al centre de la vida de l’ésser humà, però és en la societat moderna més actual on la felicitat s’ha convertit en un reclam i un atractiu marc publicitari. En aquest sentit, s’ha desenvolupat tot un negoci a l’entorn de receptes fàcils per assolir la felicitat. L’objectiu de ser feliç s’ha situat en el centre de les nostres vides. Ens diuen que si no som feliços és perquè no volem. S’imposa “la felicidad como condición o requerimiento sine qua non para sobrevivir, adaptarse y prosperar” (Cabanas i Illouz 2019, 117). La felicitat ens donarà accés a millors relacions personals i socials, millors feines, millor salut, etc.

L’anhel de la felicitat es concreta en una cerca constant i inacabable, de sempre més i més. Per això mateix, s’acaba convertint en una mercaderia que encaixa a la perfecció amb el principi d’insaciabilitat del mercat de consum en què estem instal·lats, ”pues se entiende que la persona siempre puede alcanzar mayores y mayores niveles de florecimiento, bienestar y felicidad” (Cabanas i Illoux 2019, 144), ja que “la felicidad no es la ausencia de malestar, sino la continua presencia de bienestar… La felicidad es un continuo” (Cabanas i Illouz 2019, 122), és a dir, un procés que no té final i que sempre es pot ser més feliç. Aquest discurs de la felicitat és, al mateix temps, el discurs de la infelicitat: cal ser infeliços per tal que ens proposin utilitzar les receptes per ser feliços.

La cultura de la felicitat s’ha convertit en una tendència dominant fins al punt que “la exigencia de cultivar una imagen positiva y auténtica de uno mismo ha arraigado con fuerza en las generaciones más jóvenes, hasta el punto de que no amoldarse a esta demanda se ha convertido en motivo de sanción y exclusión social” (Cabanas i Illouz 2019, 139). Seguint aquesta argumentació, quan travessem un mal moment ho amaguem. Ens fem els forts, malgrat no estar gens bé. Ens presentem davant els altres de forma positiva estiguem com estiguem en el nostre interior. Ocultem el costat negatiu i només mostrem el positiu. Tan sols, ens podem mostrar tal com ens sentim en els cercles més íntims i personals, i de vegades, ni així. No volem mostrar la nostra vulnerabilitat. I acaben per fer-te sentir culpable pel teu malestar.

La ciència de la felicitat pot ajudar algunes persones, però no és ni ha de ser la solució màgica a tots els nostres problemes i als de la humanitat, tal com la proposen els seus teòrics: “la felicidad se ha convertido en una poderosa herramienta para controlarnos porque nos hemos entregado a la obsesión que nos propone. No es la felicidad que se adapta a nosotros… Al contrario, somos nosotros los que tenemos que adaptarnos a sus tiránicas demandas” (Cabanas i Illouz 2019, 189).

Vivim en una societat on els termes psicològics i psicoterapèutics han entrat de ple en la vida quotidiana. Tot s’ha “psicologitzat”. El llenguatge diagnòstic i terapèutic ens empresona, ens diu quins són els nostres problemes emocionals i ens imposa maneres de solucionar-los. Per altra banda, tenim poca capacitat per fer front a les nostres frustracions. Anem al metge i utilitzem els serveis d’urgències per qualsevol fotesa. Sempre hem d’estar bé i mostrar la nostra cara més amable, però hem d’ocultar les nostre febleses. Estar malament està mal vist. Tot això provoca un excés de diagnòstics, un excés de solucions mèdiques i un excés d’utilització de fàrmacs, quan no tot el que patim s’arregla amb fàrmacs. 

Tota aquesta cultura de la felicitat i el psicologisme també ha entrat amb força en les institucions educatives, on molts alumnes hi circulen amb l’etiqueta dels seus malestars on l’objectiu del coneixement ha estat canviat per l’objectiu de ser feliç.

Tota aquesta economia de la felicitat està dirigida a un sector molt determinat de la població, els que s’ho poden pagar. Hi ha condicions i situacions de la vida de moltes persones on la consecució de la felicitat en els termes que ens descriuen tota aquesta colla de gurus és molt difícil, per no dir impossible que es pugui assolir. Però, aquesta població no interessa, ja que aquests no suposen cap negoci. És el mateix concepte que ja explicava Bauman (2007): els que no consumeixen o no poden consumir no interessen al sistema. De fet, vivim en una societat que segueix els paràmetres definits per la teoria de l’evolució, ja que “su despiadada selección elimina a los débiles y permite a los fuertes prosperar” (Berardi 2003, 38).

Així doncs, el fet de ser feliç ens persegueix. Hem de ser feliços tant sí com no. Per assolir aquest preuat objectiu, a voltes inabastable, posen al nostre abast infinitat de productes que ens ho facilitaran.

 

Tenim lliure albir?

Tal com acabem d’exposar, la societat actual pretén dir-nos com se suposa que ha de ser una persona feliç i, per tant, com ens hem de sentir, pensar i actuar en nom del nostre benestar. En resum, la societat capitalista exerceix un control gairebé absolut sobre les nostres vides.

 

En aparença, l’ésser humà té moltes possibilitats d’elecció. Podem ser moltes persones, tenim molts camins possibles per escollir, però si reflexionem a fons ens adonarem que no és del tot així. Zafra ens presenta uns dels seus alumnes, M.C., que escriu la següent nota: “Hay tantas cosas que no elegimos! De hecho, las más importantes. No elegimos nuestra salud de partida, el lugar donde nacemos, nuestra clase social de origen, el idioma en el que aprendemos a pensar, la religión en la que nos educan, el sistema político del país que nos concedió el pasaporte o las industrias que sustentan su economía. ¿Qué podemos elegir?” (Zafra 2021, 238). Amb tota seguretat, podem escollir molt menys del que realment pensem. La nostra vida està condicionada per molts factors, molts més dels que ens imaginem i molts més dels que desitjaríem.

 

Segons Marcuse, l’ésser humà s’ha convertit en un home unidimensional, és a dir, un home amb una única dimensió. Aquesta única dimensió que ens permet la societat unidimensional en què vivim, no ens autoritza a desviar-nos del camí traçat. No hi ha cap manera d’escapar-se’n: “los individuos se identifican con la existencia que les es impuesta y en la cual encuentran su propio desarrollo y satisfacción. Esta identificación no es ilusión, sino realidad” (Marcuse, 2021, 49). En definitiva tot resulta ser molt descoratjador.

 

A mode de conclusió

Arribats ja al final, voldria trobar alguna sortida a aquest malestar individual i social que ens envaeix i del que no podem escapar. D’acord amb la terminologia d’Andújar, vivim en una capsula de confort que hem d’atrevir-nos a sortir-ne. No hi ha millor manera de fer-ho que escoltar Watts quan ens diu :“deteneos, mirad y escuchad… y permaneced así un instante antes de proseguir…” (Watts 1976, 81).  D’aquí que donar-nos temps i pensar sigui clau.

Per finalitzar, Thoreau (2002) ens fa una proposta que es resumeix en poques paraules: llibertat, solitud, lectura, no viure amb presses i tenir poques necessitats. Però cadascú ha de cercar el seu Walden particular, el mode de vida que més li abelleixi i així poder viure el més “feliç” possible: “quisiera que cada uno pusiera mucho cuidado en elegir y seguir su propio modo de vida” (Thoreau 2002, 49)

Montseny

 

Bibliografia

Bauman, Z. (2007). Modernidad líquida. México. F.C.E.

Beck, U. (2008). La Sociedad del riesgo mundial. Barcelona, Paidós.

Berardi, F. (2003). La fábrica de la infelicidad. Traficantes de Sueños p. 29-57.

Cabanas, E. i Illouz, E. (2019). Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas. Barcelona. Paidós.

Casado, A. (2022). Cultivar comunidades viables. En Casa de cambios. Ned ediciones p. 66-81.

Ehrenberg, A. (2012). La fatiga de ser uno mismo: depresión y sociedad. Nueva Visión. P. 11-22.

Gil, S.L. (2022). Filosofía de la vulnerabilidad.

Idescat. Indicadors de benestar i progrés social. Data d’accés: 12 de gener de 2023. https://www.idescat.cat/pub/?id=indbps&n=9429

López Petit, S. (2009). La nueva cuestión social. En La movilización global. Traficantes de Sueños. P. 95-114.

Marcuse, H. (2021). El hombre unidimensional. Barcelona, Austral.

Mercat Audiovisual de Catalunya. Mac 2020 – Càpsula de confort. Produït pel MAC i el festival Panoràmic. YouTube, 1:20:03. https://www.youtube.com/watch?v=HL1l86ntP14&t=46s

Muntadas, B. (2016). Inmediatez. Capitalismo y vidas aceleradas. Madrid, Chiado.

Muntadas, B. (2023).  La crisi de l'existència. Recurs d'aprenentatge textual. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Thoreau, D.H. (2002). Walden, o la vida en los bosques. Barcelona. Los libros de la Frontera

Watts, A. (1976). El camino del Tao. Barcelona, Kairós.

Zafra, R. (2021). Frágiles. Cartas sobre la ansiedad y la esperanza en la nueva cultura. Barcelona, Anagrama.