Emili Teixidor i jo

Precisament en aquest moment estic llegint una de les poques seves novel·les que encara no havia llegit "Retrat d'un assassí d'ocells". 

Vaig conèixer a l'Emili Teixidor en una escola d'estiu a Barcelona després del meu primer any de mestre. Era el 1982 en un curs de tarda. Recordo perfectament que per aquell curs van desfilar Roman Gubern per parlar del llenguatge dels còmics, Sergi Shaff de la realització televisiva, Jordi Cadena de la direcció cinematogràfica, un periodista que ens va explicar el projecte d'una nova revista setmanal d'opinió "Actual" de curta durada. L'Emili Teixidor actuava d'amfitrió. L'objectiu era que a les classes de llengua de les escoles també s'introduïssin aquests altres llenguatges.
El llibre de les mosques va ser el primer llibre seu que vaig llegir. Em va enganxar sobre tot, el món sòrdid i ple de misteri de la comarca d'Osona que descrivia. A partir d'aquesta primera lectura vaig llegir la resta dels seus llibres a mesura que els va anar publicant. M'atreia el seu món literari dels vençuts al voltant de la Plana de Vic. Per la seva edat molt propera a les meus pares algunes de les seves descripcions coincidien amb algunes de les històries i anècdotes que des de petit havia escoltat a casa. Els meus pares són tots dos de pobles de la La Plana.
En alguns sortides per Osona intentava descobrir els paisatges d'algunes de les seves novel·les. Cap altre dels seus títols em va impactar tan com la primera que vaig llegir, ni tan sols el famós Pa Negre. La vaig rellegir després de veure la pel·lícula però tampoc em va entusiasmar. M'agrada el seu llenguatge, la seva manera d'explicar-se, el vocabulari i les expressions de la Plana, però la història no m'atrapa. En aquest cas crec que la versió cinematogràfica és molt millor, en aquest cinema fosc i una mica tel·lúric de Villaronga.
L'he escoltat en algunes conferències sobre la lectura. Parlava de la importància de llegir i dels diferents nivells de lectura. Influït per ell vaig tornar a interessar-me per la poesia, un llenguatge que sempre m'havia costat de digerir i al que darrerament m'he afeccionat. A l'escola vaig provar amb cert èxit una de les seves propostes: en lloc d'escriure cada dia la data a la pissarra, escriure un vers. Als alumnes els hi agradava. 
Per dues vegades va visitar l'escola on treballo, abans de que es convertís en un escriptor mediàtic arrel de l'èxit de Pa Negre. Els alumnes de 6è van gaudir de la seva presència. No vam proposar la lectura obligatòria de cap dels seus llibres sinó que aprofitant la varietat de les llibres infanto-juvenils de l'Emili vam oferir la possibilitat de que cadascú llegir el llibre que volgués i va ser tot un èxit. Tant l'Emili com els alumnes van estar encantats de tot plegat. De ben segur que alguns ho hauran recordat aquests dies.

Ens quedaran els seus llibres tan per infants i joves, com adults i les seves lliçons de mestre. Adéu-siau Emili.

Avalador per obligació

Un nou capítol de la crisi s'acaba d'engegar, una crisi que de forma constant està envoltada de rumors i més rumors. I ara caldrà esperar nous esdeveniments. No crec pas que s'acabi aquí. Tot plegat sembla tenir molt mal pronòstic

D'economia no en sé un borrall, excepte la que em permet sobreviure en aquest món convuls sense massa entrebancs ni ensurts. Però que l'Estat s'endeuti amb Europa per aquestes quantitats que ni tan sols sóc capaç d'imaginar em mareja i em preocupa al mateix temps. I s'endeuta per deixar aquests diners als pobrets bancs que han arribat a aquí per la seva mala gestió.

Són de fiar aquests bancs ? I si aquests bancs no tornen els diners què ens tocarà fer ? Els haurem de tornar nosaltres amb els nostres impostos. Penso que seria molt millor en lloc de regalar aquesta milionada als bancs mals gestionats crear un banc públic i tenir-ho tot controlat. Però segur que no ho faran.
Estem caminant ben a la vora de l'estimball i sense xarxa de seguretat i amb uns gestors que s'expliquen poc i malament i als que no tinc cap mena de confiança. ¿ Com ens podem creure que ens deixaran aquests diners sense posar condicions ? Ho haurem d'anar descobrint al llarg de la setmana. No ens poden explicar tot amb una sola vegada no sigui que ens espantem.

Colònia Güell

Joan Margarit

Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se'n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer.

És una de les coses més gratificants de la senectut: ja no cal planificar, gaire a curt termini, gens a llarg termini. Un altre aspecte gratificant d'aquesta etapa és que es disposa d'una visió panoràmica sobre la pròpia vida que permet explicar-se per què les decisions van ser les que un prendre en cada moment, és a dir, alliberar-se dels propis fracassos

La lluna és un glaçó en el vas de la fosca que m'ofereix la vida

En alguna ciutat del pensament
jo t'estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l'esfera de la lluna sobre el mar

En començar un concert
Embarcat en la música
salpo del moll de la realitat
mar fosca endins

Església
He entrat dins el silenci i la penombra.
M'assec en la duresa d'un dels bancs
La por de la mort impregna cada volta

Riera
Canalitzada i seca,
va per fora del poble fins al mar
amb el terra i els murs de formigó,
ampla i blanca a la llum de la lluna.
Les vores, sobre els murs, entre les canyes,
són plenes de ginesta i de fonoll.
De tant en tant, la fosca perfumada
l'adornen en silenci les finestres
enceses entre els horts.
Per la riera vaig fins a la platja.
Ni carrers ni camins, només l'amplària
nua i abandonada esperant l'aigua
furiosa i brutal de les riuades.

Escac
La memòria es va esfilagarsant
com les cordes trencades de les barques
que el temporal s'ha endut.

El pare
El recordo acostant-se, indefens, al final.
Però, amb trajo i corbata,
semblava encara com si estés manant.
Tenia molta por. Molta. I en canvi,
transmetia una nova dignitat
agafant, elegant, l'últim revolt.

Quimioteràpia
Avui ha de començar.
Abans de l'alba es desperta
en la fosca de la cambra.
Prevaldrà la fosca, pensa:
el sol negre a l'alba negra
sorgirà en la ciutat negra
amb un port fosc a un mar fosc.
Ho sap perquè dintre teu
ja hi ha un hoste que no entén,
abstracte d'obscuritat.
Per reposar cal el negre
de quan es tanquen els ulls,
i fora és fosc, i la cambra
és tan fosca com la ment.
Dins la ment creix la tristesa.
Dins la tristesa, la por.
En obrir la persiana
un sol vermell surt als vidres,
brutal i desolador.

A voltes amb la crisi

Ja portem tant de temps submergits en aquesta crisi que aviat oblidarem quan va començar i que no fa pas tant que vivíem com uns nous rics gastant per sobre de les nostres possibilitats i generant més deute del que realment ens podíem permetre. Aquest és el nostre greu problema. Tots plegats, particulars, empreses, bancs i governs hem estat uns mals gestors dels nostres diners. I ara que aquestes alegries s'han acabat ens lamentem i no ens sabem adaptar a aquest nou escenari. Sobre tot, els que no saben adaptar-se són els malauradament tenim la mala sort que ens manen.
Com diu Salvador Cardús al diari Ara en l'article de dimarts 10 d'abril, del desconcert a la incertesa: "la crisi ha estat provocada per un excés de desregulació moral al llarg de tots aquells anys de creixement esbojarrat" Ha estat una errada "establir un sistema il·limitat de drets sense deures és el que ha dut a fer-ne un ús irresponsable" 

Vivim en una bombolla. En part tots en som responsables, però el grau de responsabilitat no és el mateix. Qui té més coneixements i més poder és més responsable que persones amb menys coneixements i menys poder. Hi ha una dita catalana molt antiga plenament aplicable en aquesta situació hem estirat més el braç que la màniga. Hem pres riscos i hem perdut i ara no sabem com sortir de la trampa que nosaltres mateixos hem creat. Els rics en sortiran enfortits però el pobres ens sortirem més pobres que abans si no fem un tomb i introduïm canvis radicals.

Els governs necessiten diners. Saben on són els diners, però no els van a buscar allà els busquen posant taxes a tort i a dret, rebaixant les despeses en necessitats bàsiques enlloc de demanar diners a qui més en té.

Estem en una crisi a llarg termini i quan aconseguim sortir-ne estarem en un altre món. Tot haurà canviat. Ningú sap que ens trobarem en aquest món que encara no som ni tan sals capaços d'imaginar.

On ens estan portant ? Ho sap algú ? o simplement van fent pedaços, ara aquí, ara allà que no ens porten a enlloc. O ens hi posem o tot plegat acabarà molt malament.

Canet de Mar

Twittear

El sol arriba

Ha arribat la desitjada llum del sol que s'escola per la finestra oberta en la casa deserta i misteriosa. Està neta i polida, però les seves habitacions resten buides des de fa temps. Ja no hi ha records dels seus darrers habitants. Quins seran els motius que els va portar a abandonar aquesta magnífica casa ? ¿ On deuen viure ara ? Estaran vius ? Les preguntes sobre aquests enigmes s'amunionen al meu cervell, sempre que em trobo amb aquests edificis enormes i buits. Em plau sobre manera recórrer les seves estances i contemplar les seves parets i deixar vagabundejar la meva imaginació

“Com cada edifici desaparegut o abandonat, aquell havia acollit un micromón, una crònica no escrita de passos, paraules, crits, gestos, gemecs, sorolls quotidians que potser algú en algun lloc recorda. O potser no.”

Manuel Baixauli 

L'home manuscrit

El rei ha caigut

Vist a Vilaweb.cat, no em puc estar de publicar-ho: un vídeo i una lletra ben actual

El rei, senyors, ha caigut!
la notícia és ben sonada,
no fa molt que s'ha sabut,
que la ràdio l'ha esbombada.
Si és que res s'aguanta dret,
ni la cosa més preuada.

El rei, senyors, ha caigut!
I ja ho sap tota l'Europa,
tot de guàrdies han vingut
per si cal repartir estopa.
Si és que res s'aguanta dret,
i a tot arreu es retopa.

El rei, senyors, ha caigut!
Ha estat una errada humana,
ha passat a Candanchú
el darrer cap de setmana.
Si és que res s'aguanta dret,
no s'aguanta ni qui mana.

El rei, senyors, ha caigut!
Ha estat una relliscada,
té l'avantbraç fisurat
i alguna altra rebregada.
Si és que res s'aguanta dret,
tot se'n va de revolada.

El rei, senyors, ha caigut!
I ara li retreu la filla
que haurà d'anar escaiolat
al casament de Sevilla.
Si és que res s'aguanta dret,
fins el més sagrat perilla.

El rei, senyors, ha caigut!
Confrares, prenguem candela,
que fins el més saberut
pot clavar-se una gardela.
Si és que res s'aguanta dret,
tothom patina quan gela.

Jaume Arnella

Sala d'espera

Ens queixem i molt del funcionament de la sanitat pública. A l'hora en fem una gran defensa quan des dels diferents governs ens retallen els serveis, i qualsevol tipus de reforma genera sempre un gran enrenou tant en tertúlies com en els mitjans. 

Però en realitat la cuidem ben poc. Hi ha individus que per qualsevol fotesa acudeixen a urgències, fent que en ocasions aquests serveis es col·lapsin sense cap necessitat. A les sales d'espera tant dels ambulatoris com dels especialistes, les infermeres s'atipen de cridar a persones que no hi són, per alegria dels que estem allà esperant i que d'aquesta manera entrem abans i no hem d'estar tanta estona esperant. També és ben cert que a vegades aquestes esperes s'allarguen massa, però també és cert que a tots ens agrada que el metge ens atengui sense pressa i s'ocupi de nosaltres i de la nostra salut tot el temps necessari.

En realitat cada vegada que tinc que anar al metge no puc entendre que la gent que ha demanat hora i que per qualsevol motiu no hi pot anar com és que no truca, i avisa de la seva absència. És tan difícil fer-ho ? Es tracta d'una simple qüestió d'educació i que de ben segur que tots ho agrairíem, per començar el propi personal sanitari. D'aquesta manera ajudaríem a un millor funcionament de tot el sistema, que a vegades sembla que ens preocupa molt, però en realitat mostrem molt poc la nostra preocupació.

Arbúcies, juny 2011

Twittear

La comoditat comporta la felicitat ?

Estem rodejats de comoditats. El món en el que vivim ha convertit la comoditat en un valor. Els aparadors i les botigues estan plens d'estris i temptacions per tals de fer-nos una vida més còmode. Tots apreciem assolir un cert nivell de comoditats, però no sempre viure una vida còmode significa viure una vida feliç encara que a vegades associem els dos conceptes amb certa facilitat.
Tot allò que ens fa la vida còmode també ens fa veritablement feliços ?

Segons el diccionari és còmode el que s'adapta als propis desigs, a les necessitats pròpies, sense oferir el menor inconvenient, la menor molèstia, adient. També còmode és avantatjós, agradable, oportú.

La felicitat la defineix com un estat d'ànim plenament satisfet, com un sentiment agradable de satisfacció en absència de patiment.
La felicitat és un objectiu permanent en la vida dels homes i de la humanitat, però moltes vegades és un objectiu difícil d'assolir. De fet segurament hi ha tantes definicions de felicitat com persones. En alguns moments la comoditat pot facilitar-nos la vida, però el que veritablement ens fa feliços és aconseguir objectius plens de dificultats en el seu camí.
Viure còmode pot ajudar a ser feliç, però ser feliç no significa viure envoltat de comoditats. Es pot ser feliç amb ben poc i sense necessitat de comoditats.

Puigsacalm, agost 2011

Twittear

Vida i destí

Una guerra, un setge, dóna per una gran novel·la, farcida de personatges dels dos bàndols i reflexions sobre el que és la vida i el destí dels homes i les dones en una situació extrema on apareixen totes les misèries humanes. I encara més si es tracta d'un dels grans setges de la història del segle XX com va ser el setge de Stalingrad, on en part es va començar a decidir el destí de la Segona Guerra Mundial i la vida de milions de persones.
Viure sota una dictadura i viure en guerra és un no-viure. És estar permanentment atent als desitjos del dictador. És igual en els dos bàndols. No hi ha cap diferència. Per una banda els camps d'extermini nazi, per l'altre els camps de concentració soviètics i el seu ferm control ideològic sobre tota la població, fins i tot, en plena guerra contra el nazisme.
És una part de la història de la humanitat que a hores d'ara ens queda lluny, però que ens deixa astorats quan la llegim i que en els moments actuals ens convé no oblidar.
No és llibre fàcil. Intervenen molts personatges. És aconsellable anotar el nom dels personatges amb els diferents noms que utilitzen per no perdre´s al llarg de les seves més de 1000 pàgines. Costa d'entrar-hi, però paga la pena fer l'esforç.

"El misteri dels misteris de la guerra, el seu caràcter tràgic, consistia en el dret que tenia un home d'enviar a la mort un altre home. Aquest dret es basava en la suposició que els homes s'enfrontaven al foc enemic en nom d'una causa comuna"

"En què consisteix el bé? Bé per a qui? De qui? Hi ha un bé comú, aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu? És etern i immutable el bé, o potser el bé d'ahir és el vici d'avui, i el mal d'ahir s'ha transformat en el bé d'avui?"
"Després d'haver perdut el bé la seva universalitat, el bé d'una secta, d'una nació, d'un Estat, assumeix una universalitat enganyosa per justificar la seva lluita contra tot el que conceptua com a mal"

"Quan un home mor, transita del regne de la llibertat al regne de l'esclavitud. La vida és la llibertat, per això la mort és la negació gradual de la llibertat. Primer la ment es debilita, després s'ofusca. Els processos biològics en un organisme la ment del qual s'ha apagat continuen funcionant durant cert temps: la circulació de la sang, la respiració, el metabolisme. Però es produeix una retirada inevitable cap a l'esclavitud: la consciència s'ha extingit, la flama de la llibertat s'ha extingit
Les estrelles del firmament nocturn s'apaguen, la Via Làctia desapareix, el Sol s'ha apagat, Venus, Mart i Júpiter s'esfumen, els oceans es petrifiquen, milions de fulles mores, el vent deixa de bufar, les flors perden el color i l'aroma, el pa desapareix, desapareix l'aigua, desapareixen el fred i l'escalfor de l'aire. L'univers que existia dins un individu ha deixat d'existir"

A la xarxa també podeu llegir o veure altres opinions:

Viu i llegeix

Vídeo del programa L'hora del lector. Va ser arrel d'aquest programa que vaig comprar el llibre.

Quadern d'en Cinto Amat

Soma

Twittear

Matí de diumenge

 

Montague Street in London, or Side View of the British Museum

Vilhelm Hammershøi (1864-1916)

Dies grisos, humits i plujosos que fan enyorar el sol d'altres temps.  Carrers buits, solitaris i silenciosos dels dies de festa al matí. Tothom encara dorm aprofitant que no té que anar a treballar. Fa mandra abrigar-se, agafar el paraigua i sortir. El carrer solitari i en silenci té el seu encant, però prefereixo restar a casa mirant per la finestra que sortir a passejar. Simplement mandrejar sense res a fer o llegir una bona estona sense pressa tot paladejant el significat del llenguatge imprès. Són moments de parèntesi, d'aturada del tràfec laboral de cada dia que s'agraeixen. Són útils per agafar aire, dedicar unes hores a tot allò que més ens agrada i tornar a afrontar la setmana que comença amb noves energies i a l'espera dels nous dies de festa en els que realment gaudim de tot allò que ens és plaent.

Parcs per totes les edats

La ciutat està plena de parcs infantils. A qualsevol racó se'n pot trobar un, tots ells modernitzats, i moltes vegades vorejats per una tanca per tal que els infants no surtin amb facilitat. Hi ha estris per a diferents edats i amb cartells amb les recomanacions pertinents per realitzar un bon ús i no prendre mal. Avui en dia necessitem instruccions per a qualsevol cosa i a la protectora administració li agrada tractar-nos com a ignorants que hem de ser avisats i protegits en tot moment.

Tots els aparells moderns que emplenen aquests espais dóna la impressió que són del mateix fabricant. De ben segur que van fer un bon negoci amb la proliferació de tants i tants parcs en els dos anys del famós pla "Zapatero" per impulsar la economia dels municipis i crear llocs de treball encara que foren temporals.
Al mateix temps que s'impulsaven aquests parcs, també es van posar de moda, uns estris destinats a millorar la salut i la mobilitat del sector de la tercera edat. No n'hi ha tants, però també déu n'hi do. De fet, són una mena de parc per la tercera edat. Poques vegades veig que siguin utilitzats per gent gran, els seus teòrics destinataris. És més la major part del temps resten abandonats i sense servei. Diria, fins i tot, que ja es comencen a deteriorar. De ben segur que una altra empresa va fer un sucós negoci. Seria interessant fer un estudi de la seva utilitat.

¿ Quantes vegades es fan despeses amb diners públics poc justificades i de les que després no s'estudia si han complert l'objectiu previst ?

Twittear

Temps líquids

  Torno amb un llibre del sociòleg polonès Zygmunt Baumann i la seva modernitat líquida.

Estem vivint en una societat plena de pors i inseguretats, amb un futur desconegut i incert. En societats passades quan hom naixia pràcticament ja estava tot determinat, per bo o per dolent, però avui en dia, tot és molt incert. El nombre d'exclosos (delinqüents, asocials, antisocials, aturats, refugiats...) va en augment. Els refugiats mai retornen al seu estatus de normalitat. Són refugiats de per vida. Viuen en els llimbs, en un no món. Les ciutats no són integradores. Es divideixen per barris i a cada barri s'assigna una etiqueta, un rol i un tipus d'habitants. No hi ha filtració entre els barris, no hi ha barreja. Més aviat hi ha exclusió, diferència, fronteres ...Hi ha els barris de somni i els barris dels malsons. 

En teoria som una societat oberta globalitzada i globalitzadora, sense fronteres, sense murs, sense tanques, però cada cop hi ha més murs i tanques arreu. Hem passat de viure en cases amb les portes obertes a posar portes blindades arreu, i a desconfiar cada cop que obrim la porta a algú que truca. Vol dir que abans el món era més segur o que ara tenim més pors ?
En el món actual de la crisi, ser expulsat fora del sistema ens pot passar a tots quan menys ho esperem. Estem tots a la vora de l'estimball. La por ens ha arribat a tothom.
“Per viure més segurs estem disposats a córrer el risc de ser menys lliures” (Alexander Hamilton).

Estem en una societat amb obsessió per la seguretat, però també en una societat instal·lada en la violència i la injustícia, dos fets que es retroalimenten mútuament.

“En una època en què totes les grans idees han perdut credibilitat, la por d'un enemic fantasma és tot el que els queda als polítics per conservar el poder”
(Adam Curtis)

“ ... les ciutats s'han convertit en abocadors per a problemes concebuts i gestats en l'àmbit global ...” i és el poder polític local que ha de cercar solucions locals a uns problemes gestats en els àmbits globals. El poder polític és local, però el poder reals el poder en majúscules és global. Els agents polítics són locals i aquest és el seu àmbit d'actuació per això la seva acció sempre resulta insuficient. En la crisi actual en tenim un bon exemple, des del cim del poder es reparteixen responsabilitats i culpabilitats cap els àmbits de poder inferiors, els Ajuntaments i als ciutadans que han de pagar les errades que ells no han comés, sense eines al seu abast moltes vegades.


" El problema i la terrible tasca que amb tota probabilitat constituirà el màxim repte del nostre segle, és com tornar a unir el poder i la política" .... "El futur de la democràcia i de la llibertat serà garantit en una escala planetària o no ho serà en absolut" . El control del món cada cop s'ha escapat més de les nostres mans i cada cop és més ingovernable. Caminem cap el caos, el caos i l'egoisme dels mercats.


"El capitalisme pot acabar ofegant-se en els seus propis productes de rebuig que no pot ni reassimilar, ni suprimir, ni depurar"

“Viure a la ciutat és una experiència d'una ambivalència notòria. Atreu i alhora repel·leix ... La vida urbana és un fenomen ambivalent. ... La vida a la ciutat reclama cohabitació i interacció amb una varietat enorme de persones”

“La mixofòbia i la mixofília no només coexisteixen a totes les ciutat sinó també a l'interior de cadascun dels residents de les ciutats.”

La seva lectura resulta estimulant. Fan entrar ganes de seguir. El següent serà la modernitat líquida o potser, vida de consum.

Twittear

Crisi, crisi, crisi, i més crisi, una mica fart.

La crisi està sent llarga. Ja es veia venir. Fa temps que dura i el que ens queda. Però això no és suficient motiu perquè gairebé no és parli de res més dia rera dia.

S'està convertint en el tema monogràfic dels mitjans de comunicació, dels polítics, dels debats i tertúlies i de gairebé totes les converses. Trobar aquest mot fins i tot en la sopa no ens ajuda gens a superar-la, ans el contrari s'està creant un sentiment de catàstrofe inevitable i de que tard o d'hora ens tocarà el rebre a tots. Tenim por a caure per l'abisme que aquesta crisi està provocant i desconeixem a on està el fons. Realment de seguir així podem acabar prenent molt de mal. Estem fent de funambulistes i trapezistes sense xarxa.

És un perill davant el que restem impotents. No hi podem fer res. Fa uns anys vam arribar al cim de benestar possible del model de la nostra societat i des d'aleshores estem fent marxa enrere i no sabem fins quan. En aquesta caiguda cap a l'abisme no sabem massa on ens podem agafar si és que hi ha quelcom on aferrar-se.
Sentim por a perdre el que tenim, a la incertesa d'un futur que desconeixem, als canvis que intuim però que no sabem on ens condueixen. Tots els canvis ens fan por i ens creen ansietats i angoixes. Aquesta és la nostra situació: por al desconegut, una por atàvica en l'ésser humà.

Però tant repetir aquests mots de moda: prima de risc, deute sobirà, .... que no fa pas tant ni tan sols sabiem de la seva existència i vivíem tan tranquil·lament, de ben segur que no ajuda gens a crear les condicions per superar aquest mal tràngol. La crisi i tot el que l'envolta ven: ven diaris, ven polítics, campanyes electorals, .. Estaria bé potser no parlar-ne tant, encara que quedar-se mut com ha fet el Rajoy tampoc em sembla massa saludable. O potser s'ha quedat mut per l'ensurt que li ha produït el que s'ha trobat quan ha mirat a sota de les catifes de Palau. ?

Twittear

L'enganyifa del Reis

Un any més han passat els Reis i tota la societat sense excepció (famílies, mitjans, administració pública, ...) ha participat de la gran enganyifa que s'organitza per fer creure als més petits que són uns mags que venen d'Orient i que els porten regals si s'han portat bé. En això no hi ha crisi.
Malgrat que tinc un bon record infantil d'aquest dia no veig que sigui necessari que la societat esmerci tants esforços i tants diners per crear una mentida tan grossa. L'excusa de la innocència i la il·lussió dels infants com a justificació no és suficient. Penso més aviat que és una tradició que ha estat fortament alimentada per les grans industries del consum per tal de fer-nos gastar els diners, encara que sigui en objectes del tot innecessaris i que als pocs dies quedaran arraconats en el fons dels armaris i al cap de més temps passaran a formar part dels quilos de rebuig que com a societat opulenta generem de forma constant.
Fins i tot, puc estar d'acord en que està bé preservar les tradicions, però darrerament d'algunes festes o "festetes" simplement en fem un gra massa, imbuïts, malgrat la crisi, d'aquesta irrefrenable febre del consumisme.
No sóc pas dels que creu que aquesta mentida als infants els hi pugui generar un trauma de greus conseqüències en el futur, però la considero del tot innecessària. Si és que cal continuar fent regals en aquestes dates, aquests es podrien fer d'una forma més natural sense necessitat de tot aquest fals embolcall màgic.

Adoració del Mags de Durero (1504)

Twittear

La decisió de Brandes

Sensibilitat, emocions, càncer, records, és el que es troba en aquesta petita meravella, el monòleg de Brandes, els seus pensaments a l'acabament de la vida davant d'un dilema: "Tu tries". Sap que ha de morir, la seva malaltia no té solució, i Hofer, l'assistent artístic de Göring li exigeix amb aquest "tu tries" que li doni un quadre de Lucas Cranach si vol recuperar les seves pintures. 

"El metge afirma que morim abans d'hora quan ja no tenim motius per viure". Una afirmació del tot certa. La mort, la seva proximitat en un mateix o en en les persones conegudes o estimades que ens envolten cadascú la viu i l'afronta d'una manera diferent. De fet cap mort és igual, les circumstàncies i els sentiments que la rodegen són diferents. Potser podem pensar en dos tipologies de morts: la que es produeix de sobte i de forma inesperada i la mort anunciada fa temps per una malaltia inguarible. D'aquesta és de la que ens parla Eduard Márquez en aquesta breu narració:

"Des que m'han confirmat que això s'acaba em trasbalsa pensar en tot el que ja no tornaré a fer mai més ... Potser, si només m'hagués d'ocupar de morir, em seria més planer, però haver de bregar amb la progressiva rendició del cos és esgotador. Tenir-me-les amb mig bol de sopa, rentar-me cada cop que se m'escapa la merda, vestir-me sense esma .... A mesura que s'escolen els dies, em costa més mantenir la serenitat necessària per no abandonar"

Morir o matar-se, on està la diferència quan el final es cert i està a prop. Saber que has de morir i esperar el moment. Dur, molt dur, què és millor ? Tots (la mare, el pare, l'Erika la seva primera parella, l'Alma la seva segona parella, el seu fill Konrad) han mort, ja no li queda ningú, per què ha de continuar lluitant, per què ha de continuar vivint ?

"Què arribem a saber de les persones que estimem ? Només allò que volen compartir amb nosaltres. La resta es perd per sempre" Bona qüestió aquesta. De fet a vegades tampoc és clar el que sabem de nosaltres mateixos, com volem saber com són i què pensen la gent que ens envolta. I quant aquests desapareixen només resta el que han compartit amb nosaltres encara que tot plegat deformat pel mirall de la memòria: " La memòria tendeix a deformar els records per adaptar-los a la imatge que ens hem fet o que volem donar de nosaltres mateixos o de les persones que hem estimat"

"El pare va morir recordant-me l'últim desig de la mare: "no oblidis de ser feliç" Gaudeix ara, no ho deixis de fer ara que pots, és un consell que he escoltat en boca dels meus pares en moltes ocasions. Possiblement aquest és el desig de tots els pares respecte als seus fills, encara que el camí cap a la felicitat en cadascú de nosaltres és ben diferent.

"Però aquest és el problema de les decisions. Costa repassar-les i no haver-se de recriminar res" La vida és un reguitzell de decisions. Estem condemnats a prendre-les i un cop ja hem decidit el millor és no recriminar-nos pel que hem decidit.

En definitiva un llibre breu, però intens, que es llegeix amb ganes i amb molta facilitat. Tot el monòleg és seguit sense interrupcions. Costa de deixar fins el final. Enganxa i fa pensar, i encara més si fa poc que algú ben proper ens ha deixat víctima d'aquesta malaltia i després d'una llarga i fructífera vida.

Vaig descobrir Eduard Márquez amb la seva última obra, L'últim dia abans de demà, i em va agradar i de ben segur que continuaré llegint els seus llibres. Ja tinc cinc dies de febrer, i el silenci dels arbres en cartera.

Es pot llegir a la xarxa:

• Viu i llegeix
• Malapartiana
• El que llegeixo
• La Mirandolina
• Vilaweb
• Un altre invent
• Racons, somnis i colors

Twittear

Pessimisme

L'edat avançada. La proximitat de la mort. Com s'entoma ? Res a fer i tot ja fet. Molt passat i poc futur per endavant. Què es pot pensar ? ¿ Quins objectius es poden tenir quan tot d'una els teus objectius han desaparegut i la teva vida s'acaba convertint en una buidor que no saps omplir ?

Amb els anys s'acumula el pes de les absències, de les morts del camí i dels que t'han o has abandonat. La solitud no volguda és una mala companyia difícil de pair. Aïllament, solitud, incomunicació i inutilitat van en augment. Ha de ser molt difícil continuar vivint. Potser ho fas sense esma, sense il·lusió, qui sap ? De ben segur que es passen mals moments en aquella casa de tota la vida i que ara és tan gran i s'ha quedat tan buida.

 Després d'un mateix només hi ha l'oblit o potser el record en la ment d'algú i els teus objectes personals que s'omplen de pols encara sobrevius. Fins a on paga la pena resistir ? Resistir per a què ? Per viure necessitem objectius i si aquests desapareixen què fer ?

" ... sense futur, de què serveix el present ?"

Sílvia Alcàntara (La casa cantonera)

 

La creu d'en Toret

Twittear

Més Bauman

Vivim en la tirania del moment.

A què treu cap suar la cansalada per superar-se, si és una tasca durísima que requereix esforços esgotadors i sacrificis inhumans ?

El moment viscut ara no queda hipotecat per la preocupació del futur que no sembla pas importar gens. No fem cas del passat ni de les conseqüencies futures dels nostres actes. La cultura del present dóna importància a la velocitat i l'eficiència i desdenya la perseverança i la paciència.

Ofegats en el diluvi d'informació.

La major part dels aparells per fer més còmoda la nostra vida es multipliquen de manera excepcional. Aparells amb moltes més funcions i utilitats de les que ens són necessàries.

La ignorància causa la paràlisi de la voluntat. Quan no saps el que t’espera, no tens manera de preveure els perills. Per a les autoritats que els inquieten les dificultats que els imposa una democràcia sòlida i consistent, la ignorància de l’electorat i la desconfiança que gairebé tothom té envers el valor de la discrepància, afegides a la poca inclinació a participar en la política, són un capital polític més que benvingut. La dominació per mitjà de la ignorància i de la incertesa cultivades deliberadament és més efectiva, i més barata, que no pas l’exercici del poder basat en la confiança en el debat, en l’anàlisi dels fets i en l’esforç sostingut a posar-se d’acord sobre les qüestions que es puguin plantejar, i és la manera menys arriscada d’actuar. La ignorància política es reprodueix sense parar, i la corda trenada amb la ignorància i la passivitat té la mida justa que necessita el poder cada cop que ha de fer callar la veu de la democràcia o lligar-li les mans.

Necessitem l’educació al llarg de tota la vida per tal que puguem prendre decisions. Però necessitem encara més salvar les condicions que ens donen aquesta possibilitat i la posen al nostre abast.

Zygmunt Bauman

Els reptes de l'educació en la modernitat líquida 

  

Què en diu la xarxa d'aquest petit llibre ?

El bloc contra(dir)
La bitàcola de Xavier Diez

En attendant Rajoy

Aviat es compliran les tres setmanes de les eleccions generals i encara és l'hora que sapiguem que pensa fer el Sr. Rajoy. No va dir res al llarg de la campanya i tampoc ha dit res en aquestes tres setmanes excepte algunes genèriques vaguetats. Esperem les seves solucions per resoldre la crisi, però la espera es fa lenta i trista malgrat els dies assolellats d'aquest final de tardor. De fet gairebé millor no pensar en el que ens espera i així poder seguir la nostra vida com sempre, esperant el dia que arribi algú i ho arregli encara que sigui a costa dels nostres sous i el nostre benestar. Potser el que esperem és la vinguda d'un Ésser Superior, malgrat que des de fa temps que ja sabem que no existeix.
Els polítics parlen un llenguatge que no entenem, i ells no ens entenen i segurament no ens volen entendre. És com si visquéssim en dos mons paral·lels. Un dia diuen quelcom del que ben aviat s'obliden i acaben no fent el que ha promès o simplement fan tot el contrari. Tan sols s'escolten entre ells i es responen entre ells. Estan més atents a ells que a nosaltres que senzillament volem saber cap a on anem i tenir una certa seguretat davant del futur incert que ens espera.
És curiós el Sr. Rajoy ben cofoi ha explicat als grans mandataris europeus i americans les reformes que pensa posar en marxa tan aviat sigui investit president, i en canvi, no ho ha explicat als seus ciutadans. I ens demanen que creiem en aquest sistema democràtic!
Quan el que pensa fer estigui dat i beneït pels grans poders es dignarà a baixar a la terra i potser ens ho explicarà a nosaltres els pobres infeliços que estem esperant la seva Paraula gairebé Divina. Potser és una estratègia de creació d'expectatives, ves a saber.
Encara que per altra banda s'agraeix un cert silenci en aquest món ple de declaracions dels polítics que no ens porten enlloc. Però potser seria hora que s'expliqués, no ?

- Anem-nos-en
- No podem
- Per què ?
- Hem d'esperar Godot (Rajoy)
- És veritat. Estàs segur que és aquí ?
- Què ?
- Que és aquí on ens hem d'esperar.
- Ens va dir davant de l'arbre. En veus algun altre ?
- Què és ?
- Em sembla que és un salze
- On són les fulles ?
- Deu ser mort

La casa cantonera

"Una bafarada de sang mig seca va envair la plaça aquella matinada xafogosa d'estiu.

I de mort. La seva ferum sotjava darrere els porticons mal tancats del casalot de cal Xicoi.

I uns udols. Gemecs allargassats que travessaren les escletxes de les portes tot anant a rebre el sol.

Morta. L'han trobada morta, la vella Xicoia"

Sílvia Alcàntara inicia amb força la seva segona novel·la.
Olor de Colònia va ser tota una sorpresa. Em va agradar i no he dubtat un moment a tornar-me a submergir en les seves històries, un text breu i concentrat però potent i ben travat i estructurat que es llegeix ràpid i gairebé sense interrupcions.
Tot passa en un dia en una casa que estan a punt de derruir. Allà es produeix l'encontre de les dues filles de la Vicenta que acaba de morir. I anem saltant de sorpresa en sorpresa tot repassant el passat.
Aquelles velles i malmeses parets i racons amaguen secrets, i petits detalls. Sempre que en les meves sortides per pobles i per la muntanya em topo amb cases abandonades penso en les històries que hi hagut darrere d'aquelles parets. La vida és complexa i les persones la seva ment i la seva conducta encara més. Darrera del que ens apareix com una persona normal, acostumen a amagar-se fets que mai sospitem.
   
Altres comentaris a la xarxa:

Viu i llegeix

Dia de reflexió

Demà jornada electoral i avui dia de reflexió per acabar de decidir el vot de demà. S'acaba la era Zapatero, un president que s'ha anat desinflant amb els anys. Prometia, prometia i deia, però acabava fent el contrari No ha estat mai de fiar i menys des de l'inici de la crisi. 
El cos em demana no anar a votar o fer-ho en blanc però acabaré votant.
Sembla indiscutible que guanyarà el PP i que Mariano Rajoy serà el nou president, tot un professional de la política i un personatge gens de fiar. De fet que torni el PP, amb majoria absoluta i  amb plena crisi  fa por.  Faran i desfaran sense oposició. Quin perill! No ens equivoquem que són els hereus directes del franquisme i que no han canviat pas tant en aquest temps. Només em resta un cònsol, amb aquesta crisi galopant igual tenim sort i no dura massa al govern.
El nostre sistema electoral es equívoc, votem als nostres representants al parlament, però al mateix temps votem al President del Govern. Possibles presidents de govern només hi ha dos. De cap manera vull votar als seus partits, però si que m'agradaria ajudar a decidir amb el meu vot a qui prefereixo com a president dels dos possibles, però amb el sistema electoral actual això no és possible. Estaria bé establir una doble votació: una per la presidència del govern i un altre pels representants al Parlament.
Estem dins d'una llei electoral perversa que a més em proposa votar els càrrecs d'una institució com és el Senat que en cap moment he entès per a què serveix, a excepció feta de pagar uns sous públics de més. Només em queda una opció votar escons en blanc, ja que votar en blanc es afavorir la majoria. Sé que és una utopia però m'agradaria veure algun escó buit i que d'una vegada fossin conscients de la inutilitat d'aquesta institució.
Ja fa dies que estic decidit no necessito aquest dia de reflexió. Han estat quatre anys de patir als polítics professionals. Hi ha algunes cares que fa massa anys que estant al Congrés. Ens han ficat de ple a la crisi i no han estat capaços de revertir aquesta situació. Amb aquest professionals seguiran igual, res canviarà. Els partits tradicionals no tenen cap capacitat de renovació.
Vull un bon representant català a Madrid que defensi l'opció independentista i que sigui un rostre nou i fresc. No crec que sigui massa útil, anar a Madrid a defensar la independència, però al menys aquests seran una veu catalana en terres foranes i s'oposaran a les opcions conservadores i centralistes juntament amb ICV, un altre de les opcions que m'agraden.
Serà interessant comprovar el nivell d'abstenció, nuls i blancs de demà. La pluja no és una excusa per justificar una possible pujada de l'abstenció. Si en el moment de crisi que vivim aquestes opcions són majoritàries quedarà clar que no confiem en els polítics per tal què ens treguin d'aquest atzucac, Ara bé també estic convençut que aquestes no reaccionara que seguiran a la seva. És lamentable però és així.
¿Què serà necessari per iniciar un canvi de profunditat d'aquest sistema que ens porta a l'abisme ?