Darrer llibre de Cormac McCarthy

 

“Havia nevat una mica durant la nit i els cabells glaçats de la noia eren daurats i cristal·lins, i els ulls se li havien congelat i s’havien endurit com pedres... El caçador es va agenollar... va espolsar la neu i va recollir una cadeneta d’or amb una clau d’acer, un anell d’or blanc. Se’ls va ficar a la butxaca de la caçadora...”

Serra Cavallera, gener 2020

Així comença Cormac McCarthy la seva darrera novel·la. De fet són dues novel·les en una en el que es pot considerar una mena de testament de l’autor, ja que moriria poc després de la seva publicació.

En la primera, “El passatger”, Bobby Western es submergeix per veure les restes d’un jet privat enfonsat amb 9 cadàvers. No està gens clar el que ha passat. Hi hauria d’haver un desè passatger, però no hi és. El que sembla que ha de ser el misteri del llibre, passat la primera part de la novel·la ja no se’n parla més i no queda resolt.

“És possible que un avió de reacció de tres milions de dòlars pugui anar a parar al golf de Mèxic amb nou cadàvers a bord i no surti al diari?”

De fet, Bobby Western, el protagonista no busca al passatger desaparegut, el passatger que busca és ell mateix, en el seu passat i en el passat de la seva família, busca i re-busca sense trobar-se.

Ens parla de l’atracció mútua dels dos germans Western. “Està enamorat de la serva germana i ella és morta”... “Setze anys i no li han fet mai un petó i se sent atreta pel germà”... “Quan arribaven a casa acostumaven a fer te i seien a parlar de matemàtiques i física”. El seu pare, era  físic, i ells també eren experts tant en matemàtiques com en física, sobretot la germana. La germana està diagnosticada de psicòtica. “La tia Helen li va preguntar que volia ser de gran i ella li va dir que morta”

En Bobby Western se sent perseguit. Hisenda també el té en el punt de mira. Inicia una vida en solitari en ple hivern en una camioneta primer a Idaho, però després segueix Nord enllà. “No m’he topat mai a la vida amb cap misteri més gran que jo mateix”

Viu dels seus records, sobre tot dels records de la seva germana. “El teu problema és que no et creus de debò que sigui morta”

“Arribaria l’hora en que tots els records d’aquest lloc i d’aquestes persones s’esborrarien del registre del món”. Pensava i somiava amb la seva germana ja que “sabia que aviat la seva cara encisadora no existirà enlloc tret dels seus records i dels seus somnis, i poc després d’això enlloc en absolut”.

Recorda que en una conversa amb la germana, “li va dir que estaven destinats a trobar alguna cosa que se’ls ocultava. Què és?, va dir ell. I ella va dir: Som nosaltres. Som nosaltres el que ens oculten”

 

“Crec que les persones es penedeixen més de les coses que no han fet que de les que sí han fet. Crec que tothom té coses que ha deixat de fer. No pots veure el que passarà. I encara que poguessis, no et garantiria que prendries la decisió encertada, ni tan sols aleshores...”

“No sempre aconsegueixes el que vols. Però també és cert que no sempre vols el que aconsegueixes, així que potser una cosa compensa l’altra”

“Finalment es va inclinar i va fer botzina amb la mà al tub de vidre i va apagar la llàntia d’un bufit i es va reclinar a les fosques. Sabia que el dia de la seva mort veuria la cara d’ella i tenia l’esperança de poder endur-se aquella bellesa cap a la foscor amb ell, l’últim pagà de la Terra, cantant fluixet a la seva màrfega en una llengua desconeguda”

Amb aquest paràgraf acaba “El passatger”

 

Si en “El passatger” el protagonista és en Bobby, en “Stella Maris”, ho és la seva germana Alicia. M’ha resultat molt més interessant i més clarificadora aquesta segona part que la primera. És una extensa conversa amb el terapeuta de l’Alícia en que parla de tot, d’ella mateixa, dels somnis, del pare, de la mare, l’àvia, el germà i de les seves criatures, sobre tot de El Noi, i de molts més temes. He tingut la impressió de què era una mena de testament intel·lectual de l’autor, on exposa les seves idees sobre la vida i la realitat.

“Me n’havia anat a Itàlia. Allà hi havia el meu germà en coma. No paraven d’insistir perquè els donés permís per desendollar-lo. Perquè signes la documentació. I vaig fugir. No sabia què més podia fer... Va tenir un accident de cotxe. Era pilot de curses”. Si en la primera part s’afirma que la germana està morta, en aquesta segona part s’insinua que el mort és el germà.

A l’Alícia se li presenta sovint el Noi, que enlloc de braços té aletes, i moltes vegades va acompanyat d’altres companys. “Tinc converses clandestines amb personatges que suposadament no existeixen... La gent sembla que em troba interessant però ja he desistit pràcticament del tot de parlar-hi. Parlo amb les meus col·legues sonats”

El Noi “fa un metre. Té una cara rara. Una mirada rara ... Té una edat indefinida. Té les aletes aquestes. S’està quedant calb o potser ja és calb del tot. Suposo que deu pesar uns vint quilos... No té celles. Té diverses cicatrius. Potser cremades. Té cicatrius al crani. Com si hagués tingut un accident. O un naixement difícil... Va vestit amb una mena de quimono. I sempre va amunt i avall. Amb les aletes darrere l’esquena. Com si patinés sobre gel. Xerra sense parar... Però no es com els personatges dels somnis. És coherent en tots els detalls. És perfecte. És una persona perfecta”

“Et resisteixes a atorgar voluntat pròpia a aquests éssers, però si no posseïssin alguna cosa semblant a l’autonomia, en quin sentit es podria dir doncs que existeixen? No tinc el poder tampoc de conjurar-los ni tampoc de demanar-los que se’n vagin... He dit que eren indistingibles dels éssers vius, però la veritat és que si he de dir alguna cosa sobre la seva realitat és que no passa precisament desapercebuda. No només la del Noi, sinó la de tots ells... No tenen res d’irreal”

¿Els personatges inventats per la literatura i les al·lucinacions que pateixen alguns malalts mentals, quina diferència tenen? ¿Són els novel·listes esquizofrènics al creure en la vida dels seus personatges amb qui diuen dialogar? ¿Ho som els lectors quan ens endinsem en les seves històries?

“Ja no tinc cap opinió sobre la realitat... La primera norma del món és que tot desapareix per sempre. Fins el punt que rebutges acceptar que estàs vivint en una fantasia”

“Tot el que hi ha a la meva vida forma part de la meva vida. No tinc el luxe d’oblidar-me de les coses. On jo visc les coses no se’n van. Tot el que ha passat encara és si fa no fa aquí... Tots nosaltres som en molts sentits un recull de records”

Reflexiona sobre la música: “Les notes per elles mateixes no suposen pràcticament res. Però per què un arranjament concret d’aquestes notes acaba tenint un efecte profund en les nostres emocions és un misteri que va molt més enllà de qualsevol esperança de comprensió.”

I acaba, amb el que pot ser un desig sobre la forma en que vol morir: “Agafa’m la mà... Això és el que la gent fa quan espera el final d’alguna cosa”

 

CORMAC McCARTHY

El passatger. Stella Maris

Edicions 62; 2022; 603 pàgines

Traducció de Laura Segarra Vidal i Judith Raigal