El procés s’ha convertit en una rogaine interminable.
La Rogaine és un esport d’equip.
Els equips poden tenir de 2 a 5 components. El procés també és una tasca
d’equip, un equip molt nombrós i molt complex.
L’objectiu d’una rogaine és
assolir el major nombre de punts en un temps prèviament determinat (6, 12 o 24
hores). Si s’arriba amb retard a la meta l’equip és penalitzat amb la pèrdua de
punts. Els punts els donen unes fites o controls situats en el terreny i
dibuixades en un mapa. Aquests tenen puntuacions diferents en funció de la seva
dificultat o llunyania. Les fites de més valor acostumen a donar 9 punts.
Tant a les fites com a la meta
han arribar tots els membres de l’equip junts. No és vàlid que uns hi arribin i
altres no.
El procés va començar fa temps.
Encara que hi ha símptomes anteriors s’acostuma a acceptar com a data d’inici
la famosa sentència del Constitucional sobre l’Estatut.
En una Rogaine els equips tenen
un temps per estudiar el mapa, veure on són les fites i la seva puntuació i
decidir l’estratègia de cursa abans de començar la cursa. En el cas del procés
no hi havia mapa previ, ni estratègia decidida en el moment d’iniciar la cursa.
A mesura que es va anar a avançar els diferents actors dels procés van decidir
que la rogaine del procés s’acabaria amb la independència de Catalunya en forma
de República. L’estratègia s’aniria consensuant al llarg del camí. I amb molts
entrebancs així es va anar fent.
Sempre que l’equip ha treballat
junt hem assolit algunes fites de molts punts: 9-N, candidatura de Junts pel
Sí, 1-O, 27-O i 21-D. Aquestes tres últimes són les darreres fites assolides, la
del 21-D ja amb l’equip disgregat. Des d’aquell moment, cada membre de l’equip
s’ha marcat la seva ruta i la seva estratègia i des d’aleshores, i d’això ja fa
més d’un any no hi ha cap avenç significatiu per assolir la fita de més
puntuació: la república catalana independent.
No hi ha manera de posar-se d’acord
de que és el que cal fer. Tots sabem que el terreny és complicat i que està ple
de trampes. De fet no tenim cap mapa que ens pugui servir de guia en aquest
camí. Estem caminant en la més plena foscor. Cadascú diu la seva. Som molts els
que empenyem cap l’objectiu però estem estancats donant voltes i més voltes
sense sentit. En alguns moments sembla que esperem l’aparició d’un cop de sort
que ens il·lumini. De seguir així no arribarem a port.
En una rogaine guanya l’equip que
té una estratègia conjunta, on tots els seus component es tenen confiança i que
són capaços d’anar prenent decisions en funció de les dificultats, de la seva
condició física, i del temps que resta de cursa, adaptant-se al terreny que es
van trobant. I això és quelcom que està lluny de produir-se en el procés. Tot plegat
s’està fent molt llarg, massa llarg.
Tornem a encarar un horitzó complicat:
judici i eleccions de tota mena. Però tan sols observo desideràtums i desitjos
de bona voluntat del que voldríem, però cap pas endavant, cap acord que uneixi
i ens encamini d’una vegada a la nostra gran fita.
Com diu Pau Riba es fa llarg
esperar:
Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
2 comentaris:
Gran paràbola Ricard!!
De fet... costa esperar, i es fa llarg esperar... però això no pot acabar així.
Més repressió i injustícia provoca més democràcia, i quan ja no és 50-50 (com diuen), sinó 75-25.. ja no hi ha volta enrere.
Potser fins i tot VOX accelera -i molt- el procés.
M'agradaria ser optimista, però no veig una sortida fàcil. Estem situats en un "impasse" que ja fa massa que dura (més d'un any) sense saber ben bé què fer, com si esperéssim que la solució ens caigui del cel.
Les eleccions, una darrera l'altra, i el judici hauria de moure quelcom, però en realitat no sé si es mourà res. El que passa és que Catalunya no pot seguir així, però Espanya tampoc.
Publica un comentari a l'entrada