El llac dels estius

 

“Recordar aquell estiu és com girar-se a mirar el paradís abans de traspassar una porta que l’allunyarà per sempre”

Barbal torna al Pallars, el seu paisatge de sempre. El llac del títol és el pantà de Sant Antoni. És el lloc on van a banyar-se les famílies de Tremp i els nostres protagonistes.

“No m’hauria imaginat mai que pocs anys més tard em miraria aquella vora, el lloc on érem, des del mig del llac i que tot el que llavors m’importava tant d’alguna manera hauria caducat”. Passen els anys i tot ja no és veu igual. Amb el temps tot canvia i només en serven els records, a vegades borrosos, a vegades ben nítids.

Després de dinar, “aquella és al llac una hora molt bella... Les persones, com si visquessin immòbils dins d’una pintura acostumen a recollir-se. Si es gira un xic de vent, el plaer augmenta, fa l’efecte que d’aquell moment endavant la felicitat acompanyarà cadascú per sempre més”

Passen la tarda a la vora del llac, no sembla passar res, però no és així. Les relacions humanes són complexes i els pensaments dels diferents personatges també. Escoltem les múltiples veus de les dues famílies que van al llac. Hi van per costum tots els diumenges d’estiu, encara que a les úniques que els hi agrada anar són la Lídia i la Nora. Cadascú té les seves cabòries i els seus desitjos, però se’ls guarden per a ells.

Era el darrer diumenge de la temporada que anaven al llac. L’aigua ja era massa freda. “Després del darrer dia al llac, totes aquelles estones divertides... van córrer tant,... lluny, que no les podrà atènyer”

Però després dels anys encara “tanca els ulls... i pensa en l’esveltesa dels tres arcs, aquella alegria que sentia quan hi passava per sota, camí del llac. Encara es drecen allà a l’andana, ben amunt dels caps dels viatgers”

És una novel·la curta, la darrera, fins ara, de la Maria Barbal, una novel·la què es llegeix bé. Tots guardem a la nostra memòria paisatges, llocs i escenes de la nostra infantesa i joventut com si foren paradisos perduts que de ben segur mai tornaran.

Els rius de la meva infantesa

“Com havia enyorat aquelles estones amb la colla. El viatge amb tren, la caminada des de l’estació a l’aigua. Les veus. Les muntanyes de l’altra banda sota el blau amplíssim. El tronc tombat, tan gros que feia de seient i els xops esvelts, amb la marca de l’aigua, tan freda, sota les fulles bellugadisses. El fang, suau com una carícia. Ni sabria quantes vegades després d’aquell estiu ella s’havia demanat on quedava aquell temps i com guardar la llum de la seva bellesa”

 

MARIA BARBAL

Al llac

Columna, 2022, 155 pàgines