La realitat ens asfixia

Hem entrat en l’any Pedrolo. Fa 100 anys del seu naixement. L’any passat vaig començar a llegir alguns llibres d’ell. Fins aleshores només havia llegit, el superventes “Mecanoscrit” i poca cosa més.

El que més m’ha sorprès de “Totes les bèsties de càrrega” és que es publiqués el 1967 en ple franquisme. Narra les peripècies del protagonista per diferents espais d’una societat violenta, controladora i absurda. Tot és exagerat, esperpèntic i a voltes sòrdid. Seguim el seu periple en una mena de fugida constant esquivant els paranys d’una societat que pretén controlar-ho tot, però que no se’n surt i on malgrat tot, hi ha una societat soterrada i resistent.

Aquesta societat asfixiant que vol controlar-ho no ho aconsegueix. Hi ha llocs i persones que s’escapen. Realment és poc previsible. No saps mai que pot passar, però on cal estar amatent a no sortir-se d’unes normes sempre canviants gairebé desconegudes per a tothom.

Cap dels personatges té nom. Són simplement “ell”, “ella”, “l’home”, “la dona”, “el més alt”,, “el més baix”, ... El protagonista és perseguit per un poder totalitari que controla a tothom, però que actua de manera absurda, en alguns moments, fins i tot, còmica. Hi ha escenes que em recorden directament “El Procés” de Kafka, sobretot, algunes de les imatges de la versió cinematogràfica de Orson Wells protagonitzada per A.Perkins

En un moment donat criden i coregen:

-          “Som i serem uns fills de puta!

-          Que els plagui o que no els plagui!”

Una picada d’ull als catalans que cantaven la prohibida “Santa Espina” en un moment que estava perseguida. És evident que aquesta referència tan evident va passar desapercebuda per la censura.

Curiosament algunes de les frases i accions de la narració m’han recordat els fets actuals:

• “Res no pot contradir la llei. La llei, el nostre cos de lleis per ser més exactes, ho comprèn tot, ho preveu tot, i no pot existir res que el contradigui en la seva essència més profunda”
•  “Em sembla prou clar. L’home és un ésser lliure i per això pot afirmar-se que tota coacció a la seva llibertat anorrea la seva naturalesa”
• “La llei no serveix la justícia, sinó la conveniència”
• “Esteu ple de prevencions. Tot es pot explicar. Us ho deuen haver explicat centenars de vegades, us deuen haver demostrat que no s’ha fet res sense un estudi en profunditat de la nostra manera de ser ... “
• “Sospira, integrant-se de nou en un món que reclama explicacions enutjoses, bastit amb mentides i desconfiances”

I tot conclou on ha començat, en el mateix hospital i la mateixa sala d’operacions de l’inici:

 “Empeny la porta i penetren en l’habitació on els acull una atmosfera espessa de carn humana, de vapors d’èter, de cloroform, que l’obliga a tancar els ulls un moment i a obrir la boca en un intent, gairebé inútil, de respirar. El cor se li enfila a la gargamella, encara no aquietat del trasbals de l’ascensor, els pulmons es desinflen sota les costelles, la tràquea té un moviment espasmòdic abans d’admetre un glop d’aire dens i raspós que se li enganxa al paladar. S’asfixia.

S’asfixien tots” Estem en una societat que ens asfixia i de la que ens costa molt trobar una sortida.

Faré honor a la celebració de l'any Pedrolo i seguiré llegint algunes de les obres. El repte serà llegir un Pedrolo cada mes.