De William Faulkner sempre n’he
escoltat i n’he llegit meravelles, però encara no havia llegit res d’ell, com
de molts altres autors dels considerats imprescindibles. No recordo a on van
dir que aquesta era una bona obra per iniciar-se en aquest autor. I ja
d’entrada puc dir que no m’ha decebut gens i que de ben segur seré reincident.
“Asseguda al voral del camí,
mentre contempla el carro que enfila turó amunt cap allà on és ella, la Lena
pensa: “Des d’Alabama, he vingut fins aquí: una santa tirada. Tot el camí a peu
des d’Alabama, he fet. Una tirada de por, i tant”. I per dintre rumia: No fa ni
un mes que vaig marxar i ja sóc a Mississipí, més lluny de casa que mai. Des
dels dotze anys que no havia estat tan lluny”
Han mort els seus pares i viu amb
el seu germà gran, molt més gran que ella. Lena fuig embarassada a cercar Lucas
Burch, el pare de la criatura. No sap massa on està, però pel camí li diuen que
és a Jefferson.
En el taller d’obrar fusta de
Jefferson on hi treballa Byron Bunch fa tres anys que va arribar en Christmas...
“No tenia absolutament res a dir a ningú, ni tan sols al cap de mig any de
treballar al taller. Ningú sabia què feia les hores que no treballava”
Fa mig any arriba un nou foraster
al taller, en Brown. Es fa amic del Christmas, i al cap de poc temps, tots dos deixen
la feina. “Realment, sabem molt poca cosa dels que ens envolten. Als nostre
ulls, homes i dones actuen segons el que nosaltres considerem que a nosaltres
ens mouria a fer-ho si fóssim prou ximples per fer el que aquell home o dona
està fent”
Només arribar a Jefferson, la
Lena es troba amb en Byron, i descobrim que en Brown és en realitat el Lucas
Burch que buscava la Lena.
“Les persones son iguals a tot
arreu, però semblava ben bé que en una ciutat petita, on fer mal és més
difícil, on la intimitat és més escadussera, la gent era capaç d’inventar-se
encara més rumors sobre la vida dels altres que en nuclis més grossos”... “En
aquella ciutat feia massa temps que havia arrelat el costum de fer córrer
romanços que ni ells mateixos es creuen”
La narració flueix i avança amb
descripcions que fa que t’endinsis en el seu món amb facilitat i segueixis i
segueixis llegint sense interrupcions. Vius en l’interior d’un lloc i una
societat que desconeixes completament, i al mateix temps, algunes de les seves
frases et condueixen a algunes de les teves pròpies reflexions i et fan parar
atenció en aspectes de la personalitat de la gent i del seu comportament que és
molt semblant arreu i en totes les èpoques.
“A la gent li fan més basarda
els problemes que li puguin venir que no pas els que ja té. S’aferrarà als
problemes a què ja està acostumada abans d’assumir el risc que comporta el
canvi”
En el moment de l’arribada de la
Lena a Jefferson s’està cremant un casalot on hi ha hagut un assassinat. Els
sospitosos són el Christmas i el Joe Brown (Lucas Burch). Atrapen a aquest
últim que ho xerra tot, carregant el mort a Christmas. “En Christmas és
meitat negre”... “Una vegada m’ho va confessar”
En Christmas fuig ...“sobre el
seu cap, les constel·lacions giravoltaven lentes en el cel, aquella munió
d’estrelles que coneixia des de feia trenta anys sense saber el nom concret de
cap d’elles i sense que per a ell ni la forma ni la brillantor ni la posició
tinguessin cap significat ni rellevància”
“No hi ha cap imatge que
denoti més soledat que la d’un home cepat caminant per un carrer desert”...
“En aquell carrer, ample, buit, empedrat d’ombres semblava ben bé un
fantasma, una ànima que s’hagués extraviat del seu món i vagaregés perduda”
Christmas agafa el protagonisme i
coneixem el seu origen: cinc anys en un orfenat de blancs, fins que és adoptat
per la família McEachern, on rep un tracte cruel per part del senyor que el vol
educar en els seus valors tradicionals i presbiterians, però no se n’acaba de
sortir. Amb 17 anys abandona la casa i vaga sense destí definit.
Tots els personatges actuen i
pensen arrossegats per la societat en la que neixen i viuen que els aboca a un
destí tràgic com si de una tragèdia grega es tractés. La vida no els permet
altre sortida que la que ens proposa l’escriptura de Faulkner. Res pot ser
d’una altra manera, tot el que els envolta els manté lligats de peus i de mans.
Ser només una mica negre encara que no es noti en el seu aspecte físic, el
converteix en diferent a la resta en el lloc i l’època en que viu, i fa que no
gaudeixi dels mateixos drets.
“A partir d’aquella nit, els
mil carrers van avançar com un de sol, amb cantonades imperceptibles i canvis
de decorat... I sempre, tard o d’hora, aquell carrer acabava passant per alguna
ciutat, per trams pràcticament idèntics i intercanviables de ciutats sense nom
en la seva memòria”
Dels 17 als 35 anys volta sense
rumb i fent una mica de tot per sobreviure, fins que arriba a Jefferson.
No podria assegurar els motius
exactes però a mesura que m’endinso en la lectura del món de Faulkner, em venen
al cap els paisatges, la geografia i els personatges d’un altre autor nord-americà
que em va captivar ja fa uns quants anys:
Cormac McCarthy. Ja sé que simplement
per temporalitat les influències són a l’inrevés, i que de ben segur, C. McCarthy
havia llegit W. Faulkner quan va escriure tota la seva obra.
“La foscor era plena de veus,
de la miríada de veus de totes les èpoques que havia viscut, com si tot el
passat fos una sanefa plana. Una sanefa que s’anava allargant: l’endemà a la
nit, tots els endemans, tots enllaçats en aquell dibuix pla que no parava d’allargar-se”
El dimoni és una presència que s’encarna
en figures diferents: una dona embarassada, un home mig negre, ... El destí,
unes forces estranyes, empenyen els seus comportaments. Potser ens empenyen a
tots en els nostres comportaments.
El xèrif persegueix les diferents
pistes que deixa Christmas al seu pas, però aquest s’escapoleix.
“Quant pensa en el temps, té
la impressió que durant aquest trenta tanys ha viscut en una mena de corrua
perfectament ordenada de dies nominats i numerats com si fossin les estaques
d’una tanca, i que una nit se’n va anar a dormir i quan es va llevar ja era
fora de la rua”
“El temps, els espais de
claror i de foscor, feia dies que ja no tenien ni ordre ni concert. Ara tant
podia ser un espai com l’altre, i podien canviar en un instant, a cavall d’un
moviment de les pestanyes, sense avisar. No sabia mai quan passaria d’un espai
a l’altre, en quin moment descobriria que havia estat dormint sense recordar ni
quan s’havia ajagut, o en quin moment es trobaria caminant sense recordar que
s’havia despertat”
Byron també té els seus moments
de protagonisme. “Caminava de pressa, i cada passa ressonava buida i
solitària en aquell carrer desert; la decisió ja estava presa, sense que ell ni
tan sols en fos conscient... Quan en va prendre consciència, va entendre que li
havia arribat a la ment com un llamp i que com un llamp hi havia arrelat; tant
era així que els seus peus ja obeïen la decisió presa”
“Ara sabia que, quan feia
plans i càlculs, el pensament discorria lent i suau, com una taca d’oli que
s’escampa suau i lenta sobre una superfície d’aigües a punt d’embravir-se amb
la tempesta”
Un cop atrapat el Christmas i
empresonat a espera de judici, la narració es centra en el naixement del fill
de la Lena i què passarà un cop aquest estigui al món. Què farà en Joe Brown/Lucas
Burch un cop ho sàpiga? I en Byron que està enamorat d’ella?
“Aleshores nota un vent fred i
punyent que se li fica al cos. És alhora violent i plàcid, perquè d’una ventada
fortíssima s’endú, com si fos fenc o brossa o fulles mortes, tot el desig i la
desesperació i la desesperança i aquelles quimeres tràgiques i inútils que es
feia. Té la sensació que l’envestida mateixa se l’endú temps enrere i el deixa
buit, desproveït de tot el que havia tingut fins que la va veure per primera
vegada, un parell de setmanes enrere. El deler d’aquest moment és més que un
deler: és una convicció ferma i reposada.”
“No pensa en res. És com si
aquell mur passant de vagons atrotinats fos un dic més enllà del qual el món,
el temps, les esperances increïbles i les certeses incontrovertides
l’estiguessin esperant, mentre de moment el dic li assegura encara una mica més
de pau. Sigui com vulgui, així que acaba de passar l’últim vagó, ara ja a bona
velocitat, el món li cau a sobre com la llengua d’una inundació, com la gran onada
d’una marea creixent”
“Tot plegat li ha caigut a
sobre massa de pressa. Hi havia massa realitat que els seus ulls i les seves
mans no podien negar, i havia massa realitat que havia de donar per bona però
que els seus ulls i les seves mans no podien demostrar de cap manera; hi havia
massa coses inexplicables que mans i ulls es veien obligats tot d’un plegat a
creure’s i assimilar sense prova ni explicació. Al cap de trenta anys, devia
sentir-se com algú que tentineja en la soledat i ensopega i vacil·la i que de
sobte es troba tancat en una habitació plena de desconeguts que parlen tots
alhora...”
La fatalitat que perseguia al
Christmas, i marcava el fat de la seva vida: “Ell mateix es perseguia: anys,
fets, actes omesos i comesos avançaven al seu costat a cada passa, a cada
respiració, a cada palpitació, bategant amb el seu cor mateix.”
La narració passa d’una escena a una
altra, d’un personatge a un altre amb
gran facilitat, però sense perdre el fil en cap moment. Malgrat el que podien
semblar uns salts en la narració, no ho són, i tot flueix cap al tràgic destí.
Deixa la narració en un punt i la reprèn en un punt anterior des d’un altre
punt de vista.
“L’home que hi havia estès a
terra no s’havia mogut. Tot just s’estava allà estirat, els ulls oberts i buits
de tot... Durant un moment llarg se’ls va estar mirant de terra estant amb els
ulls en pau i inescrutables i insuportables. Llavors la cara, el cos, tot ell
va fer la sensació que es descomponia, que s’esfondrava sobre si mateix...”
Han pelat al Christmas: “En aquell moment de suspensió lenta i inexorable
com un aparell de tortura medieval, la roda enganxada de sorra del seu
pensament continua girant sota les articulacions retorçades i dislocades del
seu esperit, de la seva vida”
L’obra m’ha sembla brutal i he
gaudit d’allò més gairebé de principi a fi, excepte els dos darrers capítols
que no m’han acabat de fer el pes.
I gairebé acaba tal com ha començat.
La vida i el camí segueix per altres indrets:
“Fixa’t tu si se’n pot arribar a fer, de camí. No fa ni dos mesos que
anem venint des d’Alabama i com aquell qui diu ja som a Tennessee.”