divendres, 8 d’agost del 2014

Desigualtats

Nunca el mundo ha sido tan desigual en las oportunidades que brinda, pero tampoco ha sido nunca tan igualador en las ideas y las costumbres que impone. La igualación obligatoria, que actúa contra la diversidad cultural del mundo, impone un totalitarismo simétrico al totalitarismo de la desigualdad de la economía, impuesto por el Banco Mundial, el Fondo Monetario Internacional y otros fundamentalistas de la libertad del dinero. En el mundo sin alma que se nos obliga a aceptar como único mundo posible, no hay pueblos, sino mercados; no hay ciudadanos, sino consumidores; no hay naciones, sino empresas; no hay ciudades sino aglomeraciones; no hay relaciones, sino empresas; no hay relaciones humanas, sino competencias mercantiles.
Nunca  ha sido menos democrática la economía mundial, nunca ha sido el mundo más escandalosamente injusto. La desigualdad se ha duplicado en treinta años, según los datos de las Naciones Unidas y del Banco Mundial. En 1960, el veinte por ciento de la humanidad, el que más tenía, era treinta veces más rico que el veinte por ciento que más necesitaba. En 1990, la diferencia entre la prosperidad y el desamparo había crecido el doble y era de sesenta veces. Y en los extremos de los extremos, entre los ricos riquísimos y los pobres paupérrimos, el abismo resulta mucho más hondo. Sumando las fortunas privadas que año tras año exhiben, con obscena fruición, las páginas pornofinancieras de la revista Forbes y Fortunes, se llega a la conclusión de que cien multimillonarios disponen actualmente de la misma riqueza que mil quinientos millones de personas.

EDUARDO GALEANO (1998)
Sobre los medios de la incomunicación.

I des del 1998 fins l'actualitat en lloc d'anar cap a millor hem anat a pitjor i les desigualtats han continuat creixent d'una forma que sembla que no té aturador. Fins quan ?


dimecres, 6 d’agost del 2014

El silenci

La soledat i el silenci són dos estats estranys, mal vistos per una societat que necessita soroll per sentir-se viva.
ROSA CULLELL
 
 

dimecres, 30 de juliol del 2014

Kafka a la platja: prou de Murakami

Des de la meva primera lectura de Murakami, Tòquio Blues (2010), que Kafka a la platja va entrar a la llista de llibres que volia llegir, però no acabava de trobar el moment. L'estiu passat em vaig submergir en 1Q84 i ha estat arrel de repetir la lectura de Tòquio Blues degut al club de lectura d'enguany que he fet una mena de marató de Murakami que dono per acabada.
Els primers llibres haig de confessar que em van enganxar. Aquest Kafka a la platja m'ha agradat fins passada la meitat del llibre, però després m'ha costat d'acabar.
Com ja vaig explicar al comentar After Dark són llibres massa repetitius en la tipologia de personatges i la forma d'estructurar la història i per altra banda la part més fantàstica del llibre que sempre acostumen a tenir les seves novel·les, aquest cop no m'ha convençut. De fet m'ha semblat poc creïble i amb molts caps per lligar. Amb tot crec que és un autor recomanable, amb una part poètica i amb frases que fan reflexionar sobre la realitat del món que ens envolta.

"Hi ha un món paral·lel a aquest en que vivim, i si vas em compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d'aquest punt, perds el camí i ja no pots tornar. És com un laberint." En totes les obres de Murakami emergeix aquest món paral·lel. Però en aquest llibre crec que s'ha perdut en el laberint i en alguns moments no ha sabut tornar.

"El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós" Enigmàtic, no?



"No es poden tancar els ulls. No serveix per res. Encara que no les vegi, les coses no desapareixen. De fet, quan els torni a obrir encara li semblarà pitjor. El món on vivim és així. Cal tenir els ulls ben oberts. Només els tanquen els covards. Només els roïns desvien els ulls de la realitat. Encara que tanqui els ulls i es tapi les orelles, el temps avançarà: tic-tac, tic-tac, tic-tac" El temps i el món avancen i canvien encara que nosaltres no ho desitgem i tanquem els ulls per no veure-ho. Ara bé, moltes vegades tenir-los ben oberts tampoc ens serveix per massa.

" ... quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i quan intentes fugir-ne com sigui te l'acabes trobant davant". A qui no li ha passat ?

"Normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere. Però a vegades també arriba un punt en que no és pot tirar endavant". Malgrat tot estem obligats a tirar endavant encara que no vulguem o no sapiguem com.


"El que està fet ja està fet. No es pot tornar enrere ... El passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis no pots refer-lo" A vegades ja ens agradaria tornar enrere i escollir un altre camí, però això no és possible. Hem de viure amb el nostre passat a l'esquena i aprendre d'ell que no és fàcil



"Hi ha vegades en que el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornen a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. ..." Ay el destí! que ens porta d'aquí cap allà. ¿Quantes vegades no he tingut la sensació de no ser jo mateix el que prenc una decisió? Fins on som amos del nostre destí ? Malgrat no ser-ne ben be amos ens cal serrar ben fort les dents i seguir endavant i veure que ens té preparat.

La xarxa opina:

divendres, 11 de juliol del 2014

Més Murakami: After Dark


After Dark és una novel·la curta amb tots els ingredients típics de les històries de Murakami i el seu particular món:
  • Protagonista masculí jove que encara està cercant la seva posició en aquest món tan complex que ens ha tocat viure i amb problemes amb els seus pares
  • Trobada peculiar amb una noia, amb la que es relaciona de manera especial.
  • Personatges secundaris no menys importants pel desenvolupament de la història
  • Elements fantàstics i impossibles barrejats amb la trama real de la novel·la
  • La importància de la música al llarg de tot el relat
Podríem gairebé dir que el narrador de la història és una càmera de cine a través de la que veiem i seguim tota la història que transcorre entre la foscor de la mitjanit i el moment en que surt el sol.

"La ciutat sembla un enorme ésser viu. O potser un ens col·lectiu format de diversos organismes autònoms. Les nombroses artèries s'estenen fins als extrems d'aquest cos inaprehensible, hi fan circular la sang i en renoven les cèl·lules sense parar. Envien informació nova i recullen la vella. Envien nous béns comestibles i recullen els vells. Envien contradiccions noves i recullen les velles. Al ritme del seu pols, totes les parts del cos s'encenen i s'apaguen, s'escalfen i s'estremeixen. Som a prop de la mitjanit i, tot i que ja hem superat el punt de màxima activitat, el metabolisme basal que manté la vida no s'atura. La remor que emet la ciutat és com un baix continu. És una remor regular, monòtona, però carregada de premonicions."

Mentre es va desgranant la història en la que realment passen ben poques coses els personatge també ens deixen algunes reflexions:

"Em pregunto com és que tots acabem fent vides tan diferents"

"... com una mena de pop. Com un pop enorme que té una força esgarrifosa i que viu al fons del mar. Com un pop que té moltes potes molt llargues i que avança enmig de la foscor absoluta que hi ha sota l'aigua. Mentre escoltava els judicis, no podia evitar imaginar-me aquella bèstia. És un animal que pot ser moltes coses. A vegades adopta la forma de l'Estat i altres vegades la de la Llei. I hi ha cops que es converteix en coses més perilloses i complicades. Per més que li talles les potes, després li tornen a créixer. És impossible matar-lo, perquè és massa fort i viu en un lloc massa fondo. Ni tan sols se sap on té el cor. El que sentia en aquell moment era una por terrible. I la certesa que, per més lluny que n'anés, mai no podria escapar-me'n. A aquesta bèstia tant li fa que jo sigui jo o que tu siguis tu. Davant d'ella tots els homes perdem el nom i el rostre. Ens convertim en un número i prou"

"No et queda altra opció que viure sol en aquest món on has caigut, ple de foscor" Malgrat està rodejat de gent i cercar la relació amb els altres i tractar de trobar respostes a les nostres preguntes vivim sols al mig de la foscor.

"Al món hi ha coses que només pots fer sola i coses que només pots fer amb algú altre. I és important combinar-les bé"

"Sembla que s'ha completat un cicle, que totes les anomalies s'han resolt, que les confusions han quedat amagades,  i que tot plegat ha tornat a l'estat original. Al voltant nostre, causa i efecte es donen la mà, síntesi i divisió estan en equilibri. Al final, tot s'ha desenvolupat en un lloc inabastable, com en una escletxa molt profunda. Entre la mitjanit i la primera claror del dia, aquests llocs obren accessos secrets en la foscor. Són llocs on els nostres principis no tenen cap efecte. És impossible predir quan aquests abissos engoliran algú i quan l'escopiran cap a fora" Tractem de viure en equilibri, però no resulta tan senzill

"El nou dia està a punt de començar, però el vell encara arrossega el seu vestit feixuc. El temps vell i el nou s'envesteixen i es barregen, talment com l'aigua del riu i la del mar lluiten en una desembocadura. A en Takahashi li costa distingir en quin cantó del món és el seu centre de gravetat" Els personatges de Murakami estan sempre plens de dubtes que no semblen saber resoldre.

"No crec que la nostra vida es pugui dividir tan fàcilment entre el que és clar i el que és fosc. Entremig hi ha una zona d'ombres és el que fa una intel·ligència íntegra. I per tenir una intel·ligència íntegra es necessita temps i esforç" Els personatges de Murakami ho intenten però no sempre se'n surten amb èxit.

" ... una gran metròpoli que es desperta. Trens de diferents colors que es mouen en totes les direccions, portant gent d'un lloc a un altre. Cadascuna de les persones transportades és un individu amb un rostre i una personalitat diferents, i alhora és un component anònim d'una col·lectivitat. Tots són alhora un tot i una part. Gestionant aquesta dualitat de manera hàbil i oportuna, van complint el ritual del matí amb traça i eficàcia. Es renten les dents, s'afaiten, trien corbates, es pinten els llavis. Miren mig de reüll les notícies a la tele, intercanvien unes quantes paraules amb la família, mengen i defequen."

Acaba la nit i desperta el nou dia i tothom entra en la seva rutina diària. Ja ha passat el perill, però tornarà de nou al cap de poques hores.

Què diu la xarxa ?

dijous, 3 de juliol del 2014

#Vinyoli100

3 de juliol de 1914 naixia Joan Vinyoli. Avui fa exactament 100 anys.

LA PARAULA

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.

MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamigera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh! aventura total!

A hores petites (1981)

 

dilluns, 30 de juny del 2014

El fill de l'acordeonista: fragments

Havia llegit aquest llibre ja fa uns quants anys i m'havia agradat. L'he rellegit per tancar el Club de Lectura en el que participo i continuo pensant que és una obra recomanable com tota l'obra de Bernardo Atxaga. La història en sí és molt interessant, i està farcida de detalls brillants:
  • la riquesa de l'idioma basc.
  • les capses de llumins on el David guarda paraules basques per tal que les aprenguin les seves filles i així no es perdi aquesta llengua.
  • Les llistes de les persones a qui estima.
  • L'amic americà
  • Toshiro, el xinès que els treu d'una situació complicada
  • El paisatge gairebé idíl·lic dels "caserios".
  • L'evolució dels personatges principals des de la seva adolescència fins a la joventut: l'amistat, l'amor, la política, la relació amb els pares, ...



"Así era la muerte, ésa era su forma de actuar. Sin pamplinas, sin contemplaciones. Llegaba a una casa y daba una voz: "Se acabó!" Después se marchaba a otra casa"

"Cuando salen a relucir los números, malo ... Cuando estamos a punto de perder algo que nos parece bueno, o que queremos mucho, empezamos a contar: faltan tantos días para que eso acabe, decimos. Y lo mismo cuando nos encontramos ante una situación desagradable: empezamos a calcular lo que falta para el final. En cualquier caso, la aparición de los números es una mala señal"

Què diu la xarxa ?

Pas a pas 
Relats en català

divendres, 6 de juny del 2014

La Cinquena Planta: fragments


Els llibres de Manuel Baixauli estan farcits de frases que et fan aturar la lectura i el fan rumiar. Aquí n'hi ha unes quantes de "La Cinquena Planta" el seu darrer llibre:

"B posa ordre en armaris, calaixos, prestatgeries. Omplí caixes de cartró amb llibres que havien deixat d'interessar-li, que pretenia vendre .... Molts dels objectes que abans guardava li semblaven superflus".

"Obrim sobres, calaixos, llibres, armaris, finestres i portes buscant sempre alguna quimera" Al fons de l'armari i els calaixos s'acumulen estris i andròmines que amb el temps acaben essent una sorpresa quan els trobem de casualitat en un altre temps.

"Les estances del seu remordiment. Habitacions oscures, sòrdides, pestilents, amb folls que somiquen ajupits a un racó, o que caminen desesperats per les parets o, invertits, pel sostre, mirant-nos fixament, proferint insults"

"Dins la caragola hi ha una mar. Dins la mar infinites caragoles amb un mar a dins"

"Déu ens telefona, sempre, quan no hi som"

"És clar que en la meva vida hi ha moments als que voldria tornar. Si més no una estona. Tanmateix em fa respecte, la idea del retorn. Tem quedar pres del moment escollit i veure'm forçat a reviure la meva vida des d'aleshores"

"Quan tornem enrera a llocs que ja hi hem estat no hi ha res del que esperem, encara que tot sigui igual, tot ha canviat, és diferent. Segurament som nosaltres els que hem canviat"

"Arquitectura ha de ser una tercera pell d'Individu. Hi ha la pell natural; després, Arquitectura. Hi ha també la ciutat, el país, el món. Tot ha de ser una prolongació d'Individu"

"Llancem preguntes al cel i es transformen en núvols"

"Qui recorda un núvol, quan ja ha passat?"

"Al retrovisor del cotxe veié l'infant que havia sigut, abans que el temps l'atropellara"


"Cada matí, en alçar-nos, abandonem sobre el llit el cadàver del dia anterior"

"Hauria desaparegut i no hi hauria canviat res, al món com no canvia res cada volta que mor un veí"

"De totes les mirades d'un home, la més profunda és la que apunta al buit"

"El temps ignora els rellotges"

"La llibertat és, també, solitud, indiferència dels altres"

"Vivim poc conscients de la nostra fugacitat, del nostre paper efímer dins d'una pel·lícula que no té fi. Som uns inconscients que divaguem sense treva, dirigint-nos qui sap cap a on i amb quin objectiu present"

"Avancem, distrets, dalt d'una cinta mecànica que porta a l'oblit"

"Què som? Ones dins d'una mar immensa dita temps"

"Túnel de l'oblit, porta sempre oberta"

"Serem com el dia d'ahir, que ja ningú recorda"

"Passeges completament sol per dins del bosc i sents un xiuxiueig. Els arbres parlen de tu"


"La mort d'un conegut et recorda que estàs viu, i que això no durarà gaire"


diumenge, 25 de maig del 2014

Tòquio Blues. Norwegian Wood

Norwegian Wood

I once had a girl
Or should I say
She once had me
She showed me her room
Isn't it good?
Norwegian wood
She asked me to stay
And she told me to sit anywhere
So I looked around
And I noticed there wasn't a chair
I sat on a rug
Biding my time
Drinking her wine
We talked until two
And then she said
"It's time for bed"
She told me she worked in the morning
And started to laugh.
I told her I didn't
And crawled off to sleep in the bath
And when I awoke
I was alone
This bird had flown
So I lit a fire
Isn't it good
Norwegian wood.


Com sempre, aquella melodia em va commoure. Bé... diria que aquell cop em va trasbalsar com no ho havia fet mai. .... Vaig pensar en tot el que havia perdut: en el temps desaprofitat, en la gent que havia mort o que havia marxat, en els pensaments que ja no tornarien.

Han passat divuit anys, però encara recordo perfectament el paisatge d'aquell prat ...Amb tot els meus records són cada cop més llunyans i he oblidat algunes coses.
Si no escric les coses no sóc capaç d'entendre-les com cal ....

Així comença Tòquio Blues, la primera novel·la de Haruki Murakami que vaig llegir i que ara he rellegit pel Club de Lectura. En tenia un record agradable, i m'ha tornat a agradar. És un llibre de fàcil lectura i que enganxa. Com el seu títol indica és com una mena de blues, al melodia senzilla i trista de la vida a Tòquio d'un noi de 20 anys.
Una música al baixar de l'avió a Hamburg fa que Toru Watanabe s'endinsi en el túnel del temps i rememori els seus anys de joventut, els anys de la formació del caràcter i de la personalitat, anys en que encara hom no sap massa què fer i què ser. Són els anys en que cal prendre moltes decisions sense tenir prou experiència. No són anys fàcils.

Tota l'acció transcorre entre 1968 i 1970. En aquests mateixos anys l'autor també tenia 20 anys. Fa pensar en possibles paralelismes entre el protagonista i l'autor. De fet la biografia pública de Murakami explica que havia treballat en una tenda de música. La música és un dels elements claus de la història. En alguns moments no deixa de ser una enumeració de grans èxits de l'època.  En aquests dos anys farcits de dubtes el protagonista cerca l'amor. Passa per mals tràngols. D'alguna manera a través de la resta de personatges de la història té la mort ben a prop: "moltes vegades la mort és una part de la vida". Viu en solitud tractant de trobar el seu lloc en el món. Passa moments difícils però sembla que finalment troba la manera de sortir-se'n.


Naoko: "És estrany, però és com si estigués perduda enmig d'un bosc espès. Estic sola, tot és fred i fosc, i no ve ningú a salvar-me"


Reiko: "Al voltant dels vint anys és l'edat en què s'acaba de formar el caràcter, i si et deixes deformar pel que sigui, quan ets més gran ho acabes pagant"


Toru Watanabe: "... En fa l'efecte que aquest no és el món real. És com si la gent i el que m'envolta fossin de mentida."

En molts moments Toru Watanabe m'ha recordat a Tengo el protagonista masculí de 1Q84

A la xarxa es poden llegir altres opinions: 

Bailando entre libros 
Pas a pas
Relatsentertuliats
Els llibres del Senyor Dolent
Temps de metàfora
Pon's blog


dimarts, 20 de maig del 2014

La cinquena planta

Vaig descobrir Baixauli amb "L'home manuscrit" l'any 2009. Em va impressionar i aleshores vaig llegir la resta de la seva obra. A finals del mes de gener d'enguany es va publicar La cinquena planta. Tenia ganes de llegir les noves històries d'aquest escriptor de Sueca. El vaig comprar de immediat, i ha restat a sobre la taula esperant el seu moment.
No m'ha decepcionat gens. He tornat a submergir-me el que podríem batejar com el món Baixauli. El millor elogi que puc utilitzar és dir que en alguns moments m'ha recordat L'Home Manuscrit, encara que aquella em va agradar més.

"Totes les meves obres són fragments d'un mateix, d'un únic llibre, que s'acabarà quan jo m'acabe"
Imaginació, fantasia, realitat, records, somnis, intuïció, caos, fragments, desordre, solitud, aventures, racons de la ment, misteri, vida, o potser no vida, però si literatura. Tot això és la cinquena planta. El llibre parteix d'un fet real, una estranya malaltia del propi autor, però a mesura que avança l'obra em van entrar molts dubtes de la veritable realitat d'aquesta suposada malaltia.

"És autobiogràfic? No. Sempre dic això quan m'ho pregunten, però és fals. Tot el que escric és autobiogràfic. Pot ser d'una altra manera? De que coi he d'escriure, si no és del que em passa o veig que passa a prop meu? Es pot escriure d'assumptes que et són aliens ? La ficció és l'excusa per a escriure amb màxima llibertat. Si redactara una autobiografia, o unes memòries, no seria tan sincer"

"Escriure ? ... Dir en tot cas. Dir segons el lloc, l'instant, el receptor. Dir sabent que l'obra mor en ser dita. Per morir, cal haver estat viu. Escriure és dissecar. Quina vida té un animal dissecat? Fan fàstic els animals dissecats. Imagineu un avantpassat vostre, dissecat. Afigureu-vos vosaltres mateixos, dissecats. Terrible. L'art és fugaç o no és. Les obres completes, les integrals, els opus ... Putrefacció. L'histrió que es vol etern. Qui ho és d'etern? Qui perdura? Només l'ara i ací és etern i l'ara i ací no es pot enquadernar. L'art no sols ha d'estar viu. L'art ha de ser en si mateix vida"

Del que no tinc dubte és de que les obres de Baixauli són vida i per tant són art. És una manera diferent d'escriure novel·la que si aconsegueixes entrar en el seu particular món no et deixa indiferent. Crec que és un escriptor que agrada o no. Personalment em segueix agradant i esperaré impacient la propera obra.

Visc en el quart pis d'un bloc de 4 plantes. Potser el meu bloc també té una cinquena planta que no tothom pot veure, però que està allà. Vosaltres també teniu una cinquena planta ? De ben segur, que és així. Seguiré intentant esbrinar que s'oculta en la meva misteriosa i particular cinquena planta.

A la xarxa també podeu llegir més opinions:

diumenge, 13 d’abril del 2014

Miedo líquido



Un nou llibre de Zygmunt Bauman. Els arguments que desgrana al llarg de les seves pàgines estan íntimament relacionats amb el llibre de Ulrich Beck "La sociedad del riesgo mundial" que vaig llegir l'estiu passat.

Les pors líquides i el mal

Mal y miedo son gemelos siameses. Es imposible encontrarse con uno sin encontrarse al mismo tiempo con el otro. Quizá sean, incluso, dos nombres distintos para una misma experiencia. Si hay un miedo que sea genuina y desesperadamente insoportable es el miedo a la invencibilidad del mal.
Aunque seamos ahora más sabios que nuestros antepasados hemos dejado de confiar en que podamos hallar el camino de salida de las catàstrofes no naturales que nos azotan. .. males de origen humano y no menos crueles e imposibles de prever: Auschwitz, gulags soviéticos, Hiroshima, ...
PRIMO LEVI afirma : “No hay duda de que cada uno de nosotros puede, potencialmente convertirse en un monstruo.” Tot i que ens sembla impossible que nosaltres ho puguem ser, en les mateixes circumstàncies humanes que alguns dels seus protagonistes més sinistres, tindríem gairebé les mateixes possibilitats de convertir-nos en els mateixos monstres.
Los males provocados por los humanos se nos antojan hoy tan inesperados como sus predecesores naturales. La humanidad dispone hoy en día de todas las armas necesarias para cometer un suicidio colectivo: es decir para aniquilarse a sí misma llevándose consigo el resto de la vida sobre el planeta.
En el mundo de la modernidad líquida, los peligros y los miedos tienen también consistencia líquida ... ¿o acaso gaseosa? Fluyen, calan, se filtran, rezuman ... No se han inventado todavía paredes capaces de retenerlos, aunque sean muchos los que intenten construirlas.
El fantasma de la vulnerabilidad planea sobre el planeta “negativamente globalizado”. Todos estamos en peligro y todos somos peligros para los demás.
En los países desarrollados vivimos sin duda en algunas de las sociedades más seguras que jamás hayan existido. Gozamos de una alto grado de protección contra las tres amenazas principales a nuestra seguridad: contra las fuerzas superiores de la naturaleza, contra los puntos débiles innatos de nuestros cuerpos y contra los peligros que emanan de la agresión de otras personas.
Las personas que viven en la mayor comodidad registrada en la historia se sienten más amenazadas, inseguras y atemorizadas, más inclinadas al pánico y más apasionadas por todo lo relacionado con la seguridad y la protección que las personas de casi todas las demás sociedades anteriores y actuales.
Ante las dos primeras amenazas se han realizado avances espectaculares en protección. No tanto, frente a la tercera de las amenazas.
Una docena mal contada de conspiradores islámicos, dispuestos a matar, ha demostrado ser suficiente para crear el ambiente de fortaleza sitiada en el que vivimos actualmente y para agitar la presente ola de “inseguridad generalizada”.
En un món global com el d’avui ni tancant les fronteres amb clau i forrellat ens lliuraríem del perill terrorista exterior. Hi ha massa greuges flotant en l’ambient per poder-ho evitar. No calen ni grans estructures ni grans organitzacions. Poca gent amb un mínim de infraestructura tenen la capacitat de portar a terme un destructiu acte terrorista. I això és gairebé impossible de controlar i vigilar.
La maquinaria del Estado-nación, inventada y preparada para proteger la soberanía territorial y para separar inequívocamente a los “de dentro” de los “de fuera” ha estat enganxada sense la preparació necessària per fer front el nou terrorisme.
El más horrendo de los nuevos temores añadidos es el miedo a ser incapaces de impedir el hecho mismo de tener miedo. Tememos aquello que no podemos controlar. Lo que no somos capaces de manejar nos es desconocido y lo desconocido nos asusta.
A medida que la anterior red protectora de derechos sociales se debilita regresa la pesadilla de la inseguridad y del miedo que el Estado social había propuesto eliminar para siempre.
La libertad  sin seguridad no es una sensación menos terrible y desalentadora que la seguridad sin libertad. Ambas son situaciones cargadas de amenazas y miedo.

Un món líquid amarat de principis religiosos.

En els sermons de les diferents religions es parla que las fuerzas satánicas han conseguido bajar a la tierra. .... No s’ha produït una politització de la religió sinó una religionització de la política.
Ens trobem en un moment de grans contradiccions: el mundo de la modernidad líquida nos inculca que nos guiemos por proyectos a corto plazo y deseos efímeros, en canvi des de les “altes instàncies morals i polítiques” ens parlen de valors eterns, universals i absoluts propers als valors de la religiositat de sempre.
Los peligros que más tememos son inmediatos; comprensiblemente también deseamos que los remedios sean inminentes, “soluciones rápidas”, que proporcionen alivio al momento. Aunque las raíces del peligro puedan ser enrevesadas y complicadas, deseamos que nuestras defensas sean simples y estén preparadas para ser usadas aquí y ahora. En tot som part de la cultura de l’aquí i ara. Nos molestan las soluciones que requieren que prestemos atención a nuestros propios defectos y faltas. Aborrecemos por completa la idea de que son pocas o nulas las diferencias entre nosotros, los hijos de la luz y ellos la camada de la oscuridad.
Todos esos deseos y rencores son mejor atendidos por las religiones, y en particular por las variedades fundamentalistas de las religiones monistas, incluídas en este grupo el comunismo y el fascismo, que por ningún otro sistema de ideas. Són ideologies de blanc i negre i de veritats absolutes. No hem sabut substituir el Déu omnipresent i omnipotent per la esperança en una humanitat autònoma i autosuficient. D’alguna manera estem tornant a la necessitat d’un Déu que solucioni els nostres neguits i maldecaps i ens doni solucions senzilles i ràpides.

Les relacions humanes líquides productores d’ansietat

Las relaciones humanas han dejado de ser ámbitos de certeza, tranquilidad y sosiego espiritual. En lugar de ello, se han convertido en una fuente prolífica de ansiedad. Lejos de ofrecer el codiciado descanso, prometen una ansiedad perpetua y una vida en constante alerta.
El hecho de que en nuestros tiempos modernos líquidos necesitemos y deseemos vínculos sólidos y fiables más que en ninguna otra época anterior no hace más que agravar la ansiedad de no poder-ho assolir de cap de les maneres.
Esperamos compensar en forma de cantidad (a través de nuestras relaciones en la red) la pérdida de calidad en las relaciones que se ha producido en la voragine de nuestra vida moderna líquida. Pero las relaciones no se fortalecen, los miedos no desaparecen.

Els rics i els pobres en el món líquid.

Hasta el momento, la razón moderna ha estado al servicio del privilegio y el deseo de superioridad y no de la universalidad.
La catàstrofe del Katrina és bon exemple del que passa: es pot preveure amb antelació i es donen avisos a la població de que marxi de la zona, però els que ho poden fer són els rics (tenen diners i les possessions que abandonen estan assegurades i un cop acabi la catàstrofe podran tornar a fer vida normal), en canvi els pobres ho tenen molt més difícil. Sense diners tot és sempre molt més difícil i si abandonen les seves possessions les perdran per sempre, i això és el que acaba passant. Les catàstrofes siguin on sigui sempre afectaran a la part més dèbil i pobre de la població, i els més rics en sortiran beneficiats.
Los aristócratas necesitan hacer muy poco para conservar su identidad y las clases bajas no pueden hacer prácticamente nada por cambiar la suya; sólo la clase media debe esforzarse por seguir siendo lo que es.

Política i economia: necessitem canvis per afrontar el futur

El poder y la política se desvían cada vez más el uno de la otra siguiendo direcciones opuestas. El problema al que el presente siglo tendrá que hacer frente con toda seguridad como su reto principal es el de reunir de nuevo al poder y a la política.
En un planeta negativamente globalizado, los problemas fundamentales son globales y no admiten soluciones locales. Ya no es posible garantizar la democracia y la libertad en un solo país o, ni siquiera, en un grupo de ellos. El futuro de la democracia y la libertad sólo puede ser asegurado a escala planetaria.
Carecemos de las herramientas ... que nos permitirían reconquistar y volver a tomar posesión del control ... que en el momento presente se nos ha escapado de las manos.
NEAL LAWSON: El Estado pasa a ser un siervo de la economía global. Ha dejado de ser el amo omnipotente de su territorio
THOMAS FRANK: El mercado se considera herramienta suprema de la democracia por la que cada individuo emite su voto a todas horas y todos los días adquiriendo los bienes y los servicios que realmente le importan. Sóc el que compro, no el que voto.
La economia és la que mana i l’Estat està al seu servei. La seva única funció és garantir l’ordre públic que necessita l’economia per desenvolupar-se.
Segons JACQUES ATTALI actualmente las naciones organizadas en Estado “renuncian a influir en la marcha general de los acontecimientos y abandonan en manos de la globalización todos los medios para dirigir el destino del mundo y para resistirse a las múltimples formas en que los miedos pueden manifestarse”
RICHARD RORTY: Actualmente existe una superclase global que toma todas las grandes decisiones económicas y que las toma de forma completamente independiente de los parlamentos y, por consiguiente, de la voluntad de los votantes de cualquier país.
La sociedad ya no está protegida por el Estado, sino que se halla expuesta a la voracidad de fuerzas que el Estado no controla. Los políticos se limitan a gestionar algunas medidas que les permitan mantenerse en el poder tras las siguientes elecciones. De hecho el Estado actual se ha reducido a un simple Estado de la seguridad personal.
El Estado de la seguridad personal no tiene fama de tener inclinaciones particularmente favorables a la democracia.
El Estado de la seguridad personal se inspira en el miedo y la incertidumbre, los dos archienemigos de la confianza.

La historia del ascenso de la democracia moderna podría escribirse como un relato de los progresos realizados en la eliminación de las sucesivas causas de incertidumbre y miedo. L’estat del benestar ha procurat lluitar contra aquestes pors: atur, malaltia, vellesa i els serveis essencials tots garantits per l’Estat. Però ara aquestes conquestes s’estan perdent i tornen aparèixer les pors al futur i al que passarà.
Per una banda ens venen que estem en la millor i més segura de les societats, però per altra banda els mitjans ens mostren de manera continua tot una sèrie de mals que ens rodegen: els sense sostre, les drogues, els atracadors, el verí del menjar ràpid, el colesterol, el tabac, ...
Els més rics s’aprofiten de la globalització de tal manera que gairebé podem dir que paguen impostos per què volen, ja que davant de qualsevol amenaça l’únic que han de fer és canviar els seus diners de lloc i deixar de pagar. Per aquesta raó els governs els tenen tan ben cuidats davant de la por que marxin. De fet són o viuen en un lloc concret, però no són d’en lloc. Simplement són d’on podem pagar menys impostos.

Anem cap a la catàstrofe o cap un nou futur ?

Podríamos profetizar que, si nada la refrena o la domina, nuestra globalización negativa hace ineludible la catàstrofe. Si no formulamos esta profecía y no la tratamos en serio, pocas esperanzas puede tener la humanidad de convertirla en evitable. El único comienzo prometedor para una terapia contra el miedo que crece y, en última instancia, nos incapacita es ver más allá de él, hasta lo más hondo de sus raíces, porque el único modo prometedor de continuar dicha terapia pasa por enfrentarse a la tarea de arrancar esas raíces.
El siglo que nos espera podría perfectamente ser una era de catàstrofe definitiva. Pero también podría ser una época en la que se negociase un nuevo pacto entre los intelectuales y el pueblo –entendido ahora como la humanidad en su conjunto- y se le diese vida. Esperemos que la elección entre esos dos futuros siga estando en nuestras manos.

dimecres, 19 de març del 2014

El jersei

És el primer llibre que llegeixo de Blanca Busquets. És un llibre de lectura fàcil i entretinguda, un llibre de dones escrit per una dona. 
El personatge central és la Dolors que des de la seva cadira al menjador observa tot el que passa al seu voltant. Ja gran, amb poca mobilitat i sense poder parlar fa un jersei per la seva neta. Els secrets ocults de tots els membres de la família s'entrecreuen amb la seva pròpia història personal.
Al llarg de la novel·la es van desvelant els secrets ocults de cadascú. No hi ha cap personatge sense el seu secret més o menys inconfessable. Tots tenim els nostres enigmes que amaguem de la mirada dels altres. Si ens aturem a reflexionar aviat arribem a la conclusió que no podem pas afirmar que coneixem a les persones que ens envolten. En aquesta història es fa evident que tothom té parts de la seva vida que no explica.
Tots tenim una part privada i oculta en la nostra vida. Mostrem la nostra part pública, però no mostrem a tots el mateix. D'alguna manera som diferents en funció del lloc i les persones que ens rodegen. Tendim a pensar que ho fem tot bé, però és així realment ? Som força egoistes i ens posem nosaltres per davant dels altres.
"Cadascú té el tema de conversa convenient amb cadascú, és a dir que depèn qui trobis o qui coneguis, tens un tema de conversa o un altre, i et tornes una mica com aquest o com l'altre ..."

Els nostres pares ens són molt propers, però alhora llunyans. Qui són? Com ha estat la seva vida ? Tot un enigma. Poques vegades t'ho preguntes quan estan vius, però quan desapareixen t'entra la curiositat i vols saber qui han sigut. L'únic que et queda és el record del que has viscut amb ells i com a molt les empremtes que han deixat a la seva llar. És el que et resta per a seguir-hi pensant.
De fet, fins i tot, conèixer que va passar en el nostre passat no ens és del tot possible. Tan sols ens resten records a la memòria, records que amb el temps manipulen segons els nostres interessos. Penso que moltes vegades volem quedar bé davant de nosaltres mateixos i tan sols recordem el que ens convé, i amb els canvis adients.

"La veritat no existeix. Només tenia fragments dispersos i el fet mateix d'ordenar-los constituïa per si sol una ficció. Fos el fos el que escrigués, em movia en una faula"

Un cop morta la Dolors no acaba la novel·la. En l'epíleg final assistim al seu funeral i davant del taüt amb les seves restes i mentre el capellà fa el seu ritual i el seu sermó, Blanca Busquets ens desvela els pensaments dels assistents a l'acte.

Altres opinions a la xarxa:

Col·lecció de moments
Quadern de mots
Pas a pas
Tu mateix - llibres
La finestra digital

dilluns, 17 de març del 2014

Poeta

Amb les meves tisores per tallar
com roses les paraules,
vaig haver de buscar forats de temps.
Els trobava en bars suburbials
després de les visites a les obres.
Forats de temps. He acabat per viure-hi.
Ara veig, dret encara, el que queda d'un mur.
Davant la seva estructura fosca,
desarborada, he entès la meva vida.

Es perd el senyal
Joan Margarit


diumenge, 23 de febrer del 2014

El pas del temps

El temps passa inexorablement, s'esmuny sense pressa davant nostre. No podem fer res per aturar-lo. A poc a poc l'hivern dóna pas a la primavera. Ho podem comprovar aquests dies en els ametllers. Fa poc encara sense flor i de cop i volta i gràcies a la bonança meteorològica s'ha produït com cada any el gran esclat de la seva floració.
D'infant i de jove el passat sempre sembla molt llunyà. Ja de més gran tot sembla que va passar ahir i ben aviat a la teva història personal comencen a aparèixer, fa 40, 30 o 20 anys vaig anar, vaig fer, .... I comences a ser conscient que han passat molts anys. 
Intentes recuperar la memòria recorrent llocs i espais que tens vinculats a la teva infantesa. No fa massa vaig voler anar al "rompeolas". Allà on de nen havia anat amb els meus pares amb "les golondrines" en alguna tarda de diumenge. També hi havia anat després amb els meus fills quan eren petits. Havia llegit a la contraportada de El Periòdico que el restaurant que hi havia al final i on en una paradeta acostumaven a comprar-me xufes ja no existia. Però un cop estava allà on suposava que havia d'estar aquest espai de la meva memòria, no sóc capaç de localitzar on està el llarg espigó del "rompeolas". Tinc en el record de la meva infantesa una imatge d'un "rompeolas" llarg i ara tot s'acaba en l'Hotel Vela i res més. No acabo d'entendre com devia ser aquest lloc als anys 60 i 70. Suposo que tot ha canviat molt i aquell món ha desaparegut amb tots els canvis urbanístics de la modernitat.
Un altre diumenge al matí tot passejant pel barri de la Rivera, un dels llocs que de tant en tant m'agrada visitar, entro al Born. Ja hi havia estat i les restes arqueològiques no suposaven cap novetat. També és un lloc del que tinc records de la meva joventut. Era zona de pas per anar agafar el tren a l'estació de França. Aleshores em cridaven molt l'atenció els magatzems on s'acumulaven sacs i sacs i la seva activitat frenètica També tinc ben viva a la memòria el record d'una representació del Juan Tenorio organitzada al finals dels 70 per aquella Associació de Músics i Actors vinculades al Saló Diana en la que entre acte i acte actuaven algun dels grups de la moguda laietana i en la que Pau Riba interpretava a Doña Inés. 
El Born és un espai on el pas del temps és molt evident. Les restes de la Barcelona anterior al 1714, pedres de les cases on havia viscut gent, carrers desgastats pel pas de moltes persones i que van patir el pas del temps I molt després el mateix mercat, primer mercat minorista i després majorista i finalment tancat al llarg de molts anys i després recuperat després de moltes anades i vingudes i projectes i més projectes.

dijous, 13 de febrer del 2014

Torna Pegasus

El supergrup català Pegasus torna als escenaris. Tots ells amb menys cabell i amb la testa grisa. Max Sunyer i Kitflus encara adolescents acompanyaven a Tony Ronald en les seves gires abans de formar el llegendari Iceberg. Tony Ronald sempre explicava l'anècdota que tenia que anar a casa dels pares dels Kitflus a pregar per poder emportar-se al seu fill de gira amb ells. Santi Arisa prové dels no menys llegendaris Fusioon el grup del Bages dels germans Camp. Tots ells uns grans virtuosos dels seus respectius instruments, ha estat sempre un grup considerats dels grans dins del jazz-fusion. Bona notícia aquesta del seu retorn als directes i a més amb un nou disc (perdó, CD) al mercat: Standby ... ON!


diumenge, 2 de febrer del 2014

Sota la dictadura de l'economia

José Saramago: "Vivim en una dictadura econòmica ... La dictadura ja no necessita de militars corruptes ... Vivim en una situació de capitalisme autoritari".



De sempre l'economia ha manat sobre les nostres vides i sobre la política, però en els darrers temps i sota l'amenaça de la gran crisi encara ha agafat més importància i ha envaït tots els àmbits i racons. Les opinions dels economistes i les previsions de les entitats financeres formen part del paisatge diari de les notícies. No hi ha dia que algun estament econòmic, sigui internacional, governamental o local o alguns dels economistes tertulians mediàtics, que dia sí i dia també, apareixen en els mitjans facin previsions de com evolucionarà aquesta crisi. Podem llegir i escoltar tota mena de previsions. Cadascú utilitza números i quadres segons els seus interessos. A vegades, tot i utilitzar les mateixes dades les interpretacions i conclusions resultants son ben diferents.
No recordo haver vist ni escoltat fer una revisió per comprovar si aquestes previsions han estat o no encertades. Dóna la impressió que la seva funció és sempre mirar el futur i fer de pitonissa i poca cosa més. Tenen la sort que els seus sous no depenen del seu grau d'encert.

La economia és una ciència social. Ho deu ser perquè utilitza les matemàtiques per fer les seves previsions, però poso molt en dubte que sigui una ciència si ho hem de jutjar  pels encerts de les seves previsions.
Molts economistes i molta ciència econòmica, moltes sigles estranyes per tot arreu a les que ja ens hem acostumat, tot per no trobar cap solució. L'economia s'ha convertit en una mena de religió integrista amb els seus gurus. Imposa les seves directrius per sobre de la política
Al servei de qui estan aquests economistes ?  Estem sota un sistema financer sense control. Tot si val per aconseguir el màxim de benefici possible i tenir contents i satisfets als accionistes que són els únics que compten. La resta no té la més mínima importància, no comptem massa per res, excepte per consumir com més, millor.
Tots plegats som esclaus de l'economia i dels diners. I en aquesta dictadura de la economia en la que vivim, s'imposa la llei de la selva dels diners, on sempre guanya el més fort. En aquest cas el més ric.

 

divendres, 17 de gener del 2014

El túnel

Havia llegit aquest llibre ja fa uns quants anys, i aleshores em vaig quedar amb les ganes de llegir les altres dues novel·les de Ernesto Sabato. Decidit a fer-ho, primer de tot he rellegit el túnel. M'ha tornat a agradar, sobre tot la imatge que dóna el títol al llibre.

Era como si los dos hubierámos estado viviendo en pasadizos o túneles paralelos, sin saber que íbamos el uno al lado del otro, como almas semejantes en tiempos semejantes, para encontrarnos al fin de esos pasadizos, ...
¡La hora del encuentro había llegado! Pero ¿realmente los pasadizos se habían unido y nuestras almas se habían comunicado? ¡Qué estúpida ilusión mía había sido todo esto! No, los pasadizos seguían paralelos como antes, aunque ahora el muro que los separaba fuera como un muro de vidrio y yo pudiese ver a María com una figura silenciosa e intocable ... No, ni siquiera ese muro era siempre así: a veces volvía a ser de piedra negra y entonces yo no sabía que pasaba del otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían;y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida. Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esta muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles; y quizá se había acercado por curiosidad a una de mis extrañas ventanas y había entrevisto el espectáculo de mi insalvable soledad, o le había intrigado el lenguaje mudo, la clave de mi cuadro. Y entonces, mientras yo avanzaba siempre por mi pasadizo, ella vivía afuera su vida normal, la vida agitada que llevan esas gentes que viven afuera, esa vida curiosa y absurda en que hay bailes y fiestas y alegría y frivolidad. Y a veces sucedía que cuando yo pasaba frente a una de mis ventanas ella estaba esperándome muda y ansiosa (por qué esperándome?, ¿y por qué muda y ansiosa?); pero a veces sucedía que ella no llegaba a tiempo o se olvidaba de este pobre ser encajonado, y entonces yo, con la cara apretada contra el muro de vidrio, la veía a lo lejos sonreír o bailar despreocupadamente o, lo que era peor, no la veía en absoluto y la imaginaba en lugares inaccesibles o torpes. Y entonces sentía que mi destino era infinitamente más solitario que lo que había imaginado.

Juan Pablo Castel és un personatge torturat. Aquesta comparació de la vida d'una persona amb una vida dins d'un túnel pot semblar excessiva, però qui no s'ha sentit alguna vegada així ? Seguint la seva vida en solitari dins del seu túnel a vegades fosc, altres il·luminat, o amb finestres que ens permeten veure que fan els altres i fins i tot en algun moment coincidir al llarg d'un temps amb d'altres persones per arribar un moment en el que ens tornem a recloure en el nostre túnel sense la possibilitat de deixar d'avançar i de seguir endavant. De fet els humans malgrat ser uns éssers socials, passem moltes hores tancats i aïllats dins del nostre túnel personal, uns més que altres.

Pasamos cerca de un rancho; una mujer, debajo del alero, miró el tren. Se me ocurrió un pensamiento estúpido: "A esa mujer la veo por primera y última vez. No la volveré a ver en mi vida" ... ¿Qué me importaba esa mujer? Pero no podía dejar de pensar que había existido un instante para mí y que nunca más volvería a existir; desde mi punto de vista era como si ya se hubiera muerto: un pequeño retraso del tren, una llamada desde el interior del rancho, y esa mujer no habría existido nunca en mi vida.

Aquest pensament pot ser estúpid, però en realitat és així quantes persones hem vist tan sols un moment en la nostra vida i per nosaltres han existit tan sols un instant per desaparèixer per sempre més, i tan sols un petit canvi en la nostra vida les podia haver fet completament invisibles. En el fons tota la nostra vida està farcida de moments en que l'atzar hi juga molt fort.

Mi cabeza es un laberinto oscuro. A veces hay como relámpagos que iluminan algunos corredores. Nunca termino de saber por qué hago ciertas cosas.

Així és com se sent el protagonista de la història gairebé al llarg de tot el llibre. Moltes vegades el cap de les persones és ben bé així.

Desteso los grupos, las sectas, las cofradías, los gremios y en general esos conjuntos de bichos que se reúnen por razones de profesión, de gusto o de manía semejante. Esos conglomerados tienen una cantidad de atributos grotescos: la repetición del tipo, la jerga, la vanidad de creerse superiores al resto.

Malgrat que aquesta és una tendència molt humana, estic plenament d'acord en la descripció que en fa i sobre tot no m'agrada el sentiment que destil·len molts d'aquests grups de sentir-se superiors a la resta dels mortals.

..... y los muros de este infierno serán así, cada día más herméticos"  Un final realment ben pessimista.


divendres, 27 de desembre del 2013

1Q84, llibres 1 i 2


De Murakami, malgrat ser un autor força popular, només havia llegit Toquio Blues, i d'això ja fa un cert temps. Vaig gaudir de la seva lectura i en va quedar pendent per llegir Kafka a la platja. Simplement és un títol que m'atrau i que vull descobrir que hi ha al darrera. Entre mig també he llegit "De que parlo quan parlo de córrer". Tenia ganes de llegir com un escriptor era capaç de descriure les sensacions que provoca aquesta afició gairebé addictiva i malaltissa al córrer que des de fa una bona colla d'anys em té plenament atrapat.
1Q84 també m'ha atret pel seu títol i la seva lectura no m'ha defraudat. He gaudit de les vides paral·leles d'en Tengo i l'Aomame, fins el seu retrobament al final. Són dos personatges solitaris ben singulars, com també ho és el funcionament de la secta que sembla controlar-ho tot i que a mesura que avança la història va guanyant protagonisme. Estan tots dos marcats per un fet de la seva infantesa al que es van quedar enganxats.

Les coses no són el que sembla. Però que l'enganyin les aparences. De realitat sempre n'hi ha només una.

La sala havia tornat a quedar en silenci i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant.

L'endemà, quan es va despertar, el món continuava existint sense novetat i tot estava en moviment, avançant i atropellant totes les criatures que trobava al seu pas, com el carro gegant de la mitologia índia.

Les persones no som res més que vehicles per transportar gens, camins de pas. Els gens passen d'unes persones a unes altres de generació en generació

El futur sempre s'acaba fent realitat, i després es converteix en passat molt de pressa.

Aquesta novel·la té una banda sonora que sorgeix en diferents moments de la història: La Sinfonietta de Leos Janacek 


Però si reescrius el passat, el present també canvia, perquè el present està definit per tots els fets del passat.

- Però això no és cap novel·la. És el món real.
- Qui ho sap això ?

Si t'ho he d'explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs.

Al capdavall, pensant-hi bé, ¿no era una mena de pis de mostra gegant, el món? Hi entràvem, sèiem, preníem el te, miràvem el paisatge a través de la finestra i, quan arribava l'hora, donàvem les gràcies i en sortíem. Tots els mobles que hi havia no eren res més que una enganyifa arranjada per sortir del pas. Potser la lluna que es veia per la finestra també era un element del decorat, i estava feta de paper.

El que creiem viure és la realitat o potser existeix un altre món més real que aquest que nosaltres vivim ? És una pregunta que m'he fet moltes vegades i que sempre queda sense resposta. El llibre la posa sobre la taula en molts moments de la narració. La nostra vida és somni, realitat, o novel·la ?
Així com tota la qüestió del passat, present i futur. 
M'ha resultat interessant llegir i reflexionar, però malgrat haver una tercera part de la història amb el final d'aquests dos llibres ja queda suficientment tancada i no em cal seguir bussejant en la vida dels seus personatges. 

A la xarxa hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns el titllen de llibre imprescindible, en canvi a d'altres no els ha agradat gens:

diumenge, 22 de desembre del 2013

De compres al forn

Fa uns dies al sortir de la feina vaig passar pel forn anar a comprar pa i vaig contemplar aquesta escena.

Davant meu, hi havia un parell de mosses. Devien ser adolescents d'institut. Suposo que compraven el berenar. Una d'elles "normaleta", l'altra amb sobrepès o potser directament obesa:
  • La "normaleta" va comprar un "panini", un croissant de pernil dolç i formatge, i un biofrutas: preu 4 €
  • La obesa va comprar: un "panini", un croissant de pernil dolç i formatge, un croissant de xocolata i un biofrutas: preu 5.4 € 
5.4 € per berenar són gairebé 1000 pessetes.  D'això no en podem pas dir crisi. Tampoc ho podem pas qualificar d'un berenar massa saludable. Semblava més una rutina que un fet extraordinari. Si és així cada tarda, és tot un pressupost a final de mes, i tampoc podran pas dir que no mengen i que s'engreixen de l'aire.

dijous, 12 de desembre del 2013

La meva pàtria

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre. 

Salvador Espriu


El mot pàtria mai ha estat del meu grat. L'escoltava sovint en veu d'aquells homenots amb el bigotet i no entenia per quina raó s'havia d'estimar. Ho veia escrit en aquells portes que donaven entrada al món gris de les cases quarters de la benemèrita "Todo por la patria". I no m'agradava i encara ara em segueix desagradant.
Però per altra banda, hi havia una senyera, i unes músiques que m'emocionaven. A casa mai es pronunciava aquesta paraula. Però quan sortíem del nostre país i anaven a terres on es parlava d'una altra manera ens sentíem estranys i sempre que podíem ens portàvem les nostres menges.
Ja de jove aquells senyors vestits de caqui que tant s'omplien la boca amb la pàtria, de nou em feien sentir estrany en un món que no era el meu i en una terra que tampoc era la meva. La seva senyera no ha estat mai la meva i mai ho serà. No entenien i segueixen sense entendre-ho que parlem una altra llengua. Més aviat sempre els ha molestat
El mot pàtria vol dir terra dels meus pares. La terra dels meus pares és i ha estat sempre Catalunya. Espanya per ells sempre va ser una terra estranya, la terra de l'altre. És tan estrany que desitgem ser  independents ? Costa tan d'entendre una cosa tan senzilla com aquesta ?.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Sunset Park


Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades. Té com a mínim un parell de feines cada dia, a vegades tantes com sis o set, i sempre que ell i els seus companys entren en una altra casa es troben cara a cara amb les coses, amb les innombrables coses velles que hi han deixat les famílies que n'han marxat. Tots els absents han fugit apressats, avergonyits, confosos, i és segur que els llocs on viuen ara (si és que n'han trobat cap i no es passen el dia al carrer) són més petits que les cases que han perdut. Cada casa és una història de fracàs -de fallida i impagament. de deute i execució hipotecària- i ell s'ha proposat documentar els últims rastres que queden d'aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d'aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides...


El principi del llibre promet molt més del que dóna al llarg de tota la història, però es llegeix bé, i té moments interessants. Passa d'un personatge a l'altre i la narració va avançant.

 ... Només una altra tirada del dau, llavors, un altre número de la loteria tret del bombo, una altra casualitat en un món de casualitats i de caos constant....





La vida és un caos que intentem ordenar però no ho aconseguim. Segurament tot acaba sent un seguit de casualitats que entomem i organitzem com bonament podem. El final malgrat que es precipita amb rapidesa també és brillant.

... mira els immensos edificis de l'altra banda de l'East River pensa en els edificis que falten, en els edificis caiguts i cremats que ja no existeixen, en els edificis que falten i en les mans que falten i es pregunta si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquests moments, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre. 

Paul Auster, un dels autors que fa temps que tinc pendent. M'ha agradat com escriu. Sens dubte m'ha deixat amb ganes de seguir llegint els seus llibres de l'autor. En poso tres a la llista: Triologia de Nueva York, Leviatan i Bogeries de Brooklin. 

A la xarxa també pots trobar més opinions.