La rogaine del procés: es fa llarg esperar

El procés s’ha convertit en una rogaine interminable.

La Rogaine és un esport d’equip. Els equips poden tenir de 2 a 5 components. El procés també és una tasca d’equip, un equip molt nombrós i molt complex.

L’objectiu d’una rogaine és assolir el major nombre de punts en un temps prèviament determinat (6, 12 o 24 hores). Si s’arriba amb retard a la meta l’equip és penalitzat amb la pèrdua de punts. Els punts els donen unes fites o controls situats en el terreny i dibuixades en un mapa. Aquests tenen puntuacions diferents en funció de la seva dificultat o llunyania. Les fites de més valor acostumen a donar 9 punts. 

Tant a les fites com a la meta han arribar tots els membres de l’equip junts. No és vàlid que uns hi arribin i altres no.

El procés va començar fa temps. Encara que hi ha símptomes anteriors s’acostuma a acceptar com a data d’inici la famosa sentència del Constitucional sobre l’Estatut.

En una Rogaine els equips tenen un temps per estudiar el mapa, veure on són les fites i la seva puntuació i decidir l’estratègia de cursa abans de començar la cursa. En el cas del procés no hi havia mapa previ, ni estratègia decidida en el moment d’iniciar la cursa. A mesura que es va anar a avançar els diferents actors dels procés van decidir que la rogaine del procés s’acabaria amb la independència de Catalunya en forma de República. L’estratègia s’aniria consensuant al llarg del camí. I amb molts entrebancs així es va anar fent.

Sempre que l’equip ha treballat junt hem assolit algunes fites de molts punts: 9-N, candidatura de Junts pel Sí, 1-O, 27-O i 21-D. Aquestes tres últimes són les darreres fites assolides, la del 21-D ja amb l’equip disgregat. Des d’aquell moment, cada membre de l’equip s’ha marcat la seva ruta i la seva estratègia i des d’aleshores, i d’això ja fa més d’un any no hi ha cap avenç significatiu per assolir la fita de més puntuació: la república catalana independent.

No hi ha manera de posar-se d’acord de que és el que cal fer. Tots sabem que el terreny és complicat i que està ple de trampes. De fet no tenim cap mapa que ens pugui servir de guia en aquest camí. Estem caminant en la més plena foscor. Cadascú diu la seva. Som molts els que empenyem cap l’objectiu però estem estancats donant voltes i més voltes sense sentit. En alguns moments sembla que esperem l’aparició d’un cop de sort que ens il·lumini. De seguir així no arribarem a port.

En una rogaine guanya l’equip que té una estratègia conjunta, on tots els seus component es tenen confiança i que són capaços d’anar prenent decisions en funció de les dificultats, de la seva condició física, i del temps que resta de cursa, adaptant-se al terreny que es van trobant. I això és quelcom que està lluny de produir-se en el procés. Tot plegat s’està fent molt llarg, massa llarg.

Tornem a encarar un horitzó complicat: judici i eleccions de tota mena. Però tan sols observo desideràtums i desitjos de bona voluntat del que voldríem, però cap pas endavant, cap acord que uneixi i ens encamini d’una vegada a la nostra gran fita.

Com diu Pau Riba es fa llarg esperar:

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!