Novel·la

Des de fa ja uns quants anys que procuro llegir les obres guanyadores del Premi Llibreter i fins ara amb alguna excepció mai m’han decebut. Pol Beckmann en va ser el guanyador de l’any passat amb la seva obra “Novel·la”

“Per primera vegada, ella arribaria tard .... ¿Com se suposava que havia d’actuar? Potser valdria més flagel·lar-se sense pietat, Agenollar-se, plorar desconsoladament, petonejar-li les sabates, perdona’m, sisplau, perdona’m. Així la culpa quedaria per l’exhibició de penediment .... ¿I si li ho deia amb paraules dolces i cadència suau, revestint de tendresa els trams més delicats de la confessió? ... Això seria massa perillós... Era conscient, que si es feia enrere tot continuaria igual... Però la decisió estava presa, i res no ho canviaria...

-          T’he d’explicar una cosa.

La Sofia va callar. Pressentia el cataclisme: la respiració intermitent i les pupil·les dilatant-se. Tota ella li suplicava que no ho digués, no ho vull saber, atura’t aquí. Però en Bekman no es va aturar:

-          Fa temps que em veig amb una altra dona”

A partir d’aquí en Bekman explica la seva història amb la Sofia des del moment en que es van conèixer per casualitat. Estan fets l’un per l’altre. Estan enamorats des del primer dia que es van veure però ...

“... tot hauria estat meravellós i paradisíac i etern si no hagués estat per la Laura”. Malgrat la felicitat de viure el seu gran amor amb la Sofia, la infidelitat amb la Laura es va consumant, tot i que fa intents de que no sigui així.

El que d’entrada pot semblar una novel·la d’un triangle amorós, o d’un home que fa el salt a la seva parella, de sobte es converteix en els dubtes de l’escriptor de com continuar la narració i de com fer reaccionar als seus personatges davant dels fets. I es comencen a barrejar els personatges de ficció i els personatges reals.

“Havia desterrat de la seva vida l’única dona que havia estimat. Ara tenia al davant, sobre l’escriptori, els centenars i centenars de pàgines que aplegaven tots els moments que havia viscut amb ella”

 “Un dels calaixos de l’escriptori es podia tancar amb clau. Deixaria els papers allà dins, aniria al port i llençaria la clau a l’aigua. La Sofia quedaria tancada per sempre dins d’un calaix”. Sí, resulta que la Sofia és un simple personatge de novel·la.

“Una nit, va decidir confessar-ho tot a la Laura. Li explicaria qui era la Sofia...” però no ho va acabar fent... “Aquella mateixa nit, en Bekman va reprendre la novel·la”... i embolica que fa fort. “... I aguantant-se la respiració, es va inclinar cap a la certesa que havia deixat d’estimar la Laura, que no l’havia estimat mai.”

L’autor dubta igual que dubten els seus personatges. “En Bekman no volia contemplar ni per un segon la possibilitat que en Bekman tingués raó. I si en tenia, havia de fer que la perdés”.  Hi ha un Bekman real i un Bekman de novel·la; però per moments es confonen i no sabem distingir-los.

Es fa evident que comença a tenir seriosos dubtes de poder concloure la narració “¿Seria prou hàbil per dotar el text de la direcció i el dinamisme necessaris perquè mereixés el qualificatiu d’història?”

Es fa difícil saber on estar la frontera entre els personatges de ficció i els suposats  personatges reals, i també sobre quins fets pertanyen a la ficció i quins a la realitat. “Tan avesat que estava a dir mentides, fins al punt que moltes vegades no recordava quines ho eren i quines no”

Situat davant del dilema entre realitat i ficció en Bekman pren una decisió: “s’havia acabat, això de ser escriptor, de crear universos paral·lels. A partir d’ara, només realitat...” “hauria de buscar noves sortides professionals, ara que deixaria l’escriure”

Però segueix escrivint i desenvolupant la seva relació amb la Sofia: “és un experiment literari... Un nou projecte en que estic treballant. Sobre la relació entre un autor i un dels seus personatges...” “Cada vegada que projectava un nou episodi, l’inici esplendorós virava bruscament cap a la desgràcia”

També en parlen a Pas a Pas