Llum d'agost

De William Faulkner sempre n’he escoltat i n’he llegit meravelles, però encara no havia llegit res d’ell, com de molts altres autors dels considerats imprescindibles. No recordo a on van dir que aquesta era una bona obra per iniciar-se en aquest autor. I ja d’entrada puc dir que no m’ha decebut gens i que de ben segur seré reincident.

“Asseguda al voral del camí, mentre contempla el carro que enfila turó amunt cap allà on és ella, la Lena pensa: “Des d’Alabama, he vingut fins aquí: una santa tirada. Tot el camí a peu des d’Alabama, he fet. Una tirada de por, i tant”. I per dintre rumia: No fa ni un mes que vaig marxar i ja sóc a Mississipí, més lluny de casa que mai. Des dels dotze anys que no havia estat tan lluny”

Han mort els seus pares i viu amb el seu germà gran, molt més gran que ella. Lena fuig embarassada a cercar Lucas Burch, el pare de la criatura. No sap massa on està, però pel camí li diuen que és a Jefferson.

En el taller d’obrar fusta de Jefferson on hi treballa Byron Bunch fa tres anys que va arribar en Christmas... “No tenia absolutament res a dir a ningú, ni tan sols al cap de mig any de treballar al taller. Ningú sabia què feia les hores que no treballava”

Fa mig any arriba un nou foraster al taller, en Brown. Es fa amic del Christmas, i al cap de poc temps, tots dos deixen la feina. “Realment, sabem molt poca cosa dels que ens envolten. Als nostre ulls, homes i dones actuen segons el que nosaltres considerem que a nosaltres ens mouria a fer-ho si fóssim prou ximples per fer el que aquell home o dona està fent”

Només arribar a Jefferson, la Lena es troba amb en Byron, i descobrim que en Brown és en realitat el Lucas Burch que buscava la Lena.

“Les persones son iguals a tot arreu, però semblava ben bé que en una ciutat petita, on fer mal és més difícil, on la intimitat és més escadussera, la gent era capaç d’inventar-se encara més rumors sobre la vida dels altres que en nuclis més grossos”... “En aquella ciutat feia massa temps que havia arrelat el costum de fer córrer romanços que ni ells mateixos es creuen”

La narració flueix i avança amb descripcions que fa que t’endinsis en el seu món amb facilitat i segueixis i segueixis llegint sense interrupcions. Vius en l’interior d’un lloc i una societat que desconeixes completament, i al mateix temps, algunes de les seves frases et condueixen a algunes de les teves pròpies reflexions i et fan parar atenció en aspectes de la personalitat de la gent i del seu comportament que és molt semblant arreu i en totes les èpoques.

“A la gent li fan més basarda els problemes que li puguin venir que no pas els que ja té. S’aferrarà als problemes a què ja està acostumada abans d’assumir el risc que comporta el canvi”

En el moment de l’arribada de la Lena a Jefferson s’està cremant un casalot on hi ha hagut un assassinat. Els sospitosos són el Christmas i el Joe Brown (Lucas Burch). Atrapen a aquest últim que ho xerra tot, carregant el mort a Christmas. “En Christmas és meitat negre”... “Una vegada m’ho va confessar”

En Christmas fuig ...“sobre el seu cap, les constel·lacions giravoltaven lentes en el cel, aquella munió d’estrelles que coneixia des de feia trenta anys sense saber el nom concret de cap d’elles i sense que per a ell ni la forma ni la brillantor ni la posició tinguessin cap significat ni rellevància”

“No hi ha cap imatge que denoti més soledat que la d’un home cepat caminant per un carrer desert”... “En aquell carrer, ample, buit, empedrat d’ombres semblava ben bé un fantasma, una ànima que s’hagués extraviat del seu món i vagaregés perduda”

Christmas agafa el protagonisme i coneixem el seu origen: cinc anys en un orfenat de blancs, fins que és adoptat per la família McEachern, on rep un tracte cruel per part del senyor que el vol educar en els seus valors tradicionals i presbiterians, però no se n’acaba de sortir. Amb 17 anys abandona la casa i vaga sense destí definit.

Tots els personatges actuen i pensen arrossegats per la societat en la que neixen i viuen que els aboca a un destí tràgic com si de una tragèdia grega es tractés. La vida no els permet altre sortida que la que ens proposa l’escriptura de Faulkner. Res pot ser d’una altra manera, tot el que els envolta els manté lligats de peus i de mans. Ser només una mica negre encara que no es noti en el seu aspecte físic, el converteix en diferent a la resta en el lloc i l’època en que viu, i fa que no gaudeixi dels mateixos drets.

“A partir d’aquella nit, els mil carrers van avançar com un de sol, amb cantonades imperceptibles i canvis de decorat... I sempre, tard o d’hora, aquell carrer acabava passant per alguna ciutat, per trams pràcticament idèntics i intercanviables de ciutats sense nom en la seva memòria”

Dels 17 als 35 anys volta sense rumb i fent una mica de tot per sobreviure, fins que arriba a Jefferson.

No podria assegurar els motius exactes però a mesura que m’endinso en la lectura del món de Faulkner, em venen al cap els paisatges, la geografia i els personatges d’un altre autor nord-americà que em va captivar ja fa uns quants anys: Cormac McCarthy. Ja sé que simplement per temporalitat les influències són a l’inrevés, i que de ben segur, C. McCarthy havia llegit W. Faulkner quan va escriure tota la seva obra.

“La foscor era plena de veus, de la miríada de veus de totes les èpoques que havia viscut, com si tot el passat fos una sanefa plana. Una sanefa que s’anava allargant: l’endemà a la nit, tots els endemans, tots enllaçats en aquell dibuix pla que no parava d’allargar-se”

El dimoni és una presència que s’encarna en figures diferents: una dona embarassada, un home mig negre, ... El destí, unes forces estranyes, empenyen els seus comportaments. Potser ens empenyen a tots en els nostres comportaments.

El xèrif persegueix les diferents pistes que deixa Christmas al seu pas, però aquest s’escapoleix.

“Quant pensa en el temps, té la impressió que durant aquest trenta tanys ha viscut en una mena de corrua perfectament ordenada de dies nominats i numerats com si fossin les estaques d’una tanca, i que una nit se’n va anar a dormir i quan es va llevar ja era fora de la rua”

“El temps, els espais de claror i de foscor, feia dies que ja no tenien ni ordre ni concert. Ara tant podia ser un espai com l’altre, i podien canviar en un instant, a cavall d’un moviment de les pestanyes, sense avisar. No sabia mai quan passaria d’un espai a l’altre, en quin moment descobriria que havia estat dormint sense recordar ni quan s’havia ajagut, o en quin moment es trobaria caminant sense recordar que s’havia despertat”

Byron també té els seus moments de protagonisme. “Caminava de pressa, i cada passa ressonava buida i solitària en aquell carrer desert; la decisió ja estava presa, sense que ell ni tan sols en fos conscient... Quan en va prendre consciència, va entendre que li havia arribat a la ment com un llamp i que com un llamp hi havia arrelat; tant era així que els seus peus ja obeïen la decisió presa”

“Ara sabia que, quan feia plans i càlculs, el pensament discorria lent i suau, com una taca d’oli que s’escampa suau i lenta sobre una superfície d’aigües a punt d’embravir-se amb la tempesta”

Un cop atrapat el Christmas i empresonat a espera de judici, la narració es centra en el naixement del fill de la Lena i què passarà un cop aquest estigui al món. Què farà en Joe Brown/Lucas Burch un cop ho sàpiga? I en Byron que està enamorat d’ella?

“Aleshores nota un vent fred i punyent que se li fica al cos. És alhora violent i plàcid, perquè d’una ventada fortíssima s’endú, com si fos fenc o brossa o fulles mortes, tot el desig i la desesperació i la desesperança i aquelles quimeres tràgiques i inútils que es feia. Té la sensació que l’envestida mateixa se l’endú temps enrere i el deixa buit, desproveït de tot el que havia tingut fins que la va veure per primera vegada, un parell de setmanes enrere. El deler d’aquest moment és més que un deler: és una convicció ferma i reposada.”

“No pensa en res. És com si aquell mur passant de vagons atrotinats fos un dic més enllà del qual el món, el temps, les esperances increïbles i les certeses incontrovertides l’estiguessin esperant, mentre de moment el dic li assegura encara una mica més de pau. Sigui com vulgui, així que acaba de passar l’últim vagó, ara ja a bona velocitat, el món li cau a sobre com la llengua d’una inundació, com la gran onada d’una marea creixent”

“Tot plegat li ha caigut a sobre massa de pressa. Hi havia massa realitat que els seus ulls i les seves mans no podien negar, i havia massa realitat que havia de donar per bona però que els seus ulls i les seves mans no podien demostrar de cap manera; hi havia massa coses inexplicables que mans i ulls es veien obligats tot d’un plegat a creure’s i assimilar sense prova ni explicació. Al cap de trenta anys, devia sentir-se com algú que tentineja en la soledat i ensopega i vacil·la i que de sobte es troba tancat en una habitació plena de desconeguts que parlen tots alhora...”

La fatalitat que perseguia al Christmas, i marcava el fat de la seva vida: “Ell mateix es perseguia: anys, fets, actes omesos i comesos avançaven al seu costat a cada passa, a cada respiració, a cada palpitació, bategant amb el seu cor mateix.”

La narració passa d’una escena a una altra, d’un personatge a  un altre amb gran facilitat, però sense perdre el fil en cap moment. Malgrat el que podien semblar uns salts en la narració, no ho són, i tot flueix cap al tràgic destí. Deixa la narració en un punt i la reprèn en un punt anterior des d’un altre punt de vista.

“L’home que hi havia estès a terra no s’havia mogut. Tot just s’estava allà estirat, els ulls oberts i buits de tot... Durant un moment llarg se’ls va estar mirant de terra estant amb els ulls en pau i inescrutables i insuportables. Llavors la cara, el cos, tot ell va fer la sensació que es descomponia, que s’esfondrava sobre si mateix...” Han pelat al Christmas: “En aquell moment de suspensió lenta i inexorable com un aparell de tortura medieval, la roda enganxada de sorra del seu pensament continua girant sota les articulacions retorçades i dislocades del seu esperit, de la seva vida”

L’obra m’ha sembla brutal i he gaudit d’allò més gairebé de principi a fi, excepte els dos darrers capítols que no m’han acabat de fer el pes.

I gairebé acaba tal com ha començat. La vida i el camí segueix per altres indrets:  “Fixa’t tu si se’n pot arribar a fer, de camí. No fa ni dos mesos que anem venint des d’Alabama i com aquell qui diu ja som a Tennessee.”